Home » 2007

Yearly Archives: 2007

agost 2020
M T W T F S S
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Comentaris recents

TV-Res

Com que en açò de la política em toca estar, generalment, en la part dels perdedors, acostume a apostar dinars amb els amics, per vore si el guany pantagruèlic compensa la desfeta electoral. Tot i que l’excés d’optimisme en els resultats de la coalició Bloc-Esquerra Verda en 2003 em comportà una derrota —te’n recordes, Lluís?—, normalment guanye: un arròs amb llamàntol pel pacte EUPV-Bloc, un caldero santapoler pels resultats del Compromís i un deute pendent per la data de les eleccions generals de 2004 —te’n recordes, Lluís?

No cal demoscòpia ni quiromància, simplement has d’explotar eixa feblesa humana que ens fa confondre el desig amb la realitat. Si, a més, deixes que l’altra part amere els seus anhels en vins negres i blancs, tens mitja aposta guanyada. Sort que tinc l’altra part atemorida amb esta espècie de baraka en el joc, perquè he estat a punt de perdre una aposta pel tancament dels repetidors de TV3. De veritat, estava persuadit que el govern valencià no els tancaria i, ja veus tu, ahir, amb nocturnitat i traïdoria, clausuraren el de la Carrasqueta.

precintat.JPG

Esta nit els seguidors de Ventdelplà no en podran vore el capítol 208, perquè el president Camps contraprograma amb la penúltima reposició de l’obra tragicòmica local Vade retro, catalán! La Generalitat de la Comunitat no vol que TV3 es veja en esta nacionalitat, quin poc trellat! Això no és nou ni privatiu de la dreta autòctona. Barrionuevo va ordenar que es precintaren els repetidors que feien arribar l’autonòmica catalana a casa nostra i el Canal 9 de Lerma ocupà la freqüència a TV3 en pla “Un dels dos sobra a esta banda de l’Ebre, foraster”.

Ara és Camps qui s’ha fet esta mossa en la pistola, per a coronar-se de glòria davant el migrat búnquer barraqueta, un calador de vots on ja no en deuen quedar ni per a morralla. No sé si està jugant amb foc el molt honorable, però estes armes poden tindre doble tall i potser l’homo televidens valentinus no encaixarà molt bé que el governant de torn li retalle les opcions del comandament a distància. Per no parlar dels milers de seguidors valencians del Barça que, quan guanya el seu equip, omplin la plaça dels Estels a Alacant, la Glorieta a Elx o la Bandeja a Alcoi.

mitjans_valencia.jpg

Premi Maisonnave

Eleuterio Maisonnave Cutayar va ser el primer alcalde d’Alacant escollit per sufragi universal masculí. Fundador de periòdics, maçó destacat, insurrecte, liberal i republicà, aconseguí guanyar-se l’aurèola de benefactor de la ciutat per la millora i ampliació dels serveis públics, la demolició de les muralles, el control del dèficit municipal o l’assistència als afectats pel brot de febre groga de 1870. Ministre d’Estat i de Governació durant la I República, centralista pel que fa a la concepció de l’estat, reprimí durament el carlisme i les revolucions obreres com la del Petroli d’Alcoi, aquell somni fugaç d’independència cantonal i utopia socialista.

Els mèrits de Maisonnave li han valgut una estàtua, una avinguda i que la Universitat d’Alacant concedisca, des de l’any 2002, el Premi Maisonnave, amb el qual reconeix l’”activitat continuada en defensa de valors cívics o de la promoció de l’educació i la cultura a Alacant”. Un aplaudiment, doncs, a la meua empresa per instaurar este guardó que enguany, hui precisament, es lliura al sindicalista d’UGT Javier Cabo Lombana. Enhorabona, senyor Cabo!

