Home » 2009 (Page 5)
Yearly Archives: 2009
Déu i els burros
Quico, l’avi matern, era un home entranyable però de parar seriós. Barret a l’estiu i gorra a l’hivern, lluïa al front un clotet resultat d’una guitza que, de menut, li va propinar una haca. Sembla un miracle que sobrevisquera al colp, aquell ferrat del dimoni posà en escac el meu arbre genealògic quasi tant com la Guerra Civil. No sé si era un home poc o molt religiós, era eixut de carns i també de paraules. Tots els anys anava a la processó de la Mare de Déu d’Agres, però també amollava algun “Copó!” si alguna cosa l’enutjava.
Contava la història real d’un burrero molt descregut i malparlat que, travessant el barranc del Cint, duia llenya a Alcoi. En una ocasió, a l’altura del mas del Potro, una roca es va desprendre de la muntanya i, amb gran enrenou i rapidesa, redolava cap ell i el seu bestiar gros. Veient-se indefens i desemparat, s’encomanà al cel: “Ajuda’m, Senyor, ajuda’m!” I el Senyor l’ajudà, la pedra topà amb una altra i féu un bot tan gran que passà molt per damunt d’ell. En vore’s salvat, l’home alenà per a exclamar tot seguit “Me cague en Déu, quina por que he passat!”.
Molts anys després, l’amic Jordi Sempere i jo vam arribar a la conclusió ferma, lúcida i resolta que Déu no existia. Això va ser amb 19 anys, un dissabte d’estiu, amb la resta d’amics fora i la inspiradora ajuda del plis-plai pres a litres. Tota la nit bevent, filosofant i reforçant l’estrenada convicció atea. De camí a un altre bar i enmig de l’argumentació mútua, una jove gitana molt dolceta —un àngel evangèlic segurament— entrà en la conversa per a dir-nos que ens equivocàvem. L’endemà ho parlàrem serenament i per telèfon, convinguérem que no podíem renunciar a la fe. Ara havíem de fer alguna cosa que agradara Déu. Vam muntar un grup de joves nacionalistes.
Els anys han passat. Jordi ha deixat de creure en Déu una altra vegada i sembla que li durarà. Jo, en canvi, fa molts anys que no crec en el café licor. El cas és que parlàrem de tot açò la setmana passada en un sopar amical. Hi havia entre els comensals un sacerdot catòlic, que, per a compensar les nostres pèrdues, creu i beu. Parlàrem de les coses divines, de les humanes i dels scouts —que estan a mig camí de les unes i les altres—, però sempre en un to distés, reflexiu i respectuós. Crec que és el que cal i el que trobareu en el cicle de conferències Laïcitat i religió a Europa. Comença hui, no us el perdeu, per l’amor de Déu.
Va de bo!
Abatut pel valencià? Exclosa de l’anhelada promoció interna per falta de punts? Entristit per no escriure bé la llengua que ha parlat tota la vida? Perseguida pel requisit lingüístic? Fart de vore que les úniques paraules que li adreça la Junta Qualificadora són NO APTE? Resolta a ser una més dels milions de valencianoparlants? Desitjós de ser acollit per esta llengua d’acollida? No desespere, ja ha arribat a les llibreries el producte que necessitava: Va de bo!
Indústries Bioeditorials Bromera, el Laboratori del Doctor Forcadell i el Departament de Filologia del Sistema Lingüístic Compartit han unit esforços i personal per a oferir-li la resposta eficaç i amena que estava esperant. Llance al contenidor de reciclatge eixos vells i avorrits manuals, en què prefixos com pseudo, ex o vice encara s’unixen al mot següent per mitjà d’un guionet, i córrega a reservar el seu exemplar de Va de bo! Sorprenga veïns i amistats amb un valencià culte i alhora natural, pròxim, patrimonial.
Esta definitiva eina de formació està adaptada a les exigències del Marc europeu comú de referència per a les llengües i, consegüentment, als continguts i models d’examen de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Pujar al tren de la modernitat i aprendre quasi sense adonar-se’n és ara possible gràcies a Va de bo! Clique en la imatge per a fer un tast del nou producte, estem segurs que li agradarà. 
I després de la televenda, ve la secció d’autobombo, perquè sorprenentment, i a l’ombra de Robert Escolano, Mari Àngels Francés, Hèctor Gonzàlvez (Kamerad Koordinator), Maribel Guardiola, Carles Segura i Juli Martínez, jo he sigut un dels autors. N’he fet l’apartat “Així és el nostre país”; per cert, el país és el que apareix en la imatge que hi ha al final: 22.826 km2 del Sénia al Segura, ni més ni menys. Va de bo! deu ser una passada. Dic deu perquè encara no l’he revisat de cap a cap, no he pogut passar del pròleg. L’acadèmic Pérez Saldanya hi diu dels qui hem fet el llibre que som “un grup molt dinàmic i amb una àmplia formació lingüística i pedagògica […] joves lingüistes i ensenyants […] professionals amb una llarga implicació en les tasques de difusió i dinamització de la llengua”.
