Home » Posts tagged 'cinema' (Page 2)
Tag Archives: cinema
Un mal español
A la primeria de 1998 vaig seguir un curs que organitzava l’ICE de la Universitat d’Alacant: Didàctica de la història a través del cinema. Molt interessant; de matí projectaven una pel·li i de vesprada un professor de la casa tractava el tema, l’època, els personatges, el film… Citaré tres conferenciants: Brian Hughes parlà de Braveheart i l’Escòcia rebel i lliure; amb Paths of Glory, de Stanley Kubrick, Salvador Forner abordà la Primera Guerra Mundial, i l’amic socialista, medievalista i valencianista Juan Antonio Barrio desemmascarà les falsedats que es van permetre els guionistes d’El Cid. Totes les sessions van tindre lloc al paranimf tret de l’última, que es va fer a l’aula de cultura que la CAM té al carrer Doctor Gadea. Havíem vist Bienvenido Mister Marshall, però no ens en va parlar cap professor de la Universitat, sinó García Berlanga mateix. La sala estava plena com un ou i aquell bon home xarrà un poc de tot: els actors, el rodatge, la censura, la promoció, la transcendència inesperada d’aquell treball… Dissabte ens va deixar el cineasta a qui devem Bienvenido Mister Marshall, La vaquilla, Moros y cristianos, Los jueves, milagro, Todos a la cárcel, El verdugo… S’ha dit i escrit molt sobre Berlanga i tot deu ser cert i encertat (anarquista, burgés, independent, càustic, erotòman…), però vull recordar ara una altra consideració sobre el director tal com l’exposà en aquella conferència del 98. En un consell de ministres de Franco, algú es va referir a ell dient que “Berlanga es un rojo”; el dictador puntualitzà al seu esbirro amb estes paraules: “No, Berlanga no es un rojo, es un mal español”. Ha mort un geni, un valencià, un mal espanyol segons el pitjor de tots. Descansa en pau, mestre.
Art outsider
La síndrome de Down i la sordmudesa havien reclòs Judith Scott (1943-2005) en una residència. L’any 1986, Joyce, la seua germana bessona, aconseguí la custòdia de Judith i se l’emportà a viure amb la família. Com que no podien dedicar-li tot el temps i era bo que la nova xiqueta de casa fera alguna activitat, la van apuntar a les classes de Creative Growth, un centre d’art per a persones amb discapacitats psíquiques. Al principi, la nova alumna no semblava massa entusiasmada, passava el dia fent cercles i gargots en un full. Així va ser fins que una professora li oferí un material nou: fils de colors. Acabava de nàixer una figura de l’art outsider. Primerament van ser escultures petites, però a poc a poc el desig d’expressar-se i l’ambició creativa de Scott creixien i, en conseqüència, també van créixer les obres. Bastia una estructura amb qualsevol cosa que trobava al taller o fora i anava voltant-la de fils i més fils que lligava els uns als altres. De vegades, introduïa objectes en l’escultura. No es veuen, però sabem que estan dins; és com si volguera dir-nos que la seua és una creació plena, amb algun valor més que el merament superficial. El resultat és abstracte, captivador, bell. Com el d’ella, el treball d’altres alumnes de Creative Growth ha aconseguit renom i èxit —també comercial— i és possible que estos autors siguen conscients de la fama que tenen. Ara bé, si hi ha un factor que els fa realment diferents, que els fa outsiders és que no han mogut un dit per vanitat o diners, només volen expressar-se. No hi ha modes, tendències, escoles, crítiques o encàrrecs que els condicionen, simplement ganes de crear; heus ací l’art per l’art, art en estat pur. I un dia Judith va decidir posar-se mocadors al cap i cobrir-se’l amb barrets ben cridaners. Joyce creu que ho va fer perquè se sentia artista i els artistes fan coses així. El barret està també en el títol d’un documental que explica la història de Judith i de Creative Growth: ¿Qué tienes debajo del sombrero? Sense caure en la sensibleria amb què de vegades mirem estos temes, el documental està carregat de tendresa i fa que ens plantegem la veritat a mitges —mitja mentida, per tant— que hi ha sovint en dir discapacitats. Us el recomane.
