Home » Posts tagged 'Europa' (Page 2)
Tag Archives: Europa
Déu salve el Sifoner
A la tardor del 1993 i per a celebrar el 9 d’Octubre, un grup de joves d’Alcoi que, per a no calfar-nos molt el cap, ens féiem anomenar Joves d’Alcoi decidírem organitzar una festa de rock en català (sic). Com que ens sobrava espenta però ens faltava finançament, la cosa no podia ser d’una altra manera: res de directes; amb l’amo d’un pub, aparaulàrem omplir-li el local, a canvi d’ensenyorir-nos de l’equip musical. Val a dir que la simbiosi funcionà de categoria i, aquella nit i moltes altres, el Zoo Loco rebé nova i nombrosa clientela i els Joves d’Alcoi férem proselitisme a cor què vols. Els discos, els havíem de posar nosaltres, és clar. Teníem el que es produïa aleshores: Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i poca cosa més. Exposat el tema en una reunió d’almogàvers alcoians, joves i no tant joves, dos d’ells ens oferiren les discoteques personals. Dels vinils que em prestà el primer, en recorde un: Calla, dimoni! d’un tal Lluís el Sifoner. Juntament amb mi i altres rareses musicals, Calla, dimoni! féu via cap a casa del segon prestador, qui, en vore el fruit de l’acapte previ, exclamà sever: “El Sifoner en una festa de rock en català? Que no saps qui és?” I no, no ho sabia, però m’ho explicà amb tots els detalls, especialment aquell de la “llista de paraules prohibides” en Canal 9 per sonar “massa catalanes”. Ai, las, l’efígie somrient de la caràtula amagava la maldat del Claudi de Hamlet! Tan jove i tan innocent, el segon comodat musical m’aportava uns quants discos a les mans i un anatema més en el credo nacionalista. Oi que som un país d’actes de fe? Malgrat l’excomunió canònica, els Joves d’Alcoi teníem al cos una bona dosi d’heterodòxia i, la nit de la celebració, una encara més gran de plis-plai. Calla, dimoni! sonà en la festa, no es registrà cap cas d’urticària.
No fou fins un lustre més tard que no se m’aparegué aquell àngel caigut de la transició valenciana. En vespres del Nadal de 1998, assistia distés i confiat a unes jornades que la Joventut Valencianista duia a terme a la Marina Alta. Allò era temptar la sort. No vaig tindre en compte jo que aquella comarca, verda d’arbrat i de pàmpols, blava de cel i de mar, perfumada de tarongina i gesmil, era el bressol de la bèstia. En el decurs d’una taula redona sobre la capitalitat de València i sense una mala bafarada de sofre que avisara els incauts, Lluís Fornés, íncub del dimoni Sifoner, prenia la paraula. En ser identificat pel moderador, vaig mirar de cua d’ull i un calfred em recorregué l’espinada: el tenia ben a prop. Com d’habitud en la host infernal, es mostrà versat en l’ús de la paraula i bon coneixedor de les febleses d’aquelles ànimes càndides entre les quals es trobava. Reivindicà la necessitat de cantar a València, de reconéixer-la com a cap i casal i d’exigir que actue en conseqüència. Quin desassossec espiritual, acabava d’escoltar un diable i n’hi havia per dir amén!
I si els camins del Senyor són inescrutables, els de la temptació són diversos i actualitzats. A la secció panoccitanista de l’avern, coneixen bé Internet i diposen d’una bona base de dades. Cavil·lós en la lectura de Per una teoria de la nació (traducció catalana del llibre de Robert Lafont Sur la France), m’arribà un correu electrònic des de lluisfornes@hotmail.com. Fer-li un parell de preguntes ¿seria un pecat mortal o venial? Encara no ho sé, però tan cert com hi ha Déu és que Fornés em va dissipar els dubtes i vaig acabar el llibre, que per cert us recomane, amb més fonament i gaudi. Mesos més tard i per a fer un regal, buscava l’obra de Lafont a la llibreria Pam de Nas (30, rue des Grands Agustins, 75006 PARIS). Conversava amb Jean-François Coche, llibreter afortunadament poliglot, sobre la llengua del País Valencià i esmentà indefectiblement el Sifoner, redimonis!
