Huracà Barberà
La vespra de sant Joan de l’any passat, abans d’anar a dinar, féiem temps uns amics a la barraca de La Verdad. El sol lluïa esplendorós, la pólvora de la mascletà omplia l’aire i tots badàvem alegres entre cerveses, coca amb tonyina i assortits de canapés. Semblava que aquell anava a ser un dia de Fogueres més. Però no, l’enrenou humà de la zona vip on ens havien colat s’obrí i una llum potent i bronzejada m’encegà. Tractí de fugir, però m’ho impedí la tanca metàl·lica de la barraca. Ell vingué a mi, era el president Camps. Sense perdre un punt de bioluminescència em somrigué i en aquell somriure vaig entendre que em deia “Jordi, Jordi, per què em perseguixes?” Tranquils, ni vaig caure de l’haca, ni vaig canviar de fe, perquè sé que el genuí valencianisme està en el meu partit i el Bloc no fabrica per a altres marques.
Valga l’anècdota per a provar que un encontre amb la primera autoritat valenciana no s’oblida fàcilment. Per això, algú deu recordar a Milano o Forever Young el pas del Molt Honorable: “Oye, Chema, que ha llamado Francisco Camps, a ver si tenemos las facturas de sus trajes y como eras tú quien llevaba la caja…” “¿Francisco Camps?” “Sí, chico, el presidente de Valencia ¿no te acuerdas?” “¡Joder, Manolo, claaaro que me acuerdo! Un tío muy correcto, sí. Pagó a tocateja y entre los billetes me encontré un prospecto de Fortasec”. “Es que su mujer es farmacéutica. ¿Y no se llevó la factura?” “No, tenía mucha prisa por no sé qué de una reunión muy importante de la comunidad. Eso sí que es un servidor público, saca tiempo el tío pa las cosas de su finca y todo, no como la Aguirre que…” “Cuidado con esos comentarios aquí, Chemita, que los carga el diablo”.
I després Chema i Manolo haurien trobat el duplicat de la factura i jo no hauria escrit açò. Tan bona carrera com estava fent Camps i per quatre trages cagats es llançarà a perdre tota. “Més van robar els altres” diu una veu popular, però és que ara no parlem ja de d’acceptar trages com a regal, sinó de mentir a la ciutadania i si això és demostra Camps quedarà inhabilitat, almenys moralment. I després què? Estarem desemparats els valencians? Trobe que no, en passar esta maror arribarà l’huracà. El PP valencià no té millor trumfo que Rita. Serà candidata a la presidència de la Generalitat i potser arribarà al palau del carrer Cavallers evocant el seu estimat Paco amb la lletra aquella de Dylan: “An innocent man in a living hell […] But it won’t be over till they clear his name and give him back he’s done. Put in an prison cell…”
Comentaris recents