Home » Posts tagged 'llibres' (Page 3)

Tag Archives: llibres

Peixateres i fanalers

Una vaga, una manifestació o alguna protesta semblant devien ser el marc en què una venedora del mercat increpà els obrers i acabà amb el gènere per terra. És una història que contava el meu avi, la recorde vagament. Recorde millor com la cantava:

Vespra sant Antoni

gran lío va haver,

per tota la plaça

i per els carrers.

Una peixcatera

molt desficacià

per ser atrevida

tot li ho van tirà.

Ella pensava que tot

li havia d’eixir en bé,

sempre parlant foradat

com si fóra un llenyater.

 

D’aquella època i d’aquell Alcoi són també uns versets que xiquetes i xiquets cantaven cada nit al fanaler, quan el bon home recorria els carrers per a encendre els llums de la ciutat:

Senyor Don Simon,

la boca em fa mal

de dir-li a vosté

que encenga el fanal.

Uno, dos i tres…

fanal encés!

 

El nostre temps ja no té fanalers. L’únic que continua exercint l’ofici és el que viu al quint planeta. Ja sabeu què pensa d’ell el Petit Príncep:

“Pot ser que este home siga absurd. Però és menys absurd que el rei, que el vanitós, que l’home de negocis i que el bevedor. Almenys fa un treball que té sentit. Quan encén el fanal és com si fera nàixer una estrela nova, o una flor. Quan apaga el fanal, fa dormir la flor o l’estrela. És una ocupació molt bonica. És realment útil perquè és bonica.”

Poesia

Amb més o menys causa i popularitat, el calendari està ple de dies per, dies de i dies contra. És com un santoral, però laic. Què diríeu que se celebra el 25 de maig? El Dia de l’Orgull Friki; poca broma, en tal data de l’any 1977 s’estrenà el quart episodi de Star Wars. Jo propose, a la nostra comunitat lingüística, que el 29 de febrer siga el Dia del Per i el Per a; així només en parlaríem una vegada cada quatre anys. El passat 21 de març celebràvem el Dia de la Poesia, glòria eterna a la musa Cal·líope!

Hi ha discursos que semblen poemes, com aquell “I have a dream…” de Martin Luther King, i poemes que entren en els discursos, com l’Ítaca de Kavafis en el parlament d’Artur Mas. Ítaca, el somni, King, Mas… des del catre curtet que li ha tocat en la pensió —o presó— de pobles que és Espanya, Convergència no ha deixat mai de somiar la independència i ara ha despertat. La poesia està en les portes dels lavabos, en les taules de les biblioteques, en l’efímera pols del vidre d’un cotxe, en el teu correu, en un conte en què Bradbury cita a Sara Teasdale:

There will come soft rains and the smell of the ground

And swallows circling with their shimmering sound

[…]

And not one will know of the war, not one

Will care at last when it is done

[…]

And Spring herself when she woke at dawn

Would scarcely know that we were gone

I en el renou i el descans de l’amic Eduard Ramírez:

l’equipatge excessiu, l’arrupiment en el dubte

i les promeses desordenades;

un vertigen inabastable davant els ulls

m’amolla un temor de llistes i recomptes.

amb quina incertesa subtil però

em cal forçar l’estima

entre tant destí de ports

La poesia és arreu i al calendari, el 21 de març i també el 28, dia en què morí Miguel Hernández, però només en part perquè diu que…

Retoñarán aladas de savia sin otoño

reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.

Porque soy como el árbol talado, que retoño:

porque aún tengo la vida.

Europeus

Una de les germanes de l’abadia de Kylemore em va donar una medalleta. Segons l’estampa que completava el present “The medal of St. Benedict is privileged with the powers of the Holy Cross… for every good in life and protection against every evil”. A més de protegir-me i fundar al segle V l’orde d’aquella somrient mongeta, sant Benet és, des de 1964, patró d’Europa. Tal com ens va últimament, el de Núrsia té molt descuidat el patronatge. La setmana passada François Baroin, ministre francés de Finances, va afirmar que “és preferible actualment ser francés que britànic”. Però què és això de ser britànic? Fa pocs anys el govern de Gordon Brown va impulsar un debat per a definir-ho clarament. Amb la causticitat habitual a l’illa, The Times es va sumar a la iniciativa i demanà als lectors que proposaren un lema per a la britanitat, alguna cosa semblant al “Liberté, Égalité, Fraternité”. I, amb la causticitat habitual de l’illa, una de les propostes més votades fou “Almenys no som francesos”.

