Home » Posts tagged 'vides' (Page 6)
Tag Archives: vides
Dos tasses
Esta setmana ració doble de rotllo. Se’m va quedar per dir del PP que, en el fragor d’acusacions prèvies al congrés provincial, Gema Amor, diputada autonòmica ara, consellera de la quota zaplanista abans i solitària valedora de Ripoll a casa del seu rival —com ha canviat Benidorm!—, va afirmar que en la candidatura campsista “sólo hablan de valencianismo, mientras que nosotros hablamos de alicantinismo”. No n’hi ha per tant; caldria auscultar el valencianisme de Camps, ara que ha ordenat a Canal 9 que deixe de dir-li Francesc.
El provincialisme, la denúncia d’una conxorxa valenciana per a ofegar Alacant i la recurrència victimista han donat molt de joc fàcil i brut a alguns polítics a esta banda del Benicadell. És un mal transideològic; afecta igualment el PP i el PSOE, que el troben efectiu contra qualsevol enemic, tant si és del partit contrari com si és del propi. Tot i ser una qüestió preocupant, perquè denota la feble cohesió que tenim els valencians de Vinaròs a Oriola, u se la pot mirar amb sorna.
No sé si Gema Amor és tan aficionada al gintònic com jo. Potser preferix el clàssic whisky, la vodka dels esperits i les dones fortes o el rom, tan de moda hui en dia entre la jovenalla. Potser és aiguadera, ço és abstèmia. El cas és que no puc evitar imaginar-la com el Fernando Arrabal de l’alacantinisme, amb un gotet a la mà i entre antics companys de la penya “El Picarol”, advertint que “¡Hablamos de valencianismo, cojones ya! El valencianismo va a llegaaaaarrr”. Feu clic ací, per favor, i recordeu aquella actuació impagable del dramaturg.
Bé està, ara un final seriós i cultural. Si heu de vindre a la Universitat d’Alacant abans del 31 de gener, no deixeu de visitar, a la sala Trànsit de l’aulari II, la mostra fotogràfica “Xina: contrastos”. L’autor és el meu amic Rodolfo Martínez. Còmplice i mestre en tantes coses, compartim admiració per l’humor bròfec d’Ortega y Pacheco i les lletres àcrates de La Polla Records. Li dec poder usar amb seguretat adjectius com holístic o referencial i saber què s’amaga darrere del sintagma dissonància cognitiva.
Gràcies, Rodolfo, per l’exposició, pels ensenyaments, per tot i tot el que ha de vindre. Tinc ganes de trobar-te en una abraçada fraternal, dir-te “¿ADÓNDE VAS?” i que tu em respongues…
Masadà
Juntament amb la mítica V, The A Team i Los Cuentos del Mono de Oro, Masada va ser una de les sèries que més em van enganxar. Una invasió alienígena, uns justiciers perseguits per la justícia, les aventures d’un aviador nord-americà en el Japó de la Segona Gran Guerra o una de romans garantien l’entreteniment televisiu, quan a penes hi havia TVE i el segon canal no era “la 2” sinó, com deia el botó, “la UHF”.
El topònim Masadà deriva de l’hebreu metzuda (מצדה), que significa fortalesa. Masadà fou, per tant, una fortalesa molt concreta on es refugiaren els zelotes, després d’una revolta fracassada contra els romans. Havent resistit el setge imperial durant anys, quan estaven a punt de ser vençuts, els zelotes, que eren de fe rigorista i actitud bel·licosa, preferiren suïcidar-se a retre el bastió i ser fets presoners o morir a mans de l’enemic.
La mateixa història d’Arse, abans de dir-se Saguntum, i de Numància, amb la diferència que la religió dels ibers no devia condemnar el suïcidi i el judaisme sí que ho fa. Els assetjats de Masadà designaren un grup que donà mort a la resta per a evitar el pecat. Eixa decisió, entre heroica i desesperada, presa per uns jueus al segle I ha situat Masadà en l’altar patriòtic de l’Israel actual. De fet, les últimes imatges de la sèrie eren les d’un grup de soldats israelians fent un jurament a Masadà.
Soldats com aquells de la seqüència final estan convertint ara mateix Gaza en un altre Masadà. Dos mil anys després, la supèrbia romana i l’orgull zelota han sigut substituïts pel fonamentalisme de Hamàs i un despietat electoralisme per part de Barak, Livni i Netanyahu. Tampoc hem avançat tant: al final paguen els de sempre, gent com tu i com jo. No hi ha ponderació possible. Israel actua amb desmesura i brutalitat; simpatitzar amb el petit i justificat estat jueu se’ns està fent costera amunt. Quasi tant com la consecució d’un estat palestí i la pau definitiva a aquell racó del món.
Però no tot ha de ser mort. Mentre això passa a la terra de Salomó, en este país nostre i justament en el dia que el santoral dedica al rei David, ha nascut novament la reina de Sabà. La de la Bíblia no sabem com es deia, però la d’ara té un nom preciós i tel·lúric: Aitana. És la meua filla i ací la teniu saludant el món i somiant causes justes. És bonica, veritat?
Un cavaller
Tampoc toca hui parlar del PP. L’assumpte va per a llarg i sembla que tindrem trilogia. Després de la guerra de la província, l’imperi de Camps contraataca i vés a saber si no acabarà retornant el ieti.
No toca perquè, a prop del Nadal com estem, han tingut lloc a Alcoi dos extraordinàries funcions de La cuna del mesías, poema sacrolíric en 3 actes dividits en 9 quadres. Eren extraordinàries perquè la major part dels actors feia anys que no el representàvem i, en molts casos, no ens véiem les cares. Ha sigut un goig, l’any que ve hem de repetir.
Entre els convocats per Jordi Ponsoda, director del popular Betlem dels Salesians, estàvem Natxo Carbonell i jo mateix. A Natxo, no li he perdut la pista perquè és professor de valencià, destacat fester i incansable lluitador. També actuaven com a pastorets l’alcalde i el regidor de festes, perquè el Betlem fóra més popular encara. Sort que Rafel, segon edil del Bloc a l’Ajuntament, aportava el vessant esquerrà, valencianista i angelical. El xic feia de sant Miquel.
Natxo era un dels soldats de la tropa d’Herodes, que era jo. Allà havia d’estar, al palau, figurant i calladet. I, sense dir res, em va furtar el quadre. Va posar una cara de moniato semblant a la que fa en la foto —de les dos, la que està en primer terme— i ja tens tota la platea pendent d’ell. Com en l’escena aquella de Giant en què parla Rock Hudson, però és James Dean qui se n’endú el protagonisme jugant amb un llaç per al ramat.
És un geni dalt i baix de l’escenari. Hauríeu d’escoltar-lo contar… qualsevol cosa. Després de la primera representació, recordà un costum de son pare. L’home era directiu de l’Alcoyano i, abans de cada partit, es presentava a l’àrbritre amb el mateix argument: “Mire, ara vosté eixirà ahí fora i en tindrà onze d’un costat, onze de l’altre i a lo millor el públic en contra. Però faça lo que faça, encara que pite malament, sàpia que tindrà en el camp un amic: Emili Carbonell, un cavaller”. I li donava la mà.
De tal buc, tal eixam. Bon Nadal a tu, a tots.
Botifarra de pagès
Esta setmana volia amollar-vos un rotllo sobre el congrés provincial del PP, però m’ha arribat un encàrrec. Amb l’imperatiu “Escriu” en l’assumpte del correu, el meu germà em demana que diga alguna cosa sobre el Barça-Madrid de despús-demà. Ha tingut el detall de no recrear-se amb el Barça-València del passat dissabte, però també és perquè sap que no sóc massa futboler. De xicotet, vaig ser primerament de la Reial Societat. Per què? Supose que m’agradava un nom tan sonor. Més endavant em vaig fer del Barça perquè a casa ho era fins i tot el gos; aquella va ser una de les poques vegades en què he format part de la majoria. Culé vaig continuar fins que l’amic Jordi Martínez em va convertir al valencianisme esportiu. En plena conversió al valencianisme polític, ja que canviaves, millor canviar-ho tot d’una.
