La Universitat d’Alacant rebrà demà un premi perquè “ha sigut i és avantguarda i exemple en la conquesta d’espais de llibertat i de participació”. Qui li ha trobat tan excelsos mèrits és la Comissió Cívica dels Màrtirs de la Llibertat. Els màrtirs en qüestió van ser uns militars liberals, comandats pel comandant i coronel Pantaleón Boné, que en 1844 es van rebel·lar contra el govern de González Bravo. La rebel·lió va acabar com Camot i els rebels, com era costum en l’època, sentenciats a mort. Un grup d’ells va ser afusellat el 14 de febrer als murs del panteó dels Guijarro, que és el lloc on el rector Raneda, o la persona en qui delegue, rebrà el premi en nom meu i de la Universitat tota. A Boné i uns quants més els van executar —agenollats en senyal d’indignitat— al que hui coneixem com l’Esplanada. L’emblemàtic passeig alacantí s’anomenà dels Màrtirs fins que els franquistes li canviaren el nom. I és que Alacant ha sigut sempre una ciutat molt liberal —mireu-la ara, si no, en braços d’estos liberals de pa sucat amb oli— i per això honorava tots els anys aquells màrtirs i torna a honorar-los ara. Si he escrit açò és perquè el capità Forcadell, abans de marxar al front de Vic, m’ho va demanar. Ací ho teniu, senyor. Però com que m’ha quedat molt curt en contaré una altra del meu avi, que, per cert, arribà al grau de tinent durant la guerra d’Espanya i l’altra Espanya li ho va fer pagar ben car. Bé, m’explicava l’home un origen possible de l’expressió castellana “Entre Pinto y Valdemoro”. Segons deia, després de recórrer molts pobles Isabel II i trobar-se magníficament obsequiada en tots, manifestà al general Espartero que si haguera d’escollir un lloc on quedar-se posaria un peu a Pinto i l’altre a Valdemoro de tan bé com l’havien tractada els veïns d’estes viles. El militar se la degué imaginar així eixancada i, quan la reina li preguntà on es quedaria ell, Espartero va respondre: “Yo, Majestad, entre Pinto y Valdemoro”.

Eleuterio Maisonnave Cutayar va ser el primer alcalde d’Alacant escollit per sufragi universal masculí. Fundador de periòdics, maçó destacat, insurrecte, liberal i republicà, aconseguí guanyar-se l’aurèola de benefactor de la ciutat per la millora i ampliació dels serveis públics, la demolició de les muralles, el control del dèficit municipal o l’assistència als afectats pel brot de febre groga de 1870. Ministre d’Estat i de Governació durant la I República, centralista pel que fa a la concepció de l’estat, reprimí durament el carlisme i les revolucions obreres com la del Petroli d’Alcoi, aquell somni fugaç d’independència cantonal i utopia socialista.

Els mèrits de Maisonnave li han valgut una estàtua, una avinguda i que la Universitat d’Alacant concedisca, des de l’any 2002, el Premi Maisonnave, amb el qual reconeix l’”activitat continuada en defensa de valors cívics o de la promoció de l’educació i la cultura a Alacant”. Un aplaudiment, doncs, a la meua empresa per instaurar este guardó que enguany, hui precisament, es lliura al sindicalista d’UGT Javier Cabo Lombana. Enhorabona, senyor Cabo!

Després dels aplaudiments i les enhorabones, també hi ha lloc per als retrets. I és que en edicions anteriors, la concessió del premi estava més oberta a la comunitat universitària i a la societat civil mateix, que podien fer arribar les seues propostes al Vicerectorat d’Extensió Universitària, perquè la persona o entitat guardonada fóra escollida entre les proposades. La convocatòria de 2003, que podeu consultar fent clic ací, n’és la prova. Ep, que ningú entenga que reste valor a cap premiat ni legitimitat al Consell de Govern per a concedir el premi a qui vulga. Crec, això sí, que quatre ulls veuen més que dos i, per tant, en prescindir de la inicial convocatòria oberta, la Universitat restringix l’abast del premi que convoca.

L’any 2003, el Departament de Filologia Catalana, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament, l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià i Acció Cultural, entre altres entitats, proposaven al Vicerectorat que concedira el premi a Vicent Gonzálbez Montoro. Este nonagenari alacantí de militància republicana, que passà amagat una part de la postguerra, tement que el règim l’afusellara com havia fet a son pare i un germà, impulsà el Centre Excursionista d’Alacant, on participà en l’inventari de coves i jaciments paleolítics, un treball que serviria de base a posteriors investigacions universitàries.

Vicent d’Alacant, que és com l’anomenen molts, col·laborà també amb Joan Coromines en l’Onomasticon Cataloniae i amb l’editor Eliseu Climent en l’organització dels cursos Carles Salvador de valencià, a través del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma. Per este treball incessant en pro de la cultura i la llengua d’Alacant, la Fundació Jaume I li concedí, en 1999, el premi d’Actuació Cívica. El president Pujol en persona li’l va lliurar; ningú és profeta a sa casa.

A Vicent, l’hem vist, no fa massa temps, darrere de pancartes contra la guerra, la qual cosa té un valor afegit quan u compta quasi 90 anys i fa molt de fred al carrer.

Tant de bo la Universitat torne l’any que ve a demanar a la ciutat que propose candidats al Maisonnave, tant de bo els mèrits de Vicent tornen a estar damunt la taula del Consell de Govern i tant de bo li donen el premi. Se’l mereix.