Un altre PADE?
Només ha passat una setmana des de l’últim atemptat d’ETA i sembla que ja se’ns ha oblidat. Més que en l’acció terrorista, l’atenció s’ha centrat en la previsible reacció de l’entorn d’ETA, especialment de Batasuna i Acció Nacionalista Basca. Deu ser perquè la marca que deixa en la retina i el record un muntó de ferralla és menor si no hi ha víctimes mortals. Afortunadament, només dos agents de la Guàrdia Civil resultaren lleument ferits en l’atac a la caserna de Durango. Una vegada més, ETA ha posat en el seu punt de mira els membres d’este cos armat, a mig camí entre la policia i l’exèrcit.
Per més cometes que s’usen, fer broma en estes coses pot resultar frívol i espere que sapieu disculpar-me quan afirme que es tractava d’un atemptat “clàssic”. Ho dic perquè l’objectiu prioritari de la banda armada durant el que alguns anomenen anys de plom —la dècada dels 80— foren els cossos i forces de seguretat de l’estat. Al plom i la mort s’afegia aleshores el silenci, ETA podia arribar a matar mig centenar de persones en un any i, llevat de l’entorn més pròxim dels assassinats, no hi havia resposta ciutadana.
La primera entitat que denuncià eixa actitud silent i isqué al carrer contra la violència fou Gesto por la Paz de Euskal Herria (1986). A poc a poc, ens acostumàrem a vore que en els noticiaris, després dels detalls d’un atemptat, la informació adjuntava imatges d’un grup de persones que, darrere d’una pancarta, condemnaven la violència. Sovint, tenien davant una altra pancarta amb una altra gent i uns altres crits, però ells aguantaven. A poc a poc també, l’exemple de Gesto por la Paz anà calant i la societat per fi es mobilitzava, de vegades massivament com en el segrest i assassinat del regidor del PP a Ermua Miguel Ángel Blanco.
Crec que, a partir d’aquella commoció de l’estiu de 1997, Gesto por la Paz perdé cert protagonisme i no va ser per falta d’activitat. Des de la seua fundació, Gesto por la Paz havia denunciat la violència independentment de qui l’exercira. Així, condemnà els atemptats i segrestos d’ETA, però també l’assassinat de Josu Muguruza o les accions dels GAL. Si a més afegim una aposta pel diàleg sense exclusions, que el feia sintonitzar amb Elkarri, el bandejament mediàtic de Gesto por la Paz era previsible. La nova estratègia marcava que l’enemic, a més d’ETA, era tot el nacionalisme basc. És el moment del Foro de Ermua, de ¡Basta ya!, de l’acord PP-PSOE “por las libertades y contra el terrorismo”, de Savater enllaçant les mans de Mayor Oreja i Redondo Terreros, del front comú contra Ibarretxe. El resultat, una victòria incontestable de l’actual lehendakari.
Ara, ¡Basta ya! vol convertir-se en partit polític i ahir va presentar un fitxatge que ja tenia. Rosa Díez abandona el PSOE per a treballar per la constitució del partit que encara no té nom i per la Constitució espanyola, a la qual considera traïda per Zapatero. Diu, des de fa temps, que el president espanyol ha fet claudicar l’estat de dret davant ETA i que ha lliurat l’estat als qui no creuen en l’estat mateix. No compartisc la seua opinió, però, d’acord amb els fets que li la deuen crear, Zapatero no és el primer, ni serà l’últim a fer-ho.
L’any 1996, el pacte d’Aznar amb el PNB i CiU va ser interpretat per alguns populars com una cessió inacceptable, al remat una traïció a Espanya, i fundaren el PADE (Partido de Acción Democrática Española). Allò era l’efecte en el PP de pactar amb els nacionalistes i açò sense nom d’ara és el mateix però en el PSOE.
També hi ha, evidentment, el desig personal de reinventar-se —fa anys el filòsof escrivia en l’Egin i ella era consellera del govern d’Ardanza— i la necessitat de platea, el gust pels micròfons… la síndrome de Tata Golosa en el cos de Díez i Savater!
Vistos els resultats del PADE (9.136 vots l’any 2000 i 5.677 en 2004), no augure uns grans resultats a la formació que volen presentar el 29 de setembre, festivitat dels sants arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael, caps de la host celestial, assot de tots els dimonis. Ara bé, qui se’n beneficiarà o a qui farà mal? Tot el que podia perdre el PSOE per esta suposada claudicació nacional ja deu haver-ho perdut i el grapat de sufragis que aconseguiran, si finalment es presenten a les generals, probablement hauria anat al PP. Guanyaran, això sí, càntics en el temple del patriotisme constitucional i un poc més de corda per continuar la seua lletania.
That’s entertainment!
