En el número 1.333 de la revista El Temps, l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora publica un article titulat “Proust i el blaverisme banal”, en el qual, sense citar el mitjà, critica l’enfocament que, sota el titular “Proust més accessible que mai”, es fa d’una nova traducció al català de la novel·la Combray. Reproduïsc uns fragments de l’opinió d’Alzamora:
“Què vol dir que Proust és ara “més accessible que mai”? Doncs que l’anterior traducció de la Recerca al català, deguda a Jaume Vidal Alcover, presenta l’inconvenient de ser “plena de mallorquinismes”, però finalment “a partir d’ara [l’obra de Proust] es pot llegir en català gràcies al treball de Josep Maria Pinto”. Textual. Deduïm, doncs, que Vidal Alcover no va fer la seva traducció al català, sinó que la devia engiponar en un idioma més o menys exòtic, qui sap si l’urdu o el swahili […] Naturalment que es pot discutir l’encert i la qualitat de la traducció de Vidal Alcover […] Però desqualificar-la pel fet de contenir mallorquinismes i afirmar a continuació que ara ja podem llegir Proust “en català” és una declaració solemne del blaverisme banal que cada dia més s’escampa a Catalunya, i que s’expressa mitjançant un menyspreu escandalós per totes les variants del català que no siguin la central. Un 
menyspreu que s’alimenta de la ganduleria i la ignorància contumaç envers tota la realitat que es produeix més enllà de l’Eixampla de Barcelona. Voleu blaveros? Cerqueu-los al Principat”.
Al Baix Empordà i fa ja uns quants anys, un amic d’Alzira s’indignà perquè en un restaurant li digueren “No tenim licor de bresquilla, si en vol de poma o préssec, sí”. En una oficina de turisme de Tarragona, una informadora m’indicà que duia a la samarreta la taca indigna d’una errada ortogràfica: “Hi diu “jo també estudie en valencià” i hauria de dir… estudio en valencià”. Estic segur que teniu més d’una anècdota com estes. Quanta raó tenies, Enric, quan m’advertires que al País Valencià hi ha blaveros, però a Catalunya ho són tots.
Em pareix que l`argument barat de que defendre l`independencia de la llengua valenciana es propi de faches perduts ha passat (des de fa ya molts anys) a millor vida.
Ni de bon tros. Jordi, no pots generalitzar. Personalment he tingut més problemes per parlar valencià a la propia ciutat de València que no a Barcelona, Girona, Ribes de Freser, etc. Al principat també hi ha gent que no sap el que és la unitat de la llengua però aquesta unitat (si, he dit aquesta) esta molt més aceptada a les Illes i al Principat que no al Pais Valencià.
Per cert, al Principat hi ha un GAV???
Com va dir Fuster açò sols te una solució CULTURA, CULTURA I MÉS CULTURA.
Sobre eixe mateix tema van escriure a Eines de llengua: A quina mal(a) hora
Que a Catalunya són, la majoria, blaveros està clar des de fa temps. Tinc un fum d’anècdotes al respecte. Pero, la llengua valenciana servidor no la veu tan independent com diu Daniel. La nostra llengua arriba molt més amunt de Girona, i el Segle d’Or, els nostres clàssics la van anomenar valenciana. Només l’autoodi ha fet que alguns intel.lectuals valencians renegaren del nom. I així va la cosa socialment per este país. Ara, quan Catalunya s’independitze, s’acabarà el problema.
Quanta raó tens, Jordi! A Palafrugell la directora de la casa-museu de Josep Pla em va amollar: «Ai, parla català de València, que és molt exòtic». Aleshores tenia 16 anys i vaig callar, però ara tinc clar que caldria respondre-li: «Perdona, bonica, el teu parlar és igual d’exòtic que el meu».
Podia haver passat d’escriure, però al llegir l’hereu m’he animat. No tot està perdut (però queda tant…)
La meva anècdota es que parlo lleidatà allà on vaja dels Països catalans (igual que a França, el Francès o a castella el castellà) i on no t’entenen, i es mes, et miren com si fossis un marcià, es al país valencià. Encara es porta allò de “son los cazurros de pueblo” i es mes vergonyós encarà que en dos generacions, s’han carregat l’idioma matern els propis autòctons, educant els fills en castellà perquè no els rebutgin (Patètic). En conec molts amb pares amb valencià com a llengua materna, que els fills no el parlen.
Si, es mes, hem vaig casar a Alacant, a l’ajuntament, vam demanar que ho fessin en Valencià, es llengua oficial no? a mes famílies d’Alcoi i de Lleida. Doncs ens van tractar com a estrangers i amb molta amabilitat ens deixaven ficar un traductor, com fan els anglesos o alemanys, es que allí no el parlaven (ni tant sols els funcionaris, que es suposa que han fet una oposició acreditant i aprovant valencià).
On es la filologia Valenciana o Mallorquina?, sols n’hi ha una i es la Catalana, que ens engloba a tots amb la nostra rica diversitat.
Deixeu-vos de bulles estúpides i feu cultura i no divisió. Fent divisió acabareu de destruir l’idioma, que precisament es allò que volen els vostres estimats i votats polítics. D’ignorants n’hi ha a tot el territori, però no us hi apunteu, ja n’hi ha prou. Poder fent pedagogia i amb arguments culturals feu mes feina.
Salut.
Gràcies Galano. Llegir el que has escrit, ha sigut obrir una finestra i deixar entrar aire fresc i net.