Penelope Pitstop
Tot pot ser reduït a cine, ni que siga al títol d’una pel·lícula. La meua vida, per exemple, està entre la valenciana Con el culo al aire, amb els enyorats Ovidi i Joan, i la francesa Merci pour le chocolat, del genial Claude Chabrol. Quanta raó tenia quan va dir que “L’estupidesa és molt més interessant que la intel·ligència. La intel·ligència té límits, l’estupidesa no”. El president Camps i el seu Consell no poden ser més que l’entranyable espanyolada Los caraduros. Ja direu, si voleu, quin és el cartell de les vostres vides. Estirant l’argument, el lloc on jo treballe s’assembla bastant a Wacky Races, aquella sèrie de dibuixos animats que vam conéixer com a Autos Locos. Damunt del seu blindat, hi ha el sergent Blast que ens comanda. Tenim un galant en pla Peter Perfect, però, xiquetes, el passat 9 d’octubre es retirà de la cursa. No falten els que són com els germans Macana (The Slag Brothers) i el seu Rocomòbil, que de tant en tant funciona a colps entre ells. Quan fa fred, un dels companys ve abillat a l’estil Mafio y sus pandilleros; amb quinze o vint talles més, això sí. No cal dir, benvolgut, que l’abric i el barret et paren meravellosament bé. Jo sóc Patán (Muttley), rialler, emprenyador i mai suficientment condecorat quan forme part d’algun esquadró diabòlic. N’hi ha un tan vàlid que encarna dos personatges. És el baró Hans Fritz (èmul de Manfred von Richthofen), per la indissimulada germanofília, i també el granger Lucas perquè tot té una explicació començant pel seu poble. 
També corren els Tenebrosos de l’Espantomòbil, el llenyater Brutus i el seu castor Listus, el professor Locovich amb l’Auto-Superconvertible i altres caràcters que no esmentaré no per falta de ganes, sinó perquè em sent amenaçat. Sí, amics, la censura ha caigut sobre este espai de llibertat. La censura i que hui és divendres i, per tant, ací tots xafen l’accelerador i estic tement que de sobte aparega Pierre Nodoyuna (Dick Dastardly) i comence a cridar-me: “¡Patán, Patááááááán, has algo, Patán!”
Mors in vita
El passat 5 de juny la mort esperava una dona a la platja de les Mil Palmeres. L’encontre no fou tan líric i solitari com el que representen Max von Sydow i Bengt Ekerot en el Seté segell de Bergman, ni hi hagué pròrroga a canvi d’una partida d’escacs. La Guàrdia Civil arribava abans que l’ambulància, però ni els de verd pogueren detindre el quart genet, ni els de blanc tornar l’anònima banyista a la vida.
L’endemà el seu decés ocupava la portada d’un diari. En la foto, el cadàver tapat per un llençol i una impúdica veïna observant-lo sense que això li restara apetit. L’hora banal del bocata embolcallat en alumini no respectava l’hora suprema d’un cos i el seu sudari. La imatge em va fer vindre al cap el quadre que veieu: Mors in vita.
No sé quantes hores he passat davant d’este llenç; sumades fan dies i els dies, setmanes. És cert que l’he mirat moltes vegades per buscar-li els detalls, però més cert és que la major part del temps era ell qui em mirava a mi. Mors in vita és el més gran dels quadres que hi ha a la Biblioteca Central d’Alcoi. En aquell magnífic edifici, seu del Banc d’Espanya abans que en tinguera Alacant, l’impressionisme de Cabrera Cantó presidix una sala de lectura.
