Los humanos como animales sociales hemos creado distintas estructuras para organizarnos y afianzar las relaciones entre los individuos de una determinada comunidad. Desde la familia a las asociaciones como espacios para canalizar la participación social. En siglo XXI, en la era digital, de las comunicaciones y del conocimiento, las organizaciones sociales han evolucionado irrumpiendo con fuerza las plataformas tecnológicas de redes sociales. Las tecnologías de la información han permitido saltar las barreras del espacio y del tiempo, acercando a las personas y han atraído millones de usuarios a sus plataformas de redes sociales, que han integrado en sus prácticas diarias la visita a estos sitios. La evolución de la filosofía de la web y de las tecnologías asociadas a lo que se ha llamado web 2.0 ha puesto a disposición de los internautas herramientas que permiten la interacción y el intercambio ágil de información. Comunicar, compartir y colaborar se convierten en la clave de estas nuevas utilidades y servicios. Las redes sociales en Internet se encuentran en estos momentos en pleno desarrollo, tanto en su número (cantidad) como en su definición y servicios que ofrece (calidad). Muchos universitarios pertenecen a redes sociales (Facebook, MySpace, Tuenti, Twitter, …) y hacen distintos usos de ellas (amistad, hobbies, …), tanto para relaciones personales como profesionales. Las redes sociales profesionales (como por ejemplo LinkedIn) permiten la búsqueda de puestos de trabajo, las relaciones con profesionales del mismo sector, el intercambio de información e ideas y los contactos con expertos con los que compartimos intereses. Una red social es combinada si la comunicación en línea se enriquece con eventos presenciales cara a cara que refuerzan la comunidad. Los dos elementos de la mezcla se complementan el uno al otro.
Las Universidades no son ajenas a este movimiento social (de hecho surgieron en ellas) y están debatiendo sobre el interés de las mismas para una universidad, las ventajas que aportaría y el uso que se les puede dar. Existen distintas experiencias de Universidades que tienen creada su red social. Las soluciones son variadas, desde universidades que han apostado por tener presencia en redes sociales existentes, hasta otras que han montado su propia plataforma de red social, e incluso quienes han evolucionado sus campus virtuales hacia modelos abiertos complementándolos con servicios y herramientas 2.0. Pero sea cual sea el modelo que se elija, lo que está claro es que las universidades debemos caminar en este sentido.
La red social de la Universidad permitirá reencontrarse con antiguos compañeros, mantener el contacto con los actuales y establecer relaciones personales y profesionales con otras generaciones de estudiantes de la Universidad. Esto permitirá definir la figura de miembro de la comunidad universitaria como aquella persona que en algún momento y por alguna circunstancia ha estado vinculado a la Universidad, y a la que siempre permanecerá unido. Al mismo tiempo que permite relacionarnos con futuros estudiantes cuando aún no han llegado a nuestras aulas. Esto incluiría la concepción del alumno como un continuo a lo largo de todas las etapas (previa a la universidad, en la universidad y tras la universidad). Cada etapa tendría sus características particulares, pero en todo momento la persona debe percibir que forma parte de una comunidad, en la que puede participar y de la que recibe servicios.
Pero en cualquier caso, la red social debe complementarse con encuentros reales para complementar y potenciar las relaciones personales. Siempre es agradable conocer en persona a alguien con el que has compartido experiencias en la red.
Category: Reflexiones personales
Reflexiones personales del autor en relación a la tecnología y la innovación educativa. De inetrés general.
