A més de les idees de cadascú, el que ens mou a triar una opció electoral o una altra sol ser el candidat, el cap llista, que és qui volem que ocupe l’alcaldia o la presidència de torn. Votem pensant en això, però no votem l’alcalde o el president, sinó els regidors i diputats. Són estos els qui, una vegada constituïda la corporació o el parlament, votaran un president determinat. Independentment del partit que haja guanyat en vots i de la llista per la qual es presentà cada electe, qui més diputats suma al seu favor en la investidura és qui finalment manarà. Per això, Artur Mas, que ha guanyat dos vegades seguides les eleccions, està en l’oposició al Parlament de Catalunya. Maragall i Montilla van perdre, però, com que els escons del PSC, ERC i Iniciativa junts n’eren més que els de CiU, van arribar a president. És el que es diu pactar i es fa per afinitat ideològica, programàtica, personal o simplement perquè es considera que el d’abans era un reaccionari, un cràpula, un borinot o totes les coses alhora. A més de Catalunya, hi ha exemples d’això a Galícia, Canàries o Balears. I, tret del cas canari, el majors beneficiaris dels pactes, ja que n’ostenten la presidència, sempre han sigut els socialistes.

El passat divendres, la direcció federal del PSOE imposava el seu criteri als socialistes de Navarra i tancava la porta a un acord PSN, Nafarroa Bai i Izquierda Unida. En menys del que u tarda a beure’s un ou, José Blanco bandejà allò de “las mayorías de progreso” i “el mandato de cambio de las urnas” i va dir que no hi havia condicions per al pacte i que havia de manar UPN, el partit més votat. Convé recordar a més que, per a afavorir el pacte, Nafarroa Bai ha renunciat a crear un organisme institucional de coordinació amb la Comunitat Autònoma Basca i que els seus integrants han condemnat la violència d’ETA. Alguns des de sempre (PNB i EA) i altres des de fa anys (Aralar i Batzarre). Quines condicions faltaven? Què tenen el PSM, ERC o el BNG que els fa aptes per a governar en coalició que no tinga Nafarroa Bai?

El 27 de maig passat votar als socialistes a Navarra ha sigut finalment fer un vot al PP, en la forma dels seus socis d’UPN. I la paradoxa és ironia si tenim en compte que l’eslògan electoral del PSN era “En Navarra tú decides”.

No crec que els 73.135 votants que van triar la papereta que encapçalava Puras, ho feren perquè havien decidit que volien novament Miguel Sanz com a president de la comunitat foral. Supose que la majoria d’eixos votants deuen sentir-se indignats i decebuts i potser recorden, a hores d’ara, el somriure beatífic de Zapatero quan, la nit del 14 de març de 2004, va dir allò de “No os fallaré”.

I, en efecte, el president no ha fallat. No ha fallat a una determinada concepció de l’estat, al discurs més casernari de l’espanyolisme que veu enemics i confabulacions en qualsevol diferència, al dogma que forní d’arguments i armes els requetés contra “rojos y separatistas”. Pel que fa a Navarra, Zapatero i la camarilla de Ferraz s’han girat contra la seua gent. No m’estranyaria gens que en la pròxima festa de la rosa els socialistes substiuïren la Internacional per l’Oriamendi.