Després dels aplaudiments i les enhorabones, també hi ha lloc per als retrets. I és que en edicions anteriors, la concessió del premi estava més oberta a la comunitat universitària i a la societat civil mateix, que podien fer arribar les seues propostes al Vicerectorat d’Extensió Universitària, perquè la persona o entitat guardonada fóra escollida entre les proposades. La convocatòria de 2003, que podeu consultar fent clic ací, n’és la prova. Ep, que ningú entenga que reste valor a cap premiat ni legitimitat al Consell de Govern per a concedir el premi a qui vulga. Crec, això sí, que quatre ulls veuen més que dos i, per tant, en prescindir de la inicial convocatòria oberta, la Universitat restringix l’abast del premi que convoca.

L’any 2003, el Departament de Filologia Catalana, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament, l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià i Acció Cultural, entre altres entitats, proposaven al Vicerectorat que concedira el premi a Vicent Gonzálbez Montoro. Este nonagenari alacantí de militància republicana, que passà amagat una part de la postguerra, tement que el règim l’afusellara com havia fet a son pare i un germà, impulsà el Centre Excursionista d’Alacant, on participà en l’inventari de coves i jaciments paleolítics, un treball que serviria de base a posteriors investigacions universitàries.

Vicent d’Alacant, que és com l’anomenen molts, col·laborà també amb Joan Coromines en l’Onomasticon Cataloniae i amb l’editor Eliseu Climent en l’organització dels cursos Carles Salvador de valencià, a través del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma. Per este treball incessant en pro de la cultura i la llengua d’Alacant, la Fundació Jaume I li concedí, en 1999, el premi d’Actuació Cívica. El president Pujol en persona li’l va lliurar; ningú és profeta a sa casa.

A Vicent, l’hem vist, no fa massa temps, darrere de pancartes contra la guerra, la qual cosa té un valor afegit quan u compta quasi 90 anys i fa molt de fred al carrer.

contra_la_guerradoc.jpg

Tant de bo la Universitat torne l’any que ve a demanar a la ciutat que propose candidats al Maisonnave, tant de bo els mèrits de Vicent tornen a estar damunt la taula del Consell de Govern i tant de bo li donen el premi. Se’l mereix.

Un barri en lluita

Contes per a nens i nenes políticament correctes és un llibret bastant divertit de James Finn Garner, en què es reescriuen els contes infantils tradicionals. El motiu de la revisió és que els relats originals solen incloure una bona dosi de sexisme, racisme, falta d’atenció a la diversitat i el medi ambient, etc. Així, un clàssic del gènere com La Caputxeta Vermella acaba de la manera següent:

“Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxeta Vermella, l’àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d’aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l’àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van menjar anissos sense conservants ni colorants”

N’hi ha per riure. Si voleu saber com es desenvolupen i acaben, des de la correcció política, contes com La Blancaneu, Els tres porquets o La Ventafocs entre d’altres, Quaderns Crema S.A. posa al vostre abast l’obra.

contes1.jpg

Si açò dels contes fa riure, la prohibició que als Estats Units han aplicat a Sesame Street, la sèrie que ací coneixem com Barrio Sésamo, fa plorar. Fa plorar a les pedres, perquè és l’estupidesa amb què Garner ironitza en el seu llibre feta realitat. Ara Sesame Street és un producte per a adults. Diuen els censors que Big Bird (la nostra Gallina Caponata) sembla estar sota els efectes d’algun psicòtrop —androgat perdut el veuen—, que Cookie Monster (Triqui) fomenta conductes alimentàries desordenades i que la càndida amistat de Bert and Ernie (Epi i Blas) pot menar els xiquets a l’homosexualitat. Quant de prejudici i quanta imbecil·litat.

D’Ignatz, el ratolí de Krazy Kat, no se’n sap res. L’altre dia Caponata —que pren el mateix que jo— em va contar que el tenen dins d’una caixa de sabates a Guantánamo, per les rajoles que llançava a la seua enamorada. No li han servit d’atenuant les exigències del guió. Epi i Blas —que són heteros de la muerte— fan un espectacle drag queen a Le plombier polonais, el pub d’ambient que regenta Tinky Winky. Ho han tingut fàcil, només ha calgut fer unes petites modificacions a la lletra i la coreografia d’Haciendo paloma, la mítica cançó amb què Blas explicava la seua passió colombaire. Triqui va tirant com pot d’una faena a una altra. Ara fa de dependent en una tenda de Santiveri, només hi troba galetes amb fibra i el pobre passa el dia fent de cos.

