La nit mateix de les eleccions, Camps advertia el president electe del govern espanyol que trencaria tota relació amb ell si no reconeixia l’augment de població de la Comunitat Valenciana i les atencions, pressupostàries principalment, que això comportava. No obviarem l’adhesió reafirmada a Espanya que el president valencià adjuntava al seu discurs, però tampoc hem de perdre el detall: només des de la lliure determinació, des de l’autoreconeixement com a subjecte de decisió política es poden fer unes tals declaracions.

Camps li ho ha dit clar a Zapatero: “Fes-me cas i te’n faré. Si no, me’n vaig”. Si l’amenaça es consuma, deixarà en no res el Tancament de Caixes que feren els botiguers catalans en 1899, açò serà un segon Motí del Te! Tanta oposició al govern central per socialista pot dur un efecte secundari: pensar que ens anirà millor si prenem ací les decisions que ens afecten. Vés per on, l’espanyolisme de Camps és un bumerang que impactarà sobre el centralisme al País Valencià. Queridos Reyes Magos…

Sense voler, este tros de terra serà un Kosovo més. Ens reconeixeran com a estat sobirà Madrid, que estarà en procés de federació amb si mateix; les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, que conegueren Eduardo Zaplana i alguna cosa els deu sonar, i els saharians, a vore si així se’n recorda d’ells el PSOE. L’himne canviarà. Ja no val el que va compondre Josep Serrano per a l’Exposició Regional de 1909. Potser versionaran un tema que apareix en Cabaret, va per tu, Joan Lluís: “La lluna fresca es banya al Postiguet, el rat vola lliure pels Ports i tots dos saluden feliços el vent de Llevant. L’empelt del taronger és fort i fructífer, el Túria vessa el seu llim a l’Albufera. En algun lloc aguaita una glòria de categoria, el demà em pertany a mi. La xiqueta obri els ulls al bressol i el borinot sacseja el gesmil. Prompte tot serà un clam: el demà em pertany a mi!”

Au, ja està bé de broma. Ara, feu clic en la imatge següent per a llegir coses de trellat: