Home » 2017
Yearly Archives: 2017
Bàrbara Strozzi
Sovint posem molt d’èmfasi a reivindicar les aportacions i la presència de les dones en la ciència i la política. Hipàtia d’Alexandria, Cleòpatra, Tròtula de Salern, Olympe de Gouges, Marie Curie, Rosa Parks, Ada Lovelace, Golda Meir… Tot i ser estos dos àmbits molt importants, perquè la ciència fa avançar el món i la política l’ordena o el desordena, no hauríem d’oblidar que és especialment l’art allò que ens singularitza com a espècie.
Hui, 11 de novembre de 2017, es complixen 340 anys de la mort a Pàdua de Bàrbara Strozzi. Autora de més de cent obres, especialment cantates i àries, era també una gran intèrpret. Diuen que les seues peces són molt difícils de cantar; feu clic ací, si voleu escoltar-ne una en la veu de la soprano Raquel Andueza.
No m’allargaré. Només volia fer sonar una nota de Bàrbara Strozzi que no sol aparèixer en els perfils biogràfics que podem trobar a la xarxa. Un dia, o segurament una nit, l’Accademia degli Unisoni que son pare havia fundat debatia la qüestió següent: Què expressa millor les emocions: les llàgrimes o la música? Els qui apostaven pel plor apel·laven a la puresa del sentiment, els de la música citaven Plató.
Pareixia que la controvèrsia d’aquells hòmens no tindria fi. Llavors, l’única veu femenina de l’assemblea s’alçà per a resoldre subtilment la polèmica: “Cavallers, no vull opinar sobre els vostres parers discrepants, però sé molt bé que jo no hauria tingut l’honor de la vostra presència esta nit ací si vos haguera convidat a vore’m plorar, en comptes de convidar-vos a escoltar-me cantar”.
Virtuosíssima la Strozzi, no?
Nosaltres parim, nosaltres restringim.
Quan la lluita estava en la legalització de l’avortament, véiem en televisió dones, majoritàriament, que amb l’índex i el polze feien un triangle i reclamaven allò tan just de “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. En contra solia haver-hi també dones i algun rector amb alçacoll, no dibuixaven res amb les mans ni tenien un bon eslògan.
Van guanyar les primeres, era lògic. Es tractava de donar llibertat respecte d’una qüestió (la interrupció voluntària de l’embaràs) que deu ser sempre dolorosa, físicament, si més no. I qui no vulga avortar que no avorte. Més enllà d’arguments religiosos, la rèplica de les anti solia ser l’adopció.
Els anys passen, la ciència avança i els anhels de la gent continuen sent en gran part els mateixos. Hi ha qui vol ser pare, però ho té complicat perquè la seua orientació sexual no ho facilita. Els homosexuals poden adoptar fills, però ho tenen més difícil (Rússia, la Xina, Índia i el Marroc, per exemple, prohibixen l’adopció a homosexuals). L’altra opció és la gestació subrogada.
Ací el problema no està en l’orientació sexual, està en el compte corrent. Si tens diners podràs anar a l’estranger a tindre un fill per gestació subrogada (com les espanyoles riques que anaven a avortar a Londres), si no en tens et fots. Així de clar. La paradoxa és comprovar que el feminisme (si no tot, una part significativa) s’oposa a la gestació subrogada perquè hi veu l’enèsima explotació de la dona.
Explotació, abús, mercantilització, cosificació, etc. n’hi pot haver en tot. El que cal fer és legislar perquè no n’hi haja. Amb una llei justa, no entenc el no a la gestació subrogada, de veritat. Em fa l’efecte que s’han canviat els papers i les que alçaven el triangle demanant llibertat ara criden “Nosaltres parim, nosaltres restringim”. I, curiosament, un dels seus arguments és l’adopció. Com si adoptar fóra fàcil, ràpid i econòmic.
Bé, esta vesprada el meu partit (Compromís) organitza una tertúlia a Alacant sobre la gestació subrogada i, com que no hi puc anar, volia dir la meua. Per cert, quant a este tema, no m’afecta gens coincidir amb Ciudadanos; preferisc el criteri propi a les consignes alienes.