“No sé on anirem a parar —em digué una espantada Caponata—, la tensió creix al barri i la cosa pot acabar en kale borroka. L’altra nit vaig escoltar com el Comte comptava contenidors incendiats, amb el perill que això té per al pobre Oscar; Coco ha lliurat la placa de xèrif i Gustavoel reportero más dicharachero de Barrio Sésamo— vol fer periodisme d’investigació amb l’editorial Txalaparta!”

Jo li vaig dir que no es preocupara, que tants anys educant els xiquets de tot el món no poden ser esborrats de colp, que la gent respondrà, que un altre món és possible… però impossible sense Sesame Street i es va tranquil·litzar un poc. De moment, els únics a qui sembla no importar esta crisi són Statler i Waldorf, els dos avis de la llotja del teatre. Com que a ells el que els va és criticar, últimament no paren amb tanta estultícia.

uelos_barri.jpg

20 de novembre

Tal dia com hui, però de l’any 1490, nasqué a València, per a la glòria immortal de les nostres lletres i de les universals, Tirant lo Blanc. Filla pòstuma de Joanot Martorell —i en menor mesura de Martí Joan de Galba—, la primera novel·la moderna de la història vingué al món, a la impremta que l’alemany Nicolau Spindeler tenia al cap i casal del nostre antic Regne. Un món al qual saludava l’obra, segons afirma l’autor, “en llengua vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són”.

En farem un tast dels més coneguts i bells:

Capítol CXXVI
Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava.

-Digau-me, Tirant -dix la Princesa-: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mai vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.

Tirant posà la mà en la mànega e tragué l’espill e dix:

-Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.

La Princesa pres prestament l’espill e ab cuitats passos se n’entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d’amors.

tirant_espill.jpg

Més endavant, al capítol CCXXXIII, Tirant reafirmarà el seu amor a Carmesina, en unes paraules que adreça a Plaerdemavida: “E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveys en aquella de qui só e seré tant com la vida me acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir”. Malgrat l’article de fe, l’amor d’este capítol és molt més eròtic, més carnal. Si voleu llegir-lo, feu clic en la imatge:

tirant_233.jpg

Més encara. Al capítol VI del Quixot, Miguel Cervantes posa en boca d’un dels personatges que el Tirant és el millor llibre del món:

Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgada que fuera; y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.

—¡Válame Dios —dijo el cura, dando una gran voz—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen.

Des d’aquell 1490, la novel·la, com el seu protagonista, no ha deixat de viatjar pel món. Ha sigut traduïda al castellà, el francés, l’anglés, l’italià, l’alemany, el xinés… I, afortunadament, la nació d’on era natural Joanot Martorell coneix més i millor el Tirant, que dóna nom a carrers, instituts, penyes esportives, editorials i una egrègia associació cívica que sorprenentment m’ha admés com a soci. Celebrem, doncs, ser connacionals d’esta joia de la literatura i els qui esperàveu que, per ser el dia que és, la cosa no anara d’un naixement, sinó d’una mort, feu clic en este enllaç: cançó.

Bernardino i el seu grup

Paco Ferrández Agulló, sofrit company de despatx meu i, per això mateix, bon amic, em contà que havia trobat, enmig d’alguns trastos vells dels seus pares, “Un single per la independència del País Valencià”. Després va dir una cosa encara més bonica: “El vols?”. Deveu imaginar la meua resposta i l’expectació que m’imbuí la troballa. Quin disc seria? Aquell que il·lustrà Antoni Miró, el de La Muixeranga en una cara i Darrer Diumenge d’Octubre en l’altra? Potser, però el que sona, a 45 rpm, en eixe senzill és molt nacionalista, però no ben bé “per la independència del País Valencià”. Quin misteri, com frisava qui us escriu! I quan Paco em donà la placa jo em quedí bocabadat:

