Home » 2024

Yearly Archives: 2024

Castell de la Costurera

Ser oli en un cresol, anar per damunt com l’oli, passar de taca d’oli, haver begut oli, estar com una bassa d’oli, voler surar com l’oli… La nostra llengua està plena de referències a este líquid untuós i comestible, de color verd groguenc, que s’extrau de l’oliva. Què faríem sense oli? No tindríem allioli, ni espencats, ni pericana, ni pa amb boix, ni un bon sofregit, ni rosquestes, ni bescuits… Tot faria gust de mantega i bategaríem amb menys salut. I les oliveres? No em ve al cap cap arbre més carregat de simbolisme. La pau és una branca d’olivera, el temps és el seu tronc retorçut. Hi ha oliveres en la Torà, en l’Alcorà i en la Bíblia. Hauria d’estar prohibit arrancar una olivera de monts i bancals ancestrals, per a estacar-la en una trista rotonda. Per més bonica que hi quede, això no es pot fer; és un arbre sagrat!

Per què comente tot açò ara? Perquè el 26 de novembre és el Dia Mundial de l’Olivera i perquè tots els dies de l’any l’amic Carles Pérez Orihuel s’esforça a fer el millor oli del món. I ho aconseguix, el tio valent. Sí, a Balones, al cor mateix de la comarca de les Valls d’Alcoi, es cria el millor oli del món: Castell de la Costurera. No és només mèrit dels arbres, la terra, el clima i els segles d’experiència; estic convençut que també compta l’amor. L’amor de Carles a les oliveres, a la terra, a Balones, a la Vall de Seta, al país i el món sencers. Quan heu vist una empresa que diu el següent?:

Conscients del desequilibri social i de les necessitats de molta gent, per la injusta i desigual distribució de la riquesa, considerem que la solidaritat ha de ser un valor fonamental de les empreses, un compromís per a ajudar col·lectius desfavorits. Et convidem a participar amb nosaltres en algun dels projectes als quals dirigim la nostra aportació. Quan fas una compra a la nostra botiga i veus l’import que correspon a la donació, pots escollir el projecte al qual destinarem l’ajuda.

Per això, ara que potser comenceu a pensar què regalareu (o què voleu que vos regalen) per Nadal, compreu i demaneu olis d’oliva Castell de la Costurera, un sabor de primera. N’hi ha ecològics, convencionals i mil·lenaris (com el Falcó de Han Solo). I no penseu que van embotellats en plàstic, l’envàs és quasi tan excel·lent com l’oli mateix. Quedareu molt elegants i originals. Bé, ahir era el Dia de l’Olivera i 2024 és l’Any Estellés. Acabarem amb els versos del poeta que estàveu recordant ara mateix:

Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
Cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb 
els productes de la terra.

M’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

L’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa, com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament, me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
Cloc els ulls i me’l fot.

Toni Arques, llum de les Fogueres.

A Toni Arques, el vaig conéixer a final del segle passat. Jo treballava per a la Unitat del Poble Valencià (també en minúscula) i els que anaven a encapçalar la llista municipal del Bloc per Alacant (Josep Lluís Peris i Tomàs Mestre) parlaven molt d’un petit empresari, un gran fester, portuari, binari, futboler, veraç, locuaç… un diamant en brut per al valencianisme polític: Antoni Arques.

Ha passat un quart de segle i el diamant ja està més que polit i encastat. Tantes reunions, eleccions, il·lusions i decepcions donen per a un llibre. Per això seré breu i deixaré que siga ell qui escriga esta entrada. Recentment Toni ha publicat una reflexió sobre les Fogueres que recomane a tots els alacantins, especialment als que continuen pensant que fan la millor festa del món:

Quan algun foguerer em diu que la festa és immobilista per tal de preservar-ne les tradicions, em venen a la memòria totes les tradicions perdudes i oblidades.