Un premi per a Alícia
Hi ha una multitud de situacions informals en què les persones es troben i parlen, sense sotmetre’s a especificacions idiomàtiques explícites. I així, cadascú parla com li plau en aquell moment, o —per a començar a ser precisos— cadascú parla tal com ha aprés que s’ha de fer en situacions com aquella.
La realitat que ens trobem és que moltes de les persones que tenen el català com a primera llengua han aprés —a través de diversos mecanismes— que convé abandonar el català quan algun dels interlocutors no s’expressa en aquesta llengua.
És perfectament comprensible que facen allò que fan, que és aplicar la Norma de Convergència a la Llengua Dominant, és a dir, abandonar la seua llengua en el moment en què interactuen amb un dels parlants d’aquesta llengua dominant.
Parlarem de tot això: de com ens comportem amb la nostra llengua, és a dir, de com i quan l’abandonem, l’amaguem o la mantenim […] perquè sabem que, qualsevol que siga la política lingüística que les autoritats competents en cada territori porten endavant, finalment hi ha un darrer filtre, que és el que determina l’autèntic nivell d’ús d’una llengua. I aquest filtre és el parlant.
Els parlants d’una llengua minorada experimenten un estrés afegit en les situacions comunicatives, per comparació amb els parlants d’una llengua normalitzada. Aquesta dosi extra d’estrés deriva de la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció comunicativa (impredictibilitat), del fet que la responsabilitat (el control) recau fonamentalment sobre ells, i de la sensació que —en última instància— hi tenim les de perdre (amenaça).
Els textos en cursiva i negreta són dels professors Suay i Sanginés. Els he tret de Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català, un llibre que vos recomane. Per als alumnes no ha sigut una recomanació, havien de llegir-lo, o fer com si l’hagueren llegit, i parlar-ne amb gràcia i correcció. Els ha agradat. Bé, això és el que han dit, i escrit, en la major part dels casos (també n’hi ha que els ha semblat un tostó psicolingüístic, gràcies per la vostra sinceritat).
Acabant-se el quadrimestre i sense saber-ho ella, Alícia va entrar a l’aula. Guapa com un sol març, amb un adreç elegantíssim i eixa naturalitat fresca i amable que atribuïm al paisanatge valencià. Amb a penes deu minuts de vídeo, és com si la conegueres de tota la vida i t’entren ganes d’anar a la seua falla de Carcaixent a felicitar-li l’actitud normal i digníssima i brindar amb cassalla per ella i per tots.
Alícia, per si no ho sabíeu, va parlar valencià amb un valencià de Gandia, que parlava castellà però perfectament l’entenia. M’ha caigut en vers i tot, xe! La conversa va tindre lloc en un programa televisiu d’ámbito nacional. Tot i que la productora va subtitular el diàleg, la reacció casernària, tavernària i nacional va esclatar ipso facto: “Una vergüenza la fallera ridícula esa hablando en valenciano, la culpa la tiene el programa por permitirlo”, “Le daba por to la boca”, “Que hables en castellano, gilipollas”, “Hablar en valenciano en un programa nacional. Vergüenza ajena”, “Esta tía es gilipollas? No sabe que debe hablar castellano en un programa español?”, “Qué maleducada”…
Tota una lliçó dels prejudicis, els odis i el supremacisme lingüístic de l’Espanya brutal. Els mitjans ho van van destacar especialment. Per això m’alegra que, a classe, les i els alumnes valoraren sobretot l’actitud d’Alícia: no canviar de llengua si l’interlocutor t’entén. Si tots els valencianoparlants férem com ella, l’ús social del valencià creixeria exponencialment. A més de ser fàcil, un comportament així resulta didàctic: ajuda a aprendre als que en volen saber.
Acabe ja. Alícia mereix un premi. Espere que alguna de les moltes associacions que, de Guardamar a Salses i de Fraga a Maó, defenen la llengua valenciana li’l concedisca. I faig una altra recomanació. Un dels bròfecs que va insultar a la nostra Alícia acabava l’atac dient-li “Vete a Canal Nou” (no deu estar molt al corrent, no). Seria fantàstic que la fitxàrem, si és que algun dia tornen a obrir la tele valenciana.