bernardino_anvers.jpg bernardino_revers.jpg

Ací els teniu, identificats en plena transició amb un grup de la URV, l’ou d’on va eixir Unió Valenciana, i amb una normativa ortogràfica que, si no és la del Puig, deu ser la del Calvari. Bernardino i el seu grup, què t’ha paregut, morrut? Em vaig preocupar per Paco. És tècnic i professor d’universitat amb grau de doctor i tot; a més del seu vernacle il·licità, acurat pel grau superior de la Junta, parla anglés i un poc de rus; és dels qui juguen en borsa i ha treballat al Secretariat de Promoció del Valencià. Un xicot intel·ligent i cultivat, amb rodatge suficient per a anunciar-me la descoberta musical amb una descripció diferent. Sí, em vaig preocupar per ell i, en el meu vernacle alcoià llavat a la pedra, vaig pensar “Este Paco no s’antera”.

Uns quants minuts després, em vaig preocupar per mi. M’envaí la sensació que els qui no s’anterem som nosaltres, els de “la independència del País Valencià”. Analitzem el tema a partir d’un axioma: Paco és una persona normal. No està, com diríem parafrasejant Lluís Llach, malalt d’amor pel seu país. Tampoc en renega, és tan valencià com espanyol. Podem deduir, per tant, que quan una persona normal veu un grapat de gent al carrer amb pancartes i senyeres —siga quin siga el seu repertori cromàtic— pensa que volen la independència, la qual cosa és honestament certa en alguns casos i radicalment falsa en d’altres.

L’oficialitat de la senyera coronada i l’assumpció cofoia que han fet d’este símbol els dos grans partits estatals no li han restat vigor reivindicatiu. El mateix vigor que, per a bona part del nostre poble, manté la senyera nua. Que una de les dos banderes onege als ajuntaments li conferix una innegable preeminència, però tant un penó com l’altre són igualment valencians. L’aversió amb què el valencianisme fusterià ha mirat, i continua mirant en molts casos, la senyera amb franja blava és un error greu i una falta de respecte a la història col·lectiva, quasi tan gran com la criminalització que la dreta valenciana —amb l’anuència de l’esquerra en què esteu pensant— va fer de la senyera sense blau.

Més que un exercici, us propose un volantí de política comparada. L’actual bandera d’Irlanda fou ideada, cap a mitat del segle XIX, pels nacionalistes de Young Ireland, un grup creat, entre d’altres, pel protestant Thomas Davis, autor de l’emblemàtica cançó rebel A Nation Once Again. Doncs bé, els colors d’Éire són el verd dels catòlics, el taronja dels protestants i el blanc, que representa la pau i la unitat entre els uns i els altres. No ens aniria gens malament adonar-nos que la senyera coronada té les quatre barres dels “catalanistes” i la franja blava dels “blaveros” i començar a cantar tots junts, per exemple, la Cançó de Lluita.

derry.jpg

Boira sobre el pla

Un amic em demanà, el passat 20 d’octubre, que escriguera sobre Joan Ignasi Pla. A vore què dius que no s’haja dit ja; em va vindre al cap Lope de Vega escrivint “Un soneto me manda hacer Violante, que en mi vida me he visto en tanto aprieto”. Com que, a diferència del poeta, prosista i dramaturg castellà, u no és ni fènix ni gafarró dels enginys, ampraré la reflexió magistral que Josep Vicent Boira va fer ahir en La Vanguardia. Supose que agraireu que tinga un calat més profund que el de l’afer Pla. Feu clic en la imatge:

boira_pspv.jpg

Una anàlisi encertada, veritat? I ja que el cos d’esta entrada l’he pres de Boira, el peu li’l furtaré a Lope. En el cant primer de l’obra Fiestas de Denia —on Pla deu haver-ne fet unes quantes, perquè hi passa els estius— podem llegir estos versos:

“Madrid lloró vuestra fatal partida
a quien también debéis vuestra crianza;
fue el llanto general, faltó su vida,
faltó su luz, su gloria y su esperanza”

Qualsevol paregut amb l’exsecretari general del PSPV és pura coincidència.

