Home » 2010 » octubre

Monthly Archives: octubre 2010

Vampirs a València

Levante-El Mercantil Valenciano ens informava, el passat 18 d’octubre, que el primer caçavampirs que té registrat la història era valencià. Som grans, xe! No només hem donat al món el parlamentarisme, el dret marítim internacional i l’arròs amb crosta, en les ciències ocultes i la lluita cos a cos contra el mal també som adalils. Ha sigut una llàstima que el diari en qüestió no haja aprofundit en el tema i en la seua hemeroteca, hauria trobat l’article que va publicar el 5 d’abril de 1997 i adjunte al final d’esta entrada, més sobrera que mai. Com podreu comprovar en llegir-lo, la upirologia internacional té un conciutadà nostre entre els seus experts: Jordi Martínez i Giménez. Gràcies a ell, podem entendre el com i el perquè de moltes calamitats que han assotat el nostre poble. Darrere d’aquelles dissorts col·lectives, hi ha éssers que caminen entre nosaltres, que semblen humans, però que no ho són pas. Així és, malgrat les moltes hores de sol, la fe cristiana i la profusió d’allioli, este és un país de vampirs i vampiresses —la que veieu ací, per cert, és obra de l’home llop Sempere. En ser conscient del perill, Jordi s’enrolaria en la Joventut Valencianista i allà me’l vaig trobar inquiet com l’argent viu, traient punta a l’estaca, enlairant la bandera de la llum, arruixant la valenciana terra amb l’aigua beneïda de l’autoestima i el nacionalisme. Tot anava bé fins que una part de la tropa decidí exorcitzar Unió Valenciana a requeriment d’Hèctor Villalba. No hi havia res a fer, el vampir propaganda Zaplana, seguint el consell de Blasco (vampir oeneger), havia xuplat tota la sang a la víctima. Consirós i amb l’oremus perdut, Ludwig von Bartholomäus, 32é marqués de Valldecérvols i autèntic Van Helsing d’aquella host, cometé l’error de tindre una entrevista amb el vampir, el vampir David Serra, per a ser exactes. Segons sembla, el nostre heroi mirà cap a l’esquerra i… txas! el benisser li clavà els ullals a la jugular. Un festí de sang blava per a la set insadollable del monstre. D’aleshores ençà, l’existència de Lluís ha sigut un trist deambular de direccions generals a diputacions, de fundacions municipals a conselleries… Jordi també va caure seduït per la negra atracció de la bèstia, però ara festeja amb una bruixa bona, amiga de Joan Ribó, i potser això ens el rescatarà de la foscúria. Només Déu coneix l’esdevenidor. Jo vaig sobreviure per a contar-vos-ho i fer-vos arribar este document que, si més no, prova la jocositat i la claredat de mires d’una generació estrellada:

Wally Gator

Comence la setmana esta com vaig acabar l’anterior, amb personatges de Hanna-Barbera al cap. Des d’ahir, la política m’evoca el Lagarto Juancho (Wally Gator), que no era ben bé un fardatxo sinó un caiman. D’això es tracta, en saber que Carlos Fabra abandona la política vaig arrancar a cantar “Se va el caimán, se va el caimán, se va pa la Baranquilla, comiendo pan, comiendo pan…”. Fabra no és ben bé un caiman, és un fardatxo. Ha tornat després d’un trasplantament de fetge —celebrem-ne la bona salut—, per a anunciar que se’n va i per a lamentar com de malament l’han tractat alguns. Diu que els de l’oposició el veuen com un enemic, mentre ell només els considera adversaris. Per això, perquè és un cavaller de la política i un senyor educat i flegmàtic, en una ocasió va dir fill de puta a un portaveu socialista. Si és que és normal, tu veus un adversari i què li dius? “Fill de puta!”, així, ben fort i amb totes les lletres, què si no? Però sense acritud, com qui diu bon dia. Com se saludaven Kàrpov i Kaspàrov quan jugaven a escacs? “Привет, Сын шлюхой, Как ты?”, és clar. I al pobre Fabra, amb tant bon cor, el perseguix tot lo món, especialment la bona sort i els adversaris. La primera no fa més que agraciar-lo i els segons volen desgraciar-lo i l’acusen de mil maldats. Ell, com faria qualsevol, proclama la seua innocència. No li la negarem, tots som innocents mentre no es demostre el contrari. Però quan els jutges de torn peguen a fugir no sé quantes vegades i l’assumpte no s’acaba d’instruir, fins i tot la presumpció d’innocència resulta sospitosa. El president de la Diputació de Castelló està imputat per suborn, tràfic d’influències i delictes contra l’hisenda pública. L’altre president, el Molt Honorable amb imputació per suborn impropi, ha dit de Fabra que és un exemple de polític i persona. Nyas, coca, diu el mort del degollat… Moltes aventures de Juancho començaven quan s’escapava de la seua presó al zoològic, potser les aventures d’alguns fardatxos que pensem s’acabaran quan els claven al gabiot.

Penelope Pitstop

Tot pot ser reduït a cine, ni que siga al títol d’una pel·lícula. La meua vida, per exemple, està entre la valenciana Con el culo al aire, amb els enyorats Ovidi i Joan, i la francesa Merci pour le chocolat, del genial Claude Chabrol. Quanta raó tenia quan va dir que “L’estupidesa és molt més interessant que la intel·ligència. La intel·ligència té límits, l’estupidesa no”. El president Camps i el seu Consell no poden ser més que l’entranyable espanyolada Los caraduros. Ja direu, si voleu, quin és el cartell de les vostres vides. Estirant l’argument, el lloc on jo treballe s’assembla bastant a Wacky Races, aquella sèrie de dibuixos animats que vam conéixer com a Autos Locos. Damunt del seu blindat, hi ha el sergent Blast que ens comanda. Tenim un galant en pla Peter Perfect, però, xiquetes, el passat 9 d’octubre es retirà de la cursa. No falten els que són com els germans Macana (The Slag Brothers) i el seu Rocomòbil, que de tant en tant funciona a colps entre ells. Quan fa fred, un dels companys ve abillat a l’estil Mafio y sus pandilleros; amb quinze o vint talles més, això sí. No cal dir, benvolgut, que l’abric i el barret et paren meravellosament bé. Jo sóc Patán (Muttley), rialler, emprenyador i mai suficientment condecorat quan forme part d’algun esquadró diabòlic. N’hi ha un tan vàlid que encarna dos personatges. És el baró Hans Fritz (èmul de Manfred von Richthofen), per la indissimulada germanofília, i també el granger Lucas perquè tot té una explicació començant pel seu poble. També corren els Tenebrosos de l’Espantomòbil, el llenyater Brutus i el seu castor Listus, el professor Locovich amb l’Auto-Superconvertible i altres caràcters que no esmentaré no per falta de ganes, sinó perquè em sent amenaçat. Sí, amics, la censura ha caigut sobre este espai de llibertat. La censura i que hui és divendres i, per tant, ací tots xafen l’accelerador i estic tement que de sobte aparega Pierre Nodoyuna (Dick Dastardly) i comence a cridar-me: “¡Patán, Patááááááán, has algo, Patán!”

Som Comunitat?