La primavera ha arribat i Susana no se n’ha assabentat.
Des d’Heràclit, més o menys, tenim clar que no ens banyarem dos vegades al mateix riu, que tot fluïx, que tot canvia. Anit escoltava les sentides paraules de Susana Díaz i em preguntava si en l’institut li van explicar este presocràtic en qüestió. Segurament sí, però se la veu més de l’escolàstica, l’argument d’autoritat, la vella doctrina.
Díaz invocava el PSOE dels anys 80, però han passat molts anys i els que l’acompanyaven en el cercle de la ouija no són mèdiums, són fantasmes per a bona part de l’electorat. El bipartidisme espanyol ha mort —almenys per la banda esquerra—i no ressuscitarà a la tercera convocatòria.
El desig no se li farà realitat. Ella, que com a presidenta andalusa no té majoria absoluta, hauria de saber-ho millor que ningú. També podria mirar-se en l’espill de Ximo Puig. L’actual president de la Generalitat i gran valedor seu va ofrenar al PSPV el pitjor resultat de la història; sense els vots de Compromís i Podemos hui no signaria com a Molt Honorable. Seria un error, per tant, obviar el canvi de riu, l’arribada d’un nou cicle.
És possible que Díaz guanye, sí, però només de portes endins. No derrotarà al PP, derrotarà al PSOE. I tampoc ho veig tan clar. Pedro Sánchez té ara el carisma del just ajusticiat, de l’honestedat maltractada pels poderosos i això deu agradar molt a la militància socialista de base, entre la qual tinc bones amistats.
Vull acabar esta entrada amb l’opinió d’una amiga, socialista i manxega, a qui, per no comprometre públicament, he assignat el nom fictici de Marian Guerrero Mestre. Diu la xica que:
Hay algo que hace muy diferente este proceso interno del que disputaron en su momento Chacón y Rubalcaba o Bono y Zapatero, y es la creencia por parte de un sector de los militantes de que lo que pasó en octubre rebasó los límites de lo tolerable. Y obviamente no se puede exigir respeto hacia una candidatura cuando uno siente que ésta hizo cortocircuitar los parámetros de la ética y la legitimidad dentro del PSOE. Lo siento, pero no. Esto va mucho más allá de tener que ponerse una pinza en la nariz a la hora de hacer campaña por un candidato. Podéis lanzar hipócritas eslóganes de “por un PSOE unido”, pero la ruptura es más que evidente. Y qué queréis que os diga, pero yo no soy “100% PSOE”. Soy 100% de un PSOE que represente mis valores y que respete las decisiones tomadas por sus militantes. Otra cosa, amigos, sería más bien fanatismo de salón. En fin, allá cada cual… Pero no nos pidáis lo imposible.
Apassionant, no?
Banderetes
“Quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”
Així descriu Jaume I, en el Llibre dels Fets, la rendició de la ciutat de València. Com tot lo món sap, la senyera a què fa referència el rei és la bandera del Montpellier Hérault Sport Club, perquè era montpellerí i un gran seguidor de l’equip local. De fet, l’autèntic leitmotiv de les seues conquestes no era guanyar terres per a Crist i ell mateix, sinó poder fitxar futbolistes musulmans sense que comptaren com a estrangers.
Vist l’origen del monarca, sembla natural col·legir que quan donà gràcies a Déu ho féu en un francés àulic (“Valence nous plaît plus que Paris. Merci beaucoup, mon Dieu!), però amb un marcat accent aragonés, com a conseqüència dels anys passats a Montsó. Estes palmàries veritats romanen segrestades per una secular conxorxa catalana i esperen que algun egregi investigador (Pío Moa, César Vidal o Juan García Sentandreu, per exemple) les rescate.
Desgraciadament, quan això passe ja serà massa tard per a alguns. Jo m’he criat en la mentida. Com a valencianista, la meua senyera és la que du corona i franja blava, però com a valencià no puc negar que la senyera sense blau és també meua. Almenys des d’un punt de vista històric.