Les causes dels màrtirs

498 catòlics espanyols van ser beatificats ahir. El motiu és que van patir i morir, entre 1934 i 1939, per la seua fe en Crist i, segons s’explica, perdonaren els seus botxins en l’hora suprema. La data en què se celebraran estes noves beatituds, juntament amb les santedats de Sever i Lleonard, està ben pròxima: el 6 de novembre. Beats són, per tant, tots els que ahir estaven representats en l’immens tapís desplegat al Vaticà.

Són tots els que estan, però no estan tots els que són. Xabier Arzallus, eixe exjesuïta a qui molts consideren l’encarnació del maligne, ens ha recordat que “Franco va entrar a Euskadi matant sacerdots, en matà dènou d’entrada i n’haurien matat mil si no els para algú des del Vaticà i des de l’episcopat europeu”. Altres fonts rebaixen esta xifra a setze, però, tant fa, la quantitat de religiosos assassinats per les tropes de la Cruzada augmenta quan es comptabilitzen, per exemple, les monges mortes per les bombes nazis a la capella de Santa Susanna a Durango. La festivitat de tots estos màrtirs continuarà sent l’1 de novembre, la dels sants anònims.

Els nous beats caigueren tots a la zona republicana. I els altres? No eren també ministres i serfs de Déu? Per què no se’ls ha reconegut igualment? Sembla que la raó és que no foren assassinats per la seua fe cristiana, sinó per la seua fe abertzale o simplement perquè, mira, estaven on no tocava. Vull recordar ara la mort d’un dels sacerdots exclosos d’esta beatificació: Jeroni Alomar, vicari de Llubí. El delicte d’este home que, segons diuen, morí sense sotana, per no voler que es tacara de sang, i cridant “¡Viva Cristo Rey!” fou l’ajuda que prestà a molts republicans per a escapar d’una mort segura a l’illa de Mallorca, en mans dels rebels des del començament de la guerra. Aplicava Alomar el nou manament de Jesucrist en la Santa Cena: “Com jo us he estimat, estimeu-vos també els uns als altres. En això coneixeran tots que sou els meus deixebles, si us teniu amor els uns als altres” (Jn 13,34-35). Ni per roig, ni per separatista; el 7 de juny de 1937, este home fou afusellat per ajudar el proïsme. No és això un martiri? No és causa suficient per a ser beatificat?

vatica.jpg

Guarrerida española

Va dir Manuel Vázquez Montalbán que la loteria i la lliga de futbol eren els dos elements que més feien per la unitat d’Espanya. L’escàs èxit de la crida de Rajoy a exhibir la bandera espanyola el 12 d’octubre i els elevats índexs d’audiència del partit Dinamarca-Espanya del dia següent corroboren el pensament de l’enyorat culé, comunista i columnista.

Podríem identificar més bigues de l’entramat nacionalitari espanyol: El Corte Inglés, el Marca, el bocata de calamars, les campanades des de la Puerta del Sol i Chiquito de la Calzada. Sí, l’aportació del còmic malagueny a l’íntima connexió de les regions i nacionalitats de l’estat no ha sigut valorada com mereix. El rei en persona hauria de donar-li un premi, fer-lo cavaller de l’orde del Toisó d’Or o nomenar-lo marqués de Barbate; no sé, alguna cosa important. Perquè digueu-me si no és cert que este home va aconseguir que mig Espanya anara per la vida dient “Cobaderrrrrl”, “Hasta luego, Lucarrrrl” o “Fistro pecador” i l’altra mitat estiguera farta d’escoltar-ho.

chiquito.jpg

Per un humorista estrambòtic o per un dictador de veu atiplada, les dos espanyes sempre acaben apareixent i, fins i tot, n’hi ha d’internes. Sense eixir del PP, Jaime Mayor Oreja es va negar a condemnar la dictadura franquista i, tot seguit, Juan Costa matisava que “No hi ha cap partit democràtic que no condemne les dictadures i la violència exercida des de l’estat”. A Alemanya, la periodista Eva Herman ha sigut expulsada d’un programa de màxima audiència, per alabar la política familiar dels nazis. Quina diferència entre Franco i Hitler salva el càrrec de Mayor Oreja? Jo en veig una: que el gallec va guanyar la guerra i l’austríac la va perdre.