Un dels grans canvis es produí quan les Fogueres decidiren viure la nit fins a la matinada i abandonaren tota l’activitat festiva de dia. Amb això es van perdre les despertades, les desfilades matinals pel barri o districte, sempre amb la banda, la comissió i els càrrecs. Vam perdre la setmana de Sant Pere durant la qual, de vesprada, dolçaines, tabals, nanos i cabuts recorrien el barri, per tal que tota la xicalla participara en els jocs tradicionals, de tota la vida. De nit, les revetles amb orquestra animaven el veïnat a participar en els balls fins al dia 29.

Amb el progressiu abandonament de les comissions per la participació veïnal, les Fogueres van anar barraquitzant-se, en la majoria de casos al·ludint que era millor no cobrar cartilles, per no haver de donar explicacions a ningú. Al final, es negava als veïns el dret a participar amb quotes i passaven de ser col·laboradors a pràcticament enemics, perquè s’atrevien a opinar d’algun aspecte de la festa sense tindre dret.

Les Fogueres actuals ja no són la festa del poble. Ara són la festa dels socis que munten una barraca, amb la condició de plantar una foguera encara que siga amb el mínim pressupost. Tal com va dir l’alcalde Lassaletta “el dia que els alacantins s’adonen que, per a divertir-se, no necessiten una foguera, tindrem un problema”.

Alacant ja viu de per si en un conflicte permanent d’interessos enfrontats i la festa de Fogueres tampoc se’n lliura. Caldria buscar la pau en la relació festa-ciutat i tornar a involucrar els veïns en les comissions d’una manera assequible i fàcil. No puc entendre una foguera de barri sense comptar per a res amb el barri. Molta salut i a reflexionar sobre les Fogueres que volem per al futur.

Molta salut i moltes gràcies a tu, Toni. Rep un abraç alcoià.

Per culpa de Viadel

Francesc Viadel és una d’aquelles persones amb qui compartiria una cassola d’arròs al forn i una botella de vi. A més d’escriure coses amb trellat, conserva l’accent de la Ribera Alta, que tan simpàtic ens resulta als que parlem la koiné alcoiana, i té el parar d’alguns detectius privats que véiem en les sèries nord-americanes dels 80. I precisament d’això, de la televisió i dels Estats Units, és del que tracta un assaig que Viadel considera inoblidable: Divertim-nos fins a morir, de Neil Postman. S’hi referia, el professor i periodiste, en un article que m’ha anat molt bé a classe com a dictat i tema a debatre. Com que al final em vaig comprar el llibre, ací en teniu un tast:

Tal com va remarcar Huxley a Un món feliç, els defensors de les llibertats civils i els racionalistes que sempre estan a l’aguait per combatre la tirania «van oblidar-se de tenir en compte l’apetit gairebé infinit de l’home per les distraccions». A 1984, afegí Huxley, les persones són controlades mitjançant el dolor. A Un món feliç, són controlades mitjançant el plaer.

Cada mitjà, com la llengua mateixa, fa possible un mode de discurs únic en proporcionar una nova orientació per al pensament, per a l’expressió, per a la sensibilitat.

A mesura que la tipografia es mou cap a la perifèria de la nostra cultura i la televisió li pren el lloc al centre, la seriositat, la claredat i, sobretot, el valor del discurs públic declina perillosament. Això no vol dir que ens tanquem als avantatges que se’n puguin derivar.

No falten els crítics que han observat i pres nota de la dissolució del discurs públic a Amèrica i del seu pas cap a les arts del món de l’espectacle.

No cal que els dirigents polítics es preocupin gaire per la realitat, sempre que les seves actuacions generin constantment una sensació de versemblança.

L’anunci de televisió ha aconseguit que els negocis no cerquin fer productes de valor, sinó que intentin que els consumidors se senten valuosos, cosa que vol dir que el negoci dels negocis és ara una pseudoteràpia. El consumidor és un pacient reconfortat per psicodrames.

Quan una població està distreta amb trivialitats, quan la vida cultural es redefineix com una ronda perpètua d’entreteniments, quan la conversa pública seriosa és una mena de parla infantil, quan, en resum, un poble esdevé un públic i els seus afers públics un vodevil, llavors la nació corre un risc; la mort de la cultura és una possibilitat real.

Amusing Ourselves to Death ens alerta de l’empobriment i la trivialització del discurs públic en mans de la televisió; es va publicar en 1985. Postman moriria en 2003, va conéixer l’arribada d’Internet, però no l’esclat de les xarxes socials. Tot i això, resulta fàcil imaginar què pensaria en vore que, cada dia més, la dialèctica política té els 280 caràcters d’X com a mitjà d’expressió preferent. En fi, un llibre que vos recomane; acabe amb el fragment de l’article de Viadel que vaig convertir en dictat:

La irrupció de les pantalles, lluny de suposar un salt qualitatiu de l’aprenentatge, per l’accés il·limitat a arxius i informació, s’ha saldat amb l’assassinat de l’esforç, la memòria o, encara pitjor, la comprensió. Molts universitaris no entenen què se’ls pregunta en una prova i escriuen amb una sintaxi inextricable. No és només falta d’atenció i banalització del professorat com a transmissor de coneixement. És, també, la infantilització d’unes generacions a les portes del mercat laboral, la baixa tolerància a la frustració i un analfabetisme funcional desacomplexat. Qüestionen iradament, i sense gens d’autocrítica, les avaluacions. No saben què està passant a Ucraïna o Gaza o, si ho saben, en desconeixen els motius. No s’interroguen pel món en què viuen, perquè potser els sembla una ficció massa tediosa. Un amic està convençut que els llibres tornaran, diu que als Estats Units creixen els índexs de lectura entre els jóvens i això augura un futur amb més trellat. M’agradaria compartir el seu entusiasme, però no ho acabe de vore.

Diners i descans

Ara que tots estem desitjant-nos pau, amor, felicitat, prosperitat i tants grans anhels humans, vull deixar ací una història, que m’explicava el meu avi patern, respecte d’alguns oficis i desitjos i de la Divina Providència.

Un dia un capellà anà a pregar de la següent manera: “Senyor, diners i descans”. I Déu, Senyor nostre, li concedí una vida tranquil·la i sense estretors. A ell i a tots els seus col·legues, segons el meu avi.

Poc després, s’apropà als peus de Crist i un frare i demanà: “Senyor, diners i descans”. Des de l’altura arribà la resposta: “No pot ser, això és per al capellanet”. Amb un gest de resignació, el monjo va dir “Doncs paciència”; Déu respongué: “La paciència per a tu”. Per això els tonsurats tenen fama de pacients.

En tercer lloc arribà un advocat. “Senyor, diners i descans”. “No pot ser, això és per al capellanet”. “Doncs paciència”. “No pot ser, això és per al fraret”. Amb un punt irat el misser va replicar: “Quin embolic!”. I des d’aleshores Déu proveïx els advocats d’embolics per tal que no els falte faena.

Finalment arribà el llaurador. “Senyor, diners i descans”. “No pot ser, això és per al capellanet”. “Doncs paciència”. “No pot ser, això és per al fraret”. “Quin embolic!”. “L’embolic és per a l’advocat”. “Açò és una merda!”. “Doncs la merda per a tu”. Això explicaria l’ús de la femta que fa la gent del camp per a fertilitzar la terra.

I conte contat ja s’ha acabat. Ací teniu una foto del dinar de Nadal de 1967. Drets estan els amfitrions, els meus avis Elia i Paco, el qual, segons el prestigiós historiador Jean-Marc Labat, s’assembla a Georges Pompidou, dinové president de la República Francesa. Assentats d’esquerra a dreta estan ma mare, mon pare, el tio Paco, la tia Carme i els meus cosins Susana, Carmina i Paco. El meu germà també està, però necessitava dos mesos i mig per a nàixer. L’únic net que faltava per a completar la foto era jo; “last but not least”, diuen en anglés.

Sigueu molt feliços i que no vos falten diners i descans. Bon any 2024.