No m’havia sentit tan cofoi des de l’última vegada que em van dir guapo. Quan va ser això?
Un rojo alicantino
L’octubre passat, Ana Sempere comentava: “A mi me gustaría saber lo que piensas sobre la Avenida JOSE JORNET NAVARRO que han dedicado a un rojo Alicantino. Besets mil”. Respondré en pla consultori sentimental d’Elena Francis: “Querida Ana, me parece maravilloso que le hayan dedicado una avenida a un rojo alicantino, no tanto por lo que tenía de alicantino, sino por lo que tuvo de rojo, que es el color del amor, la pasión y un mérito poco considerado a la hora de que te dediquen algo en Alicante”.
A Ana Sempere, a qui no conec personalment, li envie l’agraïment per descobrir-me l’avinguda i tot el meu suport, ara que es recupera d’una operació. Anem al tema. José Jornet Navarro (Alacant, 1916-2007) va ser un dels molts republicans que lluità contra el feixisme a esta banda dels Pirineus i fou esclavitzat pel nazisme a l’altra. Sobrevisqué a Mauthausen i només per eixa sort, pel posterior testimoniatge i sobretot en nom i record de tots els qui perderen la vida en aquell infern, José Jornet Navarro mereix una avinguda.
Situat al cor mateix del Reich, al nord d’Àustria, el camp de Mauthausen fou alliberat el 5 de maig de 1945, pocs dies abans de les capitulacions alemanyes davant nord-americans, britànics i soviètics. Per tants com n’hi havia, alguns l’anomenaven “el camp dels espanyols”. Per a la història ha quedat el moment en què hi arribaren els aliats, encara hui emociona llegir aquella enorme pancarta que els donava la benvinguda. Cliqueu en la imatge si la voleu vore sencera, amb rostres somrients i molts punys tancats.
Mesos abans, el 27 de gener del 1945, havia sigut alliberat un altre camp: el d’Auschwitz. Tal com va dir el Nobel de literatura Imre Kertész, supervivent també d’aquell horror, “Des d’Auschwitz no ha ocorregut res que haja abolit Auschwitz”. Des de la memòria de l’holocaust i hui que celebrem, especialment a les escoles, el Dia de la Pau, apel·le a una altra Anna i a Alfonso, tots dos companys de treball, perquè mediten la rapidesa amb què sovint parlem de genocidi, tot i que ens referim a crims execrables. També m’agradaria que repensaren la inconsciència de demanar el trencament de relacions diplomàtiques amb Israel.
I per a acabar, les notes antigues i alegres d’una cançó en jiddisch, una llengua que perdé molts usuaris i no precisament per deserció de la seua comunitat de parlants.
Dos tasses
Esta setmana ració doble de rotllo. Se’m va quedar per dir del PP que, en el fragor d’acusacions prèvies al congrés provincial, Gema Amor, diputada autonòmica ara, consellera de la quota zaplanista abans i solitària valedora de Ripoll a casa del seu rival —com ha canviat Benidorm!—, va afirmar que en la candidatura campsista “sólo hablan de valencianismo, mientras que nosotros hablamos de alicantinismo”. No n’hi ha per tant; caldria auscultar el valencianisme de Camps, ara que ha ordenat a Canal 9 que deixe de dir-li Francesc.
El provincialisme, la denúncia d’una conxorxa valenciana per a ofegar Alacant i la recurrència victimista han donat molt de joc fàcil i brut a alguns polítics a esta banda del Benicadell. És un mal transideològic; afecta igualment el PP i el PSOE, que el troben efectiu contra qualsevol enemic, tant si és del partit contrari com si és del propi. Tot i ser una qüestió preocupant, perquè denota la feble cohesió que tenim els valencians de Vinaròs a Oriola, u se la pot mirar amb sorna.
No sé si Gema Amor és tan aficionada al gintònic com jo. Potser preferix el clàssic whisky, la vodka dels esperits i les dones fortes o el rom, tan de moda hui en dia entre la jovenalla. Potser és aiguadera, ço és abstèmia. El cas és que no puc evitar imaginar-la com el Fernando Arrabal de l’alacantinisme, amb un gotet a la mà i entre antics companys de la penya “El Picarol”, advertint que “¡Hablamos de valencianismo, cojones ya! El valencianismo va a llegaaaaarrr”. Feu clic ací, per favor, i recordeu aquella actuació impagable del dramaturg.
Bé està, ara un final seriós i cultural. Si heu de vindre a la Universitat d’Alacant abans del 31 de gener, no deixeu de visitar, a la sala Trànsit de l’aulari II, la mostra fotogràfica “Xina: contrastos”. L’autor és el meu amic Rodolfo Martínez. Còmplice i mestre en tantes coses, compartim admiració per l’humor bròfec d’Ortega y Pacheco i les lletres àcrates de La Polla Records. Li dec poder usar amb seguretat adjectius com holístic o referencial i saber què s’amaga darrere del sintagma dissonància cognitiva.
Gràcies, Rodolfo, per l’exposició, pels ensenyaments, per tot i tot el que ha de vindre. Tinc ganes de trobar-te en una abraçada fraternal, dir-te “¿ADÓNDE VAS?” i que tu em respongues…
Perdre passades
Abans que res, vull agrair-vos les felicitacions, enhorabones, ànims, consells i lloances a la bellesa d’Aitana que m’heu fet arribar a través del bloc, el correu electrònic, per SMS… Deixe ací una altra imatge de la xiqueta, just en el moment en què comença a instruir-se en els patronatges patris.
Ja m’ha demanat Document 88. Què faig ara? No crec que siga un llibre adequat a la seua edat i, ho confesse, jo encara no l’he llegit. Rafa, el tinc demanat, però no me’l porten. Mentre espere eixa obra imprescindible i coral, glossarem, hui sí, el congrés del PP alacantí. De moment, l’ajustada victòria del díscol Ripoll manté ferma la fe en la victòria final que tenen els oficialistes. Com si fóra l’heroica María Pita de la seua Galícia natal, Sonia Castedo planta cara i fa créixer la militància afí a la causa. Diuen que entre els nous afiliats vinculats a l’alcaldessa hi ha molts policies municipals; s’està fent una guàrdia pretoriana.
Però obviem les entitats locals menors i centrem-nos en la capital. L’alcalde d’Alcoi ha deixat sense delegacions la regidora Amparo Ferrando. Diu que ho ha fet perquè la xica és també diputada a Madrid i així podrà dedicar-se al càrrec més i millor. Podria haver dit, clar i ras, “Me l’he carregada per campsista i punt”. S’equivoca novament Sedano i es crea una enemiga perillosa. Resulta il·lògica la seua tossuderia zaplanista i encertat el raonament de Ferrando: “Estic amb Camps perquè és el millor per a Alcoi”.
Es pot acceptar que un alcalde no connecte amb el president de la Generalitat si són de partits diferents, però dur-se malament quan són del mateix partit resulta incomprensible. La conseqüència que manifesta el veïnat, amb expressions ben alcoianes, és que la ciutat està “perdent passades” o, pitjor encara, que des de l’equip de govern s’està “fent el pixorro”.
Per a propiciar una imatge de sintonia amb el Molt Honorable, i de pas eixir en una foto més, Sedano s’ha sumat a la visita que la filà realistes ha fet a la Generalitat. Hi hagué herbero, café licor, intercanvi de regals, uns quants dolçainers, marxes mores, esquadres d’homes i dones i els llavis somrients del nostre primer edil diposats, si cal, a besar l’escultura de Benlliure que decora l’entrada del palau. Així creu que s’arregla tot, amb un parell de visques a sant Jordi.
Masadà
Juntament amb la mítica V, The A Team i Los Cuentos del Mono de Oro, Masada va ser una de les sèries que més em van enganxar. Una invasió alienígena, uns justiciers perseguits per la justícia, les aventures d’un aviador nord-americà en el Japó de la Segona Gran Guerra o una de romans garantien l’entreteniment televisiu, quan a penes hi havia TVE i el segon canal no era “la 2” sinó, com deia el botó, “la UHF”.
El topònim Masadà deriva de l’hebreu metzuda (מצדה), que significa fortalesa. Masadà fou, per tant, una fortalesa molt concreta on es refugiaren els zelotes, després d’una revolta fracassada contra els romans. Havent resistit el setge imperial durant anys, quan estaven a punt de ser vençuts, els zelotes, que eren de fe rigorista i actitud bel·licosa, preferiren suïcidar-se a retre el bastió i ser fets presoners o morir a mans de l’enemic.
La mateixa història d’Arse, abans de dir-se Saguntum, i de Numància, amb la diferència que la religió dels ibers no devia condemnar el suïcidi i el judaisme sí que ho fa. Els assetjats de Masadà designaren un grup que donà mort a la resta per a evitar el pecat. Eixa decisió, entre heroica i desesperada, presa per uns jueus al segle I ha situat Masadà en l’altar patriòtic de l’Israel actual. De fet, les últimes imatges de la sèrie eren les d’un grup de soldats israelians fent un jurament a Masadà.
Soldats com aquells de la seqüència final estan convertint ara mateix Gaza en un altre Masadà. Dos mil anys després, la supèrbia romana i l’orgull zelota han sigut substituïts pel fonamentalisme de Hamàs i un despietat electoralisme per part de Barak, Livni i Netanyahu. Tampoc hem avançat tant: al final paguen els de sempre, gent com tu i com jo. No hi ha ponderació possible. Israel actua amb desmesura i brutalitat; simpatitzar amb el petit i justificat estat jueu se’ns està fent costera amunt. Quasi tant com la consecució d’un estat palestí i la pau definitiva a aquell racó del món.
Però no tot ha de ser mort. Mentre això passa a la terra de Salomó, en este país nostre i justament en el dia que el santoral dedica al rei David, ha nascut novament la reina de Sabà. La de la Bíblia no sabem com es deia, però la d’ara té un nom preciós i tel·lúric: Aitana. És la meua filla i ací la teniu saludant el món i somiant causes justes. És bonica, veritat?
Comentaris recents