Home » Posts tagged 'llibres' (Page 3)

Tag Archives: llibres

Bloc de Progrés de l’Alcúdia

Una flaire de canvi imminent omplia l’aire polític de 1994. Un any abans i contra tot pronòstic, González havia vençut a Aznar en les eleccions generals. Allò va ser el 6 de juny del 93. La nit d’aquell dia Javier Arenas Bocanegra, embriac d’un poder que cobejava, anuncià la victòria del PP. Després, no volgué engolir el café amb sal dels resultats reals i denuncià putxerasso. Quina barbaritat i quin barbarisme; digueu-li Arenas Bocamolla, digueu-ne tupinada. Espanya continuava socialista, però hi havia la crisi, el cansament, la corrupció, el terrorisme d’estat… Així, en les eleccions europees de 1994 la dreta espanyola guanyà democràticament a l’esquerra; no passava això des de 1933, quan la CEDA de Gil-Robles i els radicals de Lerroux. Este primer èxit conservador n’augurava molts més per als comicis autonòmics del 1995. A escala valenciana, hi havia un altre fet inquietant: tant al 93 com al 94 el PP havia sigut el partit més votat. Alguns diuen que el canvi de biaix electoral al País Valencià fou degut als fastos espanyols de 1992. L’Expo sevillana i la Barcelona olímpica, sumades a l’eterna capitalitat madrilenya, van acréixer el sentiment autòcton de desafecció per part de l’estat. Sota la ferma batuta de l’amic Vicent Flor, les joventuts d’Unió Valenciana orquestraren la campanya “Espanya 92 – Valencia 0”. Una interpretació virtuosa, seguida d’una expulsió sumaríssima, González Lizondo —que havia regalat l’alcaldia a Barberà Nolla— no volia nacionalistes en la seua formació. S’atansava el principi de la fi d’Unió Valenciana. Sense corrupció, però sense llustre —sense pena ni glòria—, el president Lerma veia com anaven a fer-li la barba en eixut. Deixem que siga Toni Mollà, en el llibre coral Nosaltres, exvalencians, qui avalue aquella època llunyana del PSPV:

“Els governs autonòmics de Joan Lerma, que apostaren per la modernització econòmica del país, tampoc no tingueren mai com a prioritat la necessària modernització cultural, que es va reduir a una suma de disseny i coentor en una mena d’allioli que mai no va lligar. La mateixa promulgació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià i la consolidació d’una doble xarxa escolar segregacionista dividia per llengües és una mostra d’irresponsabilitat política i un atemptat a la convivència i la cohesió socials que hauria de representar l’escola pública valenciana”.

Vist el perill que el pacte PP & UV s’escampara a nord i sud del cap i casal, Acció Cultural del País Valencià posà en marxa el Bloc de Progrés Jaume I. La jugada era senzilla: la por com a argument i l’estructura d’ACPV com a difusora. Per a repel·lir l’atac combinat de populars i regionalistes, el Bloc de Progrés havia de funcionar com una bomba de dispersió: en esclatar, desenes —potser centenars— de blocs Jaume I omplirien el mapa. I així fou, tret dels molt, molt menuts, no hi hagué poble al territori de predomini lingüístic valencià que no tinguera Bloc de Progrés Jaume I. Moltes consciències adormides i algun estómac agraït s’activaren ràpidament per a NO Perdre el País. Talment com si una part de la societat civil haguera pres una beguda energitzant i almogàver, vingueren manifestos, manifestacions, concentracions, concerts, conferències, presentacions, jornades, trobades, associacions d’estudiants… un entramat magnífic que disposà —convé recordar-ho— d’abundants recursos econòmics. Però tot va ser en va, abans de la taurina jaumina ja havíem begut oli i la nit del 28 de maig de 1995 Rita Barberà, embriaga de vés a saber què, anunciava la victòria: Zaplana seria president amb el suport d’Unió Valenciana.

Acció Cultural mudà l’estratègia. A semblança dels batzokis que tant m’agraden, volia crear una xarxa de casals Jaume I. Però el país dels valencians no és el dels bascos, tenim més hores de sol i menys consciència nacional. A poc a poc, els blocs de progrés anaren diluint-se. Tots? No. A la ribera del Xúquer, els irreductibles valencians de l’Alcúdia mantenen actiu el seu Bloc de Progrés Jaume I. Quinze anys enriquint l’oferta cultural de la comarca i fent país. També fan viatges —enguany aniran a Croàcia—, excursions a la muntanya, visites a ciutats valencianes que volen conéixer, cicles de cinema… Una trajectòria d’excel·lència que a punt van estar de malmetre el passat 14 de maig. I és que al sopar-xarrada d’aquella nit… em convidaren a mi! Val a dir que m’hi vaig resistir tant com vaig poder, però Josep González, enginyer tècnic agrícola i activista destacat de l’associació, insistí bravament i em portà a l’Alcúdia a xarrar de províncies, comarques, divisions, governacions, territori… Davall em teniu presentat per Josep i Anna Dèlia Gisbert, doctora, enginyera agrònoma i valquíria alcoiana. Una trentena d’amics, de valencianistes, un sopar de cabasset i bona companyia, una tertúlia profitosa i agradable i tot el meu agraïment al Bloc de Progrés de l’Alcúdia.

Pyongyang

A l’illa escocesa de Jura i durant el 1948 George Orwell va acabar 1984, la novel·la antiutòpica en què prefigurava un terrible món futur, on les vides d’homes i dones estarien sotmeses a una vigilància angoixant i l’estat convertiria, a son lloure, la veritat en mentida, la mentida en veritat i el menor conat de crítica o lliurepensament en delicte suficient per a haver de pagar-se amb la vida. Anys abans, Orwell, home d’esquerres, crític i lliurepensador, havia escrit Homage to Catalonia, en què narra la seua experiència en la Guerra Civil espanyola, i Animal Farm, potser la més popular de les seues obres, una denúncia en forma de faula a Stalin i el canvi que féu l’URSS de la revolució proletària a la repressió dictatorial. També en 1948 s’acabà de redactar la constitució de la República Popular de Corea, Kim Il-sung, fundador del prosoviètic Partit dels Treballadors, va ser proclamat president del nou estat socialista. I hui, seixanta-dos anys després, Kim Il-sung continua com a president a pesar d’estar mort des de 1994. Això és possible perquè el nou dirigent del país és el seu fill Kim Jong Il, qui, ara fa un any, designà el seu fill petit Kim Jong Un com a successor. Vet aquí l’absurd i l’oxímoron: Corea del Nord és una monarquia comunista. Com que tot açò ja ho sabeu perquè sou gent culta i inquieta i heu vist el documental de Jon Sistiaga, us recomane que llegiu Pyonyang, el còmic amb què el quebequés Guy Delisle explica la seua estada a Corea del Nord l’any 2003. El dibuixant inclogué en l’equipatge un exemplar de 1984; la semblança entre el malson imaginat per Orwell i el que cada dia viuen més de vint milions de nord-coreans posa els pèls de punta: aïllament, autarquia, pobresa, culte al líder, partit únic, adoctrinament, delacions, camps de reeducació, militarisme… Una bona lectura, una trista realitat.

La vulgaritat de Balaguer

No només els Reis d’Orient i Nicolau, bisbe de Mira, tenen afició a obsequiar els xiquets. Sant Jordi, primer patró del Regne de València i advocat meu davant l’Altíssim, també fa regals. Per a trametre els presents, el megalomàrtir no necessita trineus o camells, ni esperona el blanc corser que l’acompanya. Jordi és un sant enrotllat i ecologista, et fa arribar el detall dins d’un sobre reutilitzable de correu intern. Així fou, en tornar de les festes en honor seu, vaig trobar damunt la taula el sobre esmentat. Per a l’enviament, el valerós cavaller de Capadòcia s’havia valgut d’un valerós cavaller de la Marina Baixa: Enric Balaguer. Un fet sorprenent perquè Balaguer és poc o gens cristià, però, en fi, els camins del Senyor són inescrutables. Com correspon a la diada, dins del sobre hi havia un llibre: La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (6 aproximacions al present). Canal i autor coincidixen, és Balaguer qui s’aproxima. Acostume a llegir amb una llapissera a la mà per fer subratllats i anotacions al marge, dibuixe estreles de cinc puntes on trobe referències que hauré d’ampliar més tard. Amb este llibre no he parat. En quasi dos-centes pàgines, Balaguer ens oferix una visió particular del món frenètic que vivim, però ho fa després d’haver llegit moltíssim, hi ha citacions de més d’un centenar d’obres. No és gens vulgar La vulgaritat de Balaguer, és un llibre de llibres, una opinió amb el fonament sòlid del lector crític i reflexiu. Entre la feliç primavera de 2007 i l’hivern de 2009 i amb la calma calguda, este paisà nostre del Castell de Guadalest ha pensat els canvis, els costums, els neguits, els paranys, les il·lusions, les certeses, les mentides i les veritats que dia a dia ens assetgen. Podria, per a animar-vos a fer-la, reproduir alguns fragments d’esta lectura que acabe d’acabar, però en serien molts. Us deixe el remat del llibre, quasi un mantra, potser un manament, en tot cas un consell encertat: “Els nostres esforços podran contrarestar els efectes opressius de la globalització. Prenent consciència del territori, ho fem de la Terra; defensant la nostra cultura, defensem la cultura, contribuïm a fer un món més just, més plaent, més ric.”

Jo, que he gaudit grans obres de la literatura universal com l’Eneida de Virgili, el Decameró de Boccaccio, El príncep de Maquiavel, La metamorfosi de Kafka o Les formigues de Martínez Amorós, us recomane ara La vulgaritat, de Balaguer.

The world is our country

Entre murs, perfils, enllaços i comentaris de la xarxa social, he trobat la foto que hi ha a l’esquerra. Correspon a la trobada de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes que va tindre lloc, l’any 2006, a la Universitat d’Alacant. Amb un comunicat intern, l’equip de govern de la UA ens informà de les possibles incomoditats que podria generar-nos el festival IUSY, però ho va fer amagant la filiació partidista dels hostes que vindrien i Mikel Forcada, catedràtic impulsiu i necessari, es queixà de la mitja veritat; tenia raó. Durant sis dies, milers de joves de tot el món acamparen en una àrea acordonada, vigilada i d’accés restringit. Allò semblava la ultrasegura zona verda de Bagdad. No fou l’únic regust de l’Orient Pròxim: en arribar a Alacant, Zapatero es tirà una manta al coll que resultà ser una kufia palestina. Els populars l’acusaren d’antisemita, però quan Camps féu el mateix no l’acusaren de res. Han passat quasi quatre anys, hem vist Zapatero amb una quipà i a Camps últimament no el veiem massa.

Però reflexionem ara sobre el lema de la trobada; a mi, m’ha recordat un parell de lectures que acabaré recomanant-vos. L’alegre jovenalla laborista proclamava “The world is our country”, heus ací la ciutadania mundial, única fulla perenne i comuna del brancam socialista. Digueu-me malfiat, però veig en eixa aspiració global més aïna un parany: la pretesa il·lustració alliberadora com a excusa per imposar un model únic. Sostenia Herder que “El vestit universal de la filosofia i la filantropia pot amagar opressions, atacs a la veritable llibertat personal dels homes i de la nació”. Herder i la nació, digueu-me ara romàntic o tribal, però pensem abans si hi ha nacionalisme o no en la imatge de dalt. Més enllà del del topònim concret, que resultaria sobrer i insultant a qualsevol internacionalista de veritat, quan els Joves Socialistes del País Valencià, amfitrions de l’encontre, decidixen obviar la llengua pròpia i manifestar que “El mundo es nuestro país”, no només estan perdent una magnífica oportunitat de palesar l’Espanya plural del seu credo, també fan una tria, conscient o no, per una determinada identitat i, al remat, per un nacionalisme: l’espanyol. Un exemple del que Michael Billig anomena “nacionalisme banal”.

