Home » Posts tagged 'vides' (Page 7)
Tag Archives: vides
Déu salve el Sifoner
A la tardor del 1993 i per a celebrar el 9 d’Octubre, un grup de joves d’Alcoi que, per a no calfar-nos molt el cap, ens féiem anomenar Joves d’Alcoi decidírem organitzar una festa de rock en català (sic). Com que ens sobrava espenta però ens faltava finançament, la cosa no podia ser d’una altra manera: res de directes; amb l’amo d’un pub, aparaulàrem omplir-li el local, a canvi d’ensenyorir-nos de l’equip musical. Val a dir que la simbiosi funcionà de categoria i, aquella nit i moltes altres, el Zoo Loco rebé nova i nombrosa clientela i els Joves d’Alcoi férem proselitisme a cor què vols. Els discos, els havíem de posar nosaltres, és clar. Teníem el que es produïa aleshores: Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i poca cosa més. Exposat el tema en una reunió d’almogàvers alcoians, joves i no tant joves, dos d’ells ens oferiren les discoteques personals. Dels vinils que em prestà el primer, en recorde un: Calla, dimoni! d’un tal Lluís el Sifoner. Juntament amb mi i altres rareses musicals, Calla, dimoni! féu via cap a casa del segon prestador, qui, en vore el fruit de l’acapte previ, exclamà sever: “El Sifoner en una festa de rock en català? Que no saps qui és?” I no, no ho sabia, però m’ho explicà amb tots els detalls, especialment aquell de la “llista de paraules prohibides” en Canal 9 per sonar “massa catalanes”. Ai, las, l’efígie somrient de la caràtula amagava la maldat del Claudi de Hamlet! Tan jove i tan innocent, el segon comodat musical m’aportava uns quants discos a les mans i un anatema més en el credo nacionalista. Oi que som un país d’actes de fe? Malgrat l’excomunió canònica, els Joves d’Alcoi teníem al cos una bona dosi d’heterodòxia i, la nit de la celebració, una encara més gran de plis-plai. Calla, dimoni! sonà en la festa, no es registrà cap cas d’urticària.
No fou fins un lustre més tard que no se m’aparegué aquell àngel caigut de la transició valenciana. En vespres del Nadal de 1998, assistia distés i confiat a unes jornades que la Joventut Valencianista duia a terme a la Marina Alta. Allò era temptar la sort. No vaig tindre en compte jo que aquella comarca, verda d’arbrat i de pàmpols, blava de cel i de mar, perfumada de tarongina i gesmil, era el bressol de la bèstia. En el decurs d’una taula redona sobre la capitalitat de València i sense una mala bafarada de sofre que avisara els incauts, Lluís Fornés, íncub del dimoni Sifoner, prenia la paraula. En ser identificat pel moderador, vaig mirar de cua d’ull i un calfred em recorregué l’espinada: el tenia ben a prop. Com d’habitud en la host infernal, es mostrà versat en l’ús de la paraula i bon coneixedor de les febleses d’aquelles ànimes càndides entre les quals es trobava. Reivindicà la necessitat de cantar a València, de reconéixer-la com a cap i casal i d’exigir que actue en conseqüència. Quin desassossec espiritual, acabava d’escoltar un diable i n’hi havia per dir amén!
I si els camins del Senyor són inescrutables, els de la temptació són diversos i actualitzats. A la secció panoccitanista de l’avern, coneixen bé Internet i diposen d’una bona base de dades. Cavil·lós en la lectura de Per una teoria de la nació (traducció catalana del llibre de Robert Lafont Sur la France), m’arribà un correu electrònic des de lluisfornes@hotmail.com. Fer-li un parell de preguntes ¿seria un pecat mortal o venial? Encara no ho sé, però tan cert com hi ha Déu és que Fornés em va dissipar els dubtes i vaig acabar el llibre, que per cert us recomane, amb més fonament i gaudi. Mesos més tard i per a fer un regal, buscava l’obra de Lafont a la llibreria Pam de Nas (30, rue des Grands Agustins, 75006 PARIS). Conversava amb Jean-François Coche, llibreter afortunadament poliglot, sobre la llengua del País Valencià i esmentà indefectiblement el Sifoner, redimonis!
Fins al moment d’escriure estes lletres, l’últim encontre en carn mortal amb Lluís Fornés va esdevenir-se a la mateixa contrada que el primer: Moraira. A la casa que tenen allà els Bertomeu Torner, celebràvem l’onomàstica de Marisa, la matriarca del clan. I en mitat de la vetlada va aparèixer. Vam parlar de cine, de teatre i de Riuraus vius, una associació que ha fundat per a protegir i difondre esta construcció tan característica de la Marina. Se n’anà prompte, venia d’ensenyar uns quants riuraus a uns anglesos, a qui havia explicat la vella relació de l’habitatge nostrat amb la producció de panses per a fer plum cakes i la necessitat de calories dels soldats britànics durant la Primera Guerra Mundial. “Este home no para”, vaig pensar.
