La Santa Espina
La sardana no era més que una “dansa rústega empordanesa”, fins que el catalanisme veié en aquell ball ancestral el filó de convertir-lo en símbol nacional. Per això mateix, la més popular de les sardanes deu ser La Santa Espina, que en la lletra diu “Som i serem gent catalana,
tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol”. En la seua aportació al llibre Cap a una Valencia lliure, l’amic Vicent Flor utilitzà el títol d’esta sardana per a criticar l’ambigu marc nacional de la Unitat del Poble Valencià. La metàfora era bona i algunes parts d’aquell llibre també, tot i estar escrit segons els criteris de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, és a dir, en un català decididament no normatiu.
El tema dels valencians i l’adscripció nacional és recurrent, jo me’l trobe amb l’assiduïtat d’un veí. En la broma d’una mestra de valencià que em diu que el Baix Segura és Catalunya Sud, en les notícies sobre una manifestació a Brussel·les i en alguns correus del meu cosí Quique —a mig camí entre Pep Consciències i María Patiño, per allò de tindre “pruebas fehacientes”— en què em recorda que jo també vaig ser pancatalanista i que conserva unes imatges de TV3 amb no sé qui enlairant una senyera estelada i quinze anys més jove. En fi, tothom té dret a canviar: Vicent escriu d’acord amb les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, jo ja no sóc panca, el meu cosí ha passat de moro a cristià i tots tres militem en el Bloc Nacionalista Valencià, que ha superat les indecisions de la UPV.
Açò continuarà la setmana que ve, però en pla premsa sensacionalista. Us oferiré, en rigorosa exclusiva, el testimoni real i esfereïdor d’un xic a qui, per tal de mantenir en l’anonimat, anomerarem per les seues inicials: J.A.S.
La Comuna o la mort
Tal dia com el de hui, però de fa cent trenta-huit anys, començava un dels episodis més memorables i gloriosos que han protagonitzat les masses proletàries: la Comuna de París. El 18 de març de 1871, la guàrdia nacional es negà a lliurar els canons amb què havia protegit la ciutat dels atacs prussians. El govern de Louis Adolphe Thiers fugí a Versalles, la capital quedava en mans de la milícia popular. Els bons guanyaven, els tallers abandonats s’adjudicaren a associacions obreres, es declarà la separació entre estat i església —als temples es continuà fent missa, però de vesprada eren lloc d’assemblea i debat polític—, l’ensenyament passà a ser gratuït, els serveis públics en una ciutat de dos milions d’habitants foren gestionats eficaçment, s’anul·laren els interessos dels deutes, funcionaris i òrgans de justícia eren elegits pel poble, es donà ciutadania a tots els estrangers… Impressionant.
Llàstima que durara poc. Amb l’ajuda de Bismarck —d’enemic a col·laborador, perquè la classe dels amos tampoc té fronteres— els versallesos reorganitzaren l’exèrcit, posaren setge als comunards i el 21 de maig les tropes de Mac-Mahon entraren a París. Hi hagué una lluita desigual i terrible, el dia 28 va caure l’última barricada a Belleville. En aquella setmana de sang es produí un dels pocs punts reprovables a la Comuna: l’execució de 74 ostatges, entre els quals hi havia l’arquebisbe de París. Les xifres de la repressió de Thiers no són tan minses: 20.000 morts en combat, 50.000 afusellats, 7.000 deportats; sort que era un polític moderat. Feta pel poble en armes, la Comuna va ser l’última revolució clàssica de França. L’última a França, d’acord, però no l’última a Europa perquè dos anys després Alcoi vivia la revolució del Petroli. En parlarem al juliol.
Per cert, les il·lustracions d’esta entrada són del còmic Le cri du peuple, publicat en castellà per l’editorial catalana Norma. Us el recomane, comunards.