Així és justament com titula el seu llibre: Nacionalisme banal. L’altre que volia recomanar-vos és El parany cosmopolita, de Jordi Sebastià. Tots dos en l’editorial valenciana Afers, de Catarroja (Horta Sud) a la tribu i el món.

Aminatou

Bobby_sandsMentre li van quedar forces per a fer-ho, Bobby Sands explicà, en Un dia en la meva vida, el com i el perquè de la vaga de fam que li va costar la vida. Quasi 30 anys després, la memòria dels deu morts de la presó de Long Kesh continua ben viva a l’Ulster i els murals amb la imatge de Sands recorden a republicans i unionistes que les rialles del seus fills seran la seua revenja. Sands era membre de l’IRA, un grup terrorista que no hauria tingut mai tant de pes en el conflicte nord-irlandés, sense l’actitud brutal amb què els successius governs britànics tractaren de resoldre’l. Des del Diumenge de Sang de 1972 i durant més dos dècades, la mà dura de Londres no deixà de crear màrtirs amb què atiava el foc dels arguments i les armes. Així, per a evitar un nou màrtir d’ETA, Rubalcaba cedí i al País Basc les pintades que demanen la llibertat d’Iñaki de Juana van esborrant-se a poc a poc.

Abans que Sands i De Juana, un altre home posà en perill la pròpia vida per a fer-se escoltar pel món i l’enemic. Mohandas Karamchand Gandhi no estava vinculat a cap grup armat i Gandhidetestava la violència, dos condicions presents també en el pensament i la biografia d’Aminatou Haidar. Ho té difícil perquè al govern del Marroc li fa igual sumar una víctima més al Sàhara Occidental. Espere que l’activista puga tornar viva al seu país i continuar lluitant des d’allà per la llibertat del seu poble. Una llibertat robada als sahrauís pel Marroc, un robatori consentit per Espanya i mantingut per un joc sinistre de negocis i estratègies geopolítiques. I quan tot açò acabe, què passarà? Continuaran tranquil·litzant-nos les maneres occidentals dels ministres marroquins? Continuarem ignorant la tortura, l’assetjament, l’exili de tot un poble? Continuarem preferint la balança comercial favorable a la de la justícia?

Ontinyent

Sanchis_GuarnerEns diuen caragols, perquè fem la festa quan plou, a l’abril, i perquè som banyuts, arrossegats i amb la casa damunt. Com si ells no parlaren amb cançoneta, ens anomenem xauets, perquè la nostra tonada els recorda la d’eixa au passeriforme. Fa anys pel carnestoltes, una colla de Muro eixí al carrer engominada, amb trage, una cullera de fusta a la solapa i una pancarta on podia llegir-se “22, 23, i 24 sempre”; anaven disfressats d’alcoians. En este oceà intercomarcal que va d’Agres a Tibi, la pluja més o menys àcida de les burles descarrega principalment sobre la fèrtil, rica e delitosa illa d’Alcoi. És antològica la disputa veïnal entre socarrats i alcoians i s’ha d’anar amb compte quan es fa aquell acudit que diu que a Cocentaina les festes són a l’agost perquè és el mes que sant Jordi dóna vacances a sant Hipòlit, patró de tots els contestans.

La proximitat, la convivència, els matrimonis mixtos, els fluxos migratoris i la bona fe en general fan que totes estes picabaralles no passen de ser les bromes amables que, entre xarrades i colps de café, es fan uns amics al voltant d’eixa barra geogràfica que Emili Beüt anomenà les Valls d’Alcoi. Però, mentre Benilloba, Cocentaina, Penàguila, Gorga, Muro… i Alcoi riuen i es burlen alegres, en un racó del bar, amagat darrere del port d’Albaida, Ontinyent  cova la seua enveja. Quan intervinga en l’escena dirà que els seus moros i cristians són més lluïts, que la seua indústria és més potent o que els seus rics són més rics; dirà qualsevol cosa que el situe per damunt d’Alcoi. En un parell d’ocasions, l’ontinyentí Pere Mayor, líder carismàtic i secular del valencianisme no dimissionari, em recordà que ATEVAL té la seu a Ontinyent i no a Alcoi. Ho encaixe, d’acord, però no és un punt de set.Gollum

Si es combina esta rivalitat entre ciutats veïnes amb la nul·la voluntat que té l’actual govern municipal d’Alcoi per a encarar responsabilitats i assumir culpes, tindrem l’origen d’un altre episodi gloriós de la gestió de Sedano al capdavant de l’Ajuntament. Quan el passat mes d’agost un nou brot de legionel·losi es cobrà la vida d’un altre veí, Ontinyent degué aparéixer al mapa de la Terra Mediocre del nostre primer edil com una mena de Mordor, d’allà venia el bacteri maleït que s’abraonava sinistre sobre els pobres alcoians. Després vam saber que això no era cert, que no hi ha cap conjuració ontinyentina per a acabar amb nosaltres, però encara estem esperant que algú demane disculpes per l’error. Els verbs rectificar, esmenar o retractar-se no estan en l’agenda del PP alcoià. Quanta supèrbia, redéu!

I ara una recomanació. Per a saber més sobre dites, tòpics i comentaris entre veïns, llegiu Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Sanchis Guarner, quin gran mestre.

Dret a la bellesa

Al començament d’este estiu que ara acaba, vaig tindre el plaer de compartir àpat i arguments amb Eduard Mira, sociòleg, assagista, estudiós del cos i l’ànima de la ciutat, comissari d’exposicions, assessor àulic i no sé quantes coses més. Sobre les estovalles, menges típiques de la mar: mussola, calamar, ous de lluç, amanida de saladures i el millor arròs a banda que es fa a esta banda del puig Campana. Cerveses per a la set, vi negre per al paladar i orujo per a afavorir la digestió dels sofrits comensals. Jo vaig demanar postres, ell no. Mentre begudes i viandes apareixen i desapareixen a taula, el mestre parla un poc de tot. Jo l’escolte atent, com Corbino escolta Godofred de Chaucer en la seua penúltima novel·la. Llegir-la paga la pena, però feu-ho amb un bon diccionari al costat, que l’autor té gust pel lèxic antic i sonor: calàpet, atanor, eixalbar, prosàpia, batollar, destrer, glànola, nauxer, fiola, emblar, malanança, hetera, sòlit, gaubança, ribald

Les tribulacions d’en Mira no són les dels espies vells que descriu. L’atribolen la salut del país i la democràcia en què vivim, el civisme minvant que observa, la impostura d’algunes correccions polítiques… I entre totes estes qüestions una que ens resulta especialment punyent: l’urbanisme i l’enrenou que campegen a Xàbia. A ell perquè és el port on ha recalat amb Astrid, la seua dona, i a mi perquè és el meu partit qui governa el municipi. S’explica el company de taula i ho fa com qui creu en el projecte del Bloc. És la crítica d’algú que et valora i eixa és sempre sincera i sol ser fonamentada. “Un partit conservacionista no pot fer això amb el patrimoni”, diu. A més de la raó, li reconec la capacitat de condensar una llarga reflexió en pràcticament un aforisme. El dinar continua i ara compara la relació d’Holanda i Flandes amb la de Catalunya i València i les troba molt semblants. Els caràcters català i holandés resulten circumspectes als riallers valencians i flamencs dels suds respectius. L’idioma és comú, i tant, però la gent és d’una altra pasta: “Una llengua s’escampa segons els meridians, però els sentiments seguixen els paral·lels”. En una altra ocasió, en enumerar els llocs d’Europa on es trobava còmode, digué: “No em fie d’una ciutat que no tinga catedral gòtica. Per això, Madrid no m’agrada”. I arrufà el nas mentre feia que no amb el cap.

