Home » 2009 (Page 2)
Yearly Archives: 2009
Hemipaís
Perquè tinc amics en l’infern i també en el Partit Popular de la Comunitat Valenciana, he anat unes quantes vegades a la recepció que cada 9 d’Octubre fa el president de la Generalitat; el d’ara i el d’abans, que al final, ja veus, no estan resultant tan diferents. Després de molts anys fent doblet de manifestacions ―de matí amb la Joventut Valencianista i de vesprada amb els Joves de la UPV―, ens havíem guanyat viure una diada diferent, eixir de casa amb trage ―blau marí, Massimo Dutti, no conserve la factura―, assistir tranquil·lament a la baixada de la Reial Senyera, prendre unes cerveses al carrer la Pau mentre passa la processó cívica i practicar després l’encalç de la croqueta institucional a la plaça de Manises. En l’atapeïda recepció de l’any 2005, un dels cambrers no pogué travessar amb èxit l’estret congost humà i anaren per l’aire les copes de la seua safata. El diari Levante es féu ressò de tan magna tragèdia i explicà en la secció el Vaivén que una part del líquid enlairat ―potser un Martini roig― aterrà sobre Glòria Marcos. Això és cert, però no és tota la veritat, jo estava allà mateix per a contar-vos-ho ara. El principal damnificat d’aquell desequilibri fou Juli Esteve, director d’InfoTV, sobre el qual es barrejaven refrescos i vins blancs i negres. Algú cridà “Alegria!” i ell, cobert pel còctel indesitjat, respongué “Alegria no, tintoreria, tintoreria!”.
.JPG){kind=link}
El passat 25 de setembre, aquell convidat que begué més per fora que per dins vingué on jo treballe per a tractar amb el meu director, eixa bellíssima persona que llig este bloc i em té més considerat del que meresc. Per açò últim, ens presenta i em demana que m’unisca a la reunió. El periodista ve de València amb còpies de l’últim documental que han produït: Moriscos: els valencians oblidats. Com els altres que he vist ―En el país dels cecs: una radiografia del Castelló de Carlos Fabra, La utopia desarmada: memòria d’un País Valencià republicà i Almansa 1707: de la revolta a la repressió― és molt bo. Vegeu-los en el web perquè difícilment els emetran per televisió, InfoTV era i és un projecte incòmode per a l’actual Consell i, consegüentment, no li han concedit cap canal local o comarcal. La tele més valenciana del món haurà de sobreviure en
Internet i anar tirant gràcies a una producció documental de qualitat. Esteve sembla resignat, però no vençut, i confia que les coses canviaran. Parlem un poc de política i ens comenta que li agradaria fer un documental sobre per què els valencians som com som, un treball bàsicament sociològic. Diu que “sí, som un poble, però… som realment un país? Ací la gent viu el dia i pel país ens preocupem només una part. En realitat som un hemipaís, un país a mitges”. M’apunte el terme, crec que ens definix bastant bé.
Frise per poder vore algun dia eixe projecte de documental en què pensa Juli Esteve, però encara més perquè canvien les coses en el sentit que als dos ens agradaria i perquè este mig país que som tinga un futur com el del mig pollastret de la rondalla d’Enric Valor: vencedor dels seus contraris, sobirà.
Ontinyent
Ens diuen caragols, perquè fem la festa quan plou, a l’abril, i perquè som banyuts, arrossegats i amb la casa damunt. Com si ells no parlaren amb cançoneta, ens anomenem xauets, perquè la nostra tonada els recorda la d’eixa au passeriforme. Fa anys pel carnestoltes, una colla de Muro eixí al carrer engominada, amb trage, una cullera de fusta a la solapa i una pancarta on podia llegir-se “22, 23, i 24 sempre”; anaven disfressats d’alcoians. En este oceà intercomarcal que va d’Agres a Tibi, la pluja més o menys àcida de les burles descarrega principalment sobre la fèrtil, rica e delitosa illa d’Alcoi. És antològica la disputa veïnal entre socarrats i alcoians i s’ha d’anar amb compte quan es fa aquell acudit que diu que a Cocentaina les festes són a l’agost perquè és el mes que sant Jordi dóna vacances a sant Hipòlit, patró de tots els contestans.