Potser la transició democràtica no estarà del tot tancada, mentre la dreta espanyola no abjure completament del franquisme. Ara que comença a tramitar-se l’anomenada llei de la memòria històrica, celebraríem vore totes les formacions del Congrés juntes en la foto finish. De moment, han quedat fora el PP i ERC —com en l’Estatut de Catalunya, els extrems es toquen—, però el vot favorable dels populars a despolititzar el Valle de los Caídos ha de ser saludat amb optimisme. Si finalment hi ha un consens major i la llei tira endavant també amb el suport del PP guanyarem tots, però especialment el PP. La caspa d’actituds com la de Mayor Oreja només ajuda els seus adversaris a crear la imatge que volen: rojigualda, franquisme i Lacoste, el fatxa clàssic.

mayor_oreja.jpg

Conec suficients militants i votants del PP per a creure que no és així. La majoria estan amb això de passar pàgina i em sembla molt bé. Però, per a passar-la, cal dir a les coses pel seu nom i deixar les mitges tintes. La República va tindre llums i ombres, en guerra es va fer molt de mal a innocents d’una part i de l’altra i el franquisme van ser quaranta anys de falta de llibertat, de repressió d’idees i persones, de por. Una dictadura que s’ha de condemnar sense pal·liatius, tan difícil és això?

És possible que el PP tinga por de perdre els vots del que alguns etiqueten com “franquisme sociològic”. Primerament, caldria quantificar-lo. En tot cas, els partits han de saber també passar pàgina, canviar de discurs. En l’argot polític diuen que això és “trencar l’agenda”, fer una cosa contrària a la pròpia tradició per a avançar. El PSOE, per exemple, des del congrés de Suresnes no ha parat de trencar l’agenda i no els ha anat tan malament.

Monàrquics un dia

Demà és 9 d’Octubre, el nostre aniversari col·lectiu. La data escollida també podia haver sigut el 28 de setembre, perquè eixe va ser el dia que, l’any 1238, València es va retre a Jaume I desplegant l’anomenat Penó de la Conquesta. En el Llibre dels feits, el Conqueridor deixà constància emocionada d’aquell moment: “Quan vérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem del cavall e endreçant-nos vers orient, ploràrem dels nostres ulls e besàrem la terra per la gran mercé que Déu nos havia feta”. He citat de memòria, disculpeu-me les errades.

Té igual 28 de setembre o 9 d’octubre, el món és ple de gent que naix un dia i la inscriuen al registre quan ja n’han passat set, huit o nou. El cas és que un dia l’any tots els valencians ens unim al voltant d’un mateix rei. És la gran mercé que ens fa Jaume I: ser un dels pocs referents de la notra identitat que no és discutit per ningú.

jaume_i.gif

Jaume I dóna nom a premis oficials, una universitat, associacions diverses, entitats reivindicatives, falles, filaes, col·legis, places, carrers… Al monestir del Puig —on també convergixen els gustos patris de blavers, catalanistes i gent de trellat— el tenen, a Jaume I, en un altar i tot.

Este fervor nostre per Jaume I contrasta amb l’apàtica —si no nul·la— adhesió a l’actual monarquia borbònica, que veig en la major part del personal. Hem passat anys sense dir res dels Borbó i ara que els dediquen portades satíriques i en cremen fotos sembla que la reacció mediàtica a l’ofensa està molt lluny de ser una verdadera pulsió social. Entre tants escarafalls de rebuig als cremafotos, en vaig escoltar un que em va pegar tort. Apuntava un tertulià que en alguns casos es bota foc a la figura de Joan Carles I cap per avall, “…como si fuera Mussolini”. Ja ens volen furtar un altre mèrit als valencians, xe!