Del barcelonisme familiar em va quedar un sentiment: l’alegria de vore perdre el Madrid. Martínez diu que tan enemic és el Barça com el Madrid i en esta ocasió una derrota blaugrana acurtaria distàncies, però no puc desitjar la victòria del Madrid. Demane el comodí de la tercera via: l’empat. I, no sé, tampoc; que guanye el Barça ni que siga per la immensa alegria del meu germà, que és barcelonista i també valencianista… polític. En l’eufòria de l’avantmatx, m’ha suggerit uns versos i tot:
Sonaren cinc campanades allà a la Porta del Sol,
cinc cops plorà la Cibelles, Madrid estava de dol,
pels carrers es comentava: “en Flandes se ha puesto el sol”
Són d’una cançó de La Trinca, de quan no existia Internet i la música te la baixaves directament de l’expositor giratori d’una gasolinera o d’un bar. Canten al mític 0-5 de la temporada 1973-1974 i són uns autèntics virtuosos estos de La Trinca. Barregen la sardana amb la rumba i d’això fa més de trenta anys. No em torneu a dir que Manu Chao ha inventat el mestissatge.
Klaatu barada nikto
Les jornades “Cultura, història i literatura en l’Europa finisecular” incloïen com a activitat complementària la projecció del film The Day the Earth Stood Still . Era l’any 1999, el curs es feia a Benissa, jo el seguia interessat, aní vore la pel·li i em quedí —que musical el perfet simple, xe!— al debat posterior. Com que les opinions eren totes molt confluents i ben avingudes, vaig defensar la intervenció militar nord-americana a la Iugoslàvia de Milošević, perquè pensava que alguna cosa s’havia de fer per parar-li els peus i per a remoure un poc els quatre que allà estàvem. Un d’ells m’acusa de fer “nacionalisme barat”, quan en realitat no pensava cobrar-li res, i el tema continuà pel camí del pacifisme, l’ètica, el militarisme, les guerres televisades i les oblidades, etc.
I és que la pel·lícula va d’uns extraterrestres que deixen al nostre planeta un robot indestructible capaç d’aniquilar-ho tot, però que ve a posar pau entre nosaltres. El mètode és expeditiu: “Deixeu de destruir-vos els uns als altres o us destruiré jo a tots”. L’argument val per a videofòrums, però et quedes sobretot amb l’estètica i els efectes, molt dels anys 50 i amb un punt de sèrie B que mola. El robot mateix és una ferralla —sembla fet amb pots de Nutricia reciclats— que llança pels ulls un raig desintegrador. Mira que és gran la cosa, perquè crivellar, bombardejar, cremar o gasejar ho pot fer qualsevol, però desintegrar són paraules majors. Estàs tan tranquil envaint Geòrgia, va el robot, et dispara un parell de rajos —xiuuuu, xiuuuu!— i no deixa res de tu ni del tanc de Putin.
Doncs aneu amb compte, perquè el robot ha tornat i ara té forma humana. De moment, només ha actuat una vegada i encara no hi ha alarma social, però tot arribarà. Jo ho sé perquè el 8 d’agost un lector d’Información alertava la ciutadania: “Desintegración a un alemán por un nacionalista valencianoparlante”. Faré cinc cèntims de la història. El juliol passat, en una altra carta al mateix diari, Mechthild Trivino, una senyora alemanya resident a l’Albir, lamentava que es programen activitats culturals en valencià perquè no l’entén. Havent suggerit que vivim gràcies a ells —“les viene bien a todos nuestro dinero”— acaba amb un esperançador “Abrámonos, entonces, a por una convivencia larga y fructuosa”.
El robot, que ja està un poc més socialitzat, va canviar l’estil destructiu per l’espistolar i envià una carta crítica, però conciliadora, i en castellà perquè Frau Trivino no tinguera problemes de comprensió. I així, com a conseqüència de les lletres robòtiques, arribà la catilinària de la “Desintegración a un alemán…” d’un tal Fernández Toledano, cognoms que sonen a capità de l’Armada Invencible, qui fa variacions de temes coneguts (“Que conste que me encanta el valenciano”, “que no se pierda su folclore”, “le sobra nacionalismo fanático”, “la ignorancia es la suya”…) i fins i tot una incursió en la romanística: “eso que usted y otros siguen llamando lengua valenciana no es más que un dialecto del catalán”. En la rèplica de l’androide es nota que ja li estan tocant els pebrots cibernètics, perquè li ix el seu valencià metàl·lic i interestel·lar: “Ser educat i comprensiu no ha de comportar la pèrdua o l’ocultació de la identitat i cultura pròpies”.
No s’ha vist mai tanta raó en una màquina! Per això, espere que el robot, que es diu Jaume Aragonés i és el de la foto, emule la trajectòria de Terminator i, si no pot optar a governar Califòrnia, arribe a presidir, no sé, la Diputació d’Alacant, per exemple. Amb una miqueta de sort, s’hi encabrona i llança uns quants rajos desintegradors. Per cert, si el veieu pel carrer no us espanteu, hi ha unes paraules màgiques per a aturar-lo: “Klaatu barada nikto”.
Desde la histórica altura
Supose que em vaig apuntar als scouts del meu col·legi poc després de deixar de jugar amb els clicks de Playmobil. Entre reunions setmanals, acampades i campaments, als scouts vaig conéixer millor les muntanyes de la meua comarca i vaig aprendre a fer nucs estranys i a cantar cançons estranyes. Algunes m’han servit de molt en esta vida: Darrer Diumenge d’Octubre, L’estaca, La gallineta, Al vent, Ítaca, Si arribeu…
I és que teníem uns monitors molt nacionalistes, el grup se’n va eixir de Scouts de España i tot. Qui necessita el ceptre dels Borbó quan compta amb el bàcul de sant Pere? Ho dic perquè el meu col·legi era religiós. Sempre hi havia en la comunitat algun cura rojo que, indefectiblement, acabava vinculant-se al grup escolta. La cabra tira al monte, encara que estiga tonsurada. Així, podies estar cantant Alabaré a mi Señor i tot seguit Versos Sencillos; que encertat allò de:
Yo sé de un pesar profundo
entre las penas sin nombres:
¡La esclavitud de los hombres
es la gran pena del mundo!
Era previsible que aprenguera també un tema titulat Hasta siempre, comandante. Jo a penes sabia que el comandant està per damunt del tinent i el capità i per davall del coronel i el general, perquè el joc d’aquella època era el Stratego i el contrincant habitual el meu germà, qui, malgrat els anys, continua guanyant-me quasi totes les batalles. És que ell és més intel·ligent, ho diu fins i tot ma mare!
El comandant a qui alguns cantàvem sense saber qui era hauria complit 80 anys el dissabte passat, si no l’hagueren mort a Bolívia el 9 d’octubre de 1967. “No imagino un Che de 80 años”, diu un dels artistes que l’han homenatjat. Amb una mort en combat, naix el mite del jove idealista i revolucionari. L’última foto del Che, mort sobre una llitera però amb els ulls oberts, evoca la víctima gloriosa d’un imperi assassí i em recorda —no puc evitar-ho— a Jesucrist.
No era un sant el xic. Del Che, també se n’han dit coses molt lletges, però la seua imatge heroica creix i servix a les més diverses causes justes. Com a icona d’este món modern o postmodern, també ha patit la persecució d’un altre imperi: el de la vacuïtat i el marxandatge, posats en comptes de conviccions. Per això, crec que serà millor que siga el Che mateix qui acabe esta entrada. Si voleu escoltar la veu d’aquell argentí i cubà, feu clic en el click:
Un poleo
La vespra del 9 d’Octubre vaig publicar una entrada. Era molt patriòtica i sentida, com calia esperar. Patri, Anna i Dani hi van fer algun comentari. Els valore igualment, espere que les xiques no s’enfaden amb mi i us recomane que feu clic en els noms per a accedir als seus blocs, però em centraré en el comentari de Dani: “Este blog esta todo en catalan, es un peñazo, jajaja. Yo casí que prefiero celebrar el 6 de Diciembre, día de nuestra constitución Española”.
Quan me’l vaig trobar pel campus, perquè Dani també treballa a la Universitat, riguérem junts i em recomanà que canviara, que per a reflexió profunda ja estan les frases dels sobrets de sucre i que molen més els blocs en què el personal conta coses seues. El parer de Dani és comú a molts companys de treball i Fèlix, el meu cap, no em llig quasi mai, només el preocupa que no faça estes coses en hores de faena.
Canviaré de tema, d’acord. Però, què puc contar de mi mateix si jo, com aquell poeta andalús, “vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas”? Deixeu-me pensar… ja ho tinc, sí, parlaré de Dani! Com us he dit treballa a la Universitat; un xic formal i poderós, ell prem el botó que ens ingressa mensualment la nòmina. Dani, no nos falles. Ací el teniu tal com podeu trobar-lo de dilluns a divendres:
Ara bé, si toca eixir el cap de setmana, el gremlin bo menja després de mitjanit i l’honorable doctor Jekyll esdevé Mister Hyde. L’Home Llop, l’Increïble Hulk, Son Goku… qualsevol exemple d’esta mena val perquè us en feu una idea, el tio canvia de veritat. Una d’aquelles nits pletòriques de disbauxa, acabàrem —no sé com— en una sala de concerts rara, com de directes improvisats, però en pla trash metal. Ho passàrem d’allò més bé i Dani fins i tot eixí a l’escenari. Abans de pegar a fugir —una retirada a temps és una victòria— li vaig fer una foto. Així no us l’ensenya ni el National Geographic:
“La carn vol carn” deia un altre poeta i l’endemà Dani es va despertar en una casa que no era la seua. Un baf espés omplia tota l’estança, en obrir els ulls al nou dia, el rei de la nit es trobava en una habitació empaperada amb pòsters d’Iron Maiden i Sepultura. Se sentia contret; les dos companyes de concert premien llurs cossos al seu i tots tres nus feien un sàndvitx de biomassa satisfeta. El concert ara era de roncs i esbufecs. “En peores garitas he hecho guardia” degué pensar mentre tornava en si. Instintivament començà a palpar-se, com per a comprovar que tot estava al seu lloc. Després de les cames i el tronc, es posà les mans al cap i emprengué la revisió de la cara. En arribar als llavis, va notar com d’una de les comissures eixia alguna cosa com un fil, un cordellet subtil i terrible. Llavors, obrí la boca per a exclamar mig ennuegat:
¡¡POR EL AMOR DE DIOS, QUE SEA UN POLEO!!
Que vinguen carregats!
Què, com van les festes? En família, no? I els quilos de més, ja de la família? Nadal, cap d’any, Reis: massa dies, massa festes, massa tiberis… Tot resultaria més plaent i lleuger si estiguera més espaiat en el calendari. De fet, així hauria de ser, perquè no sabem en quin moment de l’any va nàixer Jesucrist, però sí que no va ser a l’hivern. Les condicions en què l’àngel troba els pastors, en anunciar-los la bona nova, no s’adiuen amb l’oratge hivernal:
A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls va aparéixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l’àngel els digué:
–No tingueu por. Us anuncie una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: hui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. (Lc 2,8-12).
Es díficil creure que, a l’antiga província romana de Síria i amb un fred pitjor que el d’ací, ningú poguera viure al ras en ple desembre. A més, algunes indicacions del Talmud apunten que el temps de pasturar els ramats era de març a novembre.
