Merda d’artista
L’amic, el mestre, el patriota, l’il·lustrador sense parió Jordi Sempere comentava fa poc que Piero Manzoni enllaunà la seua femta i la va vendre a preu d’or; al preu que l’or tenia el dia que la va cagar: tants grams de merda = tants grams d’or. També es va dedicar a unflar globus i vendre’ls car perquè duien dins el seu aire. Signava sobre el cos d’algú i el declarava obra d’art vivent. La caricatura de l’art com a art, no està malament la idea. Si l’etiqueta del producte no enganya, les deposicions de Manzoni fa quasi cinquanta anys que estan en conserva. Mig segle en què la postmodernitat, les tendències, les avantguardes, l’art conceptual, la deconstrucció… han omplit els museus de grans obres, però també de grans fraus. D’una exposició a la Universitat, recorde una espècie de collage poc elaborat al qual l’artista havia afegit unes ungles ensangonades. Què ens volia transmetre amb allò? Que suspenia Plàstica quan feia l’EGB? Que era Jack l’Esbudellador en la penúltima reencarnació? Disculpeu-me, no tinc sensibilitat suficient per a esbrinar-ho. De visita al Georges Pompidu, vaig vore una mostra de videoart que em va deixar mal cos: un tio lligat a una cadira, bosses de sang per tot arreu… quina agonia! En una altra sala, un muntó de brossa a la qual els visitants havien afegit bitllets de metro, kleenex, paquets de tabac; bé, com a mínim era funcional. I en eixir em vaig trobar amb Pere Mayor i la seua família; eixe sí que és un artiste, xe! Digueu-me ignorant, però espere dels anomenats creadors un cert virtuosisme, qualsevol pot omplir bosses de sang i dedicar-se a rebentar-les mentre un col·legueta fa d’ostatge-estaquirot. El de la brossa, el de la sang i molts altres deuen haver destacat en el seu currículum que han exposat al Beaubourg, però això no és garantia de res. “Malgrat les represàlies de la policia, continuaré assaltant els carrers en la foscor. Dur el treball directament al carrer és part primordial de l’evolució de l’art”, va dir Blek le Rat. Jugar-se-la per un bon mural, fer somriure o fer pensar a qui va 
cap a la faena o vagareja per una ciutat qualsevol té molt de mèrit. Per això, acabe esta suite d’août amb Banksy, deutor de Le Rat i actual subcomandant Marcos del grafit. Visiteu el seu web, escriviu el seu nom en el cercador d’imatges de Google.
Rosa mística
L’advocació de la Mare de Déu com a Rosa mística apareix per primera vegada en les Lletanies lauretanes (s. XVI). El nom els ve del santuari de Loreto, construït al voltant de la casa on Maria rebé l’anunciació, per part de l’àngel Gabriel, de la concepció virginal de Jesucrist. Alguna cosa no lliga: la visita arcangèlica s’esdevenia a Natzaret i Loreto és Itàlia. Com pot estar l’actual santuari italià sobre l’antiga casa israelita? Fàcil, la nit del 9 al 10 de desembre de l’any 1294, la llar pairal de santa Maria volà des de Galilea fins a la província d’Ancona i allà es va quedar. Per això, la Mare de Déu de Loreto és patrona nostra quan viatgem amb avió. Per a la vespra de l’embarcament i la nona indesitjada d’una pèrdua d’equipatge, recomane els sants Job i Judes Tadeu respectivament. Però tornem a la Rosa mística que és el quadre de hui. Pintat en 1894 per Francesc Laporta Valor, el seu títol complet és Rosa mística, l’enamorada de Crist. Del llenç soprén l’expressió. Les imatges marianes a què ens han acostumat els grans i petits pintors religiosos solen ser pies, dolces, somrients, serenament adolorades, misericordioses. En este cas, el gest és diferent, torbat, inquietant. L’aurèola daurada i el blanc del vel porten la mirada just on hi ha la de la Mare de Déu. Li veig un punt molt pròxim a la terribilità, fins i tot fa un poc de por. Té les mans entrellaçades, però no del tot. El gest inconclús suggerix l’escàs moviment que cal per a orar devotament o l’oblit del cos perquè ja tot és ànima. L’autor ha situat la figura justament en el seu estat: el misticisme, “Experiència, veritable o suposada, d’unió directa de l’home amb la divinitat”. Quina cara faríem si veiérem
Déu? Més o menys com la que traçà Laporta, no? Per a vore-la millor, haureu de buscar el catàleg Pintores de Alcoy. De Antonio Gisbert a Rigoberto Soler, l’original, el té un col·leccionista de Múrcia. Acabem amb un poc d’art provocador. Sabem que Jesús es va enutjar molt en trobar venedors i canvistes al temple. “No convertiu en mercat la casa del meu Pare!“, va dir. Heus ací l’ungit, un poc més divertit:
Mors in vita
El passat 5 de juny la mort esperava una dona a la platja de les Mil Palmeres. L’encontre no fou tan líric i solitari com el que representen Max von Sydow i Bengt Ekerot en el Seté segell de Bergman, ni hi hagué pròrroga a canvi d’una partida d’escacs. La Guàrdia Civil arribava abans que l’ambulància, però ni els de verd pogueren detindre el quart genet, ni els de blanc tornar l’anònima banyista a la vida.
L’endemà el seu decés ocupava la portada d’un diari. En la foto, el cadàver tapat per un llençol i una impúdica veïna observant-lo sense que això li restara apetit. L’hora banal del bocata embolcallat en alumini no respectava l’hora suprema d’un cos i el seu sudari. La imatge em va fer vindre al cap el quadre que veieu: Mors in vita.
No sé quantes hores he passat davant d’este llenç; sumades fan dies i els dies, setmanes. És cert que l’he mirat moltes vegades per buscar-li els detalls, però més cert és que la major part del temps era ell qui em mirava a mi. Mors in vita és el més gran dels quadres que hi ha a la Biblioteca Central d’Alcoi. En aquell magnífic edifici, seu del Banc d’Espanya abans que en tinguera Alacant, l’impressionisme de Cabrera Cantó presidix una sala de lectura.
Quan la vista descansava dels apunts, solia anar a parar a l’escena en què una llum forta i festiva d’ametlers florits i joves ballant en rogle s’aquietava en penombra per a entrar a la morgue. Sobre la taula de marbre reposa el cos d’una dona, també era jove, devia ser bella. El pintor li ha deixat el cap orientat a la finestra, com si els seus ulls clucs tingueren un últim esguard per a acomiadar-se de la vida. Ara el quadre m’ha dut a uns versos d’Estellés:
Hi ha l’hoste que s’ha mort i no se n’ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intransferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al Dipòsit,
i no se n’assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s’han de fer,
i no se n’assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
“Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?”
L’Origine du monde
Una filera solemne d’escultures saluda al visitant abans d’entrar al Museu d’Orsay. Recorde que alguna d’aquelles figures representa una dona de latituds més càlides que la de París; enyorança, potser, d’una dubtosa grandeur colonial i lladregota. Una vegada dins, sorprén l’espai ampli i lluminós, efectivament allò era abans una estació de tren. A les antigues andanes, noves sales ara, hi ha vells coneguts dels llibres d’art que estudiàvem a l’institut: Les portes de l’infern, de Rodin; La migdiada, de Van Gogh; El dinar campestre, de Manet; Arearea, de Gaugin; El ball del Moulin de la Galette, de Renoir; Jeanne Avril ballant, de Toulouse-Lautrec; El circ, de Seurat… Orsay és un museu imponent i còmode, disposa d’una terrassa per a recuperar l’alé entre tant i tant d’art i d’un restaurant perquè no només l’esperit té la necessitat de nodrir-se; eixes coses s’agraïxen. Un dels quadres que més crida l’atenció és el que he penjat com caplletra d’esta entrada: L’origen del món. Les làmines, postals, punts de llibre, etc. que la botiga del museu ven amb esta imatge proven la tirada del públic pel llenç que el milionari otomà Khalil Bey encarregà a Gustave Coubert en 1866. Després de les causes de l’enigmàtic somriure de Monna Lisa, la identificació d’este somriure vertical deu ser una de les qüestions que més ha excitat els historiadors de l’art. Alguns sostenen que el pubis més famós de la pintura realista pertany a la bella irlandesa Joanna Hiffernan. D’altres creuen que fou Jeanne de Tourbey qui posà perquè l’artista li immortalitzara l’entrecuix. Darrere d’un gran quadre hi ha sempre més que una gran paret; l’època, l’autor, el model, el motiu, el mecenes i les seues vides contades. Jo n’he trobat dos, la de Bey i la de Tourbey. Dediqueu uns minuts a escoltar-les, paga la pena:
Khalil Bey, voluptuós, diplomàtic, dilapidador, amant de l’art.
