Una filera solemne d’escultures saluda al visitant abans d’entrar al Museu d’Orsay. Recorde que alguna d’aquelles figures representa una dona de latituds més càlides que la de París; enyorança, potser, d’una dubtosa grandeur colonial i lladregota. Una vegada dins, sorprén l’espai ampli i lluminós, efectivament allò era abans una estació de tren. A les antigues andanes, noves sales ara, hi ha vells coneguts dels llibres d’art que estudiàvem a l’institut: Les portes de l’infern, de Rodin; La migdiada, de Van Gogh; El dinar campestre, de Manet; Arearea, de Gaugin; El ball del Moulin de la Galette, de Renoir; Jeanne Avril ballant, de Toulouse-Lautrec; El circ, de Seurat… Orsay és un museu imponent i còmode, disposa d’una terrassa per a recuperar l’alé entre tant i tant d’art i d’un restaurant perquè no només l’esperit té la necessitat de nodrir-se; eixes coses s’agraïxen. Un dels quadres que més crida l’atenció és el que he penjat com caplletra d’esta entrada: L’origen del món. Les làmines, postals, punts de llibre, etc. que la botiga del museu ven amb esta imatge proven la tirada del públic pel llenç que el milionari otomà Khalil Bey encarregà a Gustave Coubert en 1866. Després de les causes de l’enigmàtic somriure de Monna Lisa, la identificació d’este somriure vertical deu ser una de les qüestions que més ha excitat els historiadors de l’art. Alguns sostenen que el pubis més famós de la pintura realista pertany a la bella irlandesa Joanna Hiffernan. D’altres creuen que fou Jeanne de Tourbey qui posà perquè l’artista li immortalitzara l’entrecuix. Darrere d’un gran quadre hi ha sempre més que una gran paret; l’època, l’autor, el model, el motiu, el mecenes i les seues vides contades. Jo n’he trobat dos, la de Bey i la de Tourbey. Dediqueu uns minuts a escoltar-les, paga la pena:

Khalil Bey, voluptuós, diplomàtic, dilapidador, amant de l’art.

Jeanne de Tourbey, lumpenproletària, meretriu, intel·ligent, comtessa.