Quan la vista descansava dels apunts, solia anar a parar a l’escena en què una llum forta i festiva d’ametlers florits i joves ballant en rogle s’aquietava en penombra per a entrar a la morgue. Sobre la taula de marbre reposa el cos d’una dona, també era jove, devia ser bella. El pintor li ha deixat el cap orientat a la finestra, com si els seus ulls clucs tingueren un últim esguard per a acomiadar-se de la vida. Ara el quadre m’ha dut a uns versos d’Estellés:
Hi ha l’hoste que s’ha mort i no se n’ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intransferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al Dipòsit,
i no se n’assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s’han de fer,
i no se n’assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
“Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?”
Bud
No tenen bona fama les segones parts; “nunca fueron buenas”, en diuen alguns. No m’ho crec, hi ha magnífiques segones parts per a contradir la dita: L’imperi contraataca —cinquena part per als puristes de la saga—, Aliens, El Padrí II o Le seguían llamando Trinidad. Espere, per tant, que esta entrada no us resulte decebedora, pretén ser la segona part de l’anterior. Tot i que, ben bé, és el que anomenem una preqüela: tracta fets previs als de l’obra inicial. La culpa és d’Alfons i el seu comentari nostàlgic. M’ha fet pensar què hi havia al principi. Abans de Rambos i 
Terminators, abans del Goya i el Principal dels dissabtes, hi hagué les sessions de diumenge al teatre dels salesians. Dos pel·lis a molt bon preu, descompte si de matí havies anat a missa i rifa en el descans. Què més podíem demanar? Tres paquets de quicos a la butxaca i un Cheiw per a endolcir les papil·les. Sovint algun dels dos films era repetit o ens el posaven per la festa de sant Joan Bosco. Per això, La cabaña del fin del mundo és la pel·lícula que més he vist en la meua vida. A Alcoi, hi deu haver centenars de xiquets —adults ja, és clar— en la mateixa situació. Sublim història: la natura immensa, la família unida, els animalets entranyables, un ós més roín que la tinya i la pifiada del micròfon. Aquell micròfon ambiental apareixia tant en escena que mereixia figurar en els títols de crèdit. Uns altres convidats habituals de la cartellera col·legial eren Bruce Lee, Bud Spencer i Terence Hill que, per descomptat, duien a terme una notable funció educativa. Les pel·lis del sinoamericà exemplificaven la importància de l’autodisciplina i el deure de combatre el mal; les de Carlo Pedersoli i Mario Girotti eren un cant a l’amistat i l’aventura. A més d’això, també aprenguérem defensa personal (el molinete i la patà volaora) i algun n’hi hagué a punt de perdre els genitals amb uns luchacos de fabricació casolana. Hem d’estar agraïts a tots estos actors: els devem l’afició al cinema i una bona part de la nostra fortalesa moral. Sense ells no seríem hui qui som. Seríem millor? Tampoc ho crec.