Joan Francesc Mira recull esta feta i moltes més en el seu llibre Europeus. Retrat en setanta imatges. El pròleg és de l’amic Enric Balaguer; la recomanació, meua. Si us falta fe en el meu criteri ―cosa bastant comprensible―, feu clic en la imatge adjunta per a llegir sis dels setanta retrats i decidiu després si és o no un bon regal per a estos dies d’il·lusions i consum. I, tornant a la qüestió francobritànica, hui mateix Sarkozy i Cameron s’han trobat a Praga, al funeral de Václav Havel. El dramaturg, opositor a la dictadura, últim president de Txecoeslovàquia i primer de la República Txeca era també un gran europeista. Per als qui encara tenim alguna esperança en Europa, deixe ací davall una frase Havel. Bon Nadal a totes i tots.

“L’esperança no és la convicció que les coses eixiran bé, sinó la certesa que tindran algun sentit”

Noves glòries a Espanya

L’Ateneu Mercantil de València encarregà a Josep Serrano la composició d’un himne per a l’Exposició Regional de 1909. La lletra fou cosa de Maximilià Thous; anys després el seu fill la traduiria al valencià. Tot plegat va agradar molt al patriciat i la plebs valentines i l’any 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Himne de l’Exposició esdevingué Himne Regional. La peça continuaria avançant en marxa triomfal i sumaria el socialisme espanyol contemporani a la nòmina d’addictes. L’any 1984 el president Lerma —sense necessitat de fer-ho ni clam popular que li ho demanara— convertia l’Himne en himne oficial de la Comunitat Valenciana.

Enguany, Vicent Flor i Moreno —descendent directe del comandant almogàver Roger de Flor i de l’obrer anarquista Pepe Moreno— ha pres la primera estrofa com a títol del seu llibre: Noves glòries a Espanya. Últimament li he fet broma, a Vicent, perquè em recorda aquell escriptor i periodista madrileny entestat a parlar de su libro en un programa televisiu. La veritat és que en som molts els qui parlem del llibre de Vicent i des de fa molts anys, en el meu cas prop de vint. Sí, hem passat molt de temps parlant d’anticatalanisme i identitat valenciana, que és justament el subtítol del llibre. Costava de pair que el nacionalisme valencià, tan fonamentat en la història, tan modern, tan racional i culte, fóra marginal i que el blaverisme, tan barroer i acièntific, ens arrasara en les urnes.

Amb el declivi electoral d’Unió Valenciana —i el lent però constant ascens del Bloc— alguns vam creure que el malson havia acabat. Però, com en el conte d’Augusto Monterroso, quan ens despertàrem, el dinosaure continuava allí. I amb una vitalitat espatarrant. Llegiu el llibre de Vicent si és que encara no ho veieu clar. No és una radiografia del blaverisme. És la taxonomia, la vivisecció, l’arbre genealògic i el manual d’instruccions. Tot amb el rigor propi d’una tesi doctoral —la seua— i cap full concedit al tedi. Acaba l’amic afirmant que “Les coses podien haver sigut diferents. Tanmateix, el blaverisme ho impedí.” Pregunte jo: poden encara ser diferents? Millors, vull dir.

 

Ser Joan Fuster

“Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”

Pose esta frase de Joan Fuster en l’última diapositiva del primer tema. Una seixantena d’alumnes mira atentament la pantalla. Pregunte: “Qui sap dir-me qui era Fuster?” Hi ha hagut grups en què tots han callat. En una ocasió un xicot va dir: “Un poeta?” Bé, sí, va fer versos, però seria com dir que Kennedy —que va guanyar un Pulitzer— era periodista o que Churchill —Nobel de literatura en 1953— era escriptor. Vist el desconeixement general, demane: “Què heu estat fent en secundària?” Una alumna ràpida i sincera respon: “Comentari de textos”. Doncs ara fareu lectura, lectura de textos fusterians. Si he de tindre en compte el que em diuen als treballs, Ser Joan Fuster té bon llegir. Els fa gràcia que, abans d’haver nascut ells, este senyor escriguera de música, cinema, joventut, política, guerres, porros, pors… i continue sent actual. No passa el temps per als clàssics.