La primera vez que oí hablar de (leí a) Marc Prensky fue a través del término “nativos digitales” que había acuñado. En una de mis primeras entradas de este blog hablaba de ello (Paradoja de las tecnologías digitales en la educación). Derivado de la reflexión que hicimos para llegar a esa cuarta fase de incorporación de la tecnología, consistente en hacer cosas nuevas de modos nuevos, nos pusimos a trabajar en el uso de los videojuegos en la enseñanza. Al respecto de ello escribía la entrada del blog gLearning. Los libros de Marc Prensky, y en concreto el libro “Don’t Bother Me Mom – I’m Learning!” nos animó a seguir en esta línea de trabajo y a pensar que íbamos por el buen camino. El título de libro me pareció fantástico (“No me molestes, mamá, estoy aprendiendo”), ya que a todo padre/educador le encantaría que sus hijos reaccionaran en relación a los deberes escolares de la misma manera que lo hacen cuando les dices que apaguen la videoconsola.
Pero dado lo complejo que es desarrollar un videojuego, nos decantamos por trabajar en lo que definimos como Mini-Juegos Conceptuales. Y así durante los dos últimos años hemos desarrollado un proyecto dentro del marco del Plan Avanza titulado “gameLearning: desarrollo de habilidades directivas mediante minijuegos conceptuales”. Recientemente hemos finalizado la parte de desarrollo de videojuegos, que pueden ser libremente descargados en la dirección http://www.byterealms.com/proyectos/gamelearning. Fruto de este proyecto, se ha creado un equipo de trabajo bajo la denominación de ByteRealms, que estamos investigando y desarrollando videojuegos educativos.
Pero, ¿a qué viene esta reflexión ahora? Pues a que hoy ha caído en mis manos el vídeo del programa Redes (Redes 75: No me molestes, mamá, estoy aprendiendo) en el que se entrevista a Marc Prensky y se habla de la relación entre los videojuegos y el aprendizaje. Muy interesante de ver.
Categories
32 tendencias de cambio
Hace unos días cayó en mis manos el libro “2010-2010. 32 Tendencias de cambio” de Juan Freire y Antonio Gutiérrez-Rubí. Es muy fácil y rápido de leer. Vale la pena leerlo, ya que nos puede ayudar a entender un poco mejor el mundo en el que nos vamos a desenvolver en un futuro muy cercano y fuertemente condicionado por las tecnologías digitales. Se puede descargar el pdf desde la página http://www.gutierrez-rubi.es/32-tendencias-de-cambio-2010-2020/.
Algunas ideas que nos pueden servir en la Universidad, en el ámbito de la tecnología y la innovación educativa:
- Tendencias en computación: accesibilidad y ubicuidad a través de la convergencia de dispositivos (ordenadores portátiles, netbooks, smartphones, libros digitales, reproductores de audio y video, …) y la computación en la nube.
- Realidad aumentada: nuevas interfaces de acceso a la información en función del contexto (el usuario y la geolocalización).
- Evolución de la capacidad de almacenamiento y procesamiento de datos: la web 2.0 pone a nuestra disposición un conjunto de herramientas, fáciles de usar, para la creación y publicación de contenidos digitales, de forma que los usuarios pueden convertirse en creadores y gestores de conocimiento y, además, pueden trabajar organizados en redes sin necesidad de su formalización e institucionalización.
- El cambio de paradigma de la propiedad intelectual
- Desmembración de webs corporativas: la información debe ser fluida, y cualquier persona interesada debe poder encontrarla en cualquier sitio y poder dar su opinión. Hay que distribuir el contenido a través de las redes sociales y dejar que la información más importante se extienda por las diferentes comunidades virtuales.
- El tercer espacio: nuevos espacios de trabajo y comunicación
- Lenguas y comunicación: nuevas posibilidades de acceso al conocimiento y de comunicación verbal y escrita superando barreras lingüísticas.
En cualquier caso, cada lector encontrará esas tendencias que mejor puede aprovechar en su trabajo y en su vida.
Categories
Universidad 2.0
La semana pasada, del 6 al 8 de septiembre de 2010, tuvo lugar en Santander, en la Universidad Internacional Menéndez Pelayo (UIMP) el encuentro UNIVERSITY 2.0, continuación y ampliación del I Encuentro “Inventando la Universidad 2.0”, que se celebró en la UIMP durante el verano de 2009.
