Home » Posts tagged 'política' (Page 15)
Tag Archives: política
Guarrerida española
Va dir Manuel Vázquez Montalbán que la loteria i la lliga de futbol eren els dos elements que més feien per la unitat d’Espanya. L’escàs èxit de la crida de Rajoy a exhibir la bandera espanyola el 12 d’octubre i els elevats índexs d’audiència del partit Dinamarca-Espanya del dia següent corroboren el pensament de l’enyorat culé, comunista i columnista.
Podríem identificar més bigues de l’entramat nacionalitari espanyol: El Corte Inglés, el Marca, el bocata de calamars, les campanades des de la Puerta del Sol i Chiquito de la Calzada. Sí, l’aportació del còmic malagueny a l’íntima connexió de les regions i nacionalitats de l’estat no ha sigut valorada com mereix. El rei en persona hauria de donar-li un premi, fer-lo cavaller de l’orde del Toisó d’Or o nomenar-lo marqués de Barbate; no sé, alguna cosa important. Perquè digueu-me si no és cert que este home va aconseguir que mig Espanya anara per la vida dient “Cobaderrrrrl”, “Hasta luego, Lucarrrrl” o “Fistro pecador” i l’altra mitat estiguera farta d’escoltar-ho.
Per un humorista estrambòtic o per un dictador de veu atiplada, les dos espanyes sempre acaben apareixent i, fins i tot, n’hi ha d’internes. Sense eixir del PP, Jaime Mayor Oreja es va negar a condemnar la dictadura franquista i, tot seguit, Juan Costa matisava que “No hi ha cap partit democràtic que no condemne les dictadures i la violència exercida des de l’estat”. A Alemanya, la periodista Eva Herman ha sigut expulsada d’un programa de màxima audiència, per alabar la política familiar dels nazis. Quina diferència entre Franco i Hitler salva el càrrec de Mayor Oreja? Jo en veig una: que el gallec va guanyar la guerra i l’austríac la va perdre.
Potser la transició democràtica no estarà del tot tancada, mentre la dreta espanyola no abjure completament del franquisme. Ara que comença a tramitar-se l’anomenada llei de la memòria històrica, celebraríem vore totes les formacions del Congrés juntes en la foto finish. De moment, han quedat fora el PP i ERC —com en l’Estatut de Catalunya, els extrems es toquen—, però el vot favorable dels populars a despolititzar el Valle de los Caídos ha de ser saludat amb optimisme. Si finalment hi ha un consens major i la llei tira endavant també amb el suport del PP guanyarem tots, però especialment el PP. La caspa d’actituds com la de Mayor Oreja només ajuda els seus adversaris a crear la imatge que volen: rojigualda, franquisme i Lacoste, el fatxa clàssic.
Conec suficients militants i votants del PP per a creure que no és així. La majoria estan amb això de passar pàgina i em sembla molt bé. Però, per a passar-la, cal dir a les coses pel seu nom i deixar les mitges tintes. La República va tindre llums i ombres, en guerra es va fer molt de mal a innocents d’una part i de l’altra i el franquisme van ser quaranta anys de falta de llibertat, de repressió d’idees i persones, de por. Una dictadura que s’ha de condemnar sense pal·liatius, tan difícil és això?
És possible que el PP tinga por de perdre els vots del que alguns etiqueten com “franquisme sociològic”. Primerament, caldria quantificar-lo. En tot cas, els partits han de saber també passar pàgina, canviar de discurs. En l’argot polític diuen que això és “trencar l’agenda”, fer una cosa contrària a la pròpia tradició per a avançar. El PSOE, per exemple, des del congrés de Suresnes no ha parat de trencar l’agenda i no els ha anat tan malament.
Monàrquics un dia
Demà és 9 d’Octubre, el nostre aniversari col·lectiu. La data escollida també podia haver sigut el 28 de setembre, perquè eixe va ser el dia que, l’any 1238, València es va retre a Jaume I desplegant l’anomenat Penó de la Conquesta. En el Llibre dels feits, el Conqueridor deixà constància emocionada d’aquell moment: “Quan vérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem del cavall e endreçant-nos vers orient, ploràrem dels nostres ulls e besàrem la terra per la gran mercé que Déu nos havia feta”. He citat de memòria, disculpeu-me les errades.
Té igual 28 de setembre o 9 d’octubre, el món és ple de gent que naix un dia i la inscriuen al registre quan ja n’han passat set, huit o nou. El cas és que un dia l’any tots els valencians ens unim al voltant d’un mateix rei. És la gran mercé que ens fa Jaume I: ser un dels pocs referents de la notra identitat que no és discutit per ningú.