Dir-te que soc alcoià i quan estic al principat i la gent escolta la meua parla diuen, “no pot ser que sigues d’Alcoi, tu ets de Lleida”. No m’he sentit mai discriminat i si acollit, fins i tot a Tarragona una persona em va demanar estar una estoneta xarrant perquè no s’ho podia creure, no vaig pensar en cap moment que jo era “exotic”, el exotisme i localisme ens enriqueix a tots i no ens diferencia, recordem el programa de TV3 Caçadors de Paraules, simplement fantàstic
Així que, tan se val, de Lleida, d’Alcoi, de Mahó, tots parlem la mateixa llengua.
El mal no sols ve d’Almansa, dins de casa també el tenim.
Una abraçada.
Bo, jo puc contar una “anecdota”… Estava de viatge a Barcelona i parlava en valencià i tot el món em contestava en castellà fins que li vaig preguntar a un xic: Escolta… si parles català…per que em contestes en castellà? I em digué: és que com veig que estàs fent l’esforç de parlar en la nostra llengua doncs per a que m’entenguis et conteste en la teua… I clar… la meua resposta sigué: No… no faig l’esforç… es que parle valencià… que és lo mateix però de mes al sud!… Eixa i la conya de les creïlles al McDonalds son de les mes divertides que m’han passat… EM NEGE A DIR-LI PATATES A LES CREÏLLES… si fins a la castellanitzada Oriola diuen Crilles!!!
Dons a Lleida també l’hi diem trunfes a les creïles, t’imagines la cara del xicot del Mac al demanar-l’hi un menu amb trunfes….jejeje
Visca la riquesa de la llengua !!
Es clar que n’hi ha que la volen estandarditzar, però es una qüestió d’ignorància i de politiquisme varat que la força de la filologia desmunta sense problemes.
Sols falta aplicar-la allà on es vaja i no caure en la facilitat dels insults i divisions.
Paciència i acció.
Hi ha catalans (de Catalunya, les Illes, Catalunya Nord, la Franja de Ponent, l’Alguer, el Carxe i el País Valencià) i catalunyesos, baleàrics, aragonesos, murcians, espanyols italians, francesos i valencians (tots ells i ells de la corresponent “comunidad autónoma española” o directament d’algun d’estos tres estat: España, Italia i France). Tot tan simple com açò.
Doncs l’altre dia, la meua dona, que és de molt al nord, va demanar suc de préssec en un bar del poble (Marina Alta), i li van dir que no, que de taronja o de melocotó.
Proveu a demanar a qualsevol lloc de València licor de “piesco” o “durazno” a vore que vos diuen.
Que no sabien què era bresquilla? Això és que encara no hi havia cap Consum al Baix Empordà 😛
Bé, anècdotes tots en tenim; també de positives. M’agradaria que s’hagueren contat més de succeïts positius que no de negatius. Què hi farem! No obstant veig un poc de victimisme en els comentaris. Per tant fora complexes!!!! Què pensem d’un país trossejat entre dos estats, i sense estructures de poder clares des de fa uns segles? Que tot seria correcte? Açò és pura il·lusió. Malgrat que és també el nostre gran repte. Servisquen les presents línies per a encoratjar-vos a fer un país de Salses al Pilarde la Foradada i de Fraga a l’Alguer. I que conste que sóc l’Enric “culpable” de l’entrada nova al bloc. Que tinguem un bon any 2010. Salut. Ah! i anècdotes d’aquestes les tenen tots els estats i països del món. Per exemple –Itàlia– què pensen els romans dels seus compatriotes del sud, o dels de l’Alto Adige-Sud Tirol; o els de Milà…
No entenc massa bé la major part dels comentaris al post. Molta gent s’ha tirat al coll amb això de la unitat de la llengua. Jo crec que el que s’està criticant al post no és una aquesta unitat, sinó la manera que tenen alguns puristes d’entendre-la. Ser més papista que el Papa, vaja. El fet que alguns no volen admetre les variants del català dins del mateix català no fa més forta una llengua, ans al contrari. La diversitat és una riquesa que no s’ha de perdre.
No dubte que hi ha gent extremista, tot i que la meua experiència amb la gent del català central ha estat sempre de respecte i interès per conèixer aquestes formes pròpies català de valència. Tan vàlides i tan interessants com les del central.
A Alcoi es diu AMbresquilla, no? I AMbercoc.
Jordi,
Tot just acabe de descobrir el teu bloc i no vull anar-me’n de cap de setmana sense esciure-hi i… felicitar-te. M’encanta com escrius. Encertes l’enfocament dels temes (puc estar-hi o no d’acor; això són figues d’un altre paner!), que considere simplement honest. I m’agrada molt la teua prosa. L’enhorabona.
Nathalie
Em pensa que confondre el cruel blaverisme amb la simple ignorància és molt gratuït.
Com han dit més amunt, les anècdotes que comentes són simple fruit de la ignorància i la poca cultura que tenen alguns, ja siguin del Principat de Catalunya, com del País València com de Madrid. Aquí el que fa falta per protegir TOTES les varietats de la llengua catalana (i de qualsevol en qualsevol país), és cultura i rspcte per aquesta. Si el coneixement fos quelcom normal i de tota la població, açò no passaria ja que tothom sabria que en català tant es pot dir “nen” com “xiquet”, “creïlles” o “paptates”, tot depen de la zona. Simple, però hi ha gent que no ho enten, o no vol entendre-ho…
La meua anècdota: Entre a un estanc a Mollet del Vallès, demane un paquet d’Habanos moll (cal dir que d’aquesta marca i ha caixa de cartró i de paper). L’estanquera em mira com si fos un orat i em diu: com? moll li repetesc, Ah! es diu tou maco! i jo vaig haver de dir-li: doncs canvieu el nom del poble, cal dir-li Touet del Vallès….