Fins al moment d’escriure estes lletres, l’últim encontre en carn mortal amb Lluís Fornés va esdevenir-se a la mateixa contrada que el primer: Moraira. A la casa que tenen allà els Bertomeu Torner, celebràvem l’onomàstica de Marisa, la matriarca del clan. I en mitat de la vetlada va aparèixer. Vam parlar de cine, de teatre i de Riuraus vius, una associació que ha fundat per a protegir i difondre esta construcció tan característica de la Marina. Se n’anà prompte, venia d’ensenyar uns quants riuraus a uns anglesos, a qui havia explicat la vella relació de l’habitatge nostrat amb la producció de panses per a fer plum cakes i la necessitat de calories dels soldats britànics durant la Primera Guerra Mundial. “Este home no para”, vaig pensar.
Si heu arribat fins ací és que no us ha avorrit este reguitzell d’anècdotes. És el millor que tinc per a il·luminar el personatge. Si voleu saber-ne més, us recomane l’exposició que del 4 al 26 d’octubre li dedica Pedreguer, el seu poble. Hi trobareu imatges i arguments que glossen la trajectòria personal, professional, intel·lectual i artística de Lluís Fornés i Pérez. Després d’esta demonització amical que li he fet, no el posaré en una peanya ni li dibuixaré un nimbe. Pense, això sí, que se li ha de reconèixer l’amor i el treball pel país. Això és innegable.
Diuen els seus biògrafs que durant un recital al novembre de 1990, en ser escridassat pels anatematitzadors de torn, Lluís Fornés exclamà dolgut “el Sifoner és mort”. Dèsset anys després, el 9 d’Octubre i eixa part d’au fènix que nia en tots els artistes ens el tornaran. Serà a les set i mitja de la vesprada, a Pedreguer i amb el concert “De riuraus i de raïms”. El Sifoner ressuscita, Déu salve el Sifoner!
La ciutat de Sedano
L’Atenes actual és una ciutat superpoblada, bruta i caòtica. Tot i això, és innegablement atractiva. Qui la visita sol buscar la magnificència del seu passat clàssic; enmig d’aquelles restes històriques va nàixer la democràcia i allò que hui anomenem cultura occidental. No és poc per a justificar el viatge. A més de l’Acròpoli i l’àgora grega, entre les ruïnes monumentals de la història antiga d’Atenes, n’hi ha moltes que són obra dels romans. En destacaré una: la porta d’Adrià. Ací la teniu a l’esquerra; darrere, el temple de Zeus Olímpic:
Aquell emperador, nascut a Hispània l’any 76 després de Crist, admirava la cultura hel·lènica i segurament per això va fer tant per Atenes. En passar la porta d’Adrià, s’entrava a l’urbs romana. Per un costat de la porta podia llegir-se “Esta és Atenes, l’antiga ciutat de Teseu”. Per l’altre, una altra inscripció proclamava “Esta és Atenes, la ciutat d’Adrià, no la de Teseu”. Els segles han passat i la seua lliçó és que els governants —grans o xicotets, democràtics o tirànics— acostumen a covar l’aspiració de ser una fita en el decurs del lloc que governen, de marcar un abans i un després. Per a això, valen moltíssim la justícia social, el benestar col·lectiu i la bona administració, però les pedres… ai, les pedres! Les pedres es veuen al lluny, no cal buscar-les en el record de la gent ni en les cròniques.
Així, és suficient fer la volta als ponts d’Alcoi per a reconéixer l’obra dels alcaldes recents: “Allò és de Sanus”, “Això va ser cosa de Peralta”, “En açò està Sedano”. Hi haurà crítiques (“On estan les lloses de la Plaça de Dins?”, “Quina barbaritat el pàrquing de la Rosaleda!”, “Seran capaços de tapar-nos el Barranc del Cint amb l’Estambrera!”),
però també aplaudiments (“Impressionant la Llotja de Sant Jordi!”, “Xe que bé que han deixat el passeig de Cervantes”). Fins ací tot normal. Millor o pitjor, però normal, cap diferència substancial entre l’Imperi Romà i l’Ajuntament. La qüestió que em preocupa ara, com a humil ciutadà d’Alcoi, és el desig que pareix tindre el PP de multiplicar-lo per dos. En l’últim ple municipal, des de les bancades de l’oposició algú va parlar de més de 20.000 cases noves amb el nou pla general d’ordenació urbana i el regidor d’urbanisme no va negar l’afirmació. El pla general s’ha traçat amb una previsió de població futura per a Alcoi de 80.000 habitants, actualment en som 63.000 censats. Amb 20.000 habitatges nous se superaria moltíssim eixa previsió, només hem de posar dins de cada casa dos, tres o quatre persones i fer comptes. L’expansió de la ciutat cap a zones abans verdes (Serelles), les àrees que dispersaran la població o acolliran segones residències (Xirillent), la importància desmesurada de la construcció en l’economia valenciana i una planificació del desenvolupament urbà condensada en l’expressió “bon pilot, bon farinot” no auguren res bo.
