El dilluns d’esta setmana, 7 de gener de 2008, va fer 30 anys de la integració del Partit Socialista del País Valencià en el Partido Socialista Obrero Español. Quina època aquella de la transició! Tot estava per fer, tot era possible i la lluita per democràcia al País Valencià, tal com afirma Vicent Soler en el documental Del roig al blau, “s’empeltà de valencianitat”. Després de les eleccions de 1977, però, la major part dels militants del PSPV, Soler entre ells, decidí que entrar al PSOE era l’aposta més pragmàtica per a canviar el país. En el seu llibre És més senzill encara: digueu-li Espanya, Francesc de Paula Burguera ho recorda, i ho censura, així:

Per la seua part, Vicent Soler i Marco, el setembre d’aquest any de 1977, passades ja les eleccions, declara a Las Provincias que “los socialistas del PSPV, como los de los demás partidos de las distintas nacionalidades del Estado español, hemos tomado buena nota del comportamiento de los partidos de ámbito estatal que han tenido la oportunidad de resolver la cuestión de las nacionalidades y no lo han hecho”. Per això afirma que “los partidos de las nacionalidades son una necesidad histórica”. Aquesta necessitat històrica duraria ben poc. Va ser una necessitat trimestral. Perquè als tres mesos, el 7 de gener de 1978, els socialistes del PSPV anunciaven la seua fusió amb el PSOE, un dels partits d’àmbit estatal que, segons havia dit Soler Marco, “han tenido la oportunidad de resolver la cuestión de las nacionalidades y no lo han hecho”.

30 anys han passat, l’aniversari redó hauria de convidar els socialistes valencians a recordar l’origen nacionalista d’una de les seues sigles i plantejar-se la possibilitat de marcar hui un perfil més valencianista, perfil que, cal dir-ho, és el que sempre ha mantingut Soler. Tres dècades de PSPV-PSOE i quasi 18 anys des que Burguera guanyara amb l’obra citada la modalitat d’assaig dels XIX Premis Octubre. És com si el llibre fera la majoria d’edat i, potser per això mateix, un bon moment per a llegir-lo. L’autor fa una defensa fèrria de les tesis Fuster, en un temps en què algunes veus, des de la reflexió i no des de l’improperi, en qüestionaven la validesa i l’anomenat blaverisme polític no parava de pujar.

Hi ha en les reflexions de Burguera l’amor per la seua terra, amb un punt d’il·lusió i un de malfiança (“Per si poden servir de profit s’han escrit aquestes pàgines. Mai no se sap. Encara que, ben mirat…”). Així ho he vist jo, potser vosaltres considerareu diferent el tarannà que imperava en Burguera. Deixant de banda l’ànim del text, és magnífica la narració que en la primera part (“Les coses viscudes”) fa de les accions i els plantejaments de molts durant els primers anys del franquisme, del pes brutal que han tingut en la política i la cultura els egos ferits, dels espectaculars canvis d’actituds i de jaquetes, de la dignitat mantinguda per alguns malgrat tot… En fi, una lectura que val la pena.

Este any és també el d’un aniversari redó per a Burguera; en complirà 80. Estaria bé que els qui s’enorgullixen d’haver-lo tingut com a secretari general, els prohoms de la política i la universitat, els factòtums del negoci cultural i tots aquells que li reconeixen els mèrits no deixaren passar l’oportunitat de felicitar-lo com cal.