I així, després de lamentar un model turístic que buida els restaurants i ompli els supermercats, després de doldre’s perquè els arquitectes, i no la gent de lletres, fan d’urbanistes, després de batre’s contra els molts auditoris i centres socials alçats més per supèrbia de l’alcalde que per necessitat del poble, després clamar justícia per tots els enderrocs injustos i declarar la guerra a la modernor coenta i despersonalitzadora, després de tota eixa proclama em digué concís: “Jordi, tenim dret a la bellesa”. Inapel·lable.

Tribulacions_espia_vell

Barbut Ahmadinejad

No hi ha més remei, per a trobar graciós Mahmud Ahmadinejad cal passar-lo pel sedàs paròdic de Joaquín Reyes. Feu Ahmadinejadclic ací, per a comprovar com millora el de Garmsar quan l’analitza el d’Albacete. El diari que tinc hui damunt la taula no diu res de l’Iran, de la revolució verda, de Mussaví o dels aiatol·làs. A Tel-Aviv, la ciutat de la primavera que enguany celebra el seu centenari, un jueu ultraortodox ha mort un xic de 26 anys i una xica de 16 només perquè són homosexuals. A l’Iran d’Ahmadinejad això és impensable: hi ha jueus, sí, però, tal com va explicar el president, no hi ha homosexuals.

Fa poc he llegit Persèpolis, de la iraniana Marjane Satrapi. Us el recomane, de vegades la millor manera de conéixer la història recent d’un país és a través de les vivències d’un dels seus naturals. El còmic de Satrapi comença en els últims temps de govern de Muhammad Reza i l’esclat de la revolució islàmica que, segons l’autora, hauríem de d’anomenar democràtica. Les llibertats, la vida al carrer, l’ensenyament… pràcticament tot canvià amb el control de l’estat per part dels islamistes, els barbuts, tan qüestionats ara com el xa fa trenta anys.

Després hi ha la por a ser depurats, l’exili d’alguns, la guerra amb l’Iraq aliat dels Estats Units, el temps que Satrapi passà a Àustria, el retorn a Teheran, els estudis d’art dificultats per una moral absurda… Encara no he vist la pel·lícula, però crec que no em decebrà. Bé, com deia, un còmic molt recomanable que, en esta ocasió, sí que podem gaudir en llengua valenciana. I si en voleu més, no us perdeu Brodats; també en català i també boníssim.

persecatala

Els bakuninistes en acció

Hui, 9 de juliol, toca parlar del Petroli. En este mateix dia, però de l’any 1873 i en el marc d’una vaga iniciada dos dies abans, milers d’obrers alcoians es concentraren davant de l’Ajuntament. Una comissió entrà a la casa consistorial per a negociar amb l’autoritat i els patrons. Agustí Albors, generosament untat pels amos, ordenà disparar contra la classe que l’havia fet alcalde i així començà un combat de quasi 20 hores, durant el qual es produïren molts incendis. Per bakuninaixò, esta revolució cantonal i anarquista s’anomena el Petroli. Albors pagà amb la vida i, tal com diu la làpida, la ràbia dels revoltats s’encruelí amb el seu cos. Després vingueren tres dies de govern obrer, els militars, la negociació, una falsa promesa d’amnistia i, com quasi sempre, la repressió dels rics als pobres. Polítics i historiadors de tot el món han escrit molt sobre el Petroli, però a mi la lliçó me l’ensenyà una novel·lista alcoiana, Isabel-Clara Simó. Gràcies a Júlia, títol i personatge principal del llibre, em vaig fer una idea de com va ser aquella gesta. Ací en van uns fragments:

“El juliol del 73 havia molta gana a Alcoi. I el poder és sempre el poder. Si ells diuen demà és festa que és el dia, del que siga, del patró o de la Constitució, del naixement d’un príncep o de dol per la mort d’un rei, tot està bé. Si els obrers diuen, demà no es treballa, perquè passem gana, aleshores això és desordre, això està castigat. Les vagues del juliol del 73 foren sonades. La mare deia que hi havia 10.000 obrers en vaga. L’avi Aracil, que devien ser uns 7.000” [… ] “Però… mira, en Alcoi no es pot ser obrer i no ser anarquista. O bé un és ric, o bé anarquista. I si un és obrer i no és anarquista, és que té l’esperit de ric, de llepaculs de l’amo, i renega de la seua condició, que és la pitjor cosa que es pot fer” […] “En el judici no s’aclarí res de res. Van quedar com uns revoltosos. Engels va dir que era la pitjor manera de fer una revolució, però Engels no va estar en Alcoi el 73″

Efectivament, l’any 1894 Friedrich Engels escriví una memòria d’aquells fets que anomenà Els bakuninistes en acció, en què diu coses com “Totes les notícies terrorífiques dels periòdics burgesos, que parlen de fàbriques incendiades, guàrdies afusellats en massa, persones ruixades amb petroli i després cremades, són pura invenció. Els obrers vencedors, encara que estiguen dirigits per aliancistes, són sempre massa generosos amb l’enemic per a actuar així. Este enemic els imputa totes les atrocitats que ell no deixa de cometre quan venç”, però que acaba amb la sentència següent: “Els bakuninistes espanyols ens han donat un exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució”. Hi podem estar d’acord o no, era l’opinió d’Engels. Però, al cap i a la fi, Engels no va estar a Alcoi l’any 1873 i, a més, era un comunista i… què saben eixos de fer una revolució?

Der Judenstaat

estat_jueusAlguna virtut havia de tindre Benjamin Netanyahu i és que ha aconseguit unir els palestins nacionalistes d’al-Fatah i els islamistes de Hamàs. No és un pas molt gran, perquè s’han unit en el no a les condicions que el primer ministre israelià demana a un futur estat palestí lliure, però tota pedra fa paret en aquella terra de murs i intifades. Que el govern israelià estiga integrat bàsicament per falcons i ultraconservadors pot ser paradoxalment bo; ahí està la independència d’Algèria, aconseguida sent De Gaulle president de França.

Precisament estos dies he acabat L’Estat del jueus, un llibre “ben sovint més citat que no llegit”, tal com afirma Gustau Muñoz, traductor al valencià de l’original alemany de Theodor Herzl (1860-1904), pare del sionisme moderm. Herzl hi analitza la situació de la comunitat jueva arreu del món (“Els pobles entre els quals viuen els jueus són tots, sense excepció, antisemites vergonyants o desvergonyits”) i planteja un estat propi, que ubica a Palestina o Argentina, com a única solució a la qüestió jueva. theodor_herzl

Els plantejaments poden semblar una mica utòpics de tan benintencionats com són, però sorprén que no es parle de cap poble elegit (“No som pas diferents als altres humans”), de designis divins (“La teoria de la fundació divina […] no s’ajusta a la concepció moderna”) o d’exigències religioses (“Al nou país cada u trobarà la salut espiritual a la seua manera, amb total llibertat”) i sí de política social (jornada de treball de set hores, jubilació, subsidis, formació…).

En un passatge Herzl m’ha recordat a Fuster. Diu el de Budapest: “Aquest escrit té com a objectiu encetar la discussió general de sobre la qüestió jueva. Amics i enemics hi participaran, i confie que no ho faran en la forma que ha pres fins ara, amb defenses sentimentals i insults desgavellats”. Respecte de Nosaltres, els valencians, el de Sueca va escriure: “El llibre ha provocat discrepàncies rabioses i adhesions absolutes: les unes i les altres, i les actituds intermèdies, són coincidents, en substància. D’una manera explícita convergien a reconèixer amb mi el caràcter “dramàtic” de l’actual situació valenciana”.

De Netanyahu a Fuster, de la Terra Promesa a la Terra… Mítica i sense solució de continuïtat; jo sí que no dec tindre solució. Alegrem-nos, en tot cas, per la possible reconciliació palestina. Alegrem-nos, que en hebreu es diu, més o menys, “Hava nagila, hava nagila, hava nagila ve nis’mecha…”.