VIETNAM 2 A 2
En el difícil i divertit trànsit de la infància a l’adolescència, el cine tenia un paper central en l’oci de la meua colla. Camí del col·legi coneixíem l’oferta del Goya, el Calderón i el Principal i el dissabte triàvem. Eren sales grans amb grans pantalles, que impressionaven les nostres joves retines. Sempre escollíem una pel·lícula d’acció: Conan, Commando, Predator, Terminator, Rocky, Rambo, Cobra… era l’època daurada de Stallone i Schwarzenegger. El ròssec del cine l’invertíem en recreatius i, evidentment, ens abocàvem a jocs de temàtica semblant: Rastan Saga, Green Beret, Operation Wolf, Combat School, After Burner, 1942, Mechanized Attack… Tindre edat legal per a beure i entrar als pubs no ens va allunyar del cine (Hamburger Hill, Platoon, The Full Metal Jacket, Apocalypse Now…) ni de les maquinetes. Els impactes continuats d’arcade i cel·luloide van influir fortament en el tarannà de tots, però l’efecte fou irreversible en un de nosaltres: Rafa Cantó, el major expert mundial en Jean-Claude van Damme, Chuck Norris i Elvis Presley. Cantonet i jo estàvem enganxats al Super Contra: tres vides, dos jugadors alhora, centenars d’enemics, armes canviants, tres bombes per als moments difícils i un malo bastant fotut al final de cada pantalla. Original, no? Els avatars amb què entràvem en aquell camp de batalla eren dos guerrillers musculosos. No hi havia xapes de cinc duros al món per a pagar la imaginació de Rafa i com que el player one era roig i el two moreno acabà verbalitzant un somni: una pel·li de guerra que enfrontara a Schwarzenegger i Stallone. Es titularia VIETNAM 2 A 2. Per què 2 a 2? No sé, probablement perquè una lluita així només podia acabar en taules. No detallaré l’argument, era tan original com el del Super Contra. Penseu el que vulgueu del meu amic, però tots hem tingut idees així. Com quedaria el xoc de dos superherois o dos supermalvats? Hulk contra la Cosa, 
Spiderman contra el Capità Amèrica, Lex Luthor contra Dràcula, Zaplana contra Camps… I, ves per on, fa unes setmanes vam saber que dos potents icones de la nostra primera joventut s’ajuntaven. Ens van rebolicar la testosterona quan a penes érem uns púbers i ara tornen amb la mateixa intenció. El màrqueting que vint anys arrere les va fer rivals les unix feliçment ara. La itàlica i bruna Sabrina Salerno i la rossa anglosaxona Samantha Fox tornen amb velles cançons i velles corbes admirablement conservades. Bocabadat en conéixer la turgent notícia, un altre amic, el nom del qual ometré, em va demanar que escriguera alguna cosa sobre el tema. Ho sé, camarada, dóna per a més i millor, però hui estic sense crèdit. GAME OVER.
Orgasme
En el món futur que presenta la hilarant The Sleeper, les relacions sexuals entre persones han sigut substituïdes pel gaudi en solitud de l’orgasmatron, una meravella tècnica del segle XXII, que proporciona a l’usuari un plaer asèptic i notablement superior al del prehistòric i encara vigent intercanvi de fluids. Perplex davant aquella barbaritat de la ciència i despert després de dos-cents anys d’hibernació, Miles Monroe (Woody Allen) tracta de convéncer Luna Schlosser (Diane Keaton) que ell és molt millor que qualsevol màquina. Poc després, en vore’s perseguit per la policia, Monroe s’amaga dins de l’orgasmatron i d’allà el trauen, quan salten les alarmes de l’aparell, feliç, però com un drap mil vegades escorregut. 
Memorable també és l’escena en què Allen, disfressat de robot, ha d’anar passant una esfera d’efectes psicòtrops.
