De novembre a desembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia va publicar la Declaració Valencianista. Entre els qui la van redactar, hi havia figures com Ignasi Villalonga, president de la Cambra de Comerç i impulsor del Banc de València, o el periodista Maximilià Thous, director del Museu Etnogràfic de València que el franquisme va fer desaparèixer. El text de la Declaració està dividit en huit bases, en les quals es justifica la validesa del nacionalisme com a política per al País Valencià. Una de les qüestions que més crida l’atenció és la lucidesa dels autors a l’hora d’analitzar la situació de l’Espanya de 1918: “La sola visió de la realitat ibèrica ens posa de relleu que no hi ha cap país en l’Europa que siga un aglomerat de gents tan distintes, tan propici a la federació”.
Quant al concepte d’estat afirmen que “se definix com societat pública organitzada per a la vida del Dret i per a promoure la pública prosperitat. És, per lo tant, una cosa producte de la voluntat dels hòmens, una cosa susceptible de formació i dissolució, d’augment o disminució. És una entitat artificial que pot abarcar una o vàries nacionalitats o fragments d’estes nacionalitats mateixes […] I els grans Estats, que significaven un progrés sobre el feudalisme mitgeval, cometeren una gran injustícia, perquè no es formaren respectant les característiques de les nacionalitats que abarcaven, sinó ofegant-les per la imposició del nucli central. Ací en Espanya l’imposaren les lleis, el govern i la llengua de Castella, que es feu sinònima d’espanyola, com si les demés llengües ibèriques no ho foren també”.
Pel que fa a què és una nació, la Declaració diu que “El principi de les nacionalitats […], ademés dels elements naturals que constituïxen la nacionalitat, posa com a determinant la voluntat dels pobles”. Els redactors de les bases s’apropaven així al pensament d’Ernest Renan, qui, en 1882, va dir que la nació és “un plebiscit quotidià”. L’antípoda ideològica dels articles 2 (“…la indisoluble unidad de la Nación española”) i 8 (“Las Fuerzas Armadas […] tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”) de la Constitució espanyola que d’ací a poc festejarem.
.jpg){kind=link}
En el pla de l’ordenació territorial, la Declaració sostenia que “La província és una divisió, classificació i denominació arbitrària. Filla d’una concepció mecànica de l’Estat, és freda, inexpressiva, roda més gran o més petita d’un complicat engranatge que sols se mou a voluntat del poder central” i que “La comarca no és un fragment de territori arbitràriament fitat pel centralisme. És entitat nadiua que té nom propi, no inventat ni reconegut pel poder central […] Els valencianistes, conseqüents sempre amb el criteri descentralitzador, havem de respectar eixes comarques i desitjar que els respectius municipis les consagren per mig d’unions o mancomunitats”. Amén.
Noranta anys després, aquelles propostes novíssimes són ja reivindicacions històriques. La raó que, a parer meu, legitimava els valencianistes del 1918 continua legitimant els de 2008. Per això, el passat 12 de novembre, un centenar selecte de valencianistes actuals homenatjà els autors de la Declaració i reafirmà la voluntat de continuar votant valencià en el plebiscit diari que és treballar, interpretar la realitat, pensar el futur o anar pel pa. Hi hagué de tot: diputats, exconsellers, sindicalistes, acadèmics, empresaris, periodistes, el meu cosí Robert i fins i tot el secretari general de Lo Rat Penat, Josep Puchades, harmònicament envoltat de gent addicta a les Normes de Castelló.
Si voleu saber-ne més i vore un grapat de fotos de l’acte feu clic ací. Si voleu conéixer el text complet de la Declaració de 1918, feu clic en la nació… valenciana:
Jo no havia sentit parlar en ma vida d’aquesta declaració. Sembla que fou un “brindis al sol”. Per altra banda, cap dels sotasignats representà un paper clau en la política valenciana. El republicanisme de caire espanyolista fou el vèrtex de la política valenciana i poca cosa més. Nosaltres els valencians, hem hagut d’esperar als anys 60 per tenir una consciència nacional real, fora de l’articulació dels Jocs Florals i declaracions que es van perdre com a llàgrimes en la mar.