Espanya va entrar en el segle XXI governada per la dreta. La crisi i la corrupció associades als governs de Felipe González havien quedat arrere. Amb Aznar el país creixia més que França, Alemanya i Gran Bretanya juntes. Rodrigo Rato era l’home del miracle econòmic espanyol. Amb les hipoteques que concedien els bancs es compraven cases i cotxes flamants i te n’anaves a Punta Cana a celebrar-ho. Enmig d’aquella borratxera de consum irresponsable i falsa liquiditat, el PP va celebrar un congrés. La ponència estrela d’aquell conclave anava a càrrec d’Eduardo Zaplana i tenia un títol rotund: La España de las oportunidades.
Ara ja sabem com va acabar: rebentó immobiliari, recessió, pobresa, atur, desnonaments, Rato i Zaplana a la presó… L’única oportunitat que ha quedat de tot allò és la que la salut i l’administració de justícia han concedit al que fora alcalde de Benidorm i president de la Generalitat. Perquè les oportunitats són sempre limitades, circumstancials i privatives. Més de 20 anys després, la idea d’oportunitat torna al nostre tauler polític, però en este cas de la mà del PSOE.
Els socialistes valencians ens recorden en cada acte, en cada míting, en cada compareixença que l’oportunitat està ací. I deixen ben clar el lloc a què es referix l’adverbi: la silueta del País Valencià acompanya al lema. Sorprén que un partit que es reivindica d’esquerres bega d’un concepte que, en termes polítics, resulta tan dretà i individualista. L’oportunitat de fer tal o tal altra cosa toca a la teua porta i, a tot estirar, a la de pocs més. Si l’aprofites o no ja és decisió de cadascú.
Em preocupa que algú que aspira a revalidar el càrrec de president de la Generalitat centre el seu discurs en les oportunitats. El que volem d’un govern no són oportunitats, sinó drets, justícia, atenció als més desafavorits (els que no tenen oportunitats) i treball en favor d’una igualtat real. I amb els drets, la justícia, les polítiques socials i la igualtat vindran les oportunitats per a la majoria. És una relació senzilla de causa i efecte; primer una cosa i després l’altra, senyor Puig.
Molt ben recordat i dit!!
Aprofite l’oportunitat per a treure’m el capell. Chapeau!
Eres el Mike Tysson de la política alicantina. Repartes ostias cómo panes.
Tant clar com el aigua, bona i certera reflexió. Moltes felicitats.
Dos cosetes:
1.- Zaplana ha Anat a la presó (ha estat juzgat)?
2.- Estic d’acord (en el ordre, no del tot): vullc drets, no requisits “sine qua non”; vullc una oportunitat per a la justicia igual per a tots i vullc una oportunitat per a les polítiques socials, no per als “chiringuitos”.
Aixina i tot, molt bon post. ??????
niel Climent Giner
El debat sobre idees sol estar bé quan es tracta de gent civilitzada, com nosaltres. Així que comentaré que no tinc clar el nucli argumental del post a què al·ludeix Noe´. [https://blogs.ua.es/davonet/2022/09/16/oportunitats/
] ¿Segur que les oportunitats han d’esperar a la “igualtat real”. ¿Què significa això d'”igualtat real”? Tots iguals però pobres seria una “igualtat real”, ¿o no? I, ¿qui marcaria quan s’ha arribat a eixa igualtat real per poder començar a aprofitar (o crear-ne) oportunitats? ¿Algun comité central? L’igualitarisme, en mans de segons qui, s’assembla al mite de Procust [https://ca.wikipedia.org/wiki/Damastes_(mitologia)
] o la l’entropia social. No, no crec que l’igualitarisme siga una opció de progrés, sinó de regressió. És més, la igualtat de resultats i la igualtat de drets (que és la més oberta i una conquesta de la il·lustració) resulten antinòmiques: si els resultats han de ser iguals (si el faener i el gos cobren lo mateix, seria l’exemple paradigmàtic) això sumeix qualsevol societat en l’entropia. De les teories sobre la igualtat, la de drets ha sigut un avanç extraordinari, i va donar lloc a la societat democràtica i liberal lato sensu, mentre que la de igualtat de resultats, propiciada pels jacobins (“ciudadano”) i els seus hereus comunistes, nazis i feixistes (“camarada”), només han dut fam, misèria i persecució (del tipus de “Rebelió en la granja, d’Orwell); i, per suposat, que sempre “hi ha uns més iguals que uns altres”. Sí, llibertat i oportunitats (no necessàriament individuals, ¡eh!) són preferibles, molte preferibles, a una “igualtat de resultats (quotes, mescles informes, desincentius, etc) tan del gust de determinada esquerra que encara no ha vist que aquelles velles consignes ens bloquegen qualsevol futur digne en una societat oberta.
Molt bon article!