Vaig recordar la pel·lícula pels comentaris d’un parell d’amics. L’un em conta que la seua parella ha passat feliçment de l’anorgàsmia a la multiorgàsmia. El canvi, per descomptat, no hauria sigut possible sense que ell entrara en escena, com cantaria Llach, “amb el tremp de l’olivera, que no posa mai el seu ramatge verd-blau a la mà d’aquell que la voldria sotmesa”. L’altre amic espera trobar una xica intel·ligent, còmplice, bella, agradable i… “que finja bién los orgasmos”, renuncia a ser una màquina. I és que com que l’orgasme masculí és un assumpte tan tangible, limitat, veraç i de vegades patètic, el femení ha esdevingut una espècie d’arcà, un graal dalt d’un graó inabastable a molts cavallers, el triangle de les Bermudes on s’han enfonsat potents cuirassats, una excusa per a escriure…
Atesa la importància del tema i amb l’objectiu de lluitar per la pau, contra l’escalfament global i per la justícia social i de gènere, fa dos anys es va organitzar una jornada mundial de l’orgasme. Són divertides estes iniciatives de la postmodernitat jocosa, però jo preferisc una anàlisi seriosa i marxista del tema:
Obsluhoval jsem anglického krále
Obsluhoval jsem anglického krále, que al nostre país i al país del costat s’ha estrenat amb el títol de Yo serví al rey de Inglaterra, és la història de Jan, un jove cambrer de la Txecoslovàquia d’entreguerres, decidit a ser milionari. De tot n’aprén i a força d’interés i sort aconseguirà el seu objectiu. El context en què es desenvolupa la seua peripècia personal és l’altre gran protagonista: les comoditats i els vicis de la burgesia, l’annexió alemanya dels Sudets, el lebensraum que ocupà la resta de Txèquia, els lebensborn de la bogeria ària, l’espoli als jueus, les deportacions massives, també les que patiren els txecs de cultura alemanya després de la guerra; el socialisme real a partir de 1948, la reeducació dels individus poc afectes al nou règim…
La vita è bella, de Benigni; To be or not to be, de Lubitsch; Zivot je cudo, de Kusturica; La vaquilla, de Berlanga… han sabut fer comèdia, tot i estar emmarcades en moments dramàtics. No hauríem de traure material per a acudits de la Shoah, la Segona Guerra Mundial, el conflicte als Balcans o la Guerra Civil espanyola, però totes estes ficcions còmiques conjuren un poc l’horror d’aquelles tragèdies reals i ens recorden que estem fets per a riure més que per a destrossar-nos i que el pallasso pot ser tan heroic i necessari com l’heroi mateix. Als Astoria encara la podeu vore, en sessions de 20.15 h i 22.30 h.
Klaatu barada nikto
Les jornades “Cultura, història i literatura en l’Europa finisecular” incloïen com a activitat complementària la projecció del film The Day the Earth Stood Still . Era l’any 1999, el curs es feia a Benissa, jo el seguia interessat, aní vore la pel·li i em quedí —que musical el perfet simple, xe!— al debat posterior. Com que les opinions eren totes molt confluents i ben avingudes, vaig defensar la intervenció militar nord-americana a la Iugoslàvia de Milošević, perquè pensava que alguna cosa s’havia de fer per parar-li els peus i per a remoure un poc els quatre que allà estàvem. Un d’ells m’acusa de fer “nacionalisme barat”, quan en realitat no pensava cobrar-li res, i el tema continuà pel camí del pacifisme, l’ètica, el militarisme, les guerres televisades i les oblidades, etc.
I és que la pel·lícula va d’uns extraterrestres que deixen al nostre planeta un robot indestructible capaç d’aniquilar-ho tot, però que ve a posar pau entre nosaltres. El mètode és expeditiu: “Deixeu de destruir-vos els uns als altres o us destruiré jo a tots”. L’argument val per a videofòrums, però et quedes sobretot amb l’estètica i els efectes, molt dels anys 50 i amb un punt de sèrie B que mola. El robot mateix és una ferralla —sembla fet amb pots de Nutricia reciclats— que llança pels ulls un raig desintegrador. Mira que és gran la cosa, perquè crivellar, bombardejar, cremar o gasejar ho pot fer qualsevol, però desintegrar són paraules majors. Estàs tan tranquil envaint Geòrgia, va el robot, et dispara un parell de rajos —xiuuuu, xiuuuu!— i no deixa res de tu ni del tanc de Putin.
Doncs aneu amb compte, perquè el robot ha tornat i ara té forma humana. De moment, només ha actuat una vegada i encara no hi ha alarma social, però tot arribarà. Jo ho sé perquè el 8 d’agost un lector d’Información alertava la ciutadania: “Desintegración a un alemán por un nacionalista valencianoparlante”. Faré cinc cèntims de la història. El juliol passat, en una altra carta al mateix diari, Mechthild Trivino, una senyora alemanya resident a l’Albir, lamentava que es programen activitats culturals en valencià perquè no l’entén. Havent suggerit que vivim gràcies a ells —“les viene bien a todos nuestro dinero”— acaba amb un esperançador “Abrámonos, entonces, a por una convivencia larga y fructuosa”.
