A Leire Pajín, li trobe cada dia més cara de candidata a la presidència de la Generalitat. No sé per què, però m’ho veig vindre. Esta xica té espenta, ascendent, ambició, joventut, experiència, saber fer… Redéu, semble José Luis Moreno quan presentava un artista en el seu xou. A Madrid i de la mà de ZP, Pajín no ha deixat de guanyar importància i ací el sant de fora sempre ens ha paregut més miraculós que el de casa. Un amic alcoià i socialista no pot evitar l’atracció i se’n baixa a Elx a sopar amb ella. “Però, home, tu no eres de Ximo Puig?”, “Sí, però Leire és la secretària d’Organització i no s’ha de perdre l’oportunitat d’escoltar-la”.

Quan es tracta de personatges així —tan rellevants, vull dir—, l’oportunitat d’escoltar-los ve a tu, no cal fer 140 quilòmetres entre l’anada i la tornada. Sense més moviment que el necessari per a canviar d’emissora, trobe el to engolat i rotund de la bascovalenciana. Parla del seu treball al front de la Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional. És dura i orgullosa, critica la gestió que féu el PP en el mateix àmbit i proclama que el PSOE ha invertit i s’hi ha implicat molt més. No seré jo qui ho negue.

L’entrevista continua i passa de Dārfūr al Sàhara Occidental. Vés amb compte, Leire, eixes arenes són movedisses! Però ella no té por, esperona el seu argument i cavalca decidida cap al tema. No té por; tampoc vergonya. Acaba la seua intervenció dient que l’estat, a través de l’AECID, presta molta ajuda al poble sahrauí, però que no hi ha millor ajuda que comprometre’s en la solució del conflicte. S’ha de tindre molta barra per a dir això des del govern espanyol.

La ignomínia del colonialisme permet al colonitzador un punt final digne: fer costat al poble que ha explotat en el camí a la independència. És, més o menys, el que Portugal va fer a Moçambic i Timor Oriental. Però Espanya és diferent també per a això. Una retirada infame, la vergonya dels acords amb Marroc i Mauritània, la venda d’armes al Marroc, la falta de fermesa davant la comunitat internacional… Eixa ha sigut la línia de tots els governs espanyols del 1975 ençà. En començar la primera legislatura com a president, un angèlic i edulcorat Zapatero afirmà que cal buscar una solució que satisfaça tant al poble sahrauí com al Marroc. Entre el la víctima i el botxí, es pot ser equidistant?

Si deixem els afers estrangers i tornem als domèstics, també es veia vindre que, en la batalla congressual del PSPV, hi hauria una columna Pajín, que no sabem si serà partidiària, mercenària o de contenció. Arribat el moment just, com en això del Sàhara Occidental, es presentaran com la solució quan, en realitat, són part del problema. Ja m’ho direu.