Se pueden ver los vídeos de la edición de este año en http://redsocial.uimp20.es/page/university-20
Quina llengua parla el teu ordinador?
Robert Escolano
Tècnic lingüístic del Servei de Promoció del Valencià
Capicua
Número 16, abril/maig 2010
Ja no tens excuses. Si consideres l’ordinador com un element estrany en la teua vida deu ser perquè no hi has intimat tant com caldria. Creus que has assajat prou les estratègies per a aconseguir que et diga que sí a tot el que li proposes? Hi has compartit la lectura del teu diari preferit? És obvi que deu ser per alguna d’aquestes raons… Això sí, ja no pots considerar-lo un element estrany perquè no parla la teua llengua.
Des de l’any 1997, Softcatalà ofereix una gran quantitat de programes localitzats (traduïts) al català. Ara Softcatalà ha presentat una iniciativa per a promoure l’ús de programari en modalitat valenciana: el projecte Softvalencià. Per tant, ja pots disposar de la versió en català general o de la versió en “català (valencià)” de determinat programari, com es pot fer, per exemple, en programes de Mozilla en les versions en anglés (americà, britànic, canadenc i sud-africà) o espanyol (castellà, argentí, xilé i mexicà).
Softvalencià pretén augmentar l’ús de programari en la nostra llengua al País Valencià, actualment minoritari, amb les repercussions positives que això pot tindre per a la projecció social del valencià. Les localitzacions valencianes compleixen la norma ISO 639 (de codi d’idioma) i són responsabilitat de la mateixa associació que s’encarrega de les versions catalanes, i això és una mostra de garantia del producte, de respecte dels estàndards internacionals i de reconeixement de la unitat de la llengua catalana.
En el web de Softvalencià trobaràs distribucions de sistemes operatius complets (com ara l’Ubuntu 9.10 de GNU/Linux) o algunes aplicacions per a Windows i Mac OSX en la versió valenciana. Aquesta iniciativa se suma a la possibilitat d’usar el corrector ortogràfic de valencià per a qualsevol dels productes de Mozilla (com ara el navegador Firefox o el gestor de correu Thunderbird) o el corrector ortogràfic de valencià per a l’OpenOffice.org, que permet verificar l’ortografia també de les formes valencianes.
A més, hi ha disponible un corrector ortogràfic de valencià en línia i un traductor en línia de castellà ↔ valencià (i de francés, anglés i portugués, encara en proves). Aquest traductor utilitza la tecnologia d’Apertium, el traductor lliure desenvolupat pel Dept. de Llenguatges i Sistemes Informàtics de la UA. Les proves realitzades en Softvalencià serviran perquè en breu Softcatalà integre el traductor Apertium i abandone el traductor interNOSTRUM (que fa temps que deixà d’actualitzar-se). Per què? Perquè Apertium presenta millores significatives: treballa amb dades lingüístiques basades en formats estandarditzats i és codi obert, de manera que permet la incorporació de millores col·lectives.
Softvalencià difon també la campanya «Navega en valencià». Hem de ser conscients de com és d’important configurar la llengua de navegació (que no té per què coincidir amb la de la interfície) del nostre navegador d’Internet. Per exemple, en el cas dels llocs webs multilingües, depenent de la llengua de configuració del nostre navegador, hi entrem de manera predeterminada en una llengua o en una altra. A més, molts webs, a partir de les estadístiques de visites, ofereixen el seu contingut en les llengües dels usuaris que les visiten.
Per això, el canvi en el lloc web de la Universitat d’Alacant (ara mostra la pàgina principal en la llengua en què està configurat el navegador) ha propiciat que el Servei de Promoció del Valencià llance una campanya semblant d’informació a tota la comunitat universitària.
Els serveis lingüístics de les universitats públiques valencianes, coordinats pel Servei de Promoció del Valencià de la UA, es fan ressò de les iniciatives de Softcatalà i Softvalencià amb la incorporació dels fitxers d’instal·lació del programari més habitual dins del DVD Universitat en valencià: recursos per a l’alumnat de 2n de batxillerat, un material que es fa arribar a tots els instituts del País Valencià i del qual es distribueixen 30.000 unitats.