Si heu arribat fins ací és que no us ha avorrit este reguitzell d’anècdotes. És el millor que tinc per a il·luminar el personatge. Si voleu saber-ne més, us recomane l’exposició que del 4 al 26 d’octubre li dedica Pedreguer, el seu poble. Hi trobareu imatges i arguments que glossen la trajectòria personal, professional, intel·lectual i artística de Lluís Fornés i Pérez. Després d’esta demonització amical que li he fet, no el posaré en una peanya ni li dibuixaré un nimbe. Pense, això sí, que se li ha de reconèixer l’amor i el treball pel país. Això és innegable.
Diuen els seus biògrafs que durant un recital al novembre de 1990, en ser escridassat pels anatematitzadors de torn, Lluís Fornés exclamà dolgut “el Sifoner és mort”. Dèsset anys després, el 9 d’Octubre i eixa part d’au fènix que nia en tots els artistes ens el tornaran. Serà a les set i mitja de la vesprada, a Pedreguer i amb el concert “De riuraus i de raïms”. El Sifoner ressuscita, Déu salve el Sifoner!
Sense banyador
Llig en La Vanguardia que, despús-ahir, una quinzena de naturistes anaren a banyar-se a una platja de Mataró. Ho feren per reivindicar la llibertat de practicar nudisme a qualsevol platja i per protestar per l’agressió que un d’ells va patir, el passat 15 de juliol, en un acte semblant. Jo, quan puc triar, preferisc anar a platges nudistes. No sempre es pot elegir esta classe de platges. Primerament perquè no n’hi ha moltes i, en segon lloc, perquè els companys de bany no sempre estan disposats a acompanyar-te. Tinc un amic que s’hi nega en redó, perquè diu que no respon de la seua testosterona en vore una estesa de xiques nues sobre la càlida pedra del Racó del Conill. Li expliques que no patisca, que nus tots i totes perdem i que això de la libido està de vegades més en el que s’insinua que en el que s’ensenya, però no, no hi ha manera de fer-lo canviar d’opinió. No és l’únic. Al diputat Morera, tampoc li agrada això del nudisme. Diu que s’hi troba incòmode, una recialla, potser, de la militància juvenil en el PNPV, on hi havia un bon sector democristià. La imatge dels dos fent nudisme resulta còmica: l’un sense saber com amagar la trempera i l’altre amb la tita acurrufà per la vergonya.
Com tot, açò també és política. De fet, a l’estat espanyol els primers naturistes foren els anarquistes. Ací teniu una foto d’un grup de llibertaris practicant nudisme en la presó Model de Barcelona:
El cas és que açò del naturisme exemplifica bastant bé el que passa a la nostra societat amb alguns drets, que són de tots però només afecten una minoria. Teòricament pots fer nudisme en totes les platges, però no se’n fa perquè acabaries com Jordi Casellas (el banyista agredit a Mataró), et convertiries en centre de totes les mirades i possiblement una parella de guàrdies municipals et farien ombra. Supose que per a evitar això estan les platges nudistes. Molt sovint els ajuntaments mateix les senyalitzen. En entrar-hi, trobes la icona del biquini i el banyador dins d’un senyal de prohibit. És suficientment explícit, no? Doncs bé, cada vegada hi ha més gent amb banyador a les platges nudistes. Tret de l’enutjós escopòfil (així sona més lleig que el francés voyeur) amb ulleres de sol i fent el tímid, hi ha parelles, trios, famílies senceres amb nevera inclosa… Al final, la platja és mixta. Una espècie de common law ha fet que, per damunt de la llibertat de banyar-te on vulgues com et vinga de gust, el nudisme tinga uns pocs espais propis. Per més púdics que siguen els motius dels anomenats banyistes tèxtils, em sembla de mala educació no respectar els espais naturistes. Com en tantes altres coses, aniria molt bé aplicar aquell refrany tan encertat que diu ”Allà on vas, fes com voràs”.
Salut, camarades!
José Antonio Guilabert és un company de treball. He volgut començar amb el seu nom la primera entrada del meu bloc, perquè sense la seua total col·laboració esta espècie de quadern de bitàcola particular no hauria sigut possible. Gràcies, Jant!
I, ja veus, tantes ganes de tindre un bloc i ara no sé què dir. És 26 de juliol –felicitats a les Annes i els Ximos–, fa calor, el conseller Font de Mora visita la Universitat, el Tour de França sembla un after hours a les deu del matí, l’actualitat política pivota –que vol dir “voltar a l’entorn d’un piu”– sobre la portada d’una revista satírica i el primer Mata-Hari a l’espanyola, qui, per aixó mateix, no és cap ballarina holandesa d’aires exòtics, quin poc glamour, xe!
En fi, crec que està bé per al primer dia. Gràcies per la vostra atenció i, com he dit en començar, salut, camarades!
Comentaris recents