Home » 2008 (Page 4)
Yearly Archives: 2008
Victòria!
En el dia de hui, captiu i desarmat l’Exèrcit Apostador Contrari, han aconseguit les tropes del Gran Duc els seus penúltims objectius gastronòmics: un arròs al forn, un altre amb polp i faves i el menú degustació del restaurant Juliet. LA GUERRA… CONTINUA!
País Valencià, 20é de ventós de 2008, a quinze dies de l’Encarnació, any 301 de la derrota i aguantant.
El Bord
Què puc dir ara que no s’haja dit ja? Que em sap greu, de veritat, per Llamazares, un xicot honest que volia ser ministre i guanyar espai a l’esquerra del PSOE. Ha quedat a l’esquerra, sí, però fent el paper del zero. Sembla increïble que la mateixa coalició arribara als 21 diputats l’any 1996. Segons em conten els meus corresponsals, en una assemblea recent d’Esquerra Unida a Alacant una de les assistents recordà als reunits que “es mejor estar fuera del Ayuntamiento, porque así podremos dedicarnos a lo que realmente importa: la República, Cuba, Venezuela…”. Qui no es consola és perquè no vol.
Des d’anit, els assessors de John McCain estudien el PP valencià, no han vist una màquina de guanyar eleccions com eixa. Té igual que no hi haja transvasament, té igual el deute, té igual tot, els tios fan bac i limpia, s’emporten el deu de la darrera, en sumen deu més i li’n furten quaranta al primer que passa. Impressionant. Quant al PSPV, també fa igual l’efecte Zapatero o el desafecte a Pla, el seu sostre no els deixa alçar el cap. Estel·lar l’aparició de Joan Lerma per a explicar els resultats.
I el valencianisme? Doncs, com diuen a Xàtiva, no res i avant! A més, com París per a Ilsa i Rick en Casablanca, a nosaltres sempre ens quedarà Convergència.
El Cuento del Dumenge… que ve
Voltant per l’Alacantí en plena campanya, vaig trobar este cartell electoral:
Està en un solar de Mutxamel, localitat d’on és natural i regidor Guillermo Bernabeu, el de la foto. Bernabeu ha sigut també secretari general i vicerector de la Universitat d’Alacant. Si voleu saber-ne un poc més, cliqueu ací per a llegir l’article que li va fer José Carlos Rovira. El publicà Información el passat 14 de febrer, dia dels enamorats; el tenor va bé amb la data.
Somriu el mutxameler al costat d’un mantra de ZP: “Vivim junts, decidim junts”. Si fem un poc de memòria, recordarem que això va ser el que Rodríguez Zapatero va engaltar a Ibarretxe, quan el lehendakari presentà la Proposta d’Estatut Polític de la Comunitat d’Euskadi. Dir-ne Pla Ibarretxe simplifica la referència, però no ha de fer-nos oblidar que no parlem d’una dèria personal del de Laudio, sinó d’un projecte de la majoria absoluta dels diputats del parlament de Vitòria.
El resultat al parlament espanyol van ser 313 vots en contra, 29 a favor i 2 abstencions. En aquella ocasió l’Oscar a la Coherència va anar a parar als de Llamazares: com a partit integrant del govern basc, Ezker Batua-Berdeak donava suport a la proposta; a Madrid, tres diputats del grup IU-ICV —Isaura Navarro inclosa— votaren en contra i els dos d’Iniciativa per Catalunya se n’abstingueren. Ni sí, ni no, ni què-en-sé-jo, sinó tot el contrari.
Durant el debat de la proposta —un dels més interessants que he seguit en el parlamentarisme espanyol—, a l’aparentment angelical sentència de Zapatero (“Si vivimos juntos, juntos tenemos que decidir”), respongué el lehendakari que “Tenemos que poder decidir vivir juntos, la convivencia no se puede imponer. No hay cosa peor que alguien tenga que vivir contigo porque no le queda más remedio”. Que Perogrullo comparega a la Carrera de San Jerónimo! Potser ell revelarà l’obvietat palmària a ses senyories.
La setmana passada un amic i destacat sindicalista m’escrivia “Jordi, vota útil. Las lamentaciones sobre la injusticia de la Ley d’Hondt o del límite del 5% no evitan que gobierne la derecha de Rouco, Aznar, Camps o Rajoy. Vota a un partido de izquierdas que pueda conseguir representación en tu circunscripción electoral”. Mentre a les paperetes no hi haja un espai reservat a les observacions de l’usuari, el vot d’un militant acrític té el mateix valor que el de qui, a contracor, fa això que diuen vot útil. Útil per a què? Per a vore com he contribuït a perpetuar una visió de l’estat en què, al cap i a la fi, PP i PSOE actuen prietas las filas? Diu Rovira en el seu article que votarà segurament la llista socialista. Jo tampoc.
Eslògans
També podríem dir-ne lema, consigna, proclama, però eslògan s’ha imposat a l’hora de definir la “frase relativament breu, adoptada com a símbol o divisa d’una empresa o activitat, principalment amb fins publicitaris o propagandístics”. Degudament adaptat a la nostra normativa, el terme és considerat un anglicisme. No és del tot així. Els pares etimològics del slogan anglés són les paraules sluagh (tropa) i ghairm (crit) del gaèlic escocés. Crit de guerra, eixe és el significat primer de l’eslògan actual. Un crit de guerra escocés… resulta inevitable recordar el Braveheart que interpretà Mel Gibson, a cavall davant les hosts que arengava a lluitar contra l’opressor anglés. A Sergi, amic i company de treball, li fa una gràcia especial allò tan edificant d’“Aneu-vos-en i potser viureu, almenys durant un temps. Però digueu-me si no canviaríeu tota eixa vida per poder tornar ací i matar els nostres enemics!” Després ve que “Podran llevar-nos la vida, però no ens llevaran mai la llibertat” i finalment Wallace crida el nom gaèlic de la seua pàtria, que és també el nom d’una neboda meua: Alba.
En temps de guerra o d’especial tensió política, els eslògans estan molt marcats, se sap d’on vénen. “No passaran!” proclamaven els republicans durant la Guerra Civil. Quan finalment els franquistes passaren, concretament a Barcelona, ho digueren ben clar: “Ha llegado España”. Ara els eslògans resulten més intercanviables. Els socialistes podien haver-se presentat dient “Vota PSOE, con cabeza y corazón” i vés a saber si el seu entorn mediàtic hauria recordat la coincidència amb el dretà Partido Patriota de Guatemala. També valdria als populars dir “Vota PP, con todas tus fuerzas”. Així, amb totes les forces, com quan un ciutadà qualsevol ha menjat moltes figues de pala i s’asseu en eixa estança domèstica que sàviament anomenen excusat.
Davall de les paraules compromís, verd, valencianisme, ecologisme i esquerra, el Bloc i els partits amb què s’ha coalitzat afirmen que “Units som més”. La convergència de valencianistes, socialdemòcrates i ecologistes és celebrada com una victòria, brindem per ella! No està malament “Units som més”, però preferisc l’eslògan del Bloc Jove: “Fes un bot útil! Bota’t el bipartidisme, bota’t el centralisme”. Té més ganxo i diu més, però, en fi, per a això estan moltes vegades les joventuts dels partits polítics: mantindre viu en el discurs el que no està en l’agenda.
Ara bé, la primera plaça del top ten dels eslògans se l’emporta el d’Esquerra Republicana del País Valencià: “Esquerra. L’evolució imparable”. Això sí que és una moral digna de l’Alcoyano. Un poc més d’imaginació i humor i haurien dit “PP i PSOE, us rendiu?”. És cert que, després d’un estancament inicial, el partit de Carod-Rovira no ha parat de créixer al País Valencià. Els resultats de 2004 comportaren un augment exponencial: multiplicaven per quatre els de l’any 2000. Eixa és la cara; la creu és que estem parlant de passar del 0’13% (3.083 vots) al 0’5% (13.295 vots). Amb este ritme, es fa difícil esbrinar què arribarà abans: l’hegemonia electoral d’ERPV o el cant de la sibil·la Eritrea que anunciarà la fi del món.
Jordi Vayà, secretari d’Organització d’ERPV i amic meu, sap que faig estes reflexions des de la més profunda estima a la seua persona i consideració a la seua opció política. Sap també que, gràcies a la inclinació que tenim a burlar-se d’u mateix i saber encaixar la ironia de l’altre, els plors d’esta vall de llàgrimes vénen de tant de riure. Personalment, fa anys vaig gravar al frontispici del meu ideari polític una màxima: “L’única batalla que es perd és la que s’abandona”. Per als moments més descreguts i difícils en tinc una altra, que vaig escoltar en un tema de Kortatu: “Aunque esté todo perdido, siempre queda molestar”.