Per a acabar, l’Escola Politècnica Superior, en col·laboració amb el Vicerectorat de Tecnologia i Innovació Educativa, et convida a la I Jornada de Difusió de Programari Informàtic en Valencià, que tindrà lloc a la sala d’actes de l’Escola Politècnica Superior el divendres 21 de maig de 2010. A més de les xarrades sobre informàtica en valencià, hi haurà un taller d’instal·lació de programari, al qual podran accedir les persones inscrites i portar-hi el seu propi ordinador portàtil. També hi haurà un concurs, en què se sortejarà material informàtic entre els participants que emplenen un breu formulari sobre el contingut de la jornada. Hi estàs convidat.
Categories
Identitat digital
Identitat digital
Faraón Llorens
Vicerector de Tecnologia i Innovació Educativa
capicua
Número 16, abril/maig 2010
De xicotet el meu pare em va inculcar que havia de forjar-me una reputació. I una vegada aconseguida, cuidar-la. Tot el que fem afecta la nostra forma de ser i condiciona com ens veuen i perceben els altres. Tot va formant la nostra identitat. Tant els trets innats com els que anem adquirint amb el temps determinen la nostra identitat. Podríem dir que la identitat és aquell conjunt de trets propis d’un individu o d’una col·lectivitat que el caracteritza enfront dels altres. Actualment, ens movem tant en el món físic com en el virtual i, per tant, el concepte d’identitat s’estén i s’amplia als dos àmbits i apareix el concepte d’identitat digital. És a dir, per identitat digital hem d’entendre els trets que ens caracteritzen en un mitjà de transmissió digital.
Des del punt de vista tècnic, en parlar d’identitat digital ens centrem en els processos que ens serveixen per a verificar les dades que identifiquen a un individu, açò és, l’autenticació i les eines i tecnologies associades (contrasenyes, certificats digitals, targetes intel·ligents, paràmetres biomètrics, etc.). En Internet, com a mitjà obert al qual accedeixen milions de persones, el concepte d’identificació digital adquireix més complexitat. Al principi, en Internet, com a xarxa d’ordinadors que és, la identificació corresponia a les màquines interconnectades. I amb el nom d’usuari i la contrasenya bastava per a identificar-nos les persones, ja que pràcticament l’ús que en fèiem es limitava al compte de correu electrònic. Però la quantitat de serveis que ara s’ofereixen a través de la xarxa obliguen a mantenir múltiples usuaris/contrasenyes, amb la dificultat de gestió que això comporta i el consegüent risc per a la seguretat. Però la tecnologia, al mateix temps que ens planteja el problema, ens proporciona les solucions (DNI electrònic i autoritats de certificació).
Com a tecnòleg tinc clar que el repte de la tecnologia és permetre’ns fer coses cada vegada més complexes d’una manera senzilla. I, encara que queda molt per millorar, els enginyers farem el nostre treball. El veritable repte no és tecnològic, és social i té a veure amb la naturalesa humana. Els veritables problemes no estan relacionats amb la tecnologia, sinó amb l’ús que se’n fa (seguretat davant atacs premeditats, redefinició de la propietat intel·lectual, control de la qualitat de la informació, etc.).
Però més enllà del concepte tècnic d’identitat digital, del que m’interessa parlar és del concepte social d’identitat, ja que no únicament hem d’identificar-nos quan fem transaccions. Els éssers humans, en les nostres relacions habituals, necessitem identificar-nos. La web 2.0 i les tecnologies que hi estan associades, amb les eines que ens proporcionen i ens permeten una major participació en la creació de continguts de la xarxa (blogs, xarxes socials, YouTube, Flicker, etc.) ens fan anar un pas més enllà del concepte d’identitat digital i de la gestió del “jo digital”. Tot el que anem fent i penjant en la xarxa va deixant rastre. I qualsevol hi pot accedir, ara i en un futur.