No és un llibrot de 1.000 pàgines, té una bona introducció i ve amb propostes de treball. Està pensat per a classe, per a introduir l’assaig en qui no n’ha llegit mai. El recomane per tant. Podeu enriquir la lectura amb el documental homònim que ha produït la Universitat de València. Textos, imatges i entrevistes repassen el temps i la transcendència del personatge i ens apropen a la persona. Jordi Pujol, Paco Burguera, Vicent Pitarch, Lola Badia, Josep Lluís Bausset, Eliseu Climent, Manolo Alcaraz, Lluís Llach, Raimon… expliquen el seu Fuster. També Fuster parla de Fuster i en un cas —nyas, dos tasses!— ho fa amb paraules de Josep Pla. Segons el de Sueca, el de la boina li va dir: “Vosté menja poc i és antipàtic, no serà molt bon polític.” Va respondre Fuster: “Senyor Pla, no tinc la pretensió de ser un bon polític.”

La puta de Babilònia

Després vingué un dels àngels de les set copes i em va parlar així: “Vine, i et mostraré la condemna de la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s’han prostituït amb ella, i els habitants del món s’han embriagat amb el vi de la seua prostitució.” I l’àngel se’m va emportar en esperit al desert. Allà vaig vore una dona asseguda damunt d’una bèstia escarlata, coberta de noms blasfems, que tenia set caps i deu banyes. La dona duia un vestit porpra i escarlata i s’adornava amb or, pedres precioses i perles. Tenia a la mà una copa d’or, plena d’abominacions: les impureses de la seua prostitució. Portava escrit al front este nom misteriós: Babilònia, la gran, la mare de les prostitutes i de les abominacions de la terra. I vaig vore la dona embriagada de la sang del poble sant i dels màrtirs de Jesús. (Ap 17,1-6)

Basant-se en estos versicles de sant Joan, els càtars anomenaren puta de Babilònia a l’Església de Roma. El papat tractà de fer-los tornar a l’ortodòxia catòlica; primer amb arguments i finalment amb les armes. A més d’exterminar l’heretgia dels bons homes i dones, la croada albigesa iniciava el declivi d’Occitània, un país que, sense necessitar unitat política, va ser model per a tot Europa en art, cultura i llibertats. Un país, potser perdut, del qual és fill en part el nostre país possible.

Huit segles després de la crema Besiers, la batalla de Muret, el setge de Montsegur… el colombià Fernando Vallejo ha escrit La puta de Babilonia perquè, tal com ell mateix diu, “La católica, la apóstolica, la romana, la jesuítica, la impune bimilenaria tiene cuentas pendientes conmigo desde mi infancia y aquí se las voy a cobrar.” Per les formes, és el llibre més faltó que he llegit mai. No deu haver al diccionari un sol insult que l’autor no utilitze contra l’Església; Vallejo, parlant mal i prompte, s’hi caga en Déu, en la creu i en el fuster que la féu. També dedica pàgines i improperis a l’islam i a Mahoma (“cruel, traidor, mentiroso, lujurioso, torturador, pederasta…”).

L’obra té un to tavernari, sobrat, sobrer. Amb tot, és un molt bon llibre. De tan anticlerical com és, no hi ha ni un sol capítol. Tot en un fil que va i ve per a enganxar el lector: els dubtes sobre l’autoria i la datació dels evangelis, les semblances entre la vida de Crist i les de divinitats orientals prèvies, els vicis i maldats dels papes, l’antisemitisme, la Inquisició, les guerres de religió, el suport a l’esclavisme, l’oposició a la ciència, el mercadeig d’indulgències, la connivència amb el nazisme, la col·laboració amb altres règims totalitaris…

Hauré de llegir algun llibre més pietós i prudent perquè el màrtir Llorenç, sant de hui, 10 d’agost, i patró dels bibliotecaris, em perdone el pecat venial d’esta lectura, que recomane a creients, agnòstics i ateus d’ací i d’arreu del món. Ves per on, recomane urbi et orbi.

