Les jornades “Cultura, història i literatura en l’Europa finisecular” incloïen com a activitat complementària la projecció del film The Day the Earth Stood Still . Era l’any 1999, el curs es feia a Benissa, jo el seguia interessat, aní vore la pel·li i em quedí —que musical el perfet simple, xe!— al debat posterior. Com que les opinions eren totes molt confluents i ben avingudes, vaig defensar la intervenció militar nord-americana a la Iugoslàvia de Milošević, perquè pensava que alguna cosa s’havia de fer per parar-li els peus i per a remoure un poc els quatre que allà estàvem. Un d’ells m’acusa de fer “nacionalisme barat”, quan en realitat no pensava cobrar-li res, i el tema continuà pel camí del pacifisme, l’ètica, el militarisme, les guerres televisades i les oblidades, etc.

I és que la pel·lícula va d’uns extraterrestres que deixen al nostre planeta un robot indestructible capaç d’aniquilar-ho tot, però que ve a posar pau entre nosaltres. El mètode és expeditiu: “Deixeu de destruir-vos els uns als altres o us destruiré jo a tots”. L’argument val per a videofòrums, però et quedes sobretot amb l’estètica i els efectes, molt dels anys 50 i amb un punt de sèrie B que mola. El robot mateix és una ferralla —sembla fet amb pots de Nutricia reciclats— que llança pels ulls un raig desintegrador. Mira que és gran la cosa, perquè crivellar, bombardejar, cremar o gasejar ho pot fer qualsevol, però desintegrar són paraules majors. Estàs tan tranquil envaint Geòrgia, va el robot, et dispara un parell de rajos —xiuuuu, xiuuuu!— i no deixa res de tu ni del tanc de Putin.

Doncs aneu amb compte, perquè el robot ha tornat i ara té forma humana. De moment, només ha actuat una vegada i encara no hi ha alarma social, però tot arribarà. Jo ho sé perquè el 8 d’agost un lector d’Información alertava la ciutadania: “Desintegración a un alemán por un nacionalista valencianoparlante”. Faré cinc cèntims de la història. El juliol passat, en una altra carta al mateix diari, Mechthild Trivino, una senyora alemanya resident a l’Albir, lamentava que es programen activitats culturals en valencià perquè no l’entén. Havent suggerit que vivim gràcies a ells —“les viene bien a todos nuestro dinero”— acaba amb un esperançador “Abrámonos, entonces, a por una convivencia larga y fructuosa”.

El robot, que ja està un poc més socialitzat, va canviar l’estil destructiu per l’espistolar i envià una carta crítica, però conciliadora, i en castellà perquè Frau Trivino no tinguera problemes de comprensió. I així, com a conseqüència de les lletres robòtiques, arribà la catilinària de la “Desintegración a un alemán…” d’un tal Fernández Toledano, cognoms que sonen a capità de l’Armada Invencible, qui fa variacions de temes coneguts (“Que conste que me encanta el valenciano”, “que no se pierda su folclore”, “le sobra nacionalismo fanático”, “la ignorancia es la suya”…) i fins i tot una incursió en la romanística: “eso que usted y otros siguen llamando lengua valenciana no es más que un dialecto del catalán”. En la rèplica de l’androide es nota que ja li estan tocant els pebrots cibernètics, perquè li ix el seu valencià metàl·lic i interestel·lar: “Ser educat i comprensiu no ha de comportar la pèrdua o l’ocultació de la identitat i cultura pròpies”.

No s’ha vist mai tanta raó en una màquina! Per això, espere que el robot, que es diu Jaume Aragonés i és el de la foto, emule la trajectòria de Terminator i, si no pot optar a governar Califòrnia, arribe a presidir, no sé, la Diputació d’Alacant, per exemple. Amb una miqueta de sort, s’hi encabrona i llança uns quants rajos desintegradors. Per cert, si el veieu pel carrer no us espanteu, hi ha unes paraules màgiques per a aturar-lo: “Klaatu barada nikto”.