La proximitat, la convivència, els matrimonis mixtos, els fluxos migratoris i la bona fe en general fan que totes estes picabaralles no passen de ser les bromes amables que, entre xarrades i colps de café, es fan uns amics al voltant d’eixa barra geogràfica que Emili Beüt anomenà les Valls d’Alcoi. Però, mentre Benilloba, Cocentaina, Penàguila, Gorga, Muro… i Alcoi riuen i es burlen alegres, en un racó del bar, amagat darrere del port d’Albaida, Ontinyent cova la seua enveja. Quan intervinga en l’escena dirà que els seus moros i cristians són més lluïts, que la seua indústria és més potent o que els seus rics són més rics; dirà qualsevol cosa que el situe per damunt d’Alcoi. En un parell d’ocasions, l’ontinyentí Pere Mayor, líder carismàtic i secular del valencianisme no dimissionari, em recordà que ATEVAL té la seu a Ontinyent i no a Alcoi. Ho encaixe, d’acord, però no és un punt de set.
Si es combina esta rivalitat entre ciutats veïnes amb la nul·la voluntat que té l’actual govern municipal d’Alcoi per a encarar responsabilitats i assumir culpes, tindrem l’origen d’un altre episodi gloriós de la gestió de Sedano al capdavant de l’Ajuntament. Quan el passat mes d’agost un nou brot de legionel·losi es cobrà la vida d’un altre veí, Ontinyent degué aparéixer al mapa de la Terra Mediocre del nostre primer edil com una mena de Mordor, d’allà venia el bacteri maleït que s’abraonava sinistre sobre els pobres alcoians. Després vam saber que això no era cert, que no hi ha cap conjuració ontinyentina per a acabar amb nosaltres, però encara estem esperant que algú demane disculpes per l’error. Els verbs rectificar, esmenar o retractar-se no estan en l’agenda del PP alcoià. Quanta supèrbia, redéu!
I ara una recomanació. Per a saber més sobre dites, tòpics i comentaris entre veïns, llegiu Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Sanchis Guarner, quin gran mestre.
Danys col·laterals
El dilluns 14 de setembre, en la inauguració d’Invattur, un periodista va demanar a Francesc Camps si tornarien al PSPV les alcaldies de la Vila Joiosa, Dénia i la Vall de Laguar a canvi d’evitar la moció de censura de hui a Benidorm, tal com va proposar el ja alcalde i exsocialista Agustín Navarro. El Molt Honorable va respondre més o menys que “Estamos muy contentos de inaugurar este centro”. Quatre dies després i també a Benidorm, Camps aprofitava una visita a l’església de Sant Jaume per a manifestar “Li pregarem a la Mare de Déu per a que tot isca bé”. I la Mare de Déu del Sofratge ha atés les pregàries del president com el president al periodista, deu ser una advocació trànsfuga. Quant al PSOE, díhuit anys criticant el Marujazo i ara torna a manar a Benidorm gràcies al Bañulazo; la que no suma, se n’ix. 
Dos anys de legislatura i catorze mocions de censura al País Valencià em semblen suficients per a considerar el pacte antritransfuguisme com un brindis al sol més. Mentres les actes de regidor o diputat pertanguen als electes, no es pot fer més que condemnar-los moralment si se’n passen a l’enemic, investigar si hi ha hagut interessos o maletins ocults i aguantar les conseqüències. Ja que votem llistes tancades, podrien canviar la llei perquè es desposseïra del càrrec a qui trenca la disciplina de vot. Així, Pérez Fenoll continuaria ara d’alcalde i Rafael Simancas hauria sigut president de Madrid l’any 2003. Molt més democràtic resultaria un sistema de llistes obertes, però als partits que tenim no els va la idea. Preferixen fer ells el càsting d’elegibles, amb l’habitual equilibri familiar intern, defenestració de crítics i sobrevaloració d’adeptes. Després passa el que passa.
Però el que passa ací és més greu perquè, al final, hi haurà una víctima col·lateral inesperada de les mocions de censura a Benidorm: la fonètica valenciana. Impulsat pel trampolí benidormí, Zaplana abastà el govern valencià i ens va desafricar la llengua tant com va poder: de la seua boca no eixia mai una Generalitat, tot era dir Ieneralitat. I ara, entre periodistes i polítics, no fan més que despalatalitzar. Diuen Pérez… Fenol, que sona a compost químic o marca de xampú barat; i José Joaquín… Ripol, i a mi, en comptes del president de la Diputació, em ve al cap RuPaul, famosíssima drag queen nord-americana, i me’ls imagine al dos cantant Don’t Go Breaking My Heart en un despatx del Palau Provincial. Això no és seriós, feu-me una moció de censura.
