No tenen bona fama les segones parts; “nunca fueron buenas”, en diuen alguns. No m’ho crec, hi ha magnífiques segones parts per a contradir la dita: L’imperi contraataca —cinquena part per als puristes de la saga—, Aliens, El Padrí II o Le seguían llamando Trinidad. Espere, per tant, que esta entrada no us resulte decebedora, pretén ser la segona part de l’anterior. Tot i que, ben bé, és el que anomenem una preqüela: tracta fets previs als de l’obra inicial. La culpa és d’Alfons i el seu comentari nostàlgic. M’ha fet pensar què hi havia al principi. Abans de Rambos i 
Terminators, abans del Goya i el Principal dels dissabtes, hi hagué les sessions de diumenge al teatre dels salesians. Dos pel·lis a molt bon preu, descompte si de matí havies anat a missa i rifa en el descans. Què més podíem demanar? Tres paquets de quicos a la butxaca i un Cheiw per a endolcir les papil·les. Sovint algun dels dos films era repetit o ens el posaven per la festa de sant Joan Bosco. Per això, La cabaña del fin del mundo és la pel·lícula que més he vist en la meua vida. A Alcoi, hi deu haver centenars de xiquets —adults ja, és clar— en la mateixa situació. Sublim història: la natura immensa, la família unida, els animalets entranyables, un ós més roín que la tinya i la pifiada del micròfon. Aquell micròfon ambiental apareixia tant en escena que mereixia figurar en els títols de crèdit. Uns altres convidats habituals de la cartellera col·legial eren Bruce Lee, Bud Spencer i Terence Hill que, per descomptat, duien a terme una notable funció educativa. Les pel·lis del sinoamericà exemplificaven la importància de l’autodisciplina i el deure de combatre el mal; les de Carlo Pedersoli i Mario Girotti eren un cant a l’amistat i l’aventura. A més d’això, també aprenguérem defensa personal (el molinete i la patà volaora) i algun n’hi hagué a punt de perdre els genitals amb uns luchacos de fabricació casolana. Hem d’estar agraïts a tots estos actors: els devem l’afició al cinema i una bona part de la nostra fortalesa moral. Sense ells no seríem hui qui som. Seríem millor? Tampoc ho crec.
El cine i els salesians, a Alacant fein els diumenge de vesprada dos pel·lícules, i a més uns curts en blanc i negre que solien ser del “Gordo i el flaco”, de “Jaimito” i més tard de dibuixos animats de la Disney o del “Pájaro loco”. Encara recorde elprograma del primer dia que vaig anar, amb el carnet segellat de la missa i l’Hora Santa vaig veure Brigadoom i Esa pareja feliz. Aquell dia vaig començar a estimar el cine.
Aquesta segona part s’aproxima més a la meua època. Gloriosa època per cert, la de l’espaguetti western, els bons i els malos, uns cavalls, els dels bons, que sempre corrien més que els dels altres, els malos. Eixos dispars del revolver tan caracteristic (tutxiiiiuuuu), es veu que encara no s’havia inventat del Sonsurround. Le llamaban trinidad, le seguian llamando trinidad, los 7 magnificos, el bueno, el feo i el malo. Totes antològiques i amb missatge de fondo. Molt de fondo quizàs.
Per altre costat per què no recordar aquell gènere del setè art tan bé tractat a finals dels 70 i 80 i que va marcar tota la meua generació: el gènere del destape. Esteso, pajares… aquells culs i mamelles i alguna mata de jonc que tant ens van instruir i al que tenim un deure impagable de per vida. Si ho pensem bé vorem com tota la nostra vida sexual, que no és tota la que nosaltres voldriem, esta condicionada per aquelles lliçons de magisteri del cinema de destape. Quan et pensaves que habies lligat i la situació es feia íntima escomençaves a “tartamudejar”, les paraules eren il·legibles, els ulls fixos com un clau a les mamelles, les mans sense saber on posarles i al final…. no mullaves. En fi, tota una filosofia de vida!
Jo ho vaig aprendre als cinemes de Sant Joan, El diagonal, el Cervantes, el d’estiu. Tenien un olor especial, mescla de cadira de fusta, piso netejat amb lleixiu, pipes, moltes pipes, quicos i algún pet escapat no sé si intencionadament o no.
tota una meravella.