En el difícil i divertit trànsit de la infància a l’adolescència, el cine tenia un paper central en l’oci de la meua colla. Camí del col·legi coneixíem l’oferta del Goya, el Calderón i el Principal i el dissabte triàvem. Eren sales grans amb grans pantalles, que impressionaven les nostres joves retines. Sempre escollíem una pel·lícula d’acció: Conan, Commando, Predator, Terminator, Rocky, Rambo, Cobra… era l’època daurada de Stallone i Schwarzenegger. El ròssec del cine l’invertíem en recreatius i, evidentment, ens abocàvem a jocs de temàtica semblant: Rastan Saga, Green Beret, Operation Wolf, Combat School, After Burner, 1942, Mechanized Attack… Tindre edat legal per a beure i entrar als pubs no ens va allunyar del cine (Hamburger Hill, Platoon, The Full Metal Jacket, Apocalypse Now…) ni de les maquinetes. Els impactes continuats d’arcade i cel·luloide van influir fortament en el tarannà de tots, però l’efecte fou irreversible en un de nosaltres: Rafa Cantó, el major expert mundial en Jean-Claude van Damme, Chuck Norris i Elvis Presley. Cantonet i jo estàvem enganxats al Super Contra: tres vides, dos jugadors alhora, centenars d’enemics, armes canviants, tres bombes per als moments difícils i un malo bastant fotut al final de cada pantalla. Original, no? Els avatars amb què entràvem en aquell camp de batalla eren dos guerrillers musculosos. No hi havia xapes de cinc duros al món per a pagar la imaginació de Rafa i com que el player one era roig i el two moreno acabà verbalitzant un somni: una pel·li de guerra que enfrontara a Schwarzenegger i Stallone. Es titularia VIETNAM 2 A 2. Per què 2 a 2? No sé, probablement perquè una lluita així només podia acabar en taules. No detallaré l’argument, era tan original com el del Super Contra. Penseu el que vulgueu del meu amic, però tots hem tingut idees així. Com quedaria el xoc de dos superherois o dos supermalvats? Hulk contra la Cosa, 
Spiderman contra el Capità Amèrica, Lex Luthor contra Dràcula, Zaplana contra Camps… I, ves per on, fa unes setmanes vam saber que dos potents icones de la nostra primera joventut s’ajuntaven. Ens van rebolicar la testosterona quan a penes érem uns púbers i ara tornen amb la mateixa intenció. El màrqueting que vint anys arrere les va fer rivals les unix feliçment ara. La itàlica i bruna Sabrina Salerno i la rossa anglosaxona Samantha Fox tornen amb velles cançons i velles corbes admirablement conservades. Bocabadat en conéixer la turgent notícia, un altre amic, el nom del qual ometré, em va demanar que escriguera alguna cosa sobre el tema. Ho sé, camarada, dóna per a més i millor, però hui estic sense crèdit. GAME OVER.
Eeeeiii!!!!! Crec que al final no he acabat tant malament,no? Ja quedarem per veure junts “MERCENARIOS”!!!! Stalone i Schuache junts amb el Willis de fanalet!!!je,je que cabroooon!
Un dels teus mèrits, quan et poses nostàlgic, és que aconsegueixes que tots ens sentim identificats amb els teus records, a pesar de que els detalls varien, inevitablement, ja siga per la diferència d’edat o de localització.
Jo no jugava al Súper Contra, però m’he deixat “una buena gallina” en el Galaxian i altres maquinetes diabòliques…
No vaig conèixer els Goya d’Alcoi, però també vaig patir molt quan van tancar tots els grans cinemes d’Alacant…
Aqueixos mateixos cinemes on vaig créixer veient totes aqueixes pel·lícules d’acció, incloent-hi les de superherois i monstres de baix pressupost…
Quan he llegit els possibles enfrontaments entre superherois i súpervilans, m’he enrecordat d’una peli que es titulava “Gorgo y Superman se citan en Tokio”. (Els fikis que esteu llegint açò no hauríeu de perdre-vos l’explicació d’aquesta genialitat de títol en castellà: http://absencito.blogspot.com/2005/08/gorgo-y-superman-se-citan-en-tokio.html )
Impresionant. (El títol i la pel·li)
I, encara que no sóc tan fanàtic d’eixe tipus de cinema com Rafa, he de reconèixer que no vaig deixar de veure cap de les pelis del Chuache i les del Rocky i companyia (almenys les primeres)
Però, deixant-nos ja de mariconaes sentimentals, del que no hi ha dubte és que, tots els homes de més de 33 anys d’aquest continent i bona part dels altres, hauran sentit un plaer especial en recordar aquells dies en què van aparèixer en les nostres vides eixes dues grans meravelles… i poc després les de Samantha… ;-P
Quina presència! Quin poderío!
I com son encara!
Quan em vaig assabentar que pràcticament són de la meua quinta, em vaig quedar amb el cul tort…
En fi… No sé si ja m’he delatat com “l’instigador” de l’última part de l’entrada del Gran Duc, però és que encara no puc evitar l’emoció que vaig sentir quan vaig llegir el titular de La Sexta: http://www.lasextanoticias.com/noticias/ver/el_retorno_de_dos_mitos/245101 (un aplaudiment per al humor fi del periodista al que se li va ocórrer el titular)
I talle ja el rotllo aquest, repetint la queixa resignada que va dir algú:
“Ja no queden cantautores d’eixa talla”
Rafel, eres un visionari! Quan vaig vore el tràiler de “Mercenarios” vaig flipar! Mola molt, Jordiet, que hages recordat això!
SÓLO DESTRUCTOR SÓLO!