Home » Posts tagged 'llibres' (Page 3)
Tag Archives: llibres
Maulets
Tenim les platges plenes de gent del país, d’anglesos, de francesos, d’holandesos, de castellans… Tots baden de bar en bar i la passen passejant, al balcó pengen la tovallola com si fóra un estendard. Lluïxen la pell morena, roja, blanca o d’anyil. Era agost, tal com és ara, però de 1705 i ni anglesos, ni francesos, ni castellans, ni del país se’n venien a la costa per a poder-se embrunir. Arribà l’estol de Carles i on estiga l’arxiduc que s’aparte el de París. Quina desgràcia de guerra i de mal que féu venir: el d’Almansa, la derrota, la conquesta, el cruel castic.
Ara els espanyols volen que Europa els traga de l’embolic, que els rescate la banca, que els tape el gran forat. I qui ens tornarà a nosaltres l’anhelada llibertat? Llegiu el llibre que apunte, un clàssic de Tres i Quatre, el recomane sincer. A més del profund estudi, hi ha un munt de testimoniances que són de l’època mateix. L’11 de desembre de 1705, l’arquebisbe de València Antoni Folch, que fou primerament borbònic i després austriacista, descrivia així l’estat d’ànim col·lectiu:
“Aquí no sólo lidiamos con los enemigos, sino con el desconsuelo de los amigos, y de los mexores, y más fieles vasallos del Reyno, que están todos lastimados y quexosos porque se consideran desatendidos y despreciados.”
Cinc dies després el Consell de València decidia que:
“Considerat el estat ab què es trova la present ciutat, devia sens dilació proclamar lo Real nom del Señor Don Carlos Tercer (que Déu guarde) y que se havien acordat diferents capitulacions pera la conservació dels furs y privilegis de la present Ciutat y Regne y conveniència dels vehins de aquella y demés del Regne.”
L’inquisidor Diego Muñoz fugí a Requena, des d’allà relatava al Borbó els fets esdevinguts a la “infidelíssima Valencia”:
“De los valencianos ay que fiar poco pues aun de los mismos ministros del Santo Oficio, á quienes e tratado, solo confio de pocos porque en dicha Ciudad y Reyno se ajustan muchos a lo de viva quien venze.”
I en véncer Felip V no va trobar cap de ¡Viva!, ni lloances, res de res; fra Minyana se’n dolia tot i ser un botifler:
“Fue hollada la antigua libertad valenciana y abolidos sus fueros (que le hacían semejante a una región independiente), y fueron en adelante los valencianos regidos por las leyes de Castilla, siendo inútiles sus clamores y reclamaciones.”
I Planes, de nom Isidre, molt borbònic ell també, signava el que ara ve:
“Nos echáis las leyes castellanas en todo destructivas de las convenyencias de los paysanos deste Reyno […] ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar otro fin que el de hacer doblones.”
Ara ha canviat molt la cosa, bastant, un poc, no gens.
ラバウル戦記
Amb a penes vint anys, Shigeru Mura (Sakaiminato, 1922) va ser enviat a Nova Bretanya, per a defendre el nom i els interessos de l’emperador del Japó. Segons les seues pròpies paraules, “En la jerarquia militar estaven primer els oficials, després els suboficials, després els cavalls i, finalment, els soldats.” L’illa era un paradís on prop de cinc-cents joves vivien un infern de disciplina humiliant. Malgrat els colps, els insults i les ordres sense sentit els soldadets reien, cantaven, enyoraven la casa i el pa i tenien por de morir, especialment de morir verges. Quasi tots perderen la vida en arribar els nord-americans, l’arma que els abatria va ser sobretot un codi d’honor gens honorable. En vore’s inferior en forces, el comandant Tadokoro, que només tenia 27 anys, ordenaria el gyokusai, l’operació mort. Tots havien de morir en una ofensiva estúpida, l’objectiu no era un turó o una platja, l’objectiu era un lloc al cel dels guerrers. Sobreviure, ni que fóra accidentalment, es considerava traïció: consell de guerra i harakiri per als oficials, nou atac suïcida per a la tropa. Ben pocs pogueren contar-ho. Mura, amb el nom de Shigeru Mizuki i el sobreesforç de dibuixar havent perdut un braç, ens dóna constància de l’horror que va viure en Soin Gyokusai Seyo. Des de fa dos anys podem llegir-lo gràcies a l’edició d’Astiberri. Aneu amb compte, el text està en castellà però es llig a la japonesa, començant pel que ens sembla l’última pàgina i de dreta a esquerra.
