Europa

You are currently browsing articles tagged Europa.

L’Atenes actual és una ciutat superpoblada, bruta i caòtica. Tot i això, és innegablement atractiva. Qui la visita sol buscar la magnificència del seu passat clàssic; enmig d’aquelles restes històriques va nàixer la democràcia i allò que hui anomenem cultura occidental. No és poc per a justificar el viatge. A més de l’Acròpoli i l’àgora grega, entre les ruïnes monumentals de la història antiga d’Atenes, n’hi ha moltes que són obra dels romans. En destacaré una: la porta d’Adrià. Ací la teniu a l’esquerra; darrere, el temple de Zeus Olímpic:

porta_adria_zeus_olimpic.gif

Aquell emperador, nascut a Hispània l’any 76 després de Crist, admirava la cultura hel·lènica i segurament per això va fer tant per Atenes. En passar la porta d’Adrià, s’entrava a l’urbs romana. Per un costat de la porta podia llegir-se “Esta és Atenes, l’antiga ciutat de Teseu”. Per l’altre, una altra inscripció proclamava “Esta és Atenes, la ciutat d’Adrià, no la de Teseu”. Els segles han passat i la seua lliçó és que els governants —grans o xicotets, democràtics o tirànics— acostumen a covar l’aspiració de ser una fita en el decurs del lloc que governen, de marcar un abans i un després. Per a això, valen moltíssim la justícia social, el benestar col·lectiu i la bona administració, però les pedres… ai, les pedres! Les pedres es veuen al lluny, no cal buscar-les en el record de la gent ni en les cròniques.

Així, és suficient fer la volta als ponts d’Alcoi per a reconéixer l’obra dels alcaldes recents: “Allò és de Sanus”, “Això va ser cosa de Peralta”, “En açò està Sedano”. Hi haurà crítiques (“On estan les lloses de la Plaça de Dins?”, “Quina barbaritat el pàrquing de la Rosaleda!”, “Seran capaços de tapar-nos el Barranc del Cint amb l’Estambrera!”),

estambrera.gif

però també aplaudiments (“Impressionant la Llotja de Sant Jordi!”, “Xe que bé que han deixat el passeig de Cervantes”). Fins ací tot normal. Millor o pitjor, però normal, cap diferència substancial entre l’Imperi Romà i l’Ajuntament. La qüestió que em preocupa ara, com a humil ciutadà d’Alcoi, és el desig que pareix tindre el PP de multiplicar-lo per dos. En l’últim ple municipal, des de les bancades de l’oposició algú va parlar de més de 20.000 cases noves amb el nou pla general d’ordenació urbana i el regidor d’urbanisme no va negar l’afirmació. El pla general s’ha traçat amb una previsió de població futura per a Alcoi de 80.000 habitants, actualment en som 63.000 censats. Amb 20.000 habitatges nous se superaria moltíssim eixa previsió, només hem de posar dins de cada casa dos, tres o quatre persones i fer comptes. L’expansió de la ciutat cap a zones abans verdes (Serelles), les àrees que dispersaran la població o acolliran segones residències (Xirillent), la importància desmesurada de la construcció en l’economia valenciana i una planificació del desenvolupament urbà condensada en l’expressió “bon pilot, bon farinot” no auguren res bo.

Per a mi, la grandesa d’un barri, d’una ciutat o d’un país no està en la quantitat de gent que viu dins, sinó en la qualitat de vida que es té. La sostenibilitat de l’economia i el medi ambient han de regir sempre el creixement. En cas contrari, el que es fa en realitat és engreixar per a morir. Quan, l’any 1834, Atenes fou declarada capital de Grècia a penes tenia sis mil habitants, hui en té quasi quatre milions. En alguns moments va créixer ordenadament, però en altres ho va fer sense gens d’ordre, perquè sí. Per això hui és superpoblada, bruta i caòtica. És el que volem per a Alcoi?

Tags: , , ,

Gibraltar

Despús-demà, 4 d’agost de 2007, farà exactament 303 anys de la rendició de Gibraltar a les tropes angloholandeses del príncep Hessen-Darmstadt i l’almirall anglés George Rooke. Aquell fet d’armes va tindre lloc en el marc de la Guerra de Successió a la corona dels regnes d’Espanya, que es disputaven Felip d’Anjou, qui finalment seria el rei i, per tant, el primer sobirà Borbó al sud dels Pirineus, i l’Arxiduc Carles d’Àustria, en favor del qual lluitaren la major part dels valencians. Enguany, rememorem el tercer centenari de la batalla d’Almansa i les desastroses conseqüències que tingué per al nostre país. D’allò, se n’ha escrit i parlat molt i, amb molt d’encert, Al Tall va cantar al mal d’Almansa, en un treball al qual reconeixem molts el fet de ser la primera classe d’història en què se’ns explicà justament això: la nostra història. Només calgué una cançó a ritme de marxa mora, per a descobrir-nos els pretendents a la corona, Berwick, D’Asfeld, Basset, Xàtiva socarrada pels botiflers, la Nova Planta, els maulets

al_tall.jpg

Potser la Gran Bretanya té un deute amb Basset, ja que este geni militar d’Alboraia participà activament en la presa i en la posterior fortificació i defensa de Gibraltar, especialment quan el 10 de novembre de 1704, cinc-cents soldats francoespanyols, guiats pel pastor Simón Susarte, atacaren la fortalesa de Gibraltar des de dalt del penyal mateix. D’aquell aleshores ens ve bona part de d’este ara, a nosaltres i als llanitos.

Tot això, i molt més, fa recomanable la visita a Gibraltar. Si aneu, per una contínua mesura de pressió dels governs espanyols, haureu de fer una cua de prop de dos hores per a entrar i eixir de la colònia, però val la pena. Una vegada allà, sorprén trobar-te un ambient tan britànic, amb edificis victorians, guàrdia impassible davant la casa del governador i gastronomia millorable, i alhora tan divers, tan melting pot. La majoria és catòlica, però hi ha protestants, jueus, musulmans… Per a fer compres, val tant la lliura esterlina com l’euro i la major part del personal parla igualment bé l’anglés i l’espanyol. Jo vaig preguntar a un policia, el típic bobby, pel museu de la ciutat i vaig quedar de pasta de moniato quan em va contestar, amb un accent andalús que tombava, “¿Er museo? Siga usté esta calle, gire a la deresha y allá lo va a encontrar”.

Cada 10 de setembre Gibraltar reafirma la seua voluntat de continuar sent britànica, la qual cosa sol provocar una mena de flebitis pàtria a Espanya. Enlairen la bandera de Gibraltar, que compartixen amb la veïna ciutat de San Roque, canten, ballen, beuen i s’acaba la festa. L’endemà, per damunt de banderes i estatus, la gent d’una banda i l’altra d’esta frontera viu i s’entén d’allò més bé.

Tags: , ,

Newer entries »