Home » General » J.A.S.

J.A.S.

Amb data 5 d’agost de 2008 i amb el títol “Confidències” en l’assumpte del correu, l’amic J.A.S. em feia arribar el text que tot seguit reproduïsc:

consultaDoctor Davó, de fa uns mesos, crec que he pillat, a poc a poc, una malaltia (no sé si incurable): cada dia que passa em sent menys “catalanista ortodox” i em sent més “valencianista heterodox”. Té cura això? Què collons està passant-me? Fins no fa massa, els meus “llibres sagrats” de capçalera eren els arxiconeguts i bàsics Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, i moltíssims altres de similars, pel que fa a continguts, objectius i finalitats. Fins i tot em permetia tindre, en la recàmara És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Guia, València, 750 anys de nació catalana, també de Guia, i més encara que ara no vénen al cas.

La novetat és que, des de fa una temporada, he estat “devorant” tota una sèrie de llibres que, en el seu dia, no van paisos_catalansmeréixer la meua atenció, i ara els he aconseguit i llegit amb atenció. Massa atenció, si acàs. I quins són eixos “maleïts” llibres? Doncs, sense cap ordre cronològic de lectura ni d’importància jeràrquica: De impura natione, de D. Mollà-Mira; Document 88, de Colomer, Company, Franch i Nadal; Sobre la nació dels valencians, de Joan F. Mira; És més senzill encara, digueu-li Espanya, de Francesc de Paula Burguera; La via valenciana, d’Ernest Lluch; País perplex, de Josep Vicent Marqués; El pensament nacionalista valencià, de Solves; El valencianisme polític 1874-1939, de Cucó; Nosaltres exvalencians, de T. Mollà, Piera, Arnal, Dolç, Bayarri i Jardí, i alguns més, no directament relacionats amb “la causa” valenciana, però que tangencialment hi influixen.

Si a d’açò li sumem les visites periòdiques, diàries per a més senyes, a www.valencianisme.com o a www.blogsvalencianistes.com el resultat només pot ser un: un replantejament total de les meues conviccions més produndes. I, per què t’ho comente tot plegat? Doncs perquè crec que la malaltia que ara estic passant, tu mateix ja la vas passar fa uns quants anys (i ningú t’entenia!). Recorde (i ara em fa gràcia) quan “no sé qui” em va dir, escandalitzat, que et va vore a València, un 9 d’octubre amb una senyera amb blau (o amb gent que duien senyeres amb blau), i jo pais_valenciamateix també em vaig quedar paralitzat, en sentir-lo. I no estic parlant-te només d’elements simbòlics (que també), sinó de visions que van molt més enllà: concepcions de país, de nació.

Per tant, políticament, crec que estic en uns moments en què determinades postures polítiques identitàries “clàssiques” i “ortodoxes” comence a vore-les com a “superades”, “contraproduents” i fins i tot com a “negatives”, o sent més suau com a “primitives” i “adolescents”. I no tinc, en els cercles immediats en els quals em menege, cap “confident” al qual comunicar-li la meua “conversió”, sota la pena de quedar com un “contemporitzador”, o el que és pitjor com un “traïdor” a la causa. Necessite alguna “veu amiga” on poder esplaiar-me a gust. I crec que tu ets qui més pot “connectar” amb el que pense. Algun consell?


9 Comments

  1. Com tantes altres voltes, la resposta més sincera la trobe en el record dels meus iaios, llauradora i palmerer, quasi analfabets, treballadors i optimistes. Eren valencians, pobres i valencians, sense senyeres, sense himnes, sense representants, sense res. Tan sols tenien una vida i una llengua. I eren valencians, d’Elx i valencians.
    Si ara pensem que estaven malalts, collons, ens han contagiat a tots!

  2. La prevalença de l’LSD en el cos és major del que sembla, J.A.S; mira Jordi mateix, primer es fa blaver, després forma una família i, finalment, acabarà treballant com a articulista d’El Mundo, com Pio Moa.
    El món al revés, J.A.S. Fes-te’n un altre quartet i voràs com se’t passa la malaltia.
    Però un quartet només, eh!

  3. Fixa’t que pateixes la mateixa “malaltia” que paties abans: abans t’emocionava una bandera i una pàtria, i ara unes altres; abans veies els blavers negatius, ara veus negatius uns altres; abans tenies uns llibres de capçalera, ara uns altres. Si és veritat que has superat una fase d’adolescència, potser t’has adonat que les pàtries i les banderes no emocionen: emocionen les dones, els fills, la raó, el menjar…; que no són negatius ni blavers ni catalanistes: són negatius els assassins, els xoriços i els fanàtics; que els llibres no són per col·locar-los en cap capçalera, sinó per llegir-los o no, gaudir-ne o no, criticar-los o no. Fixa’t que aquesta/esta evolució de què parles és la mateixa que la de tants altres: una mena de síndrome Pío Moa que no porta enlloc, que no és evolució, sinó només l’altra cara de la lluna. Potser m’equivoque, per descomptat…

  4. Llastima que als vint,no tigues l´ideologia que tinc ara.Hauriem cremat espanya. Aqui a lÉmporda sempre dic que soc de la Catalunya del sud. Una abraÇada

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *