Danys col·laterals
El dilluns 14 de setembre, en la inauguració d’Invattur, un periodista va demanar a Francesc Camps si tornarien al PSPV les alcaldies de la Vila Joiosa, Dénia i la Vall de Laguar a canvi d’evitar la moció de censura de hui a Benidorm, tal com va proposar el ja alcalde i exsocialista Agustín Navarro. El Molt Honorable va respondre més o menys que “Estamos muy contentos de inaugurar este centro”. Quatre dies després i també a Benidorm, Camps aprofitava una visita a l’església de Sant Jaume per a manifestar “Li pregarem a la Mare de Déu per a que tot isca bé”. I la Mare de Déu del Sofratge ha atés les pregàries del president com el president al periodista, deu ser una advocació trànsfuga. Quant al PSOE, díhuit anys criticant el Marujazo i ara torna a manar a Benidorm gràcies al Bañulazo; la que no suma, se n’ix. 
Dos anys de legislatura i catorze mocions de censura al País Valencià em semblen suficients per a considerar el pacte antritransfuguisme com un brindis al sol més. Mentres les actes de regidor o diputat pertanguen als electes, no es pot fer més que condemnar-los moralment si se’n passen a l’enemic, investigar si hi ha hagut interessos o maletins ocults i aguantar les conseqüències. Ja que votem llistes tancades, podrien canviar la llei perquè es desposseïra del càrrec a qui trenca la disciplina de vot. Així, Pérez Fenoll continuaria ara d’alcalde i Rafael Simancas hauria sigut president de Madrid l’any 2003. Molt més democràtic resultaria un sistema de llistes obertes, però als partits que tenim no els va la idea. Preferixen fer ells el càsting d’elegibles, amb l’habitual equilibri familiar intern, defenestració de crítics i sobrevaloració d’adeptes. Després passa el que passa.
Però el que passa ací és més greu perquè, al final, hi haurà una víctima col·lateral inesperada de les mocions de censura a Benidorm: la fonètica valenciana. Impulsat pel trampolí benidormí, Zaplana abastà el govern valencià i ens va desafricar la llengua tant com va poder: de la seua boca no eixia mai una Generalitat, tot era dir Ieneralitat. I ara, entre periodistes i polítics, no fan més que despalatalitzar. Diuen Pérez… Fenol, que sona a compost químic o marca de xampú barat; i José Joaquín… Ripol, i a mi, en comptes del president de la Diputació, em ve al cap RuPaul, famosíssima drag queen nord-americana, i me’ls imagine al dos cantant Don’t Go Breaking My Heart en un despatx del Palau Provincial. Això no és seriós, feu-me una moció de censura.
Dret a la bellesa
Al començament d’este estiu que ara acaba, vaig tindre el plaer de compartir àpat i arguments amb Eduard Mira, sociòleg, assagista, estudiós del cos i l’ànima de la ciutat, comissari d’exposicions, assessor àulic i no sé quantes coses més. Sobre les estovalles, menges típiques de la mar: mussola, calamar, ous de lluç, amanida de saladures i el millor arròs a banda que es fa a esta banda del puig Campana. Cerveses per a la set, vi negre per al paladar i orujo per a afavorir la digestió dels sofrits comensals. Jo vaig demanar postres, ell no. Mentre begudes i viandes apareixen i desapareixen a taula, el mestre parla un poc de tot. Jo l’escolte atent, com Corbino escolta Godofred de Chaucer en la seua penúltima novel·la. Llegir-la paga la pena, però feu-ho amb un bon diccionari al costat, que l’autor té gust pel lèxic antic i sonor: calàpet, atanor, eixalbar, prosàpia, batollar, destrer, glànola, nauxer, fiola, emblar, malanança, hetera, sòlit, gaubança, ribald…
Les tribulacions d’en Mira no són les dels espies vells que descriu. L’atribolen la salut del país i la democràcia en què vivim, el civisme minvant que observa, la impostura d’algunes correccions polítiques… I entre totes estes qüestions una que ens resulta especialment punyent: l’urbanisme i l’enrenou que campegen a Xàbia. A ell perquè és el port on ha recalat amb Astrid, la seua dona, i a mi perquè és el meu partit qui governa el municipi. S’explica el company de taula i ho fa com qui creu en el projecte del Bloc. És la crítica d’algú que et valora i eixa és sempre sincera i sol ser fonamentada. “Un partit conservacionista no pot fer això amb el patrimoni”, diu. A més de la raó, li reconec la capacitat de condensar una llarga reflexió en pràcticament un aforisme. El dinar continua i ara compara la relació d’Holanda i Flandes amb la de Catalunya i València i les troba molt semblants. Els caràcters català i holandés resulten circumspectes als riallers valencians i flamencs dels suds respectius. L’idioma és comú, i tant, però la gent és d’una altra pasta: “Una llengua s’escampa segons els meridians, però els sentiments seguixen els paral·lels”. En una altra ocasió, en enumerar els llocs d’Europa on es trobava còmode, digué: “No em fie d’una ciutat que no tinga catedral gòtica. Per això, Madrid no m’agrada”. I arrufà el nas mentre feia que no amb el cap.
I així, després de lamentar un model turístic que buida els restaurants i ompli els supermercats, després de doldre’s perquè els arquitectes, i no la gent de lletres, fan d’urbanistes, després de batre’s contra els molts auditoris i centres socials alçats més per supèrbia de l’alcalde que per necessitat del poble, després clamar justícia per tots els enderrocs injustos i declarar la guerra a la modernor coenta i despersonalitzadora, després de tota eixa proclama em digué concís: “Jordi, tenim dret a la bellesa”. Inapel·lable.
Comentaris recents