En el dia de hui, captiu i desarmat l’Exèrcit Apostador Contrari, han aconseguit les tropes del Gran Duc els seus penúltims objectius gastronòmics: un arròs al forn, un altre amb polp i faves i el menú degustació del restaurant Juliet. LA GUERRA… CONTINUA!
País Valencià, 20é de ventós de 2008, a quinze dies de l’Encarnació, any 301 de la derrota i aguantant.
El Bord
Què puc dir ara que no s’haja dit ja? Que em sap greu, de veritat, per Llamazares, un xicot honest que volia ser ministre i guanyar espai a l’esquerra del PSOE. Ha quedat a l’esquerra, sí, però fent el paper del zero. Sembla increïble que la mateixa coalició arribara als 21 diputats l’any 1996. Segons em conten els meus corresponsals, en una assemblea recent d’Esquerra Unida a Alacant una de les assistents recordà als reunits que “es mejor estar fuera del Ayuntamiento, porque así podremos dedicarnos a lo que realmente importa: la República, Cuba, Venezuela…”. Qui no es consola és perquè no vol.
Des d’anit, els assessors de John McCain estudien el PP valencià, no han vist una màquina de guanyar eleccions com eixa. Té igual que no hi haja transvasament, té igual el deute, té igual tot, els tios fan bac i limpia, s’emporten el deu de la darrera, en sumen deu més i li’n furten quaranta al primer que passa. Impressionant. Quant al PSPV, també fa igual l’efecte Zapatero o el desafecte a Pla, el seu sostre no els deixa alçar el cap. Estel·lar l’aparició de Joan Lerma per a explicar els resultats.
I el valencianisme? Doncs, com diuen a Xàtiva, no res i avant! A més, com París per a Ilsa i Rick en Casablanca, a nosaltres sempre ens quedarà Convergència.
com has pujat de categoria… al Juliet. Ho fan bé, però no oblides el polp a la gallega del Taes. I si, és una pena el Llamazares, xe
Empresa autòctona lloga taxis per a congressos d’ERC-PV
No cal reservar. Demanar per Mairena 666 777 888
Una altra volta he sigut víctima de l’Exercit Realista. Són derrotes dures perquè són derrotes del país, del país que m’agradaria a mi, i són derrotes del valencianisme. Són derrotes personals, grupals i nacionals. La santíssima trinitat en forma de decepció i impotència i cansament. Tanmateix el plaer del bon viure valencià, sempre ben entaulat, i la dolça companyonia de vencedors i perdedors, perdedors tots al remat, ens dóna ànims, forces i coratge per tornar-nos a alçar i brindar per noves derrotes i somiar amb futures victòries que ens faran dignes i lliures, i… torna-li la trompa al xic, caure en noves apostes…
Com sospitava, el Bloc sempre a la dreta.
Jordi, reflexiona:
2004: 40.759.
2008: 26.679.
Únicament bipartidisme?
Una abraçada
Amic José Manuel, El Bloc tan sols ha baixat mig punt, que ja ens està bé dins d’una campanya del vot útil i del bipartidisme. El Bloc amb una campanya de escassos recursos, per no dir ínfims, ha superat amb nota aquestes eleccions. Mentre que el PSOE-PSPV s’ha enfonsat després d’una campanya a nivell estatal i de la comunitat amb molts diners i mitjans, fins i tot la televisió. Tot un triomf per a la fidelització del vot nacionalista. La dreta? Doncs si el Bloc és la dreta, visca la dreta. Si el PSPV és l’esquerra, “virgensita que me quede como estoy”. Nota: els afectats per ERC-PV que passen directament a quiròfan.
Xe, el qui no es consola és perquè no vol! Total, el Bloc només ha baixat mig punt… Total… Per al futur que li queda. Jo no sé si algú, desprès de vore la política de pactes preelectorals del Bloc amb PSOE, EUPV, Inciativa, no sé si algú pensa que és un projecte “generós amb els altres partits” que diria el Piera. El que sí que veig, a mil quilòmetres de distància, és que és un projecte poc creïble, “que fa riure” (que diria també Josep Piera). Jo afigeisc, “per no plorar, riure, per no plorar”. M’ha dit un de Llutxent (que és notari ací) que la Chesa va traure més vots que la Isaura. I axò que Pepa no va convidar els amics a sopar, a un cèntric hotel de luxe de la ciutat del Túria.
Besos…
Xe a la fi quedarem com l’Axterix i l’Obèlix ireductibles valencians (en compte de gals) que per oblidar les derrotes ens fartarem a Ca Juliet, però amb l’avantatge que els nostres bardos no desafinen i no cal lligar-los.
Jo a estes altures de la correguda crec que si cal moriré con las botas puestas.
PS. M’apunte el nom del restaurant per a quan pase este estiu per Alcoi