Tolón & Oliveres
Sona a promotora immobiliària (Construccions Tolón & Oliveres) o despatx d’advocats (Tolón & Oliveres Lawyers), però ni una cosa ni l’altra. La feliç associació de cognoms es deu a un regal que em va fer l’amic José Luis Tolón. El bon home trobà el llibre d’Arcadi Oliveres i, per a fomentar la lectura en valencià i el bon rotllo entre nosaltres, en va comprar dos: un per a ell i l’altre per a mi. Gràcies de nou, company, com van les vacances? La universitat sense tu és com la Venècia que canta Aznavour: més freda i més gris. Quina paradoxa al mes d’agost, no? Ah, sí, el llibre! Molt bo, Oliveres és un altermundialista que sap explicar-se. Val la pena escoltar-lo i llegir-lo encara més. Ací va un tast de Diguem prou!:
“Amb els diners donats als bancs durant aquests tres anys i mig, hauríem pogut reduir la fam fins a la nul·litat 92 vegades”
“Per cada persona que dorm al carrer a Catalunya hi ha uns cent pisos buits”
“Des del 1986 fins ara, allò que els humans han gastat o destruït del planeta en un any ja no es recupera l’any següent”
“Ja sabem la màxima que apliquen les empreses i que han aprés bé els governs: els guanys es privatitzen; les pèrdues se socialitzen”
“L’euro i el seu procés de convergència són un error. L’euro no ha reportat cap avantatge, excepte per als grans finacers i els grans especuladors”
“No és que s’hagi de canviar el govern, sinó més aviat s’ha de canviar el sistema: perquè aquest ha estat un sistema que ha dut a la perversió econòmica més absoluta”
“Que el Ministeri de Defensa gasti 54 milions d’euros diaris i que després ens diguin que no hi ha diners per a sanitat o per a educació és aberrant”
“Considero que de moment votar és dels pocs mecanismes que encara tenim en aquesta democràcia maquillada”
“Cal arribar a un represtigi de la política […] La política no ha fet el procés necessari per a arribar més a la gent i, sobretot, per a demostrar que les coses es poden fer d’altres maneres”
“Els bancs endeutats han de caure tots i, posteriorment, detenir i processar els banquers”
“Hem abusat de valors com la possessió de béns o la competitivitat. I hem arribat a crear una societat en què la velocitat es menja el temps per a pensar. Hi ha més acció que reflexió”.
134 paginetes de bones raons i moltes dades, cosa que s’agraïx entre tanta consigna fàcil de “M’agrada” i “Comparteix”. No hi falten tampoc els noms propis: Emilio Botín, Amancio Ortega, la reina Sofia, Rodrigo Rato, Carme Chacón, Mario Monti, Luis de Guindos, Milton Friedman, Artur Mas, Susana Morales… No, Susana Morales no. Ella no apareix en el llibre, no és culpable de la crisi actual, només és culpable de casar-se amb José Luis. Una abraçada als dos.
Peixateres i fanalers
Una vaga, una manifestació o alguna protesta semblant devien ser el marc en què una venedora del mercat increpà els obrers i acabà amb el gènere per terra. És una història que contava el meu avi, la recorde vagament. Recorde millor com la cantava:
Vespra sant Antoni
gran lío va haver,
per tota la plaça
i per els carrers.
Una peixcatera
molt desficacià
per ser atrevida
tot li ho van tirà.
Ella pensava que tot
li havia d’eixir en bé,
sempre parlant foradat
com si fóra un llenyater.
D’aquella època i d’aquell Alcoi són també uns versets que xiquetes i xiquets cantaven cada nit al fanaler, quan el bon home recorria els carrers per a encendre els llums de la ciutat:
Senyor Don Simon,
la boca em fa mal
de dir-li a vosté
que encenga el fanal.
Uno, dos i tres…
fanal encés!
El nostre temps ja no té fanalers. L’únic que continua exercint l’ofici és el que viu al quint planeta. Ja sabeu què pensa d’ell el Petit Príncep:
“Pot ser que este home siga absurd. Però és menys absurd que el rei, que el vanitós, que l’home de negocis i que el bevedor. Almenys fa un treball que té sentit. Quan encén el fanal és com si fera nàixer una estrela nova, o una flor. Quan apaga el fanal, fa dormir la flor o l’estrela. És una ocupació molt bonica. És realment útil perquè és bonica.”
Poesia
Amb més o menys causa i popularitat, el calendari està ple de dies per, dies de i dies contra. És com un santoral, però laic. Què diríeu que se celebra el 25 de maig? El Dia de l’Orgull Friki; poca broma, en tal data de l’any 1977 s’estrenà el quart episodi de Star Wars. Jo propose, a la nostra comunitat lingüística, que el 29 de febrer siga el Dia del Per i el Per a; així només en parlaríem una vegada cada quatre anys. El passat 21 de març celebràvem el Dia de la Poesia, glòria eterna a la musa Cal·líope!
Hi ha discursos que semblen poemes, com aquell “I have a dream…” de Martin Luther King, i poemes que entren en els discursos, com l’Ítaca de Kavafis en el parlament d’Artur Mas. Ítaca, el somni, King, Mas… des del catre curtet que li ha tocat en la pensió —o presó— de pobles que és Espanya, Convergència no ha deixat mai de somiar la independència i ara ha despertat. La poesia està en les portes dels lavabos, en les taules de les biblioteques, en l’efímera pols del vidre d’un cotxe, en el teu correu, en un conte en què Bradbury cita a Sara Teasdale:
There will come soft rains and the smell of the ground
And swallows circling with their shimmering sound
[…]
And not one will know of the war, not one
Will care at last when it is done
[…]
And Spring herself when she woke at dawn
Would scarcely know that we were gone
I en el renou i el descans de l’amic Eduard Ramírez:
l’equipatge excessiu, l’arrupiment en el dubte
i les promeses desordenades;
un vertigen inabastable davant els ulls
m’amolla un temor de llistes i recomptes.
amb quina incertesa subtil però
em cal forçar l’estima
entre tant destí de ports
La poesia és arreu i al calendari, el 21 de març i també el 28, dia en què morí Miguel Hernández, però només en part perquè diu que…
Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.
Europeus
Una de les germanes de l’abadia de Kylemore em va donar una medalleta. Segons l’estampa que completava el present “The medal of St. Benedict is privileged with the powers of the Holy Cross… for every good in life and protection against every evil”. A més de protegir-me i fundar al segle V l’orde d’aquella somrient mongeta, sant Benet és, des de 1964, patró d’Europa. Tal com ens va últimament, el de Núrsia té molt descuidat el patronatge. La setmana passada François Baroin, ministre francés de Finances, va afirmar que “és preferible actualment ser francés que britànic”. Però què és això de ser britànic? Fa pocs anys el govern de Gordon Brown va impulsar un debat per a definir-ho clarament. Amb la causticitat habitual a l’illa, The Times es va sumar a la iniciativa i demanà als lectors que proposaren un lema per a la britanitat, alguna cosa semblant al “Liberté, Égalité, Fraternité”. I, amb la causticitat habitual de l’illa, una de les propostes més votades fou “Almenys no som francesos”.
Joan Francesc Mira recull esta feta i moltes més en el seu llibre Europeus. Retrat en setanta imatges. El pròleg és de l’amic Enric Balaguer; la recomanació, meua. Si us falta fe en el meu criteri ―cosa bastant comprensible―, feu clic en la imatge adjunta per a llegir sis dels setanta retrats i decidiu després si és o no un bon regal per a estos dies d’il·lusions i consum. I, tornant a la qüestió francobritànica, hui mateix Sarkozy i Cameron s’han trobat a Praga, al funeral de Václav Havel. El dramaturg, opositor a la dictadura, últim president de Txecoeslovàquia i primer de la República Txeca era també un gran europeista. Per als qui encara tenim alguna esperança en Europa, deixe ací davall una frase Havel. Bon Nadal a totes i tots.
“L’esperança no és la convicció que les coses eixiran bé, sinó la certesa que tindran algun sentit”
Noves glòries a Espanya
L’Ateneu Mercantil de València encarregà a Josep Serrano la composició d’un himne per a l’Exposició Regional de 1909. La lletra fou cosa de Maximilià Thous; anys després el seu fill la traduiria al valencià. Tot plegat va agradar molt al patriciat i la plebs valentines i l’any 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Himne de l’Exposició esdevingué Himne Regional. La peça continuaria avançant en marxa triomfal i sumaria el socialisme espanyol contemporani a la nòmina d’addictes. L’any 1984 el president Lerma —sense necessitat de fer-ho ni clam popular que li ho demanara— convertia l’Himne en himne oficial de la Comunitat Valenciana.
Enguany, Vicent Flor i Moreno —descendent directe del comandant almogàver Roger de Flor i de l’obrer anarquista Pepe Moreno— ha pres la primera estrofa com a títol del seu llibre: Noves glòries a Espanya. Últimament li he fet broma, a Vicent, perquè em recorda aquell escriptor i periodista madrileny entestat a parlar de su libro en un programa televisiu. La veritat és que en som molts els qui parlem del llibre de Vicent i des de fa molts anys, en el meu cas prop de vint. Sí, hem passat molt de temps parlant d’anticatalanisme i identitat valenciana, que és justament el subtítol del llibre. Costava de pair que el nacionalisme valencià, tan fonamentat en la història, tan modern, tan racional i culte, fóra marginal i que el blaverisme, tan barroer i acièntific, ens arrasara en les urnes.
Amb el declivi electoral d’Unió Valenciana —i el lent però constant ascens del Bloc— alguns vam creure que el malson havia acabat. Però, com en el conte d’Augusto Monterroso, quan ens despertàrem, el dinosaure continuava allí. I amb una vitalitat espatarrant. Llegiu el llibre de Vicent si és que encara no ho veieu clar. No és una radiografia del blaverisme. És la taxonomia, la vivisecció, l’arbre genealògic i el manual d’instruccions. Tot amb el rigor propi d’una tesi doctoral —la seua— i cap full concedit al tedi. Acaba l’amic afirmant que “Les coses podien haver sigut diferents. Tanmateix, el blaverisme ho impedí.” Pregunte jo: poden encara ser diferents? Millors, vull dir.
Ser Joan Fuster
“Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”
Pose esta frase de Joan Fuster en l’última diapositiva del primer tema. Una seixantena d’alumnes mira atentament la pantalla. Pregunte: “Qui sap dir-me qui era Fuster?” Hi ha hagut grups en què tots han callat. En una ocasió un xicot va dir: “Un poeta?” Bé, sí, va fer versos, però seria com dir que Kennedy —que va guanyar un Pulitzer— era periodista o que Churchill —Nobel de literatura en 1953— era escriptor. Vist el desconeixement general, demane: “Què heu estat fent en secundària?” Una alumna ràpida i sincera respon: “Comentari de textos”. Doncs ara fareu lectura, lectura de textos fusterians. Si he de tindre en compte el que em diuen als treballs, Ser Joan Fuster té bon llegir. Els fa gràcia que, abans d’haver nascut ells, este senyor escriguera de música, cinema, joventut, política, guerres, porros, pors… i continue sent actual. No passa el temps per als clàssics.
No és un llibrot de 1.000 pàgines, té una bona introducció i ve amb propostes de treball. Està pensat per a classe, per a introduir l’assaig en qui no n’ha llegit mai. El recomane per tant. Podeu enriquir la lectura amb el documental homònim que ha produït la Universitat de València. Textos, imatges i entrevistes repassen el temps i la transcendència del personatge i ens apropen a la persona. Jordi Pujol, Paco Burguera, Vicent Pitarch, Lola Badia, Josep Lluís Bausset, Eliseu Climent, Manolo Alcaraz, Lluís Llach, Raimon… expliquen el seu Fuster. També Fuster parla de Fuster i en un cas —nyas, dos tasses!— ho fa amb paraules de Josep Pla. Segons el de Sueca, el de la boina li va dir: “Vosté menja poc i és antipàtic, no serà molt bon polític.” Va respondre Fuster: “Senyor Pla, no tinc la pretensió de ser un bon polític.”
La puta de Babilònia
Després vingué un dels àngels de les set copes i em va parlar així: “Vine, i et mostraré la condemna de la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s’han prostituït amb ella, i els habitants del món s’han embriagat amb el vi de la seua prostitució.” I l’àngel se’m va emportar en esperit al desert. Allà vaig vore una dona asseguda damunt d’una bèstia escarlata, coberta de noms blasfems, que tenia set caps i deu banyes. La dona duia un vestit porpra i escarlata i s’adornava amb or, pedres precioses i perles. Tenia a la mà una copa d’or, plena d’abominacions: les impureses de la seua prostitució. Portava escrit al front este nom misteriós: Babilònia, la gran, la mare de les prostitutes i de les abominacions de la terra. I vaig vore la dona embriagada de la sang del poble sant i dels màrtirs de Jesús. (Ap 17,1-6)
Basant-se en estos versicles de sant Joan, els càtars anomenaren puta de Babilònia a l’Església de Roma. El papat tractà de fer-los tornar a l’ortodòxia catòlica; primer amb arguments i finalment amb les armes. A més d’exterminar l’heretgia dels bons homes i dones, la croada albigesa iniciava el declivi d’Occitània, un país que, sense necessitar unitat política, va ser model per a tot Europa en art, cultura i llibertats. Un país, potser perdut, del qual és fill en part el nostre país possible.
Huit segles després de la crema Besiers, la batalla de Muret, el setge de Montsegur… el colombià Fernando Vallejo ha escrit La puta de Babilonia perquè, tal com ell mateix diu, “La católica, la apóstolica, la romana, la jesuítica, la impune bimilenaria tiene cuentas pendientes conmigo desde mi infancia y aquí se las voy a cobrar.” Per les formes, és el llibre més faltó que he llegit mai. No deu haver al diccionari un sol insult que l’autor no utilitze contra l’Església; Vallejo, parlant mal i prompte, s’hi caga en Déu, en la creu i en el fuster que la féu. També dedica pàgines i improperis a l’islam i a Mahoma (“cruel, traidor, mentiroso, lujurioso, torturador, pederasta…”).
L’obra té un to tavernari, sobrat, sobrer. Amb tot, és un molt bon llibre. De tan anticlerical com és, no hi ha ni un sol capítol. Tot en un fil que va i ve per a enganxar el lector: els dubtes sobre l’autoria i la datació dels evangelis, les semblances entre la vida de Crist i les de divinitats orientals prèvies, els vicis i maldats dels papes, l’antisemitisme, la Inquisició, les guerres de religió, el suport a l’esclavisme, l’oposició a la ciència, el mercadeig d’indulgències, la connivència amb el nazisme, la col·laboració amb altres règims totalitaris…
Hauré de llegir algun llibre més pietós i prudent perquè el màrtir Llorenç, sant de hui, 10 d’agost, i patró dels bibliotecaris, em perdone el pecat venial d’esta lectura, que recomane a creients, agnòstics i ateus d’ací i d’arreu del món. Ves per on, recomane urbi et orbi.
Nacionalisme lingüístic
Despús-ahir ho vaig escoltar a la ràdio: al món hi ha 500 milions de persones que parlen espanyol. Quan jo era xicotet, un programa televisiu proclamava que n’eren 300 millones. Si entre la meua infantesa i despús-ahir deuen haver passat prop de trenta anys, convindrem que la longevitat i l’eficiència reproductiva dels castellanoparlants són paradigmàtiques. A més, i sempre segons la informació radiofònica, l’espanyol serà d’ací a poc la segona llengua més estudiada del món. “La ideología nacionalista imperialista juega con las cifras de hablantes de sus lenguas nacionales de forma realmente escandalosa […] Esta megalomanía no es cosa solo de periodistas, sino que aparece en escritos más reposados y se supone que más reflexivos y estudiados.”
Trobareu les afirmacions entre cometes en el llibre El nacionalismo lingüístico, que recomane sobretot a estudiants de filologia, ciències polítiques, sociologia i totes les combinacions possibles d’estes tres disciplines. L’autor, Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), denuncia l’ús d’un argumentari pretesament científic i lingüístic per a justificar accions i plantejaments polítics, extralingüístics. Entre el munt de textos que el catedràtic cita, trobem que el gèlid distanciament d’alguns lingüistes per a considerar la desaparició de llengües ameríndies s’acalora fins a l’incendi quan és l’espanyol de Puerto Rico el que corre perill davant l’anglés. Deu ser que els toca més de prop. Segons la interpretació del nacionalisme lingüístic, les llengües globals, comunes i universals no tenen component ètnic, són obertes, fàcils, integradores; és per això, i no pel resultat de guerres i imposicions, que tenen tants i tants milions de parlants. Els tancats, els etnocèntrics som nosaltres, usuaris i defensors de llengües petites, amants de l’obscurantisme, gent feréstega i enemiga del progrés.
I eixe criteri ho amera tot. El 2 de juliol passat un diari titulava “Bildu impone el euskera como lengua única en sus apariciones públicas”. En realitat els representants de Bildu no imposen res, simplement opten per una llengua concreta. Penseu que la mateixa periodista podria titular en sentit contrari? Vull dir alguna cosa com “El PP impone el castellano como lengua única en sus apariciones públicas”. Costa de creure, veritat? La notícia barreja l’èuscar amb el tema dels escortes de regidors amenaçats, amb la qual cosa ETA i la llengua basca arriben a l’imaginari del lector en un mateix paquet. Pura casualitat. També fa constar “el malestar de la mayoría de los medios de comunicación convocados que no pudieron recoger la información correctamente” i afig més endavant que “No se tuvo en cuenta que, según el Estatuto de Gernika, el euskera y el castellano son las dos lenguas oficiales en el País Vasco y que «todos sus habitantes tienen derecho a conocer y usar ambas lenguas»”. Si des de 1979 hi ha cooficialitat, els grans media haurien de comptar amb professionals capacitats en les dos llengües, no siga que algun radical s’enteste a exercir el dret a expressar-se en la llengua pròpia. Bé, per a no fer-ho molt més llarg, acabarem amb una pregunta tipus test:
En quin periòdic va aparèixer la notícia de què parlem?
A) El Mundo
B) La Razón
C) ABC
D) Cap de les respostes anteriors és correcta
Ara feu clic ací per a vore si l’heu encertada.
Comentaris recents