L’Ajuntament de València conserva la senyera que encapçala hui este escrit i que, el 28 de setembre de 1238, anuncià a Jaume I que la ciutat se li rendia; quan, a principis del segle XV, Marçal de Sax pintà la batalla del Puig per al retaule del Centenar de la Ploma, vestí el rei de senyera; l’àngel custodi que, des del segle XVII, representa el braç reial de les Corts Valencianes sosté una senyera; quan l’il·lustrador Tomàs Argemí (s. XIX-XX) imagina la proclamació, a Dénia, del rei Carles III d’Àustria ubica enmig de l’escena una altra senyera… sense blau. Si de la vexil·lologia voleu passar a l’heràldica, només cal que visiteu Oriola: està plena d’escuts amb les quatre barres.
.jpg){kind=link}
El cas és que el diari Información —que cada vegada em recorda més a Las Provincias de l’època de María Consuelo Reyna— es feia ressò, en l’edició impresa del passat 28 de febrer, de la protesta del PP i Ciudadanos perquè el web de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant “identifica el valenciano con la bandera catalana”. Per al PP alacantí tot responia a “los acuerdos oscuros con Compromís para formar el tripartito”. No sé si donem per a tant, però si ells volen vore-ho aixina, ànim!
Els coreligionaris d’Albert Rivera demanaven “que se rectifique y se coloque nuestra señera en la web de Turismo”. I ací ve la hipocresia seua i dels altres: volen la nostra senyera en la web de l’Ajuntament, però no la col·loquen en la seua (comproveu-ho en la imatge de baix). Me’ls creuria si parlaren valencià, si escrigueren en valencià, si, tal com ordenen la Constitució del 1978 i el nostre estatut d’autonomia, el defensaren, però només amaneixen valencianíssims per a emporcar la normalització lingüística amb contes de banderetes i fosques conspiracions pancatalanistes.
La seua manera de ser valencians és ser profundament castellans. Castellans de llengua, de cultura, d’apriorismes polítics. Ja els ho va dir Ortega y Gasset: “España fue una espada cuyo puño estaba en Castilla y la punta en todas partes”, “Sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. I en això continuen.
Per cert, en el web de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant ja apareix la nostra senyera, la de la franja blava. Però si feu clic en la bandera valenciana, la URL identifica el valencià com lang=ca i això vol dir català. Esta se vos ha passat, xavals, deu ser que no hi heu clicat justament perquè el valencià vos importa el mateix que dos ca juntetes. És a dir, una merda.
Echávarri o la Reina de Cors
Fa tres setmanes, i en a penes 24 hores, l’actual alcalde d’Alacant va demanar dos dimissions: la de Llum Quiñonero, diputada de Podem a les Corts Valencianes, i la de Tudi Torró, directora territorial d’Educació. Els requeriments dimissionaris d’Echávarri tenen la culpa que me l’imagine com la Reina de Cors d’Alícia al país de les meravelles: ofesa i embogida demanant decapitacions a tort i a dret.
Bé, pareix que se li ha passat i la cita de demà amb el conseller de Cultura, ni que siga per la data escollida, té evocacions més tendres i amoroses. Ja vorem com acaba l’entrevista, perquè en l’ordre del dia hi ha l’aplicació del decret de plurilingüisme i, tenint en compte l’estil populista del batlle, no ens hauria d’estranyar escoltar-lo repetir tot allò del no a les imposicions, que tant agrada a la dreta i l’esquerra espanyolistes quan es tracta de recuperar espais per al valencià.
Sorprén la duresa de tracte del primer edil amb Quiñonero i Torró, especialment si la comparem amb la condescendència amb què despatxà la conducta, si més no poc decorosa, de la regidora socialista Gloria Vara quan l’afer del cotxe mal aparcat, el policia i l’amenaça d’expedient. En aquella ocasió, l’alcalde, quasi sempre molt prolix, va resultar tan succint com la regidora mateix i tancà el tema amb un comunicat en què afirmava que Vara estava “arrepentida”.