Si no vaig errat, va ser al segle IV quan el Nadal fou fixat en les dates en què actualment continuem celebrant-lo. Coincidia així la festa cristiana amb les saturnals romanes, que festejaven precisament el naixement del Sol i es caracteritzaven per àpats col·lectius, disbauxa generalitzada i intercanvi de regals.
Les meues Saturnàlia personals m’han dut un parell de dies a València. Després d’uns pilars (cerveses) i unes clòtxines a la Pilarica, entre els nobles carrers de la que va ser capital d’un estat medieval i al costat d’un refugi que defensava la capital temporal d’una república amenaçada, a Ca’n Bermell faig lloc a una amanida de xampinyons amb tòfones, una sèpia, un arròs mariner, unes… bé, deixem córrer això del menú. Unes taules més enllà, dinen junts Carme Alborch i Ciprià Ciscar. És el que tenen les grans ciutats com Nova York, València o Alcoi; entres a un restaurant i et trobes una secretària d’estat, un diputat o una senadora.
Ell, Ciprià, ha arribat abans i ha hagut d’esperar sol a la barra, que romàntic! Ara, per fi asseguts, me’ls mire i em pregunte de què deuen estar parlant. Segurament de la consistència que té enguany el torró a la pedra, dels christmas que han enviat i rebut o del que s’han estalviat per comprar congelat el marisc. No, no degué ser eixe el tema de conversa. Fan bona cara; la llarga dedicació a la cosa pública els ha mantingut frescos i trempats. Al de Picanya, el trobe un poc més pelat i eixut i li veig un cert paregut amb el senyor Charles Montgomery Burns, el dels Simpsons. Una semblança, això sí, que està molt lluny de la que unix al reverend Timothy Lovejoy, de la mateixa sèrie, amb Zaplana:
Ja vorem que té el 2008 per a l’exministra, l’expresident i l’exconseller. Després de cada cita amb les urnes, després de cada congrés dels respectius partits han celebrat el renaixement del seu Sol particular. Si jo fóra un dels Reis d’Orient, els duria un saquet de carbó, però com que només he arribat a patge de Ses Majestats em conformaré a desitjar que, per a vosaltres, Melcior, Gaspar i Baltasar vinguen carregats de regals, amor, salut, fortuna i tot el millor que s’espera d’un any.
Premi Maisonnave
Eleuterio Maisonnave Cutayar va ser el primer alcalde d’Alacant escollit per sufragi universal masculí. Fundador de periòdics, maçó destacat, insurrecte, liberal i republicà, aconseguí guanyar-se l’aurèola de benefactor de la ciutat per la millora i ampliació dels serveis públics, la demolició de les muralles, el control del dèficit municipal o l’assistència als afectats pel brot de febre groga de 1870. Ministre d’Estat i de Governació durant la I República, centralista pel que fa a la concepció de l’estat, reprimí durament el carlisme i les revolucions obreres com la del Petroli d’Alcoi, aquell somni fugaç d’independència cantonal i utopia socialista.
Els mèrits de Maisonnave li han valgut una estàtua, una avinguda i que la Universitat d’Alacant concedisca, des de l’any 2002, el Premi Maisonnave, amb el qual reconeix l’”activitat continuada en defensa de valors cívics o de la promoció de l’educació i la cultura a Alacant”. Un aplaudiment, doncs, a la meua empresa per instaurar este guardó que enguany, hui precisament, es lliura al sindicalista d’UGT Javier Cabo Lombana. Enhorabona, senyor Cabo!