El robot, que ja està un poc més socialitzat, va canviar l’estil destructiu per l’espistolar i envià una carta crítica, però conciliadora, i en castellà perquè Frau Trivino no tinguera problemes de comprensió. I així, com a conseqüència de les lletres robòtiques, arribà la catilinària de la “Desintegración a un alemán…” d’un tal Fernández Toledano, cognoms que sonen a capità de l’Armada Invencible, qui fa variacions de temes coneguts (“Que conste que me encanta el valenciano”, “que no se pierda su folclore”, “le sobra nacionalismo fanático”, “la ignorancia es la suya”…) i fins i tot una incursió en la romanística: “eso que usted y otros siguen llamando lengua valenciana no es más que un dialecto del catalán”. En la rèplica de l’androide es nota que ja li estan tocant els pebrots cibernètics, perquè li ix el seu valencià metàl·lic i interestel·lar: “Ser educat i comprensiu no ha de comportar la pèrdua o l’ocultació de la identitat i cultura pròpies”.
No s’ha vist mai tanta raó en una màquina! Per això, espere que el robot, que es diu Jaume Aragonés i és el de la foto, emule la trajectòria de Terminator i, si no pot optar a governar Califòrnia, arribe a presidir, no sé, la Diputació d’Alacant, per exemple. Amb una miqueta de sort, s’hi encabrona i llança uns quants rajos desintegradors. Per cert, si el veieu pel carrer no us espanteu, hi ha unes paraules màgiques per a aturar-lo: “Klaatu barada nikto”.
Ahir Kosovo, demà València
La nit mateix de les eleccions, Camps advertia el president electe del govern espanyol que trencaria tota relació amb ell si no reconeixia l’augment de població de la Comunitat Valenciana i les atencions, pressupostàries principalment, que això comportava. No obviarem l’adhesió reafirmada a Espanya que el president valencià adjuntava al seu discurs, però tampoc hem de perdre el detall: només des de la lliure determinació, des de l’autoreconeixement com a subjecte de decisió política es poden fer unes tals declaracions.
Camps li ho ha dit clar a Zapatero: “Fes-me cas i te’n faré. Si no, me’n vaig”. Si l’amenaça es consuma, deixarà en no res el Tancament de Caixes que feren els botiguers catalans en 1899, açò serà un segon Motí del Te! Tanta oposició al govern central per socialista pot dur un efecte secundari: pensar que ens anirà millor si prenem ací les decisions que ens afecten. Vés per on, l’espanyolisme de Camps és un bumerang que impactarà sobre el centralisme al País Valencià. Queridos Reyes Magos…
Sense voler, este tros de terra serà un Kosovo més. Ens reconeixeran com a estat sobirà Madrid, que estarà en procés de federació amb si mateix; les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, que conegueren Eduardo Zaplana i alguna cosa els deu sonar, i els saharians, a vore si així se’n recorda d’ells el PSOE. L’himne canviarà. Ja no val el que va compondre Josep Serrano per a l’Exposició Regional de 1909. Potser versionaran un tema que apareix en Cabaret, va per tu, Joan Lluís: “La lluna fresca es banya al Postiguet, el rat vola lliure pels Ports i tots dos saluden feliços el vent de Llevant. L’empelt del taronger és fort i fructífer, el Túria vessa el seu llim a l’Albufera. En algun lloc aguaita una glòria de categoria, el demà em pertany a mi. La xiqueta obri els ulls al bressol i el borinot sacseja el gesmil. Prompte tot serà un clam: el demà em pertany a mi!”
Au, ja està bé de broma. Ara, feu clic en la imatge següent per a llegir coses de trellat:
Comentaris recents