Per a mi, la grandesa d’un barri, d’una ciutat o d’un país no està en la quantitat de gent que viu dins, sinó en la qualitat de vida que es té. La sostenibilitat de l’economia i el medi ambient han de regir sempre el creixement. En cas contrari, el que es fa en realitat és engreixar per a morir. Quan, l’any 1834, Atenes fou declarada capital de Grècia a penes tenia sis mil habitants, hui en té quasi quatre milions. En alguns moments va créixer ordenadament, però en altres ho va fer sense gens d’ordre, perquè sí. Per això hui és superpoblada, bruta i caòtica. És el que volem per a Alcoi?
Gibraltar
Despús-demà, 4 d’agost de 2007, farà exactament 303 anys de la rendició de Gibraltar a les tropes angloholandeses del príncep Hessen-Darmstadt i l’almirall anglés George Rooke. Aquell fet d’armes va tindre lloc en el marc de la Guerra de Successió a la corona dels regnes d’Espanya, que es disputaven Felip d’Anjou, qui finalment seria el rei i, per tant, el primer sobirà Borbó al sud dels Pirineus, i l’Arxiduc Carles d’Àustria, en favor del qual lluitaren la major part dels valencians. Enguany, rememorem el tercer centenari de la batalla d’Almansa i les desastroses conseqüències que tingué per al nostre país. D’allò, se n’ha escrit i parlat molt i, amb molt d’encert, Al Tall va cantar al mal d’Almansa, en un treball al qual reconeixem molts el fet de ser la primera classe d’història en què se’ns explicà justament això: la nostra història. Només calgué una cançó a ritme de marxa mora, per a descobrir-nos els pretendents a la corona, Berwick, D’Asfeld, Basset, Xàtiva socarrada pels botiflers, la Nova Planta, els maulets…
Potser la Gran Bretanya té un deute amb Basset, ja que este geni militar d’Alboraia participà activament en la presa i en la posterior fortificació i defensa de Gibraltar, especialment quan el 10 de novembre de 1704, cinc-cents soldats francoespanyols, guiats pel pastor Simón Susarte, atacaren la fortalesa de Gibraltar des de dalt del penyal mateix. D’aquell aleshores ens ve bona part de d’este ara, a nosaltres i als llanitos.
Tot això, i molt més, fa recomanable la visita a Gibraltar. Si aneu, per una contínua mesura de pressió dels governs espanyols, haureu de fer una cua de prop de dos hores per a entrar i eixir de la colònia, però val la pena. Una vegada allà, sorprén trobar-te un ambient tan britànic, amb edificis victorians, guàrdia impassible davant la casa del governador i gastronomia millorable, i alhora tan divers, tan melting pot. La majoria és catòlica, però hi ha protestants, jueus, musulmans… Per a fer compres, val tant la lliura esterlina com l’euro i la major part del personal parla igualment bé l’anglés i l’espanyol. Jo vaig preguntar a un policia, el típic bobby, pel museu de la ciutat i vaig quedar de pasta de moniato quan em va contestar, amb un accent andalús que tombava, “¿Er museo? Siga usté esta calle, gire a la deresha y allá lo va a encontrar”.
Cada 10 de setembre Gibraltar reafirma la seua voluntat de continuar sent britànica, la qual cosa sol provocar una mena de flebitis pàtria a Espanya. Enlairen la bandera de Gibraltar, que compartixen amb la veïna ciutat de San Roque, canten, ballen, beuen i s’acaba la festa. L’endemà, per damunt de banderes i estatus, la gent d’una banda i l’altra d’esta frontera viu i s’entén d’allò més bé.
Comentaris recents