Una estoreta velleta
S’acabava el 1999 quan vaig assistir a la presentació de Ressonàncies orientals, d’Enric Balaguer. A la llibreria Compas, tristament esborrada del mapa cultural d’Alacant, l’autor parlava de l’obra i Gaspar Jaén parlava de l’autor. Reflexionava l’arquitecte i poeta il·licità sobre la societat en què estem immersos quan va dir: “La nostra realitat, fallera i barroera…”. No em feu recordar més, em vaig quedar amb els epítets; fallera i barroera. Entenc que, des d’una mirada crítica i amb intenció d’escarnir, es puga acusar la realitat valenciana de barroera, però per què dir-ne fallera? Entre la nostra intel·lectualitat —algun dia parlarem també d’això— continua viva la inclinació a menysprear determinats elements de la cultura popular. Deu ser un costum heretat de la transició, quan l’elit universitària que havia de reviscolar-nos culturalment i nacional deixà que la dreta es fera l’ama d’un patrimoni col·lectiu: les nostres festes. No seria mala estratègia, si no fóra perquè el vot de Joan Fuster valia tant com el de qui era clavari d’una confraria o venia participacions del sorteig de Nadal amb un 20% de farda.
Més encara. La setmana passada dos alumnes meus discutiren sobre si les falles són art o artesania. Allò va ser un xoc de trens, perquè l’un és curator d’un museu i l’altre és artista foguerer; la nouvelle cuisine expositiva contra la coca amb tonyina festiva i tradicional. Molt bon rotllo, però poc apropament entre els dos màquines. Són irreconciliables la cultura popular i l’alta cultura? Espere que no. I, ja que en parlem, què és cultura popular i què és alta cultura? Difícil d’esbrinar, oi que sí? De moment, confesse el pecat de no conéixer les falles, que són la segona festa més important i massiva que fem els valencians. Faig propòsit d’esmena: algun any aniré al cap i casal, amb brusó negre i mocador d’herbes, disposat a visitar monuments, menjar bunyols i tirar trons de bac si encara és possible. I ara, si voleu riure amb l’opinió fallera, barroera, crítica, escarnidora, popular, alta, sentimental i càustica del Tio Masclet, feu clic en la imatge del Molt Honorable. Peim!!
Calp
El 13 de febrer, el PSPV-PSOE de Xàbia publicava una entrada en el seu bloc titulada “El PP de València, contra el català”. No diu l’agrupació local molt més que això. Afigen al títol un mapa polític de l’Europa occidental del XV, una imatge de Jaume I i l’enllaç a un vídeo del programa de TV3 “Polònia”, en què es parodia Rita Barberà i Francesc Camps. Té gràcia, el vídeo. Els socialistes xabians han sabut ataüllar, per damunt del Montgó, l’atac a la unitat de la llengua catalana. Aprofite l’ocasió per a recordar-los que, en una entrevista a El Temps, Joan Ignasi Pla sentencià que “No estic ací per dir que el valencià és català”. Però això va ser, evidentment, abans del marbre glacial i la consegüent defenestració del secretari general. En efecte, alabaríem l’agudesa visual del PSPV de Xàbia si no fóra perquè la trobem un tant esbiaixada.
En paràfrasi del rei fundador, els demanarem que descavalquen del cavall i s’endrecen vers el sud, perquè potser cauran a terra i ploraran dels seus ulls quan vegen que, a Calp, són els seus companys de partit els qui estan en contra del valencià. El passat 4 de desembre, el ple de l’Ajuntament aprovà que Calp siga l’única denominació oficial de la ciutat i els regidors socialistes votaren en contra. “Vergonya, cavallers, vergonya!” va dir també Jaume I. A favor del topònim valencià com a únic oficial, hi ha hagut recollida de signatures i adducció de raons històriques. En contra, el PSPV i un grup de residents europeus. La mar de fons que hi ha en tot este assumpte és la moció de censura que ha donat al Bloc l’alcaldia de Calp. No faré justificacions d’això perquè també serien esbiaixades, al 2011 vorem com ha anat la cosa.
En tot cas, no es pot negar que el nou alcalde, Ximo Tur, té un bon full de serveis que l’avala. Ahí estan els anys com a regidor a Pego i la fèrria oposició a les maneres antidemocràtiques de l’exalcalde Carlos Pascual. Estic segur que la tensió actual a Calp minvarà i que Ximo farà progressar el municipi. Com si fóra del llinatge dels Borja, respecte de la moció de censura digué “O cèsar o res”. Un cert paregut amb Constantí el Gran, emperador de Roma, sí que té:
VITA BREVIS, ARS LONGA, OCCASIO PRAECEPS, EXPERIMENTUM PERICULOSUM, IUDICIUM DIFFICILE
Comentaris recents