Com més pense en l’inici d’esta legilastura en les Corts Valencianes, més me’n recorde de La vida de Brian, la divertidíssima pel·lícula dels Monty Python. Crec que va ser Oscar Wilde qui va dir que la vida imita l’art i així passa en este cas. L’any 1979, quan es rodaven les desventures de Brian, hi havia una Esquerra Unida del País Valencià —però no l’actual, sinó un partit, per dir-ho sense adjectius, només d’ací, res a vore amb el PCE—, no existia el Bloc i feia ben poc que el PSPV s’havia integrat en el PSOE.
28 anys després, l’esquerra parlamentària s’entesta a emular les maneres de fer oposició a l’imperi del Front Judaic Popular, el Front del Poble Judaic i el Front Popular de Judea. L’Esquerra Unida més oficial decidix unilateralment que Amadeu Sanchis representarà Compromís pel País Valencià en el Consell d’Administració de RTVV, Esquerra i País planeja passar de corrent a partit, les seues diputades, auxiliades pels diputats del Bloc, es giren contra Glòria Marcos, la pobra es desmaia. En conhort seu, acudix una mainada, entre la qual hi ha Sanchis mateix, qui, després d’oposar-se a anar en coalició amb el Bloc, signa un manifest en què es reivindiquen els principis del Compromís i als nacionalistes conjurats se’ls reprova l’”actitut” (sic).
Per si no en teníem prou, va Pla a la ràdio i, així, amb ganes de fer amics, amolla que “a l’esquerra del PSPV no hi ha res”. Home, Joan Ignasi, que són molts ajuntaments i la llista municipal de València. Quin panorama! No m’estranyaria gens que apareguera Camps vestit de Sant Jordiet i ens fera copiar a tots cent vegades “S’escriuen amb d els mots femenins formats amb les terminacions cultes -etud i -itud”, com en aquella escena de “Romani ite domum”. Més enllà de disgustos, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Punt 2 i el retorn d’Eduard Mira a la gestió cultural a casa nostra, no sé què ens han donat els romans. Ara bé, no estaria malament que ens retornaren el grup mixt de les Corts, com en els temps d’Aureli Ferrando i Pere Mayor. Això facilitaria molt les coses, es podria visualitzar més clarament la diferència de criteris que hi ha en l’arrel d’este desori. Com que eixa endogènesi, que d’un grup parlamentari en faria dos, és hui en dia inviable, demane trellat i, independentment de quina siga la síndica del Compromís, mecanismes equitatius per a defensar els models de país que tenen Marcos, Albiol i Torró, d’una banda, i Oltra, Mollà, Panyella i Morera, de l’altra. Uns models que, ni que siga tangencialment, tindran molts més punts en comú que els que trobaran en el PP i el PSOE.
A diferència de Pla, jo sí que considere que el Compromís es va bastir amb il·lusió. Potser no hi havia molta il·lusió de fer-lo a ell president, però sí que n’hi havia de canviar el signe polític de la Generalitat. Però, com que no s’aconseguí l’objectiu, a la responsabilitat de coalitzar-se per no perdre ni un sol vot, havia de seguir la legitimitat per a continuar endavant amb els projectes polítics de cada formació. No veig la crisi tan greu. El perill està a continuar este ball de Torrent durant més temps, l’esquerra apareix més que mai en Canal 9 i això ja és un mal símptoma. Algú hauria de dir ben fort en la tenda del Compromís que l’enemic són els romans i, ja que estem, començar a xiular la cançoneta. Always look on the bright side of life…
ZP s’apunta al requeté
A més de les idees de cadascú, el que ens mou a triar una opció electoral o una altra sol ser el candidat, el cap llista, que és qui volem que ocupe l’alcaldia o la presidència de torn. Votem pensant en això, però no votem l’alcalde o el president, sinó els regidors i diputats. Són estos els qui, una vegada constituïda la corporació o el parlament, votaran un president determinat. Independentment del partit que haja guanyat en vots i de la llista per la qual es presentà cada electe, qui més diputats suma al seu favor en la investidura és qui finalment manarà. Per això, Artur Mas, que ha guanyat dos vegades seguides les eleccions, està en l’oposició al Parlament de Catalunya. Maragall i Montilla van perdre, però, com que els escons del PSC, ERC i Iniciativa junts n’eren més que els de CiU, van arribar a president. És el que es diu pactar i es fa per afinitat ideològica, programàtica, personal o simplement perquè es considera que el d’abans era un reaccionari, un cràpula, un borinot o totes les coses alhora. A més de Catalunya, hi ha exemples d’això a Galícia, Canàries o Balears. I, tret del cas canari, el majors beneficiaris dels pactes, ja que n’ostenten la presidència, sempre han sigut els socialistes.
