Mentre li van quedar forces per a fer-ho, Bobby Sands explicà, en Un dia en la meva vida, el com i el perquè de la vaga de fam que li va costar la vida. Quasi 30 anys després, la memòria dels deu morts de la presó de Long Kesh continua ben viva a l’Ulster i els murals amb la imatge de Sands recorden a republicans i unionistes que les rialles del seus fills seran la seua revenja. Sands era membre de l’IRA, un grup terrorista que no hauria tingut mai tant de pes en el conflicte nord-irlandés, sense l’actitud brutal amb què els successius governs britànics tractaren de resoldre’l. Des del Diumenge de Sang de 1972 i durant més dos dècades, la mà dura de Londres no deixà de crear màrtirs amb què atiava el foc dels arguments i les armes. Així, per a evitar un nou màrtir d’ETA, Rubalcaba cedí i al País Basc les pintades que demanen la llibertat d’Iñaki de Juana van esborrant-se a poc a poc.

Abans que Sands i De Juana, un altre home posà en perill la pròpia vida per a fer-se escoltar pel món i l’enemic. Mohandas Karamchand Gandhi no estava vinculat a cap grup armat i detestava la violència, dos condicions presents també en el pensament i la biografia d’Aminatou Haidar. Ho té difícil perquè al govern del Marroc li fa igual sumar una víctima més al Sàhara Occidental. Espere que l’activista puga tornar viva al seu país i continuar lluitant des d’allà per la llibertat del seu poble. Una llibertat robada als sahrauís pel Marroc, un robatori consentit per Espanya i mantingut per un joc sinistre de negocis i estratègies geopolítiques. I quan tot açò acabe, què passarà? Continuaran tranquil·litzant-nos les maneres occidentals dels ministres marroquins? Continuarem ignorant la tortura, l’assetjament, l’exili de tot un poble? Continuarem preferint la balança comercial favorable a la de la justícia?