Jeanne de Tourbey, lumpenproletària, meretriu, intel·ligent, comtessa.
Històries de pintors
Al treball hem traduït i revisat textos per a una exposició de Toni Miró, “enèrgic i perceptiu artista” per al filòleg Coromines; Ausiàs March reviscut, per a Vicent Andrés Estellés; “solitari far a migjorn del nostre país rar”, segons Salvador Espriu; el millor pintor del món, en paraules d’Isabel-Clara Simó; “Tu has percaçat la llàgrima perduda dels que pereixen sense cap d’ajuda […] Jo et lloe la propícia valentia del teu art contra tanta tirania”, li escriví Joan Valls… En fi, d’altres vindran i altres coses en diran. Estem preparant també una mostra commemorativa dels 35 anys d’Al Tall. “Com més curt ens lliguen, més perill tindran. Passeu-me la bóta i seguiu tocant”. Regalarem un DVD sobre el grup als qui vagen a la sala Aifos el dia de la inauguració; si no hi podeu vindre, vegeu-lo ara mateix fent clic ací. Com heu comprovat, en l’assignatura Docència en Valencià esta universitat no raspa l’aprovat, però en Art i Gràcies del País tenim matrícula d’honor. Mireu si és així que un dels pròxims honoris causa serà Ramon Pelegero Sanchis, Raimon. “Jo vinc d’un silenci que la gent romprà, jo vinc d’una lluita que és sorda i constant”. Però tornem a Miró. L’exposició inclou una sèrie de pintures de l’alcoià assentades en obres, personatges i drames de la història que el públic coneix sobradament: La rendició de Breda, Che Guevara, Gaza, les guerres d’Iraq i Vietnam, la Shoah… Un pintor i la història entre setmana, històries de pintors en els dominicals d’alguns diaris. La primera m’arriba amb XLSemanal, que publica Vocento: Davide con la testa di Golia és un doble autoretrat de Caravaggio, va ser el seu últim quadre. Amb la perspectiva que atorguen els anys, l’autor es dolia del seu caràcter irat, d’una vida plena d’excessos, batusses i fugides per a salvar la pell. Per això, el jove Caravaggino David no sosté victoriós el cap adult de Caravaggio Goliat, sinó més aïna contristat, compassiu; el present que vivia el mestre no era el futur que un dia somià l’aprenent. L’altra història ens la serví Andrés Trapiello en el Magazine de La Vanguardia (25/07/10). Sota el títol “La vida sin pedigrí”, el lleonés ens infomava que un dels quadres del Museu d’Art de San Diego (EUA), que fins ara no tenia autor conegut, podria ser de Velázquez. A partir de la troballa, tot l’article és una reflexió sobre l’immens valor que, en moltes ocasions, atorguem a la signatura per damunt de l’obra mateix: “Nadie se ha pronunciado sobre si el cuadro es o no una buena pintura […] lo cierto es que de no haberlo pintado quien ahora dicen que lo pintó, es probable que
jamás hubiese visto la luz […] La importancia de la autoría es relativamente reciente, una exigencia diríamos del Romanticismo. A lo largo de muchos siglos, las cosas valían por lo que eran, no por la estirpe. Con el tiempo, la estirpe se impuso a la esencia, la cultura se impuso a la naturaleza, el pedigrí al valor intrínseco”. Ahí ho teniu, ara me’n vaig a contemplar un nu que tinc dalt. El quadre és magnífic, l’autor genial i el model… el model sóc jo.
Comentaris recents