El passat divendres, la direcció federal del PSOE imposava el seu criteri als socialistes de Navarra i tancava la porta a un acord PSN, Nafarroa Bai i Izquierda Unida. En menys del que u tarda a beure’s un ou, José Blanco bandejà allò de “las mayorías de progreso” i “el mandato de cambio de las urnas” i va dir que no hi havia condicions per al pacte i que havia de manar UPN, el partit més votat. Convé recordar a més que, per a afavorir el pacte, Nafarroa Bai ha renunciat a crear un organisme institucional de coordinació amb la Comunitat Autònoma Basca i que els seus integrants han condemnat la violència d’ETA. Alguns des de sempre (PNB i EA) i altres des de fa anys (Aralar i Batzarre). Quines condicions faltaven? Què tenen el PSM, ERC o el BNG que els fa aptes per a governar en coalició que no tinga Nafarroa Bai?
El 27 de maig passat votar als socialistes a Navarra ha sigut finalment fer un vot al PP, en la forma dels seus socis d’UPN. I la paradoxa és ironia si tenim en compte que l’eslògan electoral del PSN era “En Navarra tú decides”.
No crec que els 73.135 votants que van triar la papereta que encapçalava Puras, ho feren perquè havien decidit que volien novament Miguel Sanz com a president de la comunitat foral. Supose que la majoria d’eixos votants deuen sentir-se indignats i decebuts i potser recorden, a hores d’ara, el somriure beatífic de Zapatero quan, la nit del 14 de març de 2004, va dir allò de “No os fallaré”.
I, en efecte, el president no ha fallat. No ha fallat a una determinada concepció de l’estat, al discurs més casernari de l’espanyolisme que veu enemics i confabulacions en qualsevol diferència, al dogma que forní d’arguments i armes els requetés contra “rojos y separatistas”. Pel que fa a Navarra, Zapatero i la camarilla de Ferraz s’han girat contra la seua gent. No m’estranyaria gens que en la pròxima festa de la rosa els socialistes substiuïren la Internacional per l’Oriamendi.
Gibraltar
Despús-demà, 4 d’agost de 2007, farà exactament 303 anys de la rendició de Gibraltar a les tropes angloholandeses del príncep Hessen-Darmstadt i l’almirall anglés George Rooke. Aquell fet d’armes va tindre lloc en el marc de la Guerra de Successió a la corona dels regnes d’Espanya, que es disputaven Felip d’Anjou, qui finalment seria el rei i, per tant, el primer sobirà Borbó al sud dels Pirineus, i l’Arxiduc Carles d’Àustria, en favor del qual lluitaren la major part dels valencians. Enguany, rememorem el tercer centenari de la batalla d’Almansa i les desastroses conseqüències que tingué per al nostre país. D’allò, se n’ha escrit i parlat molt i, amb molt d’encert, Al Tall va cantar al mal d’Almansa, en un treball al qual reconeixem molts el fet de ser la primera classe d’història en què se’ns explicà justament això: la nostra història. Només calgué una cançó a ritme de marxa mora, per a descobrir-nos els pretendents a la corona, Berwick, D’Asfeld, Basset, Xàtiva socarrada pels botiflers, la Nova Planta, els maulets…
Potser la Gran Bretanya té un deute amb Basset, ja que este geni militar d’Alboraia participà activament en la presa i en la posterior fortificació i defensa de Gibraltar, especialment quan el 10 de novembre de 1704, cinc-cents soldats francoespanyols, guiats pel pastor Simón Susarte, atacaren la fortalesa de Gibraltar des de dalt del penyal mateix. D’aquell aleshores ens ve bona part de d’este ara, a nosaltres i als llanitos.
Tot això, i molt més, fa recomanable la visita a Gibraltar. Si aneu, per una contínua mesura de pressió dels governs espanyols, haureu de fer una cua de prop de dos hores per a entrar i eixir de la colònia, però val la pena. Una vegada allà, sorprén trobar-te un ambient tan britànic, amb edificis victorians, guàrdia impassible davant la casa del governador i gastronomia millorable, i alhora tan divers, tan melting pot. La majoria és catòlica, però hi ha protestants, jueus, musulmans… Per a fer compres, val tant la lliura esterlina com l’euro i la major part del personal parla igualment bé l’anglés i l’espanyol. Jo vaig preguntar a un policia, el típic bobby, pel museu de la ciutat i vaig quedar de pasta de moniato quan em va contestar, amb un accent andalús que tombava, “¿Er museo? Siga usté esta calle, gire a la deresha y allá lo va a encontrar”.
Cada 10 de setembre Gibraltar reafirma la seua voluntat de continuar sent britànica, la qual cosa sol provocar una mena de flebitis pàtria a Espanya. Enlairen la bandera de Gibraltar, que compartixen amb la veïna ciutat de San Roque, canten, ballen, beuen i s’acaba la festa. L’endemà, per damunt de banderes i estatus, la gent d’una banda i l’altra d’esta frontera viu i s’entén d’allò més bé.
Comentaris recents