Amazing Circus
Està el personal rebolicat amb les eleccions i encara no ha començat la campanya. L’assumpte pinta disputat i interessant. Jo me’l mire amb la tranquil·litat que dóna saber que l’endemà de les eleccions seré decisiu. Així venia ahir la premsa: “Los sondeos otorgan a los nacionalistas un papel decisivo”. Enhorabona als catalans, bascos, gallecs, canaris, basconavarresos, aragonesos, andalusos, asturians, mallorquins i valencians que quan pensen en el seu país no els ve al cap el mapa amb què treballa José Antonio Maldonado.
Malgrat la importància d’eixe tercer vèrtex de la política estatal, el combat electoral està més polaritzat que mai. A la dreta, amb calçó blau fosc i la superenergia de Sarkozy-Merkel, el potent anabolitzant francogermànic,… Marianooooooooooo Rajoy! A l’esquerra, amb calçó roig suau i la pegada contudent del món de la faràndula, José Luis Rodríguez Zapaterooooooooooo!
Un dels artistes que dóna suport a Zapatero, José Luis Cuerda, ha dit en poques paraules que els del PP i els qui els voten són imbècils. Se n’ha passat. Si eixa ha de ser la línia dels de la PAZ, podien haver-se estalviat la faena de musicar un poema de Mario Benedetti en pla We are the world i haver optat directament per El rock and roll de los idiotas, que resulta més atractiu i canalla i a més és de Sabina, un dels integrants de la Plataforma.
El centre sempre està en litigi i el PP ocupa tota l’ala dreta de la pista, però, hi ha espectacle a l’esquerra del PSOE? I tant que n’hi ha, especialment en esta Bella Dorment nacional que és el País Valencià. Compromís es dispersa per a cobrir tot el mercat electoral. Esquerra Unida es presentarà amb Izquierda Republicana, partit que arribà a assumir la presidència de la República. Llàstima que no queden molts votants d’Azaña. Iniciativa del Poble Valencià ha decidit reforçar la unitat d’Esquerra Unida i, conseqüentment, se n’ha anat. Han aconseguit l’objectiu: si hi ha menys militants en Esquerra Unida, per defecció dels crítics, els qui queden resulten més units, més unívocs, més uniformes.
Isaura Navarro, quadre insígnia de la Iniciativa valenciana, i el seu partit són l’aposta del Bloc Nacionalista Valencià, juntament amb Els Verds – Esquerra Ecologista, coneguts familiarment com Els Verds d’Arnal. Després estan els altres Verds, els de la franquícia europea. Són els de Peris, no? No sé si van a soles o amb algú, disculpeu-me. Sense xarxa i a molts metres, algunes acrobàcies han sigut excitants. Llamazares paga l’adhesió de Navarro pactant amb els seus contrincants en EUPV. Havent-se coalitzat ja amb el Bloc, Navarro diu que si resulta elegida demanarà entrar al grup d’Izquierda Unida-ICV. I els d’Iniciativa per Catalunya Verds donen suport al Bloc-IPV-V EE. Impressionant.
I en una pista un poc més recòndita, Víctor Baeta, l’històric lluitador valencianista, no falla al seu públic més fidel i, després d’abandonar el Bloc, funda un nou partit. Darrere de les sigles RV-pve, hi ha República Valenciana-partit valencianista europeu. En els annals de la política valenciana quedarà que Víctor Baeta va refundar un partit nacionalista de principis del segle XX (Esquerra Valenciana) i en va fundar un altre al començament del XXI. Com s’esdevingué amb l’Esquerra Valenciana refundada, supose que esta RV-pve, eixida en part del Bloc, tornarà a la nau nodrissa i, en harmònica comunió, s’hi fondrà fins a diluir-se. No és la primera vegada que passa.
El circ és tot això i 400 euros per any, 400 arbres per minut, el 15% de l’activitat escolar en anglés, un col·legi públic d’ensenyament en català a Madrid, la publicació de les balances fiscals, Trillo com a mal menor dels populars a Alacant, la valencianitat de Fernández de la Vega, un poc de color entre tant de blanc i negre… Al final eixirem ben parats perquè, ja ho sabem, serem decisius. Llavors entonarem el famós espiritual d’acció de gràcies: Amazing Grace. Al·leluia, germans, al·leluia!
De la missa la mitat
Dos obrers irlandesos, Aengus i Tighearnán, treballaven en el condicionament d’un carrer a Nova York. Al tram que els havia correspost, hi havia una casa d’aparença tan il·lustre com la resta, però se sabia que era un prostíbul. Compactaven la terra a colps, quan veieren entrar un reverend presbiterià a aquell indret de perdició. “Quina indignitat, el pastor al cau de les llobes!”, digué Aengus. Mentre esmorzaven, fou un rabí qui tustà discretament la porta del bordell. “Este celebra alguna cosa més que el sàbat, si ho saberen a la seua sinagoga!”, lamentà Tighearnán. Entre l’hora de l’àngelus i la de dinar, un sacerdot catòlic va passar el mateix llindar que els altres dos; Aengus i Tighearnán el miraren perplexos, quasi paralitzats. Tot seguit, un dels dos exclamà: “No és terrible? Alguna d’eixes pobres xiques deu estar molt malalta!”
En esta contarella dels irlandesos incapaços de vore pecat en el seu rector, trobem la inclinació humana a ser condescendent amb les faltes pròpies i la sanció bíblica als qui volen traure la brossa de l’ull del germà, sense vore la biga que porten al seu (Mt 7,4-5 i Lc 6, 41-42). La realitat va més lluny i hi ha qui repartix condemnes als altres per les mateixes accions amb què vol santificar-se. Per a Esperanza Aguirre, els contactes del govern de Zapatero amb ETA són una negociació en tota regla, mentre que els del govern d’Aznar van ser “conversaciones transparentes”. Vaja, que si no vam poder enviar preguntes a la reunió de Vevey (Suïssa), entre Martí Fluxà, Arriola i Zarzalejos, per la banda del govern, i Mikel Antza i Belén González, per l’altra banda, va ser perquè en 1999 encara no s’havia inventat el youtube.
A aquella reunió, assistí com a testimoni Juan María Uriarte, bisbe de Zamora aleshores i de Sant Sebastià hui en dia. Ara diuen que la Conferència Episcopal Espanyola no vol que votem els qui negocien amb terroristes i —perdoneu-me l’expressió— s’ha tornat a muntar un cristo. Per a mi, els bisbes tenen tanta legitimitat per a orientar-nos el vot com els col·lectius de gais i lesbianes, el Terç de Suavos de Bocairent o l’Associació Catalana de Glucosbalaitonfília. D’ells depén fer-ho i de nosaltres fer-los cas o no, per a això hi ha democràcia. Si pretenien soscavar les possibilitats d’èxit de Zapatero, no sé si han encertat. Un enfrontament amb el sector més conservador de l’Església reforça la imatge esquerrana del PSOE. Així ho veu el blocaire Pere Fontanals, tot i el mareig que deu provocar la muntanya russa. A més, amb la topada Llamazares perd el monopoli de la radicalitat laïcista i això el deu posar molt nerviós. Si els socialistes guanyen les eleccions, estic segur que ho apanyaran tot amb dos fotos i quatre misses.
De misses, n’hem tingut ací una de molt important. Per commemorar els 800 anys del naixement del rei Jaume I, la catedral de València va acollir una missa solemne, amb tedèum i tot. Hi hagué i hi haurà molts més actes, perquè la celebració durarà un any. El cas és que el diputat Enric Morera ha lamentat el boicot que els socialistes valencians estan fent a estos actes. Té la raó Morera —i els qui em coneixen saben que no li la solc donar—, perquè hi ha coses que han d’estar per damunt de tibantors i ser, com diu el nacionalista, “un element d’unió de tots els valencians”. Com que no vull que Carles Esteve, amic, clown, regidor socialista i company de filà, em retraga que només els critique a ells, cal dir que quan en 1988 el PSPV manava en la Generalitat i va organitzar el 750 aniversari del naixement del poble valencià, van ser els del PP els qui boicotejaren els actes. Com si foren xiquets, tu!
Però, tornem als irlandesos, ja que això del boicot ho inventaren ells. L’any 1880, llauradors, comerciants, veïns i fins i tot el carter es negaren a tractar amb Charles Cunningham Boycott, per a castigar-li la duresa amb què administrava unes terres. Per a treballar el camp, Boycott va fer dur cinquanta jornalers del nord de l’illa i quasi un miler de soldats. Les 10.000 lliures de cost total de la collita estaven molt per damunt de les 350 que valia aquell grapat de creïlles. Pel desembre, Boycott va tornar per sempre més a la seua Anglaterra natal com a primer boicotejat de la història.
I ara acabem més o menys com hem començat. Us deixe un conte cantat per irlandesos, que té lloc a Nova York. Feu clic en la imatge:
To die in Jerusalem
El divendres 1 de febrer, la Seu Universitària d’Alacant projectarà el documental To die in Jerusalem. Aniré a vore’l. La qüestió araboisraeliana està d’actualitat des de 1948 i, tret dels moments esperançadors i frustrats en què s’hi albirava la pau, l’actualitat ha sigut sempre rabiosa i sagnant. Reconéixer el dret d’Israel a existir com a estat no m’impedix demanar el mateix dret per a Palestina. Un estat, el palestí, que no ha d’estar asfixiat ni tutelat per cap altre. Respecte dels jueus, és curiós comprovar com la ultradreta i la ultraesquerra coincidixen en l’aversió a Israel i no deixen de trobar conxorxes sionistes amunt i avall. Si al final serà per això que jo també sóc sionista.
No hauria de frivolitzar, sobretot veient el que està passant ara per ara. No hi ha dubte sobre quina part obra pitjor quan el govern d’Israel ofega milió i mig de palestins a Gaza, però dir que això iguala Israel als nazis és una barbaritat. Este diumenge, precisament, farà 63 anys de l’alliberament d’Auschwitz. George Bush va visitar recentment el Yad Vashem a Jerusalem i, en eixir d’eixe museu que manté viu el record de l’Holocaust, va dir que “els Estats Units haurien d’haver bombardejat Auschwitz”. Sabien el que estava passant als camps d’extermini i optaren per altres objectius, no necessàriament militars. Dresden no era una ciutat estratègica i es va convertir en refugi de molts civils alemanys. Malgrat això, el 13 de febrer de 1945 nord-americans i britànics la cremaren de viu en viu amb 750.000 bombes incendiàries. Diuen que va ser per a mostrar a Stalin amb qui trencaria palletes en acabar la guerra. Sobre la participació dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial, em va agradar El mito de la guerra buena:
I, per a acomiadar-me, recomane llegir en autèntica llengua valenciana el còmic Maus, de l’editorial mallorquina Inrevés; de Primo Levi Si això és un home, de la catalana Edicions 62; i Europa, Europa, de 3i4, l’editorial valenciana fundada per Eliseu Climent, un altre sospitós de sionisme. Un cert perfil rabínic sí que té.
De dejunis i tortures
Les festes passades van dur cinc dinars familiars, tres sopars amb amics, dos dinars amb uns altres amics, un sopar d’empresa, un dinar de filà i alguna frugal, però insubstituïble, picadeta a la barra d’un bar. Si tinguera inspiració escriuria un relat, Els dies pantagruèlics es titularia. Després de tanta fartera, vaig decidir avançar el meu dejuni depuratiu anual. Una setmana he estat sense menjar, nodrint-me a base de sucs i un beuratge a base d’aigua mineral, llima i xarop d’auró canadenc. No patiu, l’auró canadenc no és cap animal en vies d’extinció. Anys arrere, vaig fer el primer dejuni perquè dos companyes de treball —dejunadores en aquell moment i petardíssimes sempre— em digueren que jo seria incapaç de fer el mateix. Llavors, emulant Paul Newman i la seua heroica ingesta de 50 ous durs en La llegenda de l’indomable, vaig dir “Dejunaré 10 dies”. Enguany han sigut quasi cinc quilos menys en una setmana; prompte en recuperaré uns quants, perquè l’objectiu principal és depurar-se. Si algú s’anima a fer el mateix que espere un canvi d’estació —primavera o tardor són la millor època— i llija un poc sobre dietètica; us recomane el bloc Menja sa.
En l’últim dia d’ascetisme, passava el temps afaenat a casa —perquè el temps que no dediques a menjar i l’energia que no se’n va en la digestió els has de d’entretindre d’alguna manera— quan vaig escoltar a la ràdio els resultats d’una enquesta a través d’Internet. No pare molta atenció a eixa classe d’enquestes, perquè esperonen els ja molt posicionats i en molts casos una mateixa persona pot votar més d’una vegada. En esta ocasió es preguntava als oients cibernautes si estaven a favor o en contra de la tortura. La qüestió contenia el condicionant de torturar sempre que fóra per a evitar mals majors. Només això faltava, que es tractara de torturar per pur càstig a la víctima o plaer del torturador. Em vaig espantar, el 53% de les respostes eren favorables a la tortura. La resta es repartia entre els contraris (39%) i els qui no tenien una opinió creada (8%). No s’ha de fer cas d’estes consultes, d’acord, però, tot i això, és preocupant que en este cas més de la mitat haja dit sí a la tortura. Més encara si es pensa que l’emissora que feia l’enquesta emet únicament música pop i rock; no està fora de lloc, per tant, creure que els qui respongueren devien ser joves, gent de mitjana edat potser.
La detenció a Arrasate dels presumptes etarres Igor Portu i Mattin Sarasola i la denúncia d’haver sigut torturat que ha fet el primer deuen haver suscitat el tema de l’enquesta. Probablement també són la causa dels resultats. Estic convençut que, si s’haguera fet la pregunta quan les tortures de què sentíem parlar als mitjans eren les d’Iraq, el no a la tortura hauria guanyat. Però ara els de les bombes són de ben a prop i la perspectiva canvia. Cal anar amb compte, el monopoli de la violència que té l’estat no el pot dur a deixar de ser un estat de dret. Si es passa eixa ratlla es perd la raó, la superioritat moral, la lògica democràtica. Llavors es combat l’enemic amb totes les formes de lluita, tal com fan ells. Espere que la justícia aclarisca les circumstàncies que envoltaren la detenció esmentada i desitge que no hi haja hagut tortures, tant com m’agradaria que no n’hi haguera en cap cas, tot i que la realitat sembla ser una altra. També desitge que ni l’opinió pública ni els governants caiguen en el parany de pensar que tot val contra el terrorisme. Eixe error ja s’ha comés i no va aturar la violència.
Ni que siga en sentit figurat, tampoc vull torturar-vos jo, acabe ja. Us deixe unes quantes garrotades i quants manars, per a escoltar-los feu clic ací.
Aniversaris
El dilluns d’esta setmana, 7 de gener de 2008, va fer 30 anys de la integració del Partit Socialista del País Valencià en el Partido Socialista Obrero Español. Quina època aquella de la transició! Tot estava per fer, tot era possible i la lluita per democràcia al País Valencià, tal com afirma Vicent Soler en el documental Del roig al blau, “s’empeltà de valencianitat”. Després de les eleccions de 1977, però, la major part dels militants del PSPV, Soler entre ells, decidí que entrar al PSOE era l’aposta més pragmàtica per a canviar el país. En el seu llibre És més senzill encara: digueu-li Espanya, Francesc de Paula Burguera ho recorda, i ho censura, així:
Per la seua part, Vicent Soler i Marco, el setembre d’aquest any de 1977, passades ja les eleccions, declara a Las Provincias que “los socialistas del PSPV, como los de los demás partidos de las distintas nacionalidades del Estado español, hemos tomado buena nota del comportamiento de los partidos de ámbito estatal que han tenido la oportunidad de resolver la cuestión de las nacionalidades y no lo han hecho”. Per això afirma que “los partidos de las nacionalidades son una necesidad histórica”. Aquesta necessitat històrica duraria ben poc. Va ser una necessitat trimestral. Perquè als tres mesos, el 7 de gener de 1978, els socialistes del PSPV anunciaven la seua fusió amb el PSOE, un dels partits d’àmbit estatal que, segons havia dit Soler Marco, “han tenido la oportunidad de resolver la cuestión de las nacionalidades y no lo han hecho”.
30 anys han passat, l’aniversari redó hauria de convidar els socialistes valencians a recordar l’origen nacionalista d’una de les seues sigles i plantejar-se la possibilitat de marcar hui un perfil més valencianista, perfil que, cal dir-ho, és el que sempre ha mantingut Soler. Tres dècades de PSPV-PSOE i quasi 18 anys des que Burguera guanyara amb l’obra citada la modalitat d’assaig dels XIX Premis Octubre. És com si el llibre fera la majoria d’edat i, potser per això mateix, un bon moment per a llegir-lo. L’autor fa una defensa fèrria de les tesis Fuster, en un temps en què algunes veus, des de la reflexió i no des de l’improperi, en qüestionaven la validesa i l’anomenat blaverisme polític no parava de pujar.
Hi ha en les reflexions de Burguera l’amor per la seua terra, amb un punt d’il·lusió i un de malfiança (“Per si poden servir de profit s’han escrit aquestes pàgines. Mai no se sap. Encara que, ben mirat…”). Així ho he vist jo, potser vosaltres considerareu diferent el tarannà que imperava en Burguera. Deixant de banda l’ànim del text, és magnífica la narració que en la primera part (“Les coses viscudes”) fa de les accions i els plantejaments de molts durant els primers anys del franquisme, del pes brutal que han tingut en la política i la cultura els egos ferits, dels espectaculars canvis d’actituds i de jaquetes, de la dignitat mantinguda per alguns malgrat tot… En fi, una lectura que val la pena.
Este any és també el d’un aniversari redó per a Burguera; en complirà 80. Estaria bé que els qui s’enorgullixen d’haver-lo tingut com a secretari general, els prohoms de la política i la universitat, els factòtums del negoci cultural i tots aquells que li reconeixen els mèrits no deixaren passar l’oportunitat de felicitar-lo com cal.
Que vinguen carregats!
Què, com van les festes? En família, no? I els quilos de més, ja de la família? Nadal, cap d’any, Reis: massa dies, massa festes, massa tiberis… Tot resultaria més plaent i lleuger si estiguera més espaiat en el calendari. De fet, així hauria de ser, perquè no sabem en quin moment de l’any va nàixer Jesucrist, però sí que no va ser a l’hivern. Les condicions en què l’àngel troba els pastors, en anunciar-los la bona nova, no s’adiuen amb l’oratge hivernal:
A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls va aparéixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l’àngel els digué:
–No tingueu por. Us anuncie una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: hui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. (Lc 2,8-12).
Es díficil creure que, a l’antiga província romana de Síria i amb un fred pitjor que el d’ací, ningú poguera viure al ras en ple desembre. A més, algunes indicacions del Talmud apunten que el temps de pasturar els ramats era de març a novembre.
Si no vaig errat, va ser al segle IV quan el Nadal fou fixat en les dates en què actualment continuem celebrant-lo. Coincidia així la festa cristiana amb les saturnals romanes, que festejaven precisament el naixement del Sol i es caracteritzaven per àpats col·lectius, disbauxa generalitzada i intercanvi de regals.
Les meues Saturnàlia personals m’han dut un parell de dies a València. Després d’uns pilars (cerveses) i unes clòtxines a la Pilarica, entre els nobles carrers de la que va ser capital d’un estat medieval i al costat d’un refugi que defensava la capital temporal d’una república amenaçada, a Ca’n Bermell faig lloc a una amanida de xampinyons amb tòfones, una sèpia, un arròs mariner, unes… bé, deixem córrer això del menú. Unes taules més enllà, dinen junts Carme Alborch i Ciprià Ciscar. És el que tenen les grans ciutats com Nova York, València o Alcoi; entres a un restaurant i et trobes una secretària d’estat, un diputat o una senadora.
Ell, Ciprià, ha arribat abans i ha hagut d’esperar sol a la barra, que romàntic! Ara, per fi asseguts, me’ls mire i em pregunte de què deuen estar parlant. Segurament de la consistència que té enguany el torró a la pedra, dels christmas que han enviat i rebut o del que s’han estalviat per comprar congelat el marisc. No, no degué ser eixe el tema de conversa. Fan bona cara; la llarga dedicació a la cosa pública els ha mantingut frescos i trempats. Al de Picanya, el trobe un poc més pelat i eixut i li veig un cert paregut amb el senyor Charles Montgomery Burns, el dels Simpsons. Una semblança, això sí, que està molt lluny de la que unix al reverend Timothy Lovejoy, de la mateixa sèrie, amb Zaplana:
Ja vorem que té el 2008 per a l’exministra, l’expresident i l’exconseller. Després de cada cita amb les urnes, després de cada congrés dels respectius partits han celebrat el renaixement del seu Sol particular. Si jo fóra un dels Reis d’Orient, els duria un saquet de carbó, però com que només he arribat a patge de Ses Majestats em conformaré a desitjar que, per a vosaltres, Melcior, Gaspar i Baltasar vinguen carregats de regals, amor, salut, fortuna i tot el millor que s’espera d’un any.
Comentaris recents