Però, a més a més, no únicament ens identifica el que diem nosaltres explícitament. També ho fa el que diuen i pengen uns altres sobre nosaltres. I també el que no diem. Per exemple, si mirem el nom del compte de correu de la majoria d’adolescents podrem saber la seua edat. Com? Doncs el número que hi figura és quasi sempre el seu any de naixement (comproveu-ho). Però també tenim el que es pot deduir del que fem. Per exemple, Amazon em recomana sempre llibres que m’interessen. Com ho fa? Doncs té un perfil dels meus gustos a través dels llibres que he comprat o que he consultat amb anterioritat, i em recomana els llibres que han adquirit persones que tenen un gust similar al meu. I què no es podrà extraure d’analitzar les despeses de la nostra targeta de crèdit? Por em fa pensar-ho…
Evidentment, la nostra identitat lingüística també forma part de la nostra identitat digital. Com a creadors de continguts podem optar per crear-los en català. Però, a més, quan naveguem per Internet també podem identificar-nos com a catalanoparlants. Quan ens movem en el món digital l’ordinador és el que parla per nosaltres i en nom nostre. Per això, és tan important que configurem adequadament la nostra màquina. És la nostra targeta de presentació. Ja hi ha una bona quantitat de programes i sistemes operatius amb versions en català. Els sistemes de codi obert són més proclius a disposar de versions en català de qualitat; els productes propietaris depenen de les seues polítiques comercials i, en aquest sentit, es mouen per paràmetres econòmics i de quotes de mercat. És important que el nostre ordinador conega la llengua en la qual ens relacionem. Especialment la llengua de preferència del navegador. Quan naveguem hem de donar el missatge que naveguem en català. Si fem la petició de servei de les pàgines web en català, encara que no hi haja aquesta versió, hi quedarà constància de la nostra preferència lingüística.Si no sabeu com configurar la llengua predeterminada de navegació, en la pàgina web Navega en valencià (http://spv.ua.es/va/navega-en-valencia.html) trobareu explicat com fer-ho.
Faraón Llorens
Març de dos mil deu
Las Universidades tienen muy clara la importancia de su presencia en Internet. Si a nuestros campus físicos puede acceder un número limitado de visitantes que debe desplazarse hasta nuestras instalaciones, el número de potenciales visitantes de nuestros espacios en Internet se amplía enormemente, ya que basta con tener un ordenador y una conexión a la red. Así, se ha ido pasando de una presencia que se limitaba a ofrecer información de la institución a unos lugares desde los que la institución ofrece servidos y abre unos canales de comunicación y participación.
Siguiendo con la reflexión sobre la presencia de las Universidades en Internet, distinguiría actualmente cinco grandes usos, que han ido apareciendo con la evolución de la propia tecnología Web y el mundo digital.
En un primer momento las Universidades abrieron su página Web institucional. Estos primeros folletos digitales fueron evolucionando hasta convertirse en los actuales sitios Web. Se trata de la parte pública de la Web, lo que podríamos llamar la extranet, que ofrece información sobre sus actividades (www.ua.es).
Al mismo tiempo aparecieron las intranets, es decir, la parte privada de la web, a la que para acceder había que identificarse. Estos campus virtuales se han convertido en herramientas de trabajo imprescindibles. Aquí podríamos incluir también las plataformas de formación. (acceso a campus virtual)
Con estos dos usos consolidados y al intentar diseñar estrategias para su potenciación, encontré inmediatamente una contradicción. La apuesta por la web institucional pasaba por conceptos como accesibilidad, usabilidad, visibilidad y posicionamiento en los buscadores. Los campus virtuales cada vez ofrecían más servicios y contenidos, pero quedaban ocultos. Por tanto la solución estaba por sacar a la luz todo lo que se pudiera y en abrir espacios de participación, en lo que podríamos llamar la intranet en abierto. Así las Universidades empezamos a desplegar distintos portales en abierto: OpenCourseWare (OCW-UA), repositorios (RUA), portales audiovisuales (portalaudiovisUAl), blogs (blogsUA), …
En estos momentos, las universidades españolas, espoleadas por la ley de acceso electrónico de los ciudadanos a los servicios públicos, están poniendo en marcha sus sedes electrónicas. Estos espacios tienen unas fuertes implicaciones jurídicas, por lo que deben ser diseñados y mantenidos de forma especial.
