El passat 11 de maig, la Universitat d’Alacant va nomenar doctora honoris causa la primatòloga anglesa Jane Goodall. Este reconeixement s’unix a d’altres com el títol de Dama de l’Imperi Britànic, la Medalla de Tanzània, la Medalla Hubbard de la National Geographic Society, el Premi Kyoto, el Príncep d’Astúries, la Medalla Benjamin Franklin o el Premi Gandhi/King per a la no-violència. Se’ls mereix, Lady Goodall ha dit coses tan necessàries com “No podem deixar la gent en la pobresa més absoluta, de manera que hem d’elevar el nivell de vida del 80% de la població mundial, i disminuir considerablement el del 20% que són els qui estan destruint els nostres recursos naturals”.

En els dies previs al nomenament de Goodall, la Universitat va col·locar pel campus uns panells adherits al paviment que simulaven les petjades d’un ximpanzé, al costat de les quals hi havia inscripcions que recordaven com de pròxims estem ximpanzés i humans: aspectes genètics, cognitius, socials… La gran lluita d’esta gran dama ha sigut i és defendre este cosí prim nostre que és el ximpanzé. En efecte, estos simis són molt pareguts a nosaltres, tant que de vegades t’entren ganes de dir “Quin fill de puta el mono dels collons!”. Disculpeu-me el llenguatge groller, però és que no he pogut oblidar un documental en què els ximpanzés es baldaven a colps, practicaven alegrement la violència i mataven la cria d’una nova membre del grup perquè temien que els haguera arribat prenyada de fora. Que tendres i humans, no? Però no tot està perdut, no estem abocats a ser violents per cap ADN malcarat i perdonavides. Fa dos milions d’anys, una branca dels ximpazés s’escindí del tronc comú per a donar lloc al Pan paniscus, més conegut com bonobo.

A diferència del ximpazé comú (Pan troglodytes), el bonobo s’organitza en matriarcat i, segons el zoòleg holandés Frans de Waal, és capaç de manifestar altruisme, compassió, empatia, amabilitat, paciència i sensibilitat. És cert que poden arribar a caçar, fins i tot primats més menuts, però en un seguiment fet durant cinc anys només ho aconseguiren en tres ocasions. Definitivament, els bonobos són uns parents molt enrotllats i no només perquè siguen pacífics, sinó perquè passen el dia enrotllant-se els uns amb els altres i de maneres també molt humanes: femelles i mascles, mascles i mascles, femelles i femelles, amb coit, només amb petting, bucogenitalment… I si no hi ha companyia, doncs com es fan eixes coses quan no es té companyia. Són ells, els bonobos, i no els hippies els qui van inventar allò de “Fes l’amor i no la guerra” i és als bonobos a qui ens hem d’assemblar i a qui hem de considerar cosins, cosins germans.

Ja com a honoris causa, Jane Goodall féu una conferència a l’aula CAM d’Alacant. Tot va ser parlar del ximpanzé comú, hostil i patriarcal i sense possibilitat de fer preguntes en acabar la xarrada. Un comando d’activistes bonobistes s’apropà a la conferenciant i li demanà pels bonobos. La seua resposta fou, més o menys, “Oh, yes, yes, bonobos… I bring potatoes”. Tan bons i tan oblidats, apunteu una altra causa justa a la qual hem de sumar-nos: Salvem els bonobos!