Ni Obama, ni Navarro, ni Camps, ni Morales, ni Panyella, ni Van Rompuy, ni cap dels qui ho han sigut, ni probablement dels qui ho seran, mereixerà tant el títol d’esta entrada com l’home que hi ha a l’esquerra. Front a l’enveja, el menyspreu, la insídia, l’afalac, la revisió i molts altres embats, s’alça l’obra i el llegat de Jordi Pujol i Soley. Conten que, pocs dies abans de les eleccions autonòmiques de 1980, els socialistes catalans, segurs de la seua victòria, havien avançat el pagament de la celebració i que Josefa María Rovira, esposa de Joan Reventós, candidat del PSC a presidir la Generalitat, s’acomiadà dels veïns i botiguers del barri perquè, en breu, el matrimoni aniria a viure a palau, a la plaça de Sant Jaume. No va ser així, CiU guanyà les eleccions, els Pujol-Ferrusola no canviaren de domicili, el govern s’esforçà a fer país i ni el PSC gaudiria hui d’una posició preeminent en el socialisme espanyol, ni ERC comptaria vint-i-un escons en el Parlament si no fóra pels anys del pujolisme. 
A esta vora de la Sénia, l’han acusat d’imperialista, l’han cremat en falles i l’han arrossegat en forma de ninot… però Pujol és un dels polítics catalans que millor coneix el País Valencià i, probablement, el més respectuós dels catalans catalanistes amb l’estructura i la conjuntura valencianes. Sempre ha demanat als seus que pensen en el que més convé a València, i no a Catalunya, quan hagen de tractar un tema que ens afecta i això es nota. Per eixa actitud empàtica i intel·ligent, el nacionalisme valencià majoritari —i també el mallorquí— pacta amb Convergència i Unió quan hi ha eleccions europees i aniré, el pròxim dilluns 18 de gener, a escoltar el president a l’auditori CAM d’Alacant. El tema? “L’eix mediterrani en el context espanyol i mediterrani”. Tindrà la tos i els tics que tant agraden a imitadors i simpatitzants, però sobretot el discurs encertat i pròxim que tant convé a esta porció d’Europa.
Amic Jordi, com que dilluns no puc estar amb vosaltres (el president Pujol baixa de Barcelona i jo hi puje), m’agradaria molt que ens feres una crònica de la conferència (espere que hi pugues anar). El tema és d’altíssim interés i ens afecta a tothom. Una abraçada des de València…
Ahí estarem, il·lusionats per la figura enorme de Pujol, recomane la seua autobiografia (Memòries. Edit. Proa) i per lo que significa CiU com a espill en el qual ens hauriem de mirar i no amb eixa fixacció cap a Iniciativa i demés postcomunismes de pacte de progrés, Pujol i CiU sense dubte autors de la Catalunya que reberen els nostres cusins del nord, un país encomiable en tants aspectes.
Jo hi aniré, i tant de bó algú en la nostra societat senta la punxada de ser un homenot, tant de bó sentim la necessitat estratègica i europea de l’eix mediterrani. Em seca la boca tant de tren a Madrid, aiiissss…. i tan pocs somniadors de la nació valenciana.
Sort tu que pots, Jordi. Altres voldríem anar i no podem, haurem d’esperar que s’acoste un altre dia a les comarques centrals.
“El País Valencià serà d’esquerres o no serà” va ser el nostre lema durant molts anys. Ha sigut? És? Espere que Pujol done bons consells -no necessàriament d’esquerres- per a la cosa de l’Eix que la dreta valenciana no vol de cap de les maneres.
Per a ser “un dels polítics catalans que millor coneix el País Valencià i, probablement, el més respectuós dels catalans catalanistes amb l’estructura i la conjuntura valencianes”, va cometre un greu i imperdonable error: tindre com a únic interlocutor (ambaixador, cònsol i virrei) valencià Eliseu Climent.
Qui és eixe matrimoni que està a la foto amb el Jordi Davó?
Jo també aniré, m’abelleix molt escoltar-lo. Al País Valencià potser l’únic polític nacionalista semblant a Jordi Pujol va ser Francesc de Paula Burguera. Ací baix vos deixe un enllaç a la seua última entrevista on explica clarament la necessitat de que els nacionalistes valencians treballem tots plegats baix el paraigües del BLOC.
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/01/_8220_al_pais_valencia_necessitem_opcions_politiques_propies_8221_83090.php
Parlar del Bloc de Morera i d’Oltra, que són els seus caps si Déu no dóna remei, i de l’obra i el sentit ideològic de Pujol és un poc contradictori a este altures del partit, no??? Han fet bó allò del país serà transversal, d’esquerra pura i s’han engolit a molts valencianistes mitjançant una estratègia que escomençà amb allò del Compromís, no dic que no, però lo de valencianisme i pragmatisme i vertebrar tots els sectors socials que poden construir un país, d’això no resta ni la petjada.
Gallart, no crec que a Paco Burguera se li pot acusar de ser d’extrema esquerra, veritat? Ell, com molts ho té clar, els nacionalistes valencians no podem permetre’ns disgregar-nos en mil i un partidets que no alçaran mai el gat del rabo. Hem de fer pinya tots junts per aconseguir que com a minim el nacionalisme valencià continue a les Corts.
I deixeu a Déu en pau que ací no pinta res. La tasca de defensar el País Valencià es qüestió dels homes i les dones, Déu segurament té més i millors coses que fer perquè ja fa temps que ens ha abandonat, potser está ajudant al PP i al PSOE a destruïr el nostre país perquè sembla que al nacionalisme valencià no li tira cap maneta.
Ací el que falten són patriotes, mentrestant el PP agafant cada dia més volada, perquè té crisis de tot, menys de votants. Nosaltres al contrari, aquest no val, aquest no m’agrada, aquest no el vote, vaig a fer un partidet. Si penseu que podem anant perdent oportunitats de consolidar un partit ho tenim magre.
No vaig assistir a la conferència del President, i hem sap molt greu. Per això li demane a l’altre Jordi (Davó) que ens faça un comentari sobre l’acte. Que va dir, com va estar, que impresions captares… i més coses.
Eeeeiiii!!! Ara m’agrades!!