Estas cuatro zonas tiene en común que son espacios institucionales alojados en sus propios dominios de Internet. Pero en los últimos tiempos están apareciendo nuevos usos, en los que las Universidades, en lugar de crear espacios en su propia casa, tienen presencia en plataformas externas, muy visitadas y utilizadas por los estudiantes (YouTube EDU, iTunes, SlideShare, Facebook, …).
La apuesta por estar en Internet debe recoger todos estos usos y las universidades deberemos tener presencia en todas esta variedad de espacios. No son excluyentes, sino que son complementarios. Cada uno de ellos tiene sus propios objetivos y sus propias reglas de comportamiento.
Categories
Ratón de Biblioteca
Ratón de Biblioteca
Faraón Llorens
RedDI Revista de Divulgación Informática
Instituto Universitario de Investigación Informática
Universidad de Alicante
(Ilustración Belén Payá)
“… Estas bibliotecas eran habitadas por ratones de biblioteca, en referencia tanto a los roedores que se alimentaban de las hojas de los libros como a los humanos que se alimentaban con los conocimientos que contenían estos mismos libros. …”
“…ahora podríamos hablar de biblioTICas, de esos espacios que siguen llenos de ratones de biblioteca, tanto de los dispositivos electrónicos que sirven de entrada para el manejo de los ordenadores como de los humanos que, ahora sin necesidad de desplazarse físicamente a la misma, navegan por los mares de información en busca de conocimiento…”
Fa uns mesos, amb motiu de la renovació de la pàgina principal de la web institucional de la Universitat d’Alacant, com a responsable de tecnologia i, a més, de política lingüística de la Universitat, vaig prendre una decisió que considerava que era la més convenient i que apuntava al futur: que la pàgina principal de la Universitat d’Alacant no tinguera un idioma per defecte sinó que es mostrara en la llengua en la qual l’usuari tinga configurat del navegador. Va haver-hi certa revolada i una reacció contrària, enarborant la defensa del valencià. Açò em va portar a escriure unes reflexions personals (Per favor, que ningú decidisca per mi). I encara que quan prenc una decisió és perquè ho tinc clar, sempre em queda el dubte de si he fet el correcte.
Avui m’han fet arribar el vídeo i la presentació de la conferència “Programari i planificació lingüística” que Marc Belzunces, membre de Softcatalà, va impartir en la sessió “Glocalització i noves tecnologies” en les jornades “Llengua i acollida. Responsabilitat social a tres bandes” de la Càtedra UNESCO de l’Institut d’Estudis Catalans. La podeu trobar en: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/154600
Es molt interessant l’anàlisi que fa de la situació del català en les tecnologies i molt important la reflexió que fa sobre la configuració de la llengua del navegador. L’aposta de futur passa per la campanya “Navega en valencià”.
Ací teniu la presentació completa:
Vaig a transcriure alguns textos de la presentació:
(Diapositiva 2)
Quin és el multilingüisme desitjable?
1.- Que l’usuari pugui triar la llengua en qualsevol circumstància, sense restriccions.
2.- Que cada comunitat lingüística decideix què té en la seva llengua i què no té. S’avantposen els interessos de la comunitat lingüística a d’altres (comercials, multinacionals, estatals…).
3.- Que totes les llengües (tots els usuaris) rebin el mateix tractament, sense jerarquies
Resumint, llibertat de tria
(Diapositiva 12)
El sistema educatiu ha d’educar en la capacitat de tria, primer, i en la tria del català com llengua central, després.
