Amb data 5 d’agost de 2008 i amb el títol “Confidències” en l’assumpte del correu, l’amic J.A.S. em feia arribar el text que tot seguit reproduïsc:

Doctor Davó, de fa uns mesos, crec que he pillat, a poc a poc, una malaltia (no sé si incurable): cada dia que passa em sent menys “catalanista ortodox” i em sent més “valencianista heterodox”. Té cura això? Què collons està passant-me? Fins no fa massa, els meus “llibres sagrats” de capçalera eren els arxiconeguts i bàsics Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, i moltíssims altres de similars, pel que fa a continguts, objectius i finalitats. Fins i tot em permetia tindre, en la recàmara És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Guia, València, 750 anys de nació catalana, també de Guia, i més encara que ara no vénen al cas.

La novetat és que, des de fa una temporada, he estat “devorant” tota una sèrie de llibres que, en el seu dia, no van meréixer la meua atenció, i ara els he aconseguit i llegit amb atenció. Massa atenció, si acàs. I quins són eixos “maleïts” llibres? Doncs, sense cap ordre cronològic de lectura ni d’importància jeràrquica: De impura natione, de D. Mollà-Mira; Document 88, de Colomer, Company, Franch i Nadal; Sobre la nació dels valencians, de Joan F. Mira; És més senzill encara, digueu-li Espanya, de Francesc de Paula Burguera; La via valenciana, d’Ernest Lluch; País perplex, de Josep Vicent Marqués; El pensament nacionalista valencià, de Solves; El valencianisme polític 1874-1939, de Cucó; Nosaltres exvalencians, de T. Mollà, Piera, Arnal, Dolç, Bayarri i Jardí, i alguns més, no directament relacionats amb “la causa” valenciana, però que tangencialment hi influixen.

Si a d’açò li sumem les visites periòdiques, diàries per a més senyes, a www.valencianisme.com o a www.blogsvalencianistes.com el resultat només pot ser un: un replantejament total de les meues conviccions més produndes. I, per què t’ho comente tot plegat? Doncs perquè crec que la malaltia que ara estic passant, tu mateix ja la vas passar fa uns quants anys (i ningú t’entenia!). Recorde (i ara em fa gràcia) quan “no sé qui” em va dir, escandalitzat, que et va vore a València, un 9 d’octubre amb una senyera amb blau (o amb gent que duien senyeres amb blau), i jo mateix també em vaig quedar paralitzat, en sentir-lo. I no estic parlant-te només d’elements simbòlics (que també), sinó de visions que van molt més enllà: concepcions de país, de nació.

Per tant, políticament, crec que estic en uns moments en què determinades postures polítiques identitàries “clàssiques” i “ortodoxes” comence a vore-les com a “superades”, “contraproduents” i fins i tot com a “negatives”, o sent més suau com a “primitives” i “adolescents”. I no tinc, en els cercles immediats en els quals em menege, cap “confident” al qual comunicar-li la meua “conversió”, sota la pena de quedar com un “contemporitzador”, o el que és pitjor com un “traïdor” a la causa. Necessite alguna “veu amiga” on poder esplaiar-me a gust. I crec que tu ets qui més pot “connectar” amb el que pense. Algun consell?