La idea de posar al rei Borbó cap per avall, la va tindre Carlos Sarthou Carreres, quan era director del Museu Municipal de Xàtiva. I allà, a Xàtiva, és on heu d’anar per a vore l’origen d’este costum i fer-vos la foto de rigor.

xativa.gif

Vista la seua trajectòria vital, podem afirmar que el senyor Sarthou era una persona d’ordre, que degué fer la volta al quadre de Felip V sense imaginar la transcendència d’aquell gest, com una revenja per les maldats que el primer Borbó espanyol va fer a Vila-real i Xàtiva, les ciutats que més estimava l’erudit.

La decisió de Sarthou va salvar el quadre de l’oblit i el va convertir en icona del nacionalisme valencià modern. Fa uns anys, Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València (PP, of course), va dir que estava disposat a posar la imatge cap per amunt, sempre que el príncep d’Astúries anara a Xàtiva a demanar perdó pel mal que va fer el seu avantpassat. Supose que es va encarar amb l’hereu perquè si regna ho farà amb el nom de Felip VI. Que vinga a demanar perdó; és fort, no?

El quadre quedà com estava, el príncep va dir que la legitimitat que el duria a ell al tron és diferent de la que va dur al seu recontrarequeterebesavi i —ara ve la gràcia— Rus aconseguí que es parlara d’ell més enllà de la Costera i, de passada, que el Museu de l’Almodí guanyara visitants i la imatge invertida de Felip V esdevinguera mercaderia turística: hi ha camisetes, pins, cendrers i fins i tot un vinagre amb el rei cap per avall.

Rus ha amollat més coses. Brofegades en molts casos —considerar burros els qui el votaven i rojos fills de puta els músics…— i autèntiques lliçons de màrqueting electoral bàsic, com aquella de “Mentre l’oposició a tot diu que no, mosatros diguem a tot que sí”. De tant en tant, com el passat 15 d’agost, li entra la vena mauleta i recorda que “…mos cremaren, mos llevaren el nom i els furs, però amb mosatros no van poder”. Quant de foc d’una banda i de l’altra, no?

Feliç 9 d’Octubre a totes i tots!

estat_valencia.jpg

Déu salve el Sifoner

A la tardor del 1993 i per a celebrar el 9 d’Octubre, un grup de joves d’Alcoi que, per a no calfar-nos molt el cap, ens féiem anomenar Joves d’Alcoi decidírem organitzar una festa de rock en català (sic). Com que ens sobrava espenta però ens faltava finançament, la cosa no podia ser d’una altra manera: res de directes; amb l’amo d’un pub, aparaulàrem omplir-li el local, a canvi d’ensenyorir-nos de l’equip musical. Val a dir que la simbiosi funcionà de categoria i, aquella nit i moltes altres, el Zoo Loco rebé nova i nombrosa clientela i els Joves d’Alcoi férem proselitisme a cor què vols. Els discos, els havíem de posar nosaltres, és clar. Teníem el que es produïa aleshores: Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i poca cosa més. Exposat el tema en una reunió d’almogàvers alcoians, joves i no tant joves, dos d’ells ens oferiren les discoteques personals. Dels vinils que em prestà el primer, en recorde un: Calla, dimoni! d’un tal Lluís el Sifoner. Juntament amb mi i altres rareses musicals, Calla, dimoni! féu via cap a casa del segon prestador, qui, en vore el fruit de l’acapte previ, exclamà sever: “El Sifoner en una festa de rock en català? Que no saps qui és?” I no, no ho sabia, però m’ho explicà amb tots els detalls, especialment aquell de la “llista de paraules prohibides” en Canal 9 per sonar “massa catalanes”. Ai, las, l’efígie somrient de la caràtula amagava la maldat del Claudi de Hamlet! Tan jove i tan innocent, el segon comodat musical m’aportava uns quants discos a les mans i un anatema més en el credo nacionalista. Oi que som un país d’actes de fe? Malgrat l’excomunió canònica, els Joves d’Alcoi teníem al cos una bona dosi d’heterodòxia i, la nit de la celebració, una encara més gran de plis-plai. Calla, dimoni! sonà en la festa, no es registrà cap cas d’urticària.