(Diapositiva 13)
Qualsevol política lingüística s’ha de basar en els principis del multilingüisme desitjable: llibertat de tria com a individu i comunitat lingüística.
Que ningú decidisca per mi, per favor.
En la primera etapa de la meua vida, un senyor, pensant que els espanyols no sabíem el que era bo per a nosaltres, va decidir que ell i els seus, que il·luminats per déu estaven en possessió de la veritat, prendrien totes les decisions que foren necessàries, i tot pel meu bé. Entre aqueixes decisions estava la que, per a que tots els espanyols ens entenguérem, havíem de parlar una mateixa llengua, el castellà. Fins a ací bé. El problema és que a més va voler eliminar les altres llengües que es parlaven a Espanya. I a resultes d’això, jo que, estava per al mig, em vaig veure que paradoxalment sent un xiquet que treia molt bones notes en el col·legi era analfabet en la llengua que utilitzava per a relacionar-me amb la meua família i amics, i en general, en tots els àmbits de la meua vida social, a excepció de l’aula del col·legi. Afortunadament vivia a Alcoi on el valencià va mantenir el seu ús social. En aquesta situació, la pàgina principal del lloc web de la Universitat d’Alacant hauria d’estar exclusivament en castellà.
Ara, ja d’adult em trobe altra vegada al mig, i alguns senyors, que també es creuen en possessió de la veritat, aquesta vegada per a defensar la postura contrària, però utilitzant insults i mentides, exigeixen que la pàgina principal del lloc web de la Universitat d’Alacant estiga en valencià.
Però estem en l’any 2009 i el món és digital, global, mòbil, obert, connectat i personalitzable. I en aquest món global i obert, la pàgina web d’una universitat ha de tenir la pretensió de ser un aparador internacional de la mateixa. Per a això seria adequat que estiguera en diversos idiomes estrangers. Com a mínim en anglès, que s’ha convertit en “llengua franca”. Fins i tot algunes universitats han apostat pel xinès, com idioma de futur. Pensant en la potencial audiència d’àmbit mundial, la pàgina principal del lloc web de la Universitat d’Alacant hauria d’estar en anglès.
Afortunadament, el món actual té altra qualitat. Gràcies a la tecnologia moltes coses són fácilment personalitzables. I així, la pàgina web principal de la Universitat d’Alacant no té perquè tenir un idioma per defecte. Ni aqueixa decisió l’ha de prendre ningú, sols que l’usuari que accedeix a ella. Per això, el servidor del web de la UA, davant la demanda de servir www.ua.es pregunta a la persona que està accedint, a través del seu navegador, en quin idioma prefereix que li mostre la informació. Així, quan un ciutadà xinès accedisca a la web de la UA la mostrarà en anglès (ja que de moment no la tenim en xinès). Quan accedisca a ella un britànic també la mostrarà en anglès. A un argentí la mostrarà en castellà. A una persona que accedisca des de Salamanca la mostrarà en castellà i si accedeix des de Catalunya la mostrarà en valencià (català). I quan un valencià, en aquest cas jo, accedisc me la mostra en valencià, ja que el meu ordinador sap que aqueixa és la llengua que utilitze i li he dit al navegador que quan em mostre la informació de qualsevol web, en primer lloc m’ho oferisca en valencià (català), si no en castellà i finalment en anglès. En tot cas, una vegada mostrada la pàgina principal del lloc web de la Universitat d’Alacant, sempre podré canviar-la explícitament a través de les opcions lingüístiques que apareixen en la part superior.
Per a mi hi ha un principi irrenunciable: la llibertat individual. Evidentment la meua llibertat individual acaba on comencen les llibertats individuals dels altres. Fins i tot comprenc que anteposant el benefici de la comunitat al benefici de l’individu, en alguns casos es prenguen decisions en nom dels altres. Però que siguen les mínimes i les estrictament necessàries.
Doncs simplement això, que ningú decidisca per mi, per favor.