Nacionalisme lingüístic

Despús-ahir ho vaig escoltar a la ràdio: al món hi ha 500 milions de persones que parlen espanyol. Quan jo era xicotet, un programa televisiu proclamava que n’eren 300 millones. Si entre la meua infantesa i despús-ahir deuen haver passat prop de trenta anys, convindrem que la longevitat i l’eficiència reproductiva dels castellanoparlants són paradigmàtiques. A més, i sempre segons la informació radiofònica, l’espanyol serà d’ací a poc la segona llengua més estudiada del món. “La ideología nacionalista imperialista juega con las cifras de hablantes de sus lenguas nacionales de forma realmente escandalosa […] Esta megalomanía no es cosa solo de periodistas, sino que aparece en escritos más reposados y se supone que más reflexivos y estudiados.”

Trobareu les afirmacions entre cometes en el llibre El nacionalismo lingüístico, que recomane sobretot a estudiants de filologia, ciències polítiques, sociologia i totes les combinacions possibles d’estes tres disciplines. L’autor, Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), denuncia l’ús d’un argumentari pretesament científic i lingüístic per a justificar accions i plantejaments polítics, extralingüístics. Entre el munt de textos que el catedràtic cita, trobem que el gèlid distanciament d’alguns lingüistes per a considerar la desaparició de llengües ameríndies s’acalora fins a l’incendi quan és l’espanyol de Puerto Rico el que corre perill davant l’anglés. Deu ser que els toca més de prop. Segons la interpretació del nacionalisme lingüístic, les llengües globals, comunes i universals no tenen component ètnic, són obertes, fàcils, integradores; és per això, i no pel resultat de guerres i imposicions, que tenen tants i tants milions de parlants. Els tancats, els etnocèntrics som nosaltres, usuaris i defensors de llengües petites, amants de l’obscurantisme, gent feréstega i enemiga del progrés.

I eixe criteri ho amera tot. El 2 de juliol passat un diari titulava “Bildu impone el euskera como lengua única en sus apariciones públicas”. En realitat els representants de Bildu no imposen res, simplement opten per una llengua concreta. Penseu que la mateixa periodista podria titular en sentit contrari? Vull dir alguna cosa com “El PP impone el castellano como lengua única en sus apariciones públicas”. Costa de creure, veritat? La notícia barreja l’èuscar amb el tema dels escortes de regidors amenaçats, amb la qual cosa ETA i la llengua basca arriben a l’imaginari del lector en un mateix paquet. Pura casualitat. També fa constar “el malestar de la mayoría de los medios de comunicación convocados que no pudieron recoger la información correctamente” i afig més endavant que “No se tuvo en cuenta que, según el Estatuto de Gernika, el euskera y el castellano son las dos lenguas oficiales en el País Vasco y que «todos sus habitantes tienen derecho a conocer y usar ambas lenguas»”. Si des de 1979 hi ha cooficialitat, els grans media haurien de comptar amb professionals capacitats en les dos llengües, no siga que algun radical s’enteste a exercir el dret a expressar-se en la llengua pròpia. Bé, per a no fer-ho molt més llarg, acabarem amb una pregunta tipus test:

En quin periòdic va aparèixer la notícia de què parlem?

A) El Mundo

B) La Razón

C) ABC

D) Cap de les respostes anteriors és correcta

Ara feu clic ací per a vore si l’heu encertada.

El valencià és una llengua diferent?

Bona pregunta. La resposta és sí, el valencià és una llengua diferent. És diferent del castellà, del francés, de l’urdú, del kordofanés, del quítxua… de les altres 6.911 llengües vives que hi ha al món. I el món sencer ho té més o menys clar. La qüestió capciosa, roent, recurrent a casa nostra és la diferència o no amb el català. Per això vaig incloure el llibre de Maria Josep Cuenca entre les plaents lectures de l’estiu. Anècdotes de taxi o d’avió que valen més que una lliçó de sociolingüística, un poc de genealogia personal, el treball com a lingüista, el repàs de la història recent valenciana, Espanya, Europa, els nacionalismes, el present… L’obra aporta molt més del que podríem intuir pel títol. Al cap i a la fi, per a fer un treball sobre si el valencià és diferent del català n’hi ha prou amb una paraula: no. En el moment d’escriure el llibre (2002), l’autora es mostra escèptica respecte de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un any després i des del que alguns anomenen blaverisme, Felip Bens adreçava en una entrevista termes molt crítics a l’AVL. Qüestionada per unitaristes i secessionistes, assaltada pel trabucaire Font de Mora i ignorada pel PP i el PSOE, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua mereix tot el meu respecte, suport i simpatia. Els anys han passat i potser Cuenca i Bens han canviat la seua opinió. No conec personalment la professora, però al periodista me’l va presentar l’amic Natxo Bellido l’agost passat a Elx. Allà estava el xicot amb ganes de vore el Misteri, que, com tots sabem, és un drama assumpcionista. Ells també tenen entre mans el seu propi drama assumpcionista. No s’és menys valencià, ni menys valencianista per assumir que la nostra llengua pròpia és la mateixa que parlen els catalans. Mantindre’s en la tesi contrària és aferrar-se a una visió decimonònica: llengua = nació, per tant valencians = catalans. No, els valencians no som catalans, encara que parlem català. Vinga, Felip, venint de l’altra riba jo vaig vore clar això, tu també pots. Ànim!

Bloc de Progrés de l’Alcúdia

Una flaire de canvi imminent omplia l’aire polític de 1994. Un any abans i contra tot pronòstic, González havia vençut a Aznar en les eleccions generals. Allò va ser el 6 de juny del 93. La nit d’aquell dia Javier Arenas Bocanegra, embriac d’un poder que cobejava, anuncià la victòria del PP. Després, no volgué engolir el café amb sal dels resultats reals i denuncià putxerasso. Quina barbaritat i quin barbarisme; digueu-li Arenas Bocamolla, digueu-ne tupinada. Espanya continuava socialista, però hi havia la crisi, el cansament, la corrupció, el terrorisme d’estat… Així, en les eleccions europees de 1994 la dreta espanyola guanyà democràticament a l’esquerra; no passava això des de 1933, quan la CEDA de Gil-Robles i els radicals de Lerroux. Este primer èxit conservador n’augurava molts més per als comicis autonòmics del 1995. A escala valenciana, hi havia un altre fet inquietant: tant al 93 com al 94 el PP havia sigut el partit més votat. Alguns diuen que el canvi de biaix electoral al País Valencià fou degut als fastos espanyols de 1992. L’Expo sevillana i la Barcelona olímpica, sumades a l’eterna capitalitat madrilenya, van acréixer el sentiment autòcton de desafecció per part de l’estat. Sota la ferma batuta de l’amic Vicent Flor, les joventuts d’Unió Valenciana orquestraren la campanya “Espanya 92 – Valencia 0”. Una interpretació virtuosa, seguida d’una expulsió sumaríssima, González Lizondo —que havia regalat l’alcaldia a Barberà Nolla— no volia nacionalistes en la seua formació. S’atansava el principi de la fi d’Unió Valenciana. Sense corrupció, però sense llustre —sense pena ni glòria—, el president Lerma veia com anaven a fer-li la barba en eixut. Deixem que siga Toni Mollà, en el llibre coral Nosaltres, exvalencians, qui avalue aquella època llunyana del PSPV:

“Els governs autonòmics de Joan Lerma, que apostaren per la modernització econòmica del país, tampoc no tingueren mai com a prioritat la necessària modernització cultural, que es va reduir a una suma de disseny i coentor en una mena d’allioli que mai no va lligar. La mateixa promulgació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià i la consolidació d’una doble xarxa escolar segregacionista dividia per llengües és una mostra d’irresponsabilitat política i un atemptat a la convivència i la cohesió socials que hauria de representar l’escola pública valenciana”.