No fou fins un lustre més tard que no se m’aparegué aquell àngel caigut de la transició valenciana. En vespres del Nadal de 1998, assistia distés i confiat a unes jornades que la Joventut Valencianista duia a terme a la Marina Alta. Allò era temptar la sort. No vaig tindre en compte jo que aquella comarca, verda d’arbrat i de pàmpols, blava de cel i de mar, perfumada de tarongina i gesmil, era el bressol de la bèstia. En el decurs d’una taula redona sobre la capitalitat de València i sense una mala bafarada de sofre que avisara els incauts, Lluís Fornés, íncub del dimoni Sifoner, prenia la paraula. En ser identificat pel moderador, vaig mirar de cua d’ull i un calfred em recorregué l’espinada: el tenia ben a prop. Com d’habitud en la host infernal, es mostrà versat en l’ús de la paraula i bon coneixedor de les febleses d’aquelles ànimes càndides entre les quals es trobava. Reivindicà la necessitat de cantar a València, de reconéixer-la com a cap i casal i d’exigir que actue en conseqüència. Quin desassossec espiritual, acabava d’escoltar un diable i n’hi havia per dir amén!

I si els camins del Senyor són inescrutables, els de la temptació són diversos i actualitzats. A la secció panoccitanista de l’avern, coneixen bé Internet i diposen d’una bona base de dades. Cavil·lós en la lectura de Per una teoria de la nació (traducció catalana del llibre de Robert Lafont Sur la France), m’arribà un correu electrònic des de lluisfornes@hotmail.com. Fer-li un parell de preguntes ¿seria un pecat mortal o venial? Encara no ho sé, però tan cert com hi ha Déu és que Fornés em va dissipar els dubtes i vaig acabar el llibre, que per cert us recomane, amb més fonament i gaudi. Mesos més tard i per a fer un regal, buscava l’obra de Lafont a la llibreria Pam de Nas (30, rue des Grands Agustins, 75006 PARIS). Conversava amb Jean-François Coche, llibreter afortunadament poliglot, sobre la llengua del País Valencià i esmentà indefectiblement el Sifoner, redimonis!

Fins al moment d’escriure estes lletres, l’últim encontre en carn mortal amb Lluís Fornés va esdevenir-se a la mateixa contrada que el primer: Moraira. A la casa que tenen allà els Bertomeu Torner, celebràvem l’onomàstica de Marisa, la matriarca del clan. I en mitat de la vetlada va aparèixer. Vam parlar de cine, de teatre i de Riuraus vius, una associació que ha fundat per a protegir i difondre esta construcció tan característica de la Marina. Se n’anà prompte, venia d’ensenyar uns quants riuraus a uns anglesos, a qui havia explicat la vella relació de l’habitatge nostrat amb la producció de panses per a fer plum cakes i la necessitat de calories dels soldats britànics durant la Primera Guerra Mundial. “Este home no para”, vaig pensar.

Si heu arribat fins ací és que no us ha avorrit este reguitzell d’anècdotes. És el millor que tinc per a il·luminar el personatge. Si voleu saber-ne més, us recomane l’exposició que del 4 al 26 d’octubre li dedica Pedreguer, el seu poble. Hi trobareu imatges i arguments que glossen la trajectòria personal, professional, intel·lectual i artística de Lluís Fornés i Pérez. Després d’esta demonització amical que li he fet, no el posaré en una peanya ni li dibuixaré un nimbe. Pense, això sí, que se li ha de reconèixer l’amor i el treball pel país. Això és innegable.

Diuen els seus biògrafs que durant un recital al novembre de 1990, en ser escridassat pels anatematitzadors de torn, Lluís Fornés exclamà dolgut “el Sifoner és mort”. Dèsset anys després, el 9 d’Octubre i eixa part d’au fènix que nia en tots els artistes ens el tornaran. Serà a les set i mitja de la vesprada, a Pedreguer i amb el concert “De riuraus i de raïms”. El Sifoner ressuscita, Déu salve el Sifoner!

sifoner.jpg