Tal dia com el de hui, però de 1936, fou afusellat a Alacant José Antonio Primo de Rivera, revolucionari a la seua manera, encés orador, fundador de Falange. Diuen els historiadors que les autoritats republicanes oferiren a Franco baratar-lo per presoners dels colpistes, però el dictador, que no era revolucionari de cap manera, ni tenia una vèrbola captivadora, ni havia fundat res, pensà que seria més còmode compartir el lideratge del futur estat totalitari amb un difunt, que no amb un exaltat que afirmava que “las derechas son insolidarias con el hambre del pueblo” i volia nacionalitzar la banca. Què en pensaria Joan March!? Amb Mola i Sanjurjo morts en sengles accidents d’aviació –en el segon cas per sobrecarregar un aparell molt lleuger amb tots els seus trages, sabres i capots–, la República, paradoxalment, contribuí a consolidar el comandament únic del Caudillo. Un altre 20 de novembre, el de 1975, el equipo médico habitual decidí desconnectar Franco de les màquines que el mantenien viu i regalar així una coincidència necrològica a l’extrema dreta, que en alguna ocasió ho ha celebrat amb més sang. Un 20 de novembre, de 1984 i 1989 respectivament, van ser assassinats els parlamentaris abertzales Santiago Brouard i Josu Muguruza. En virtut de la llei de memòria històrica, hui els nostàlgics del franquisme no han pogut fer cap homenatge al Valle de los Caídos, cosa que deu haver agraït, o no, algun saló de banquets on, entre rots de churrasco, Terry i puros, per un moment fugaç volverán banderas victoriosas. Tot molt carpetovetònic, però i els nostres fatxes? Com són i què fan els fatxes valencians? No són molt diferents, es crien al mateix tarquim, sovint coincidixen, quasi sempre es mimetitzen. Fracassen estrepitosament en les urnes i tornen al búnquer. Quan ixen d’allà resulten maleducats, amenaçants, perillosos. Així va ser el passat 9 d’octubre a València, perquè els nostres fatxes tenen també esta data en la seua agenda violenta. El seu èxit és mantindre mig ple el flascó d’una paranoia que, en petites dosis, pot resultar molt útil als partits i institucions que critiquen. És el que va fer Blasco quan digué que l’11 de setembre era una “intromissió en els drets, la cultura i la llengua dels valencians” i que Morera havia d’explicar què feia allà convidat per Convergència. Home, conseller, pitjor és robar, no creu? És 20 de novembre; als qui tenen esta data a l’anvers o el revers del carnet d’identitat, els envie una felicitació coral. Als qui embruten d’incivisme la processó cívica de la Reial Senyera, als que hui brinden a la memòria d’un dictador, els desitge una… No sé, una evolució semblant a la de Dionisio Ridruejo els aniria bé.
Com diria el meu amic Rubianes:Fachas! Que les den por el culo,pandilla de maricones hijos de puta,que solo saben que sacar mierda por el culo y por la boca….. Gràcies, Jordi, per la felicitació!
Com que els nostres fatxes fracassen estrepitosament?
No puc estar-hi més en desacord. Els nostres fatxes trauen majoria absoluta i es dediquen a passejar-se en Ferrari a costa dels diners que haurien d’invertir en escoles i hospitals…
Per la resta… l’enhorabona, Jordi, per la reflexió.
Enhorabona, Jordi. Molt bon article. Però ja saps que coincidesc amb Robert: els “nostres” fatxes van sobreviure a la rinoplàstia del règim de Franco.
Ara, em raca no trobar en el teu text, generalment tan ben documentats, una al·lusió, ni que siga de passada, a una altra mort esdevinguda el mateix 20 de novembre de 1936: la de Buenaventura Durruti (http://ca.wikipedia.org/wiki/Buenaventura_Durruti). Sempre he tingut el dubte si els franquistes pretenien fer coincidir la mort de Franco amb la de Durruti més que no amb la de Primo de Rivera. De qualsevol manera, la jugada els va eixir molt bé: ben pocs “antifeixistes” dels que es manifestaven dissabte saben quin dia va morir Durruti, i això si saben qui era. I no diguem la gent que pretén no tenir cap ideologia.
Una abraçada,
Jep
Recordeu la lletra de la cançó de Lluís Llach, Neofatxes globals:
“Mireu-los com van,
són la vella caverna
però amb les noves caretes
per seguir mal manant.
…ells porten els pantalons, nosaltres les calces,
ells són els “toreadors”, nosaltres les banyes,
i ara què fem, on anem, no ens queden banderes,
i com se´ns creurà la gent si fem marxa enrera…”
Moltes gràcies Jordi.
Jordi,
El 20 de novembre de 1490 va veure la llum el Tirant lo Blanch i per això el van declarar Dia del Llibre Valencià. En eixa data, els tirantians del TlB celebrem també el nostre aniversari. La meua filla, Elisa, va nàixer ara fa 4 anys en una data tan significativa. És, a més a més, el Dia Mundia de la Infància.
Inevitablement, quan nasqué Elisa, amics i parents em recordaven els personatges de qui parles en el teu article. I jo, molt satisfeta, els deia que la meua filla, com a bona valenciana, era tirantiana 😉
Una abraçada i un bes,
Nathalie
No sols el teu article és tan bò com sempre, o potser millor…Tens la sort de que els comentaristes que t’acompanyen són ben dignes i dona gust llegir-los… Enhorabona pel blog!