Vist el perill que el pacte PP & UV s’escampara a nord i sud del cap i casal, Acció Cultural del País Valencià posà en marxa el Bloc de Progrés Jaume I. La jugada era senzilla: la por com a argument i l’estructura d’ACPV com a difusora. Per a repel·lir l’atac combinat de populars i regionalistes, el Bloc de Progrés havia de funcionar com una bomba de dispersió: en esclatar, desenes —potser centenars— de blocs Jaume I omplirien el mapa. I així fou, tret dels molt, molt menuts, no hi hagué poble al territori de predomini lingüístic valencià que no tinguera Bloc de Progrés Jaume I. Moltes consciències adormides i algun estómac agraït s’activaren ràpidament per a NO Perdre el País. Talment com si una part de la societat civil haguera pres una beguda energitzant i almogàver, vingueren manifestos, manifestacions, concentracions, concerts, conferències, presentacions, jornades, trobades, associacions d’estudiants… un entramat magnífic que disposà —convé recordar-ho— d’abundants recursos econòmics. Però tot va ser en va, abans de la taurina jaumina ja havíem begut oli i la nit del 28 de maig de 1995 Rita Barberà, embriaga de vés a saber què, anunciava la victòria: Zaplana seria president amb el suport d’Unió Valenciana.

Acció Cultural mudà l’estratègia. A semblança dels batzokis que tant m’agraden, volia crear una xarxa de casals Jaume I. Però el país dels valencians no és el dels bascos, tenim més hores de sol i menys consciència nacional. A poc a poc, els blocs de progrés anaren diluint-se. Tots? No. A la ribera del Xúquer, els irreductibles valencians de l’Alcúdia mantenen actiu el seu Bloc de Progrés Jaume I. Quinze anys enriquint l’oferta cultural de la comarca i fent país. També fan viatges —enguany aniran a Croàcia—, excursions a la muntanya, visites a ciutats valencianes que volen conéixer, cicles de cinema… Una trajectòria d’excel·lència que a punt van estar de malmetre el passat 14 de maig. I és que al sopar-xarrada d’aquella nit… em convidaren a mi! Val a dir que m’hi vaig resistir tant com vaig poder, però Josep González, enginyer tècnic agrícola i activista destacat de l’associació, insistí bravament i em portà a l’Alcúdia a xarrar de províncies, comarques, divisions, governacions, territori… Davall em teniu presentat per Josep i Anna Dèlia Gisbert, doctora, enginyera agrònoma i valquíria alcoiana. Una trentena d’amics, de valencianistes, un sopar de cabasset i bona companyia, una tertúlia profitosa i agradable i tot el meu agraïment al Bloc de Progrés de l’Alcúdia.

Pyongyang

A l’illa escocesa de Jura i durant el 1948 George Orwell va acabar 1984, la novel·la antiutòpica en què prefigurava un terrible món futur, on les vides d’homes i dones estarien sotmeses a una vigilància angoixant i l’estat convertiria, a son lloure, la veritat en mentida, la mentida en veritat i el menor conat de crítica o lliurepensament en delicte suficient per a haver de pagar-se amb la vida. Anys abans, Orwell, home d’esquerres, crític i lliurepensador, havia escrit Homage to Catalonia, en què narra la seua experiència en la Guerra Civil espanyola, i Animal Farm, potser la més popular de les seues obres, una denúncia en forma de faula a Stalin i el canvi que féu l’URSS de la revolució proletària a la repressió dictatorial. També en 1948 s’acabà de redactar la constitució de la República Popular de Corea, Kim Il-sung, fundador del prosoviètic Partit dels Treballadors, va ser proclamat president del nou estat socialista. I hui, seixanta-dos anys després, Kim Il-sung continua com a president a pesar d’estar mort des de 1994. Això és possible perquè el nou dirigent del país és el seu fill Kim Jong Il, qui, ara fa un any, designà el seu fill petit Kim Jong Un com a successor. Vet aquí l’absurd i l’oxímoron: Corea del Nord és una monarquia comunista. Com que tot açò ja ho sabeu perquè sou gent culta i inquieta i heu vist el documental de Jon Sistiaga, us recomane que llegiu Pyonyang, el còmic amb què el quebequés Guy Delisle explica la seua estada a Corea del Nord l’any 2003. El dibuixant inclogué en l’equipatge un exemplar de 1984; la semblança entre el malson imaginat per Orwell i el que cada dia viuen més de vint milions de nord-coreans posa els pèls de punta: aïllament, autarquia, pobresa, culte al líder, partit únic, adoctrinament, delacions, camps de reeducació, militarisme… Una bona lectura, una trista realitat.