De la meua àvia materna vaig aprendre allò de “Pel setembre, qui tinga llavor que sembre”. Aquella era gent arrelada a la terra, celebraven l’aigua que cau a poc a poc perquè “fa saó”, controlaven les cabanyoles i a l’agost podien dir-te quin temps faria tot l’any. Ara setembre és el mes de les crisis postvacacionals. Quan sent parlar d’això, de l’estrés, de les depressions, de les ansietats vàries, també me’n recorde dels meus avis, de la seua generació. No vull banalitzar el mal que patim hui per culpa de totes eixes malalties de l’esperit, però crec que els nostres avis, sense voler, devien tindre més tremp i més classe —obrera— per a afrontar-les. Deprimir-se era estar fotut i com que la causa solia vindre de fora no calien ansiolítics, renegar era l’únic remei. Estic segur que haurien volgut tindre crisis postvacacionals, perquè això comporta unes vacances prèvies.
S’encaraven amb este mes i tots els altres resolts a tirar endavant com bonament pogueren i sense proposar-se variar els hàbits. No com nosaltres que ara i per cap d’any mamprenem una frenètica activitat gimnàstica, macrobiòtica o ascètica, que normalment no arriba a octubre o febrer. De la combinació de propòsits de canvi amb consum i poc actiu de caixa va nàixer un fenomen típic d’esta època: els col·leccionables. Superherois, ventalls, una casa de nines, la Bola de Drac, el Bismarck i una diligència muntables, la vaixella de Disney per als xiquets, rosaris —“Devuélveme el rosario de mi madre…”, “Ieee, que no val res, era del quiosc!”—, les naus de Stars Wars, els llibres de Terry Pratchett, els trens de Renfe, rellotges dedicats a personatges històrics —n’hi ha un de Lluís XVI; fa mal cos, no?—, l’enèsima memòria de la transició, novel·les d’amor monyonyo, fins i tot he vist una col·lecció de plaques de policia.
“La nostra economia, enormement productiva, exigix que fem del consum el nostre estil de vida, que convertim la compra i l’ús de béns en autèntics rituals, que busquem la nostra satisfacció espiritual, la satisfacció de l’ego, en el fet de consumir… Necessitem que es consumisquen coses, es cremen, se substituïsquen i es tiren, tot això a un ritme cada vegada més ràpid”. Pose la frase entre cometes perquè no és meua. Tampoc és la ironia d’un antisistema, fou el diagnòstic que l’analista financer Victor Lebow brindà al president Eisenhower i el programa que d’aleshores ençà hem aplicat al Primer Món a costa del Segon i el Tercer, que ens queden molt lluny, i d’esquena al Quart, que malviu al costat de casa. Si disposeu de 20 minuts i voleu saber un poc més del consumisme, la producció de béns, l’efecte sobre la gent i el planeta, etc., ací teniu l’enllaç al vídeo The story of stuff i, damunt de Superman, el mateix que va dir Lebow, però en versió Siniestro Total:
http://www.storyofstuff.com/ (original en anglés)
http://viabinaria.blogspot.com/2008/05/vdeo-story-of-stuff-trad-espaol.html (doblatge en castellà)
Molt bon video, cladria que molta gent ho vegera, perquè tinga una visió global (i simplificada) del sistema en el que vivim. I després ens fan gràcia els hamsters que corren dins d’una rodeta en la seua gàbia…
Aquest és el ritme que ens hem imposat nosaltres mateixos. Tal volta si pensàrem un poc (i he dit un poc) ens adonariem que la meitat de les coses que hui en dia valorem no tenen cap valor. La nostra vida s’ha convertit en un consumisme estupid i sense trellat, un “pijoterisme” que augmenta exponencialment. Fins on arribarem!!!
Buff! si tingués que vore qué porta cada aliment que menge (ja ho vaig fer una volta), cada cosa de vestir que em pose, cada bijuteria amb qué està pintada,… no viuria…
Per tant, cadascú que pose el seu granet d’arena per a millorar un poc més el lloc on vivim. Una bona opció? Col·laborar amb l’associació ‘MAR DE FONDO’ (VOLCAM), per a protegir l’entorn natural de Cabo Huertas i en la que anime a la gent a participar.
http://www.ecologialitoral.com/EA/material/Posi.pdf
http://www.panorama-actual.es/noticias/not233329.htm
Divendres a la nit la regidora del Bloc, Maite Peiró, va ser agredida quan participava en una manifestació legal i pacífica per la ciutat de Gandia. Maite va rebre l’impacte d’una pedra que li va provocar un tall pel qual van haver de posar-li 12 punts. A hores d’ara els metges no saben si a conseqüència de l’impacte pot perdre la visió de l’ull.
L’alcalde de Gandia i la regidora de seguretat, saben perfectament que cada any una colla de 15 o 20 terroristes s’apropen fins a Gandia a la recerca de la gent que participa en la manifestació.
L’alcalde de Gandia, la regidora de seguretat, la policia i el delegat del Govern, Ricardo Peralta són responsables de l’agressió de Maite Peiró.
El diari Levante-EMV, la seua de legació de la Safor, el seu delegat Alfaro, els redactors M. Pérez i I. Aguilar fan el joc als terroristes en redactar i publicar notícies en les quals es criminalitza els participants d’una manifestació pel determinat contingut d’una pancarta.
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008092700_12_499979__Comarcas-grupo-ultras-convierte-batalla-campal-Correllengua-Gandia
Hem de denúnciar i assenyalar els terroristes però també denúnciar i assenyalar la connivència de polítics, policia i periodistes.