Jaume I dóna nom a premis oficials, una universitat, associacions diverses, entitats reivindicatives, falles, filaes, col·legis, places, carrers… Al monestir del Puig —on també convergixen els gustos patris de blavers, catalanistes i gent de trellat— el tenen, a Jaume I, en un altar i tot.
Este fervor nostre per Jaume I contrasta amb l’apàtica —si no nul·la— adhesió a l’actual monarquia borbònica, que veig en la major part del personal. Hem passat anys sense dir res dels Borbó i ara que els dediquen portades satíriques i en cremen fotos sembla que la reacció mediàtica a l’ofensa està molt lluny de ser una verdadera pulsió social. Entre tants escarafalls de rebuig als cremafotos, en vaig escoltar un que em va pegar tort. Apuntava un tertulià que en alguns casos es bota foc a la figura de Joan Carles I cap per avall, “…como si fuera Mussolini”. Ja ens volen furtar un altre mèrit als valencians, xe!
La idea de posar al rei Borbó cap per avall, la va tindre Carlos Sarthou Carreres, quan era director del Museu Municipal de Xàtiva. I allà, a Xàtiva, és on heu d’anar per a vore l’origen d’este costum i fer-vos la foto de rigor.
Vista la seua trajectòria vital, podem afirmar que el senyor Sarthou era una persona d’ordre, que degué fer la volta al quadre de Felip V sense imaginar la transcendència d’aquell gest, com una revenja per les maldats que el primer Borbó espanyol va fer a Vila-real i Xàtiva, les ciutats que més estimava l’erudit.
La decisió de Sarthou va salvar el quadre de l’oblit i el va convertir en icona del nacionalisme valencià modern. Fa uns anys, Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València (PP, of course), va dir que estava disposat a posar la imatge cap per amunt, sempre que el príncep d’Astúries anara a Xàtiva a demanar perdó pel mal que va fer el seu avantpassat. Supose que es va encarar amb l’hereu perquè si regna ho farà amb el nom de Felip VI. Que vinga a demanar perdó; és fort, no?
El quadre quedà com estava, el príncep va dir que la legitimitat que el duria a ell al tron és diferent de la que va dur al seu recontrarequeterebesavi i —ara ve la gràcia— Rus aconseguí que es parlara d’ell més enllà de la Costera i, de passada, que el Museu de l’Almodí guanyara visitants i la imatge invertida de Felip V esdevinguera mercaderia turística: hi ha camisetes, pins, cendrers i fins i tot un vinagre amb el rei cap per avall.
Rus ha amollat més coses. Brofegades en molts casos —considerar burros els qui el votaven i rojos fills de puta els músics…— i autèntiques lliçons de màrqueting electoral bàsic, com aquella de “Mentre l’oposició a tot diu que no, mosatros diguem a tot que sí”. De tant en tant, com el passat 15 d’agost, li entra la vena mauleta i recorda que “…mos cremaren, mos llevaren el nom i els furs, però amb mosatros no van poder”. Quant de foc d’una banda i de l’altra, no?
Feliç 9 d’Octubre a totes i tots!
La ciutat de Sedano
L’Atenes actual és una ciutat superpoblada, bruta i caòtica. Tot i això, és innegablement atractiva. Qui la visita sol buscar la magnificència del seu passat clàssic; enmig d’aquelles restes històriques va nàixer la democràcia i allò que hui anomenem cultura occidental. No és poc per a justificar el viatge. A més de l’Acròpoli i l’àgora grega, entre les ruïnes monumentals de la història antiga d’Atenes, n’hi ha moltes que són obra dels romans. En destacaré una: la porta d’Adrià. Ací la teniu a l’esquerra; darrere, el temple de Zeus Olímpic:
Aquell emperador, nascut a Hispània l’any 76 després de Crist, admirava la cultura hel·lènica i segurament per això va fer tant per Atenes. En passar la porta d’Adrià, s’entrava a l’urbs romana. Per un costat de la porta podia llegir-se “Esta és Atenes, l’antiga ciutat de Teseu”. Per l’altre, una altra inscripció proclamava “Esta és Atenes, la ciutat d’Adrià, no la de Teseu”. Els segles han passat i la seua lliçó és que els governants —grans o xicotets, democràtics o tirànics— acostumen a covar l’aspiració de ser una fita en el decurs del lloc que governen, de marcar un abans i un després. Per a això, valen moltíssim la justícia social, el benestar col·lectiu i la bona administració, però les pedres… ai, les pedres! Les pedres es veuen al lluny, no cal buscar-les en el record de la gent ni en les cròniques.
Així, és suficient fer la volta als ponts d’Alcoi per a reconéixer l’obra dels alcaldes recents: “Allò és de Sanus”, “Això va ser cosa de Peralta”, “En açò està Sedano”. Hi haurà crítiques (“On estan les lloses de la Plaça de Dins?”, “Quina barbaritat el pàrquing de la Rosaleda!”, “Seran capaços de tapar-nos el Barranc del Cint amb l’Estambrera!”),
però també aplaudiments (“Impressionant la Llotja de Sant Jordi!”, “Xe que bé que han deixat el passeig de Cervantes”). Fins ací tot normal. Millor o pitjor, però normal, cap diferència substancial entre l’Imperi Romà i l’Ajuntament. La qüestió que em preocupa ara, com a humil ciutadà d’Alcoi, és el desig que pareix tindre el PP de multiplicar-lo per dos. En l’últim ple municipal, des de les bancades de l’oposició algú va parlar de més de 20.000 cases noves amb el nou pla general d’ordenació urbana i el regidor d’urbanisme no va negar l’afirmació. El pla general s’ha traçat amb una previsió de població futura per a Alcoi de 80.000 habitants, actualment en som 63.000 censats. Amb 20.000 habitatges nous se superaria moltíssim eixa previsió, només hem de posar dins de cada casa dos, tres o quatre persones i fer comptes. L’expansió de la ciutat cap a zones abans verdes (Serelles), les àrees que dispersaran la població o acolliran segones residències (Xirillent), la importància desmesurada de la construcció en l’economia valenciana i una planificació del desenvolupament urbà condensada en l’expressió “bon pilot, bon farinot” no auguren res bo.
Per a mi, la grandesa d’un barri, d’una ciutat o d’un país no està en la quantitat de gent que viu dins, sinó en la qualitat de vida que es té. La sostenibilitat de l’economia i el medi ambient han de regir sempre el creixement. En cas contrari, el que es fa en realitat és engreixar per a morir. Quan, l’any 1834, Atenes fou declarada capital de Grècia a penes tenia sis mil habitants, hui en té quasi quatre milions. En alguns moments va créixer ordenadament, però en altres ho va fer sense gens d’ordre, perquè sí. Per això hui és superpoblada, bruta i caòtica. És el que volem per a Alcoi?
Un altre PADE?
Només ha passat una setmana des de l’últim atemptat d’ETA i sembla que ja se’ns ha oblidat. Més que en l’acció terrorista, l’atenció s’ha centrat en la previsible reacció de l’entorn d’ETA, especialment de Batasuna i Acció Nacionalista Basca. Deu ser perquè la marca que deixa en la retina i el record un muntó de ferralla és menor si no hi ha víctimes mortals. Afortunadament, només dos agents de la Guàrdia Civil resultaren lleument ferits en l’atac a la caserna de Durango. Una vegada més, ETA ha posat en el seu punt de mira els membres d’este cos armat, a mig camí entre la policia i l’exèrcit.
Per més cometes que s’usen, fer broma en estes coses pot resultar frívol i espere que sapieu disculpar-me quan afirme que es tractava d’un atemptat “clàssic”. Ho dic perquè l’objectiu prioritari de la banda armada durant el que alguns anomenen anys de plom —la dècada dels 80— foren els cossos i forces de seguretat de l’estat. Al plom i la mort s’afegia aleshores el silenci, ETA podia arribar a matar mig centenar de persones en un any i, llevat de l’entorn més pròxim dels assassinats, no hi havia resposta ciutadana.
La primera entitat que denuncià eixa actitud silent i isqué al carrer contra la violència fou Gesto por la Paz de Euskal Herria (1986). A poc a poc, ens acostumàrem a vore que en els noticiaris, després dels detalls d’un atemptat, la informació adjuntava imatges d’un grup de persones que, darrere d’una pancarta, condemnaven la violència. Sovint, tenien davant una altra pancarta amb una altra gent i uns altres crits, però ells aguantaven. A poc a poc també, l’exemple de Gesto por la Paz anà calant i la societat per fi es mobilitzava, de vegades massivament com en el segrest i assassinat del regidor del PP a Ermua Miguel Ángel Blanco.