Dret a la bellesa
Al començament d’este estiu que ara acaba, vaig tindre el plaer de compartir àpat i arguments amb Eduard Mira, sociòleg, assagista, estudiós del cos i l’ànima de la ciutat, comissari d’exposicions, assessor àulic i no sé quantes coses més. Sobre les estovalles, menges típiques de la mar: mussola, calamar, ous de lluç, amanida de saladures i el millor arròs a banda que es fa a esta banda del puig Campana. Cerveses per a la set, vi negre per al paladar i orujo per a afavorir la digestió dels sofrits comensals. Jo vaig demanar postres, ell no. Mentre begudes i viandes apareixen i desapareixen a taula, el mestre parla un poc de tot. Jo l’escolte atent, com Corbino escolta Godofred de Chaucer en la seua penúltima novel·la. Llegir-la paga la pena, però feu-ho amb un bon diccionari al costat, que l’autor té gust pel lèxic antic i sonor: calàpet, atanor, eixalbar, prosàpia, batollar, destrer, glànola, nauxer, fiola, emblar, malanança, hetera, sòlit, gaubança, ribald…
Les tribulacions d’en Mira no són les dels espies vells que descriu. L’atribolen la salut del país i la democràcia en què vivim, el civisme minvant que observa, la impostura d’algunes correccions polítiques… I entre totes estes qüestions una que ens resulta especialment punyent: l’urbanisme i l’enrenou que campegen a Xàbia. A ell perquè és el port on ha recalat amb Astrid, la seua dona, i a mi perquè és el meu partit qui governa el municipi. S’explica el company de taula i ho fa com qui creu en el projecte del Bloc. És la crítica d’algú que et valora i eixa és sempre sincera i sol ser fonamentada. “Un partit conservacionista no pot fer això amb el patrimoni”, diu. A més de la raó, li reconec la capacitat de condensar una llarga reflexió en pràcticament un aforisme. El dinar continua i ara compara la relació d’Holanda i Flandes amb la de Catalunya i València i les troba molt semblants. Els caràcters català i holandés resulten circumspectes als riallers valencians i flamencs dels suds respectius. L’idioma és comú, i tant, però la gent és d’una altra pasta: “Una llengua s’escampa segons els meridians, però els sentiments seguixen els paral·lels”. En una altra ocasió, en enumerar els llocs d’Europa on es trobava còmode, digué: “No em fie d’una ciutat que no tinga catedral gòtica. Per això, Madrid no m’agrada”. I arrufà el nas mentre feia que no amb el cap.
I així, després de lamentar un model turístic que buida els restaurants i ompli els supermercats, després de doldre’s perquè els arquitectes, i no la gent de lletres, fan d’urbanistes, després de batre’s contra els molts auditoris i centres socials alçats més per supèrbia de l’alcalde que per necessitat del poble, després clamar justícia per tots els enderrocs injustos i declarar la guerra a la modernor coenta i despersonalitzadora, després de tota eixa proclama em digué concís: “Jordi, tenim dret a la bellesa”. Inapel·lable.
El Tractat
En llaor de sant Bartomeu, màrtir patró dels armenis —no fa molt martiritzats, pels turcs quan eren imperi—, i d’Abdó i de Senén, beneïts Sants de la Pedra, coneguts dellà la Sénia com sant Nin i com sant Non —estos catalans, que poca-soltes que són!—, es fa al Campet de Mirra festa com no n’hi ha al món. Este poble tan menut reviu una història gran: el pacte que allà signaren el nostre bon rei en Jaume i l’infant dels castellans. Quasi versege i tot, el que faltava.
Amb els nobilíssims n’Enric de Blesa i en Miquel Martineç, senyors de Xàtiva i Mutxamel, vaig anar a la representació del Tractat d’Almirra. Té lloc cada 25 d’agost i us la recomane vivament. Pagà la pena endinsar-se en aquelles contrades encara lliures de l’especulació, gaudir d’hora i mitja de teatre a la serena, comprovar que, en este cas, el terme amateur s’adiu més amb l’origen llatí (‘qui estima’) que no amb el manlleu francés (‘aficionat’), remembrar nostre passat, escoltar música antiga, vore focs artificials…
Falta una estampa de l’auca? I tant que hi falta… el sopar! Escolteu, gentils i serfs, el consell d’un menestral: porteu de casa el recapte, si no voleu dejunar. I no és per manca de fonda, que n’hi ha una de ben gran, és que l’hostaler és mestre en no servir-te ni un plat. Faràs la teua comanda i esperareu, tu i la fam, mentre el vilatà que arriba prompte es cruspix l’entrepà. Ni avisa de la tardança, ni el commou l’afamat, però es justifica alegre, que és cosa molt principal.
Llevat d’això, una gràcia. Per sant Lluís, rei de França, l’any que ve tots al Tractat.
UGT i CCOO… del País Valencià?
Segons els lingüistes, els verbs performatius són aquells amb els quals dir és literalment fer. Jurar i prometre en són dos exemples ben clars. Quan algú jura o promet el que siga l’acció ja està feta. Que finalment, com en els judicis de les pel·lis americanes, diga la veritat, tota la veritat i res més que la veritat o complisca fidelment les obligacions del càrrec sense tirar mà a la caixa són figues del paner de l’ètica, no de la lingüística.
L’any 2003, juntament amb la Intersindical Valenciana, Comissions Obreres i la UGT signaven el Compromís pel Valencià. Amb els sindicats, es comprometien també associacions cíviques, institucions acadèmiques i partits polítics, entre els quals estaven tots els que suposeu i també el PSPV. El compromís prenia forma en la defensa de 50 mesures de suport al valencià. Citaré només la primera:
1. Promulgar normes legals que afavorisquen actuacions encaminades a la defensa, ús i promoció del valencià.
Està bastant clar, no? Doncs bé, el jurista, lingüista i sindicalista Francesc Esteve ens informa, en un article a El Temps (núm. 1313, 11 d’agost de 2009), que UGT i CCOO han pactat amb el PP i sindicats com CSI-CSIF i CEMSATSE una Llei d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana que no recull l’anomenat requisit lingüístic. A diferència del que passa a les Balears, el País Basc, Catalunya i Galícia, als qui opositen a una plaça de funcionari al País Valencià no se’ls demanarà que en coneguen la llengua pròpia.
De tant en tant, continuarem trobant-nos, sota l’emblemàtic elm de Pere el Cerimoniós, el malcarat o malcarada de torn que t’amolla “A mí es que si no me habla en castellano no le voy a atender” o un “¿Cómo dice?” que ho diu tot. I serà així gràcies en part a CCOO i UGT, tan prests a onejar senyeres pel 9 d’Octubre i el 25 d’Abril, a agafar la pancarta per demanar serveis públics de qualitat, a reclamar millor atenció al ciutadà…
M’agradaria conéixer l’opinió dels amics i companys nacionalistes, independentistes alguns fins i tot, que continuen sindicats a la UGT i CCOO. M’agradaria, però tem que continuaran pietosament muts… i a la gàbia, és clar.
Ab gran goig, sens improperi
Anit vaig assistir a una representació del Misteri d’Elx, un dels assajos previs a la Festa, per a ser exactes. La solitud del despatx, la falta de son i el dia plujós de hui conviden a la introspecció, a transitar l’ànima pròpia. Vaja, quin desordre m’hi he trobat! Recorde ara la pregària de la Maria: “Gran desig m’ha vengut al cor/ del meu car Fill ple d’amor/ tan gran que no ho podria dir/ on, per remei, desig morir”. El cel de la Basílica s’obri i, des de la Magrana, l’àngel anuncia: “Déu vos salve, Verge Imperial,/ Mare del Rei celestial,/ jo us port saluts e salvament/ del vostre fill omnipotent”.
Sant Joan rep la palma que l’àngel ha donat a Maria: “Ai, trista vida corporal!/ Oh, món cruel, tan desigual!/ Oh, trist de mi! Jo on iré?/ Oh, llas, mesquí! Jo què faré?”. Després de sant Pere i una part dels apòstols, n’arriben tres més: és el Ternari. Camí del cadafal, molt a prop d’on estic assegut, la seua polifonia m’aborrona: “Oh, poder de l’Alt Imperi,/ Senyor de tots los creats!/ Cert és aquest gran misteri/ ser ací tots ajustats”. Tal com volia, la Mare de Déu mor i els apòstols avisen les Maries per a soterrar-ne el cos. En llatí, entonen el salm 114.
Però la judiada reclama les despulles: “No és nostra voluntat/ que esta dona soterreu,/ ans de tota pietat/ vos manam que ens la deixeu”. Lluiten, els israelites queden paralitzats i supliquen “Som nós penedits/ de tot nostre cor/ Pregam-te, Senyor,/ nós vulles guarir”. Ja convertits i sanats, s’unixen al càntic: “Respectant la tal figura,/ ser de tant majestat,/ de la Verge santa i pura,/ adorem-lo de bon grat”. Davalla de l’altura un cor d’àngels, la Mare de Déu ressuscitada és assumida al cel, sant Tomàs es disculpa per arribar tard (“Vós m’hajau per excusat/ que les Índies m’han ocupat”) i la Verge és coronada per Déu mateix. Una pluja d’oripell torna a fer el miracle.
Disculpeu-me, tres hores i tanta bellesa no caben en pocs paràgrafs. Una barreja d’espiritualitat cristiana, de mestria musical i d’orgull valencià m’envaí en escoltar esta obra quasi tan antiga com el nostre poble. Feu propòsit d’anar al Misteri; prompte, si no podeu enguany. Potser ens trobarem allà i podrem dir, com els apòstols, “Amb gran goig, sens improperi,/ som ací en breu portats./ Cert és aquest gran misteri/ ser ací tots ajustats”.
El tarongerar de l’alcadessa
Gràcies a Información, hem sabut que Sonia Castedo podrà plantar davant de l’Ajuntament d’Alacant els tarongers que tanta il·lusió li fan. Si la imatge final de la plaça s’assembla a la virtual que publica el diari, la ciutat haurà guanyat molt. Fins fa poc, esta plaça feia de pàrquing exclusiu i gratuït per a autoritats municipals, un ús mesquí de l’espai públic que era bastant habitual en els ajuntaments franquistes. A Alacant pervivia este costum, com una ombra negra de l’horrible edifici de l’Audiència Provincial, també d’època franquista, sobre la llum barroca de la façana consistorial. Amb els tarongers i els sortidors, la ciutadania corrent recuperarà la plaça. L’enhorabona a esta alcaldessa, que dóna places a la gent i lleva honors a Franco. A més, cal felicitar-se per l’arbre que ha escollit la primera edil. Els tarongers faran que la plaça i potser l’Ajuntament siguen més valencians encara, els agermanaran estèticament amb el pati annex al Palau de la Generalitat, ple de tarongers hui en dia, solar pretèrit del Consell de la ciutat que fou i és cap i casal del Regne.
Ai, la taronja! Tan arrelada al nostre imaginari col·lectiu, tan homenatjada pels nostres artistes. N’hi ha als quadres de Sorolla, de Pinazo, de Gastón Castelló. Teodor Llorente recorda la seua infància dient “Vora el barranc dels Algadins/ hi ha uns tarongers de tan dolç flaire/ que, per a omplir d’aroma l’aire/ no té lo món millors jardins”. I, en el Coral romput, Estellés declara així amor i desig: “A tu que et rius, a tu, et voldria tenir/ per sempre al meu costat, rient-te, perquè rius,/ i rius amb tota l’ànima i rius amb tot el cos,/ i rius, amor!, amb tota la teua joventut/ i amb la salut daurada de la taronja oberta/ amb els dits, amb les ungles, bàrbarament alegre!”
L’afany taronger de l’alcaldessa s’emmarca en la també artística iniciativa municipal “Alicante, guapa, guapa, guapa!”, molt més desig que realitat. Un exemple: en ple centre històric, al costat de la cocatedral, hi ha una casa enderrocada i uns contenidors afigen la pudor molesta de la brossa al trist espectacle visual. Passe per allà amb un amic alacantí, ho mira, em mira i diu desconhortat: “Alicante… guarra, guarra, guarra!” Açò em recorda que, durant la intensa campanya europea, vaig assistir amb el meu seguici al sopar de gala de la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes, la PIC. A més de la societat civil més compromesa, hi estàvem tots: la gauche valencienniste, l’eurocommuniste, la postcommuniste i, per descomptat, la gauche divine i el PSOE. Manolo Alcaraz, que és alma mater de la PIC i encarna ell mateix totes les gauches citades, ens donà satisfet la benvinguda: “Xe, açò pareix una boda”. “Sí, però la nóvia no es casa amb ningú”, li vaig dir jo. Va anar bé el sopar. Al final, parlaments, premis, alguna llàgrima sincera i emocionada i un vídeo sobre l’estat d’Alacant, que resultaria molt més divertit si no fóra tan real. Per a vore’l, feu clic en la cara d’Alcaraz.
Barbut Ahmadinejad
No hi ha més remei, per a trobar graciós Mahmud Ahmadinejad cal passar-lo pel sedàs paròdic de Joaquín Reyes. Feu 
clic ací, per a comprovar com millora el de Garmsar quan l’analitza el d’Albacete. El diari que tinc hui damunt la taula no diu res de l’Iran, de la revolució verda, de Mussaví o dels aiatol·làs. A Tel-Aviv, la ciutat de la primavera que enguany celebra el seu centenari, un jueu ultraortodox ha mort un xic de 26 anys i una xica de 16 només perquè són homosexuals. A l’Iran d’Ahmadinejad això és impensable: hi ha jueus, sí, però, tal com va explicar el president, no hi ha homosexuals.
Fa poc he llegit Persèpolis, de la iraniana Marjane Satrapi. Us el recomane, de vegades la millor manera de conéixer la història recent d’un país és a través de les vivències d’un dels seus naturals. El còmic de Satrapi comença en els últims temps de govern de Muhammad Reza i l’esclat de la revolució islàmica que, segons l’autora, hauríem de d’anomenar democràtica. Les llibertats, la vida al carrer, l’ensenyament… pràcticament tot canvià amb el control de l’estat per part dels islamistes, els barbuts, tan qüestionats ara com el xa fa trenta anys.
Després hi ha la por a ser depurats, l’exili d’alguns, la guerra amb l’Iraq aliat dels Estats Units, el temps que Satrapi passà a Àustria, el retorn a Teheran, els estudis d’art dificultats per una moral absurda… Encara no he vist la pel·lícula, però crec que no em decebrà. Bé, com deia, un còmic molt recomanable que, en esta ocasió, sí que podem gaudir en llengua valenciana. I si en voleu més, no us perdeu Brodats; també en català i també boníssim.
Vuelvo a la rumba
Els Puturrú de Fuá van ser un grupet amb certa popularitat als anys 80. No tenien grans temes i el ganxo els venia per una posada en escena còmica i peculiar, que els féu habituals de la televisió. ¿Recordeu aquella cançó que deia “No te olvides la toalla cuando vayas a la playa, wo-wo, sha-la-la, ye-ye-ye-ye? Doncs era seua. En la lletra d’El Ídolo, Curro Fatás repassa les virtuts que l’han encimbellat com a estrela musical: “Canto en lenguas extranjeras, en catalán y en francés y ahora, al ponerse de moda, canto en galego tambén”. I cita un mèrit i costum que té: “Cuando llega el verano, vuelvo a la rumba otra vez”.
El passat dijous, el secretari general dels socialistes valencians visitava Alacant. Va parlar principalment d’una possible moció de censura a Benidorm. Diu que no la faran, però ja vorem com queda la cosa perquè sembla que tenen “hoja de ruta” i tot. Alarte també va aprofitar per a deixar clar que “sin duda Valencia ha ejercido un centralismo sobre las otras provincias y sobre 
Alicante”. En conéixer esta notícia, una lectora interpel·la el d’Alaquàs: “¿Ahora te apuntas al Alicantón?” Jo crec que no, d’alguna manera el PSPV reivindica el que és seu. Diuen que l’alacantinisme modern l’inventà Fernández Valenzuela quan era socialista i president de la Diputació.
El més curiós de tot és que este home, quan arriben les vacances, tracta de descafeïnar el partit que lidera. Primer va ser l’intent de fer desaparéixer el País Valencià de la sigla i ara esta eixida de to provincialista i disgregadora. És una cançoneta vella i ell un artista. Així, en ple estiu i com el vocalista de Puturrú de Fuá, Alarte pot proclamar… “Vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba otra vez! Vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba otra vez!”
Comentaris recents