L’any 1978 el Consell Preautonòmic encarregava una enquesta sobre la denominació que havia de tindre la futura autonomia dels valencians. El resultat, sobre un total de 1.491 entrevistes, va ser: “Països Catalans” el 2%, “Llevant” 4%, “València” 9%, “Regne de València” 17%, “Regió Valenciana” 21% i “País Valencià” 41%. Com l’arròs La Fallera de hui en dia, la denominació País Valencià era aleshores la preferida pels valencians. Però al final ens van fer la paella uns senyors que només volien fer la mà i la cosa quedà dessaborida, amb l’arròs fred i esclatat, pocs trossos i cap fesol de la peladilla, altrament dits garrofons. El davantal i la fregidora per a repartir la menjua, se’ls quedaren els xicots del PSPV, la major part dels quals acabava de passar del somiatruitisme al pragmatisme sense solució de continuïtat i, el que és pitjor, sense una mala espurna de fidelitat al projecte de país que tenien abans de llevar-se les xiruques. El resultat ja el sabem: escola majoritàriament en castellà, Canal 9 aclaparadorament en castellà, llei electoral a la seua mida, llei de comarcalització pendent, provincialisme… En arribar els altres, tenien tot el treball fet. Només havien de demostrar que eixos claus ells els podien reblar. També ens han mostrat què volia dir allò governar de lladronici, rapinyar governant. Tant els fa que siga la brossa o la visita del sant pare, el seu refrany sistèmic me l’explicà una eixorivida senyora castellana: “Cada uno a lo suyo y a robar lo que se pueda”. Roben fins i tot al que no té per a menjar, literalment per a menjar. Centenars de milers d’euros destinats a projectes de cooperació a Nicaragua han anat a parar a pisos i places de garatge a la ciutat de València. I tot això no els passa factura, estan més forts que mai. El país amb intencions de ser-ho el 1978 és en 2010 comunitat, un anunci ens ho recorda. No cal l’article indeterminat una, ja està bastant indeterminat el tema, ni l’adjectiu valenciana, per a què? Ací estem amb la raó de sempre els mateixos de sempre, però amb més ràbia. Amb un poc de sort i molt de treball, potser arribarem a sumar el 6% que falta als percentatges de dalt. Ens ho mereixem els valencianistes, però sobretot s’ho mereixen els veïns, els regants, els propietaris i els altres de la Comunitat, perquè algú ha de dir d’una vegada què és el que som de veritat:

El valencià és una llengua diferent?

Bona pregunta. La resposta és sí, el valencià és una llengua diferent. És diferent del castellà, del francés, de l’urdú, del kordofanés, del quítxua… de les altres 6.911 llengües vives que hi ha al món. I el món sencer ho té més o menys clar. La qüestió capciosa, roent, recurrent a casa nostra és la diferència o no amb el català. Per això vaig incloure el llibre de Maria Josep Cuenca entre les plaents lectures de l’estiu. Anècdotes de taxi o d’avió que valen més que una lliçó de sociolingüística, un poc de genealogia personal, el treball com a lingüista, el repàs de la història recent valenciana, Espanya, Europa, els nacionalismes, el present… L’obra aporta molt més del que podríem intuir pel títol. Al cap i a la fi, per a fer un treball sobre si el valencià és diferent del català n’hi ha prou amb una paraula: no. En el moment d’escriure el llibre (2002), l’autora es mostra escèptica respecte de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un any després i des del que alguns anomenen blaverisme, Felip Bens adreçava en una entrevista termes molt crítics a l’AVL. Qüestionada per unitaristes i secessionistes, assaltada pel trabucaire Font de Mora i ignorada pel PP i el PSOE, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua mereix tot el meu respecte, suport i simpatia. Els anys han passat i potser Cuenca i Bens han canviat la seua opinió. No conec personalment la professora, però al periodista me’l va presentar l’amic Natxo Bellido l’agost passat a Elx. Allà estava el xicot amb ganes de vore el Misteri, que, com tots sabem, és un drama assumpcionista. Ells també tenen entre mans el seu propi drama assumpcionista. No s’és menys valencià, ni menys valencianista per assumir que la nostra llengua pròpia és la mateixa que parlen els catalans. Mantindre’s en la tesi contrària és aferrar-se a una visió decimonònica: llengua = nació, per tant valencians = catalans. No, els valencians no som catalans, encara que parlem català. Vinga, Felip, venint de l’altra riba jo vaig vore clar això, tu també pots. Ànim!