El passat 2 de desembre, Abelard Saragossà va fer una conferència sobre el lingüista Josep Nebot (1835-1914). Que un professor universitari parle a un auditori, més o menys nombrós, d’un tema que coneix bé no hauria de ser notícia. De fet, i amb tota la consideració que mereixen el treball de Saragossà i la memòria de Nebot, l’interés en este cas el suscitava el lloc on el conferenciant havia de dissertar: el número 10 del carrer Trinquet de Cavallers de València, la seu de Lo Rat Penat. Un poc de passió per este país i d’interés per la seua història recent són suficients per a saber que, des de la seua creació i especialment durant el franquisme, Lo Rat Penat va ser una entitat promotora de la llengua valenciana tal com la consideraven Meyer-Lübke i tota la romanística internacional, ço és, una part del català. Allà, a Lo Rat Penat, un jove Eliseu Climent s’indignà un dia perquè el temari afirmava que Ausiàs March era un poeta català. “No pot ser català, era de Gandia”, replicaria l’alumne, i Xavier Casp i Miquel Adlert el tancaren en una habitació per a aclarir-li que sí, Ausiàs March era un poeta català. Anys després començava la batalla, Casp i Adlert canviarien de criteri i la trajectòria digníssima de Lo Rat Penat fou esborrada dels annals, per a donar una excusa d’antiga legitimitat al blaverisme, un fenomen gens antic, molt dels anys 70. Abans d’això, el mateix Saragossà estudiaria a Lo Rat Penat. Per això, saludà als assistents dient que ell havia nascut allí, com a amador de les glòries valencianes, suposem. Esta conferència no serà una fita històrica, ni marcarà un abans i un després, ni serà el principi de la fi de res, però fa llum en comptes de fum entre unes parets ennegrides de tanta sutja. Alguns s’han digustat perquè un professor de la Universitat es rebaixara a parlar en una entitat secessionista. Potser preferixen que Lo Rat continue donant la paraula a pardalots com César Vidal. Ho entenc, així és tot més fàcil i còmode: bons i roïns, blaveros i quadribarrats, elitisme i populisme… i en el llarg camí a la llibertat dels Països Catalans votar al PSOE, “però nosaltres al vent, la cara al vent, les mans al vent, els ulls al vent!”. Sí, quatre cançons basten per a callar la mala consciència. Jo felicite el professor, l’entesa s’ha de buscar amb qui no t’entens i la pau amb qui estàs barallat. Tan erroni és creure que tots els que defensem la unitat de valencià i català som uns pancatalanistes, com pensar que tots els qui sostenen el contrari són uns espanyolistes. En fi, de maniqueus, envejosos, botiflers i resignats, Déu te’n guard, Abelard.