Què, com van les festes? En família, no? I els quilos de més, ja de la família? Nadal, cap d’any, Reis: massa dies, massa festes, massa tiberis… Tot resultaria més plaent i lleuger si estiguera més espaiat en el calendari. De fet, així hauria de ser, perquè no sabem en quin moment de l’any va nàixer Jesucrist, però sí que no va ser a l’hivern. Les condicions en què l’àngel troba els pastors, en anunciar-los la bona nova, no s’adiuen amb l’oratge hivernal:

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls va aparéixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l’àngel els digué:

–No tingueu por. Us anuncie una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: hui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. (Lc 2,8-12).

Es díficil creure que, a l’antiga província romana de Síria i amb un fred pitjor que el d’ací, ningú poguera viure al ras en ple desembre. A més, algunes indicacions del Talmud apunten que el temps de pasturar els ramats era de març a novembre.

Si no vaig errat, va ser al segle IV quan el Nadal fou fixat en les dates en què actualment continuem celebrant-lo. Coincidia així la festa cristiana amb les saturnals romanes, que festejaven precisament el naixement del Sol i es caracteritzaven per àpats col·lectius, disbauxa generalitzada i intercanvi de regals.

Les meues Saturnàlia personals m’han dut un parell de dies a València. Després d’uns pilars (cerveses) i unes clòtxines a la Pilarica, entre els nobles carrers de la que va ser capital d’un estat medieval i al costat d’un refugi que defensava la capital temporal d’una república amenaçada, a Ca’n Bermell faig lloc a una amanida de xampinyons amb tòfones, una sèpia, un arròs mariner, unes… bé, deixem córrer això del menú. Unes taules més enllà, dinen junts Carme Alborch i Ciprià Ciscar. És el que tenen les grans ciutats com Nova York, València o Alcoi; entres a un restaurant i et trobes una secretària d’estat, un diputat o una senadora.

Ell, Ciprià, ha arribat abans i ha hagut d’esperar sol a la barra, que romàntic! Ara, per fi asseguts, me’ls mire i em pregunte de què deuen estar parlant. Segurament de la consistència que té enguany el torró a la pedra, dels christmas que han enviat i rebut o del que s’han estalviat per comprar congelat el marisc. No, no degué ser eixe el tema de conversa. Fan bona cara; la llarga dedicació a la cosa pública els ha mantingut frescos i trempats. Al de Picanya, el trobe un poc més pelat i eixut i li veig un cert paregut amb el senyor Charles Montgomery Burns, el dels Simpsons. Una semblança, això sí, que està molt lluny de la que unix al reverend Timothy Lovejoy, de la mateixa sèrie, amb Zaplana:

Ja vorem que té el 2008 per a l’exministra, l’expresident i l’exconseller. Després de cada cita amb les urnes, després de cada congrés dels respectius partits han celebrat el renaixement del seu Sol particular. Si jo fóra un dels Reis d’Orient, els duria un saquet de carbó, però com que només he arribat a patge de Ses Majestats em conformaré a desitjar que, per a vosaltres, Melcior, Gaspar i Baltasar vinguen carregats de regals, amor, salut, fortuna i tot el millor que s’espera d’un any.