Crec que, a partir d’aquella commoció de l’estiu de 1997, Gesto por la Paz perdé cert protagonisme i no va ser per falta d’activitat. Des de la seua fundació, Gesto por la Paz havia denunciat la violència independentment de qui l’exercira. Així, condemnà els atemptats i segrestos d’ETA, però també l’assassinat de Josu Muguruza o les accions dels GAL. Si a més afegim una aposta pel diàleg sense exclusions, que el feia sintonitzar amb Elkarri, el bandejament mediàtic de Gesto por la Paz era previsible. La nova estratègia marcava que l’enemic, a més d’ETA, era tot el nacionalisme basc. És el moment del Foro de Ermua, de ¡Basta ya!, de l’acord PP-PSOE “por las libertades y contra el terrorismo”, de Savater enllaçant les mans de Mayor Oreja i Redondo Terreros, del front comú contra Ibarretxe. El resultat, una victòria incontestable de l’actual lehendakari.
Ara, ¡Basta ya! vol convertir-se en partit polític i ahir va presentar un fitxatge que ja tenia. Rosa Díez abandona el PSOE per a treballar per la constitució del partit que encara no té nom i per la Constitució espanyola, a la qual considera traïda per Zapatero. Diu, des de fa temps, que el president espanyol ha fet claudicar l’estat de dret davant ETA i que ha lliurat l’estat als qui no creuen en l’estat mateix. No compartisc la seua opinió, però, d’acord amb els fets que li la deuen crear, Zapatero no és el primer, ni serà l’últim a fer-ho.
L’any 1996, el pacte d’Aznar amb el PNB i CiU va ser interpretat per alguns populars com una cessió inacceptable, al remat una traïció a Espanya, i fundaren el PADE (Partido de Acción Democrática Española). Allò era l’efecte en el PP de pactar amb els nacionalistes i açò sense nom d’ara és el mateix però en el PSOE.
També hi ha, evidentment, el desig personal de reinventar-se —fa anys el filòsof escrivia en l’Egin i ella era consellera del govern d’Ardanza— i la necessitat de platea, el gust pels micròfons… la síndrome de Tata Golosa en el cos de Díez i Savater!
Vistos els resultats del PADE (9.136 vots l’any 2000 i 5.677 en 2004), no augure uns grans resultats a la formació que volen presentar el 29 de setembre, festivitat dels sants arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael, caps de la host celestial, assot de tots els dimonis. Ara bé, qui se’n beneficiarà o a qui farà mal? Tot el que podia perdre el PSOE per esta suposada claudicació nacional ja deu haver-ho perdut i el grapat de sufragis que aconseguiran, si finalment es presenten a les generals, probablement hauria anat al PP. Guanyaran, això sí, càntics en el temple del patriotisme constitucional i un poc més de corda per continuar la seua lletania.
That’s entertainment!
Com més pense en l’inici d’esta legilastura en les Corts Valencianes, més me’n recorde de La vida de Brian, la divertidíssima pel·lícula dels Monty Python. Crec que va ser Oscar Wilde qui va dir que la vida imita l’art i així passa en este cas. L’any 1979, quan es rodaven les desventures de Brian, hi havia una Esquerra Unida del País Valencià —però no l’actual, sinó un partit, per dir-ho sense adjectius, només d’ací, res a vore amb el PCE—, no existia el Bloc i feia ben poc que el PSPV s’havia integrat en el PSOE.
28 anys després, l’esquerra parlamentària s’entesta a emular les maneres de fer oposició a l’imperi del Front Judaic Popular, el Front del Poble Judaic i el Front Popular de Judea. L’Esquerra Unida més oficial decidix unilateralment que Amadeu Sanchis representarà Compromís pel País Valencià en el Consell d’Administració de RTVV, Esquerra i País planeja passar de corrent a partit, les seues diputades, auxiliades pels diputats del Bloc, es giren contra Glòria Marcos, la pobra es desmaia. En conhort seu, acudix una mainada, entre la qual hi ha Sanchis mateix, qui, després d’oposar-se a anar en coalició amb el Bloc, signa un manifest en què es reivindiquen els principis del Compromís i als nacionalistes conjurats se’ls reprova l’”actitut” (sic).
Per si no en teníem prou, va Pla a la ràdio i, així, amb ganes de fer amics, amolla que “a l’esquerra del PSPV no hi ha res”. Home, Joan Ignasi, que són molts ajuntaments i la llista municipal de València. Quin panorama! No m’estranyaria gens que apareguera Camps vestit de Sant Jordiet i ens fera copiar a tots cent vegades “S’escriuen amb d els mots femenins formats amb les terminacions cultes -etud i -itud”, com en aquella escena de “Romani ite domum”. Més enllà de disgustos, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Punt 2 i el retorn d’Eduard Mira a la gestió cultural a casa nostra, no sé què ens han donat els romans. Ara bé, no estaria malament que ens retornaren el grup mixt de les Corts, com en els temps d’Aureli Ferrando i Pere Mayor. Això facilitaria molt les coses, es podria visualitzar més clarament la diferència de criteris que hi ha en l’arrel d’este desori. Com que eixa endogènesi, que d’un grup parlamentari en faria dos, és hui en dia inviable, demane trellat i, independentment de quina siga la síndica del Compromís, mecanismes equitatius per a defensar els models de país que tenen Marcos, Albiol i Torró, d’una banda, i Oltra, Mollà, Panyella i Morera, de l’altra. Uns models que, ni que siga tangencialment, tindran molts més punts en comú que els que trobaran en el PP i el PSOE.
A diferència de Pla, jo sí que considere que el Compromís es va bastir amb il·lusió. Potser no hi havia molta il·lusió de fer-lo a ell president, però sí que n’hi havia de canviar el signe polític de la Generalitat. Però, com que no s’aconseguí l’objectiu, a la responsabilitat de coalitzar-se per no perdre ni un sol vot, havia de seguir la legitimitat per a continuar endavant amb els projectes polítics de cada formació. No veig la crisi tan greu. El perill està a continuar este ball de Torrent durant més temps, l’esquerra apareix més que mai en Canal 9 i això ja és un mal símptoma. Algú hauria de dir ben fort en la tenda del Compromís que l’enemic són els romans i, ja que estem, començar a xiular la cançoneta. Always look on the bright side of life…
ZP s’apunta al requeté
A més de les idees de cadascú, el que ens mou a triar una opció electoral o una altra sol ser el candidat, el cap llista, que és qui volem que ocupe l’alcaldia o la presidència de torn. Votem pensant en això, però no votem l’alcalde o el president, sinó els regidors i diputats. Són estos els qui, una vegada constituïda la corporació o el parlament, votaran un president determinat. Independentment del partit que haja guanyat en vots i de la llista per la qual es presentà cada electe, qui més diputats suma al seu favor en la investidura és qui finalment manarà. Per això, Artur Mas, que ha guanyat dos vegades seguides les eleccions, està en l’oposició al Parlament de Catalunya. Maragall i Montilla van perdre, però, com que els escons del PSC, ERC i Iniciativa junts n’eren més que els de CiU, van arribar a president. És el que es diu pactar i es fa per afinitat ideològica, programàtica, personal o simplement perquè es considera que el d’abans era un reaccionari, un cràpula, un borinot o totes les coses alhora. A més de Catalunya, hi ha exemples d’això a Galícia, Canàries o Balears. I, tret del cas canari, el majors beneficiaris dels pactes, ja que n’ostenten la presidència, sempre han sigut els socialistes.
El passat divendres, la direcció federal del PSOE imposava el seu criteri als socialistes de Navarra i tancava la porta a un acord PSN, Nafarroa Bai i Izquierda Unida. En menys del que u tarda a beure’s un ou, José Blanco bandejà allò de “las mayorías de progreso” i “el mandato de cambio de las urnas” i va dir que no hi havia condicions per al pacte i que havia de manar UPN, el partit més votat. Convé recordar a més que, per a afavorir el pacte, Nafarroa Bai ha renunciat a crear un organisme institucional de coordinació amb la Comunitat Autònoma Basca i que els seus integrants han condemnat la violència d’ETA. Alguns des de sempre (PNB i EA) i altres des de fa anys (Aralar i Batzarre). Quines condicions faltaven? Què tenen el PSM, ERC o el BNG que els fa aptes per a governar en coalició que no tinga Nafarroa Bai?
El 27 de maig passat votar als socialistes a Navarra ha sigut finalment fer un vot al PP, en la forma dels seus socis d’UPN. I la paradoxa és ironia si tenim en compte que l’eslògan electoral del PSN era “En Navarra tú decides”.
No crec que els 73.135 votants que van triar la papereta que encapçalava Puras, ho feren perquè havien decidit que volien novament Miguel Sanz com a president de la comunitat foral. Supose que la majoria d’eixos votants deuen sentir-se indignats i decebuts i potser recorden, a hores d’ara, el somriure beatífic de Zapatero quan, la nit del 14 de març de 2004, va dir allò de “No os fallaré”.
I, en efecte, el president no ha fallat. No ha fallat a una determinada concepció de l’estat, al discurs més casernari de l’espanyolisme que veu enemics i confabulacions en qualsevol diferència, al dogma que forní d’arguments i armes els requetés contra “rojos y separatistas”. Pel que fa a Navarra, Zapatero i la camarilla de Ferraz s’han girat contra la seua gent. No m’estranyaria gens que en la pròxima festa de la rosa els socialistes substiuïren la Internacional per l’Oriamendi.
Comentaris recents