Hui, 9 de juliol, toca parlar del Petroli. En este mateix dia, però de l’any 1873 i en el marc d’una vaga iniciada dos dies abans, milers d’obrers alcoians es concentraren davant de l’Ajuntament. Una comissió entrà a la casa consistorial per a negociar amb l’autoritat i els patrons. Agustí Albors, generosament untat pels amos, ordenà disparar contra la classe que l’havia fet alcalde i així començà un combat de quasi 20 hores, durant el qual es produïren molts incendis. Per això, esta revolució cantonal i anarquista s’anomena el Petroli. Albors pagà amb la vida i, tal com diu la làpida, la ràbia dels revoltats s’encruelí amb el seu cos. Després vingueren tres dies de govern obrer, els militars, la negociació, una falsa promesa d’amnistia i, com quasi sempre, la repressió dels rics als pobres. Polítics i historiadors de tot el món han escrit molt sobre el Petroli, però a mi la lliçó me l’ensenyà una novel·lista alcoiana, Isabel-Clara Simó. Gràcies a Júlia, títol i personatge principal del llibre, em vaig fer una idea de com va ser aquella gesta. Ací en van uns fragments:

“El juliol del 73 havia molta gana a Alcoi. I el poder és sempre el poder. Si ells diuen demà és festa que és el dia, del que siga, del patró o de la Constitució, del naixement d’un príncep o de dol per la mort d’un rei, tot està bé. Si els obrers diuen, demà no es treballa, perquè passem gana, aleshores això és desordre, això està castigat. Les vagues del juliol del 73 foren sonades. La mare deia que hi havia 10.000 obrers en vaga. L’avi Aracil, que devien ser uns 7.000” [… ] “Però… mira, en Alcoi no es pot ser obrer i no ser anarquista. O bé un és ric, o bé anarquista. I si un és obrer i no és anarquista, és que té l’esperit de ric, de llepaculs de l’amo, i renega de la seua condició, que és la pitjor cosa que es pot fer” […] “En el judici no s’aclarí res de res. Van quedar com uns revoltosos. Engels va dir que era la pitjor manera de fer una revolució, però Engels no va estar en Alcoi el 73″

Efectivament, l’any 1894 Friedrich Engels escriví una memòria d’aquells fets que anomenà Els bakuninistes en acció, en què diu coses com “Totes les notícies terrorífiques dels periòdics burgesos, que parlen de fàbriques incendiades, guàrdies afusellats en massa, persones ruixades amb petroli i després cremades, són pura invenció. Els obrers vencedors, encara que estiguen dirigits per aliancistes, són sempre massa generosos amb l’enemic per a actuar així. Este enemic els imputa totes les atrocitats que ell no deixa de cometre quan venç”, però que acaba amb la sentència següent: “Els bakuninistes espanyols ens han donat un exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució”. Hi podem estar d’acord o no, era l’opinió d’Engels. Però, al cap i a la fi, Engels no va estar a Alcoi l’any 1873 i, a més, era un comunista i… què saben eixos de fer una revolució?