Després dels aplaudiments i les enhorabones, també hi ha lloc per als retrets. I és que en edicions anteriors, la concessió del premi estava més oberta a la comunitat universitària i a la societat civil mateix, que podien fer arribar les seues propostes al Vicerectorat d’Extensió Universitària, perquè la persona o entitat guardonada fóra escollida entre les proposades. La convocatòria de 2003, que podeu consultar fent clic ací, n’és la prova. Ep, que ningú entenga que reste valor a cap premiat ni legitimitat al Consell de Govern per a concedir el premi a qui vulga. Crec, això sí, que quatre ulls veuen més que dos i, per tant, en prescindir de la inicial convocatòria oberta, la Universitat restringix l’abast del premi que convoca.
L’any 2003, el Departament de Filologia Catalana, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament, l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià i Acció Cultural, entre altres entitats, proposaven al Vicerectorat que concedira el premi a Vicent Gonzálbez Montoro. Este nonagenari alacantí de militància republicana, que passà amagat una part de la postguerra, tement que el règim l’afusellara com havia fet a son pare i un germà, impulsà el Centre Excursionista d’Alacant, on participà en l’inventari de coves i jaciments paleolítics, un treball que serviria de base a posteriors investigacions universitàries.
Vicent d’Alacant, que és com l’anomenen molts, col·laborà també amb Joan Coromines en l’Onomasticon Cataloniae i amb l’editor Eliseu Climent en l’organització dels cursos Carles Salvador de valencià, a través del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma. Per este treball incessant en pro de la cultura i la llengua d’Alacant, la Fundació Jaume I li concedí, en 1999, el premi d’Actuació Cívica. El president Pujol en persona li’l va lliurar; ningú és profeta a sa casa.
A Vicent, l’hem vist, no fa massa temps, darrere de pancartes contra la guerra, la qual cosa té un valor afegit quan u compta quasi 90 anys i fa molt de fred al carrer.
Tant de bo la Universitat torne l’any que ve a demanar a la ciutat que propose candidats al Maisonnave, tant de bo els mèrits de Vicent tornen a estar damunt la taula del Consell de Govern i tant de bo li donen el premi. Se’l mereix.
Déu salve el Sifoner
A la tardor del 1993 i per a celebrar el 9 d’Octubre, un grup de joves d’Alcoi que, per a no calfar-nos molt el cap, ens féiem anomenar Joves d’Alcoi decidírem organitzar una festa de rock en català (sic). Com que ens sobrava espenta però ens faltava finançament, la cosa no podia ser d’una altra manera: res de directes; amb l’amo d’un pub, aparaulàrem omplir-li el local, a canvi d’ensenyorir-nos de l’equip musical. Val a dir que la simbiosi funcionà de categoria i, aquella nit i moltes altres, el Zoo Loco rebé nova i nombrosa clientela i els Joves d’Alcoi férem proselitisme a cor què vols. Els discos, els havíem de posar nosaltres, és clar. Teníem el que es produïa aleshores: Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i poca cosa més. Exposat el tema en una reunió d’almogàvers alcoians, joves i no tant joves, dos d’ells ens oferiren les discoteques personals. Dels vinils que em prestà el primer, en recorde un: Calla, dimoni! d’un tal Lluís el Sifoner. Juntament amb mi i altres rareses musicals, Calla, dimoni! féu via cap a casa del segon prestador, qui, en vore el fruit de l’acapte previ, exclamà sever: “El Sifoner en una festa de rock en català? Que no saps qui és?” I no, no ho sabia, però m’ho explicà amb tots els detalls, especialment aquell de la “llista de paraules prohibides” en Canal 9 per sonar “massa catalanes”. Ai, las, l’efígie somrient de la caràtula amagava la maldat del Claudi de Hamlet! Tan jove i tan innocent, el segon comodat musical m’aportava uns quants discos a les mans i un anatema més en el credo nacionalista. Oi que som un país d’actes de fe? Malgrat l’excomunió canònica, els Joves d’Alcoi teníem al cos una bona dosi d’heterodòxia i, la nit de la celebració, una encara més gran de plis-plai. Calla, dimoni! sonà en la festa, no es registrà cap cas d’urticària.
No fou fins un lustre més tard que no se m’aparegué aquell àngel caigut de la transició valenciana. En vespres del Nadal de 1998, assistia distés i confiat a unes jornades que la Joventut Valencianista duia a terme a la Marina Alta. Allò era temptar la sort. No vaig tindre en compte jo que aquella comarca, verda d’arbrat i de pàmpols, blava de cel i de mar, perfumada de tarongina i gesmil, era el bressol de la bèstia. En el decurs d’una taula redona sobre la capitalitat de València i sense una mala bafarada de sofre que avisara els incauts, Lluís Fornés, íncub del dimoni Sifoner, prenia la paraula. En ser identificat pel moderador, vaig mirar de cua d’ull i un calfred em recorregué l’espinada: el tenia ben a prop. Com d’habitud en la host infernal, es mostrà versat en l’ús de la paraula i bon coneixedor de les febleses d’aquelles ànimes càndides entre les quals es trobava. Reivindicà la necessitat de cantar a València, de reconéixer-la com a cap i casal i d’exigir que actue en conseqüència. Quin desassossec espiritual, acabava d’escoltar un diable i n’hi havia per dir amén!
I si els camins del Senyor són inescrutables, els de la temptació són diversos i actualitzats. A la secció panoccitanista de l’avern, coneixen bé Internet i diposen d’una bona base de dades. Cavil·lós en la lectura de Per una teoria de la nació (traducció catalana del llibre de Robert Lafont Sur la France), m’arribà un correu electrònic des de lluisfornes@hotmail.com. Fer-li un parell de preguntes ¿seria un pecat mortal o venial? Encara no ho sé, però tan cert com hi ha Déu és que Fornés em va dissipar els dubtes i vaig acabar el llibre, que per cert us recomane, amb més fonament i gaudi. Mesos més tard i per a fer un regal, buscava l’obra de Lafont a la llibreria Pam de Nas (30, rue des Grands Agustins, 75006 PARIS). Conversava amb Jean-François Coche, llibreter afortunadament poliglot, sobre la llengua del País Valencià i esmentà indefectiblement el Sifoner, redimonis!
Fins al moment d’escriure estes lletres, l’últim encontre en carn mortal amb Lluís Fornés va esdevenir-se a la mateixa contrada que el primer: Moraira. A la casa que tenen allà els Bertomeu Torner, celebràvem l’onomàstica de Marisa, la matriarca del clan. I en mitat de la vetlada va aparèixer. Vam parlar de cine, de teatre i de Riuraus vius, una associació que ha fundat per a protegir i difondre esta construcció tan característica de la Marina. Se n’anà prompte, venia d’ensenyar uns quants riuraus a uns anglesos, a qui havia explicat la vella relació de l’habitatge nostrat amb la producció de panses per a fer plum cakes i la necessitat de calories dels soldats britànics durant la Primera Guerra Mundial. “Este home no para”, vaig pensar.
Si heu arribat fins ací és que no us ha avorrit este reguitzell d’anècdotes. És el millor que tinc per a il·luminar el personatge. Si voleu saber-ne més, us recomane l’exposició que del 4 al 26 d’octubre li dedica Pedreguer, el seu poble. Hi trobareu imatges i arguments que glossen la trajectòria personal, professional, intel·lectual i artística de Lluís Fornés i Pérez. Després d’esta demonització amical que li he fet, no el posaré en una peanya ni li dibuixaré un nimbe. Pense, això sí, que se li ha de reconèixer l’amor i el treball pel país. Això és innegable.
Diuen els seus biògrafs que durant un recital al novembre de 1990, en ser escridassat pels anatematitzadors de torn, Lluís Fornés exclamà dolgut “el Sifoner és mort”. Dèsset anys després, el 9 d’Octubre i eixa part d’au fènix que nia en tots els artistes ens el tornaran. Serà a les set i mitja de la vesprada, a Pedreguer i amb el concert “De riuraus i de raïms”. El Sifoner ressuscita, Déu salve el Sifoner!
Comentaris recents