Això està molt bé, perquè el penediment és necessari perquè puga haver-hi perdó, però “en política el perdón es la dimisión”. Utilitze les cometes perquè són paraules textuals d’Echávarri, però referint-se a la diputada de Podem. Segons l’embut del socialista, si eres dels altres i la pífies no només has de demanar disculpes, també has de dimitir, però si eres una dels seus n’hi ha prou amb uns minutets de compareixença sense possibilitat de preguntes (després es queixen del plasma de Rajoy).
Més encara, que l’hemeroteca és divertidíssima. Quan l’escàndol commovia el grup municipal de Guanyar Alacant, li va faltar temps, a Echávarri, per a demanar la dimissió de Nerea Belmonte, però no va dir ni pruna quan Fernando Sepulcre, regidor de Ciudadanos, carregava a la hisenda pública la revisió del cotxe particular. És o no és un embut? Així les coses, es veu vindre que, d’ací a dos anys, el PSOE alacantí vol despertar del malson amb algun regidor més i la possibilitat de mantindre’s en l’alcaldia amb el suport de Ciudadanos i el PP. Té al seu favor el fet d’ostentar el càrrec durant tota la legislatura. Què penseu que passarà?
Quan anàvem a Planoles
La imatge que encapçala esta entrada em va arribar l’estiu passat. Qui la va enviar al grup comentava alguna cosa com “Ibarra i Rajoy units per una estelada”. A mi, la foto en qüestió em va fer somriure, recordar. I és que jo estava allà, segona o tercera filera, a l’esquerra de l’actual president espanyol.
L’acte tenia lloc a Planoles l’any 1997, organitzat per la Joventut Nacionalista de Catalunya. Com que CiU donava suport al primer govern d’Aznar, Rajoy va estar molt moderat. Ibarra s’emportà la palma, la sala es va encendre d’indignació quan l’extremeny amollà que “Cataluña nunca ha sido una nación”.
20 anys han passat d’allò i cap dels dos ha canviat massa: l’un fent-se el moderat i l’altre fent de piròman. Catalunya sí que ha canviat, ara és més plural, més cívica i més sobirana. I crec que prompte renunciarà a la senyera estelada justament perquè haurà aconseguit el que reivindica eixa bandera: la independència.
Espanya també ha canviat, ara és més plural i igual de sobirana. Però, si exceptuem l’ambigüitat de Podemos, respecte d’ella mateixa i de Catalunya com a nacions està com fa vint anys o quaranta o cent. Diu Carlos Taibo que
“En la visión común de lo que aquí entendemos que es el nacionalismo español lo que se nos dice es que hay que rechazar que éste, ontológicamente, pueda existir, toda vez que el nacionalismo es por definición un hecho negativo y uno no suele tener una mala imagen de sí mismo. Los nacionalistas son siempre, en otras palabras, los otros, y su condición aparece contrapuesta a la de quienes dicen o creen defender valores saludables, a menudo autorrepresentados como “demócratas” o como “constitucionalistas”.
143 págines després és Xacobe Bastida qui rebla:
“Habida cuenta de la base plurinacional que existe en el Estado español —y éste es un dato que no se puede discutir salvo impúdica desvergüenza—, sólo podríamos considerar a España nación cívica si existiese el reconocimiento del derecho de autodeterminación. La razón es muy sencilla. Si la nación cívica —volvamos de nuevo al redil de Renan— precisa del “deseo claramente expresado de continuar la vida en común”, ha de existir la posibilidad de canalizar esa voluntad precisamente para que pueda ser “claramente expresada”. El resto es carnaza. La nación de naciones y los patriotismos constitucionales bien son señuelos sólo aptos para malas conciencias poco exigentes, bien —digámoslo con Castelao— artimañas de imperialistas fracasados”.
Recomane, per tant, el llibre Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones i dedique este últim paràgraf a Pere Esteve i Abad (1942-2005), convergent primer, republicà després, catalanista sempre. Va ser un honor saludar-lo en aquella ocasió i votar-lo, dos anys després, en les eleccions al Parlament Europeu. Per cert, Planoles donava instantànies molt més simpàtiques. Ací estem amb Miquel Calçada, Mikimoto, i les seues filles, que ja deuen ser molt grans.
Comentaris recents