Home » 2010 (Page 3)
Yearly Archives: 2010
Històries de pintors
Al treball hem traduït i revisat textos per a una exposició de Toni Miró, “enèrgic i perceptiu artista” per al filòleg Coromines; Ausiàs March reviscut, per a Vicent Andrés Estellés; “solitari far a migjorn del nostre país rar”, segons Salvador Espriu; el millor pintor del món, en paraules d’Isabel-Clara Simó; “Tu has percaçat la llàgrima perduda dels que pereixen sense cap d’ajuda […] Jo et lloe la propícia valentia del teu art contra tanta tirania”, li escriví Joan Valls… En fi, d’altres vindran i altres coses en diran. Estem preparant també una mostra commemorativa dels 35 anys d’Al Tall. “Com més curt ens lliguen, més perill tindran. Passeu-me la bóta i seguiu tocant”. Regalarem un DVD sobre el grup als qui vagen a la sala Aifos el dia de la inauguració; si no hi podeu vindre, vegeu-lo ara mateix fent clic ací. Com heu comprovat, en l’assignatura Docència en Valencià esta universitat no raspa l’aprovat, però en Art i Gràcies del País tenim matrícula d’honor. Mireu si és així que un dels pròxims honoris causa serà Ramon Pelegero Sanchis, Raimon. “Jo vinc d’un silenci que la gent romprà, jo vinc d’una lluita que és sorda i constant”. Però tornem a Miró. L’exposició inclou una sèrie de pintures de l’alcoià assentades en obres, personatges i drames de la història que el públic coneix sobradament: La rendició de Breda, Che Guevara, Gaza, les guerres d’Iraq i Vietnam, la Shoah… Un pintor i la història entre setmana, històries de pintors en els dominicals d’alguns diaris. La primera m’arriba amb XLSemanal, que publica Vocento: Davide con la testa di Golia és un doble autoretrat de Caravaggio, va ser el seu últim quadre. Amb la perspectiva que atorguen els anys, l’autor es dolia del seu caràcter irat, d’una vida plena d’excessos, batusses i fugides per a salvar la pell. Per això, el jove Caravaggino David no sosté victoriós el cap adult de Caravaggio Goliat, sinó més aïna contristat, compassiu; el present que vivia el mestre no era el futur que un dia somià l’aprenent. L’altra història ens la serví Andrés Trapiello en el Magazine de La Vanguardia (25/07/10). Sota el títol “La vida sin pedigrí”, el lleonés ens infomava que un dels quadres del Museu d’Art de San Diego (EUA), que fins ara no tenia autor conegut, podria ser de Velázquez. A partir de la troballa, tot l’article és una reflexió sobre l’immens valor que, en moltes ocasions, atorguem a la signatura per damunt de l’obra mateix: “Nadie se ha pronunciado sobre si el cuadro es o no una buena pintura […] lo cierto es que de no haberlo pintado quien ahora dicen que lo pintó, es probable que
jamás hubiese visto la luz […] La importancia de la autoría es relativamente reciente, una exigencia diríamos del Romanticismo. A lo largo de muchos siglos, las cosas valían por lo que eran, no por la estirpe. Con el tiempo, la estirpe se impuso a la esencia, la cultura se impuso a la naturaleza, el pedigrí al valor intrínseco”. Ahí ho teniu, ara me’n vaig a contemplar un nu que tinc dalt. El quadre és magnífic, l’autor genial i el model… el model sóc jo.
Bud
No tenen bona fama les segones parts; “nunca fueron buenas”, en diuen alguns. No m’ho crec, hi ha magnífiques segones parts per a contradir la dita: L’imperi contraataca —cinquena part per als puristes de la saga—, Aliens, El Padrí II o Le seguían llamando Trinidad. Espere, per tant, que esta entrada no us resulte decebedora, pretén ser la segona part de l’anterior. Tot i que, ben bé, és el que anomenem una preqüela: tracta fets previs als de l’obra inicial. La culpa és d’Alfons i el seu comentari nostàlgic. M’ha fet pensar què hi havia al principi. Abans de Rambos i 
Terminators, abans del Goya i el Principal dels dissabtes, hi hagué les sessions de diumenge al teatre dels salesians. Dos pel·lis a molt bon preu, descompte si de matí havies anat a missa i rifa en el descans. Què més podíem demanar? Tres paquets de quicos a la butxaca i un Cheiw per a endolcir les papil·les. Sovint algun dels dos films era repetit o ens el posaven per la festa de sant Joan Bosco. Per això, La cabaña del fin del mundo és la pel·lícula que més he vist en la meua vida. A Alcoi, hi deu haver centenars de xiquets —adults ja, és clar— en la mateixa situació. Sublim història: la natura immensa, la família unida, els animalets entranyables, un ós més roín que la tinya i la pifiada del micròfon. Aquell micròfon ambiental apareixia tant en escena que mereixia figurar en els títols de crèdit. Uns altres convidats habituals de la cartellera col·legial eren Bruce Lee, Bud Spencer i Terence Hill que, per descomptat, duien a terme una notable funció educativa. Les pel·lis del sinoamericà exemplificaven la importància de l’autodisciplina i el deure de combatre el mal; les de Carlo Pedersoli i Mario Girotti eren un cant a l’amistat i l’aventura. A més d’això, també aprenguérem defensa personal (el molinete i la patà volaora) i algun n’hi hagué a punt de perdre els genitals amb uns luchacos de fabricació casolana. Hem d’estar agraïts a tots estos actors: els devem l’afició al cinema i una bona part de la nostra fortalesa moral. Sense ells no seríem hui qui som. Seríem millor? Tampoc ho crec.
VIETNAM 2 A 2
En el difícil i divertit trànsit de la infància a l’adolescència, el cine tenia un paper central en l’oci de la meua colla. Camí del col·legi coneixíem l’oferta del Goya, el Calderón i el Principal i el dissabte triàvem. Eren sales grans amb grans pantalles, que impressionaven les nostres joves retines. Sempre escollíem una pel·lícula d’acció: Conan, Commando, Predator, Terminator, Rocky, Rambo, Cobra… era l’època daurada de Stallone i Schwarzenegger. El ròssec del cine l’invertíem en recreatius i, evidentment, ens abocàvem a jocs de temàtica semblant: Rastan Saga, Green Beret, Operation Wolf, Combat School, After Burner, 1942, Mechanized Attack… Tindre edat legal per a beure i entrar als pubs no ens va allunyar del cine (Hamburger Hill, Platoon, The Full Metal Jacket, Apocalypse Now…) ni de les maquinetes. Els impactes continuats d’arcade i cel·luloide van influir fortament en el tarannà de tots, però l’efecte fou irreversible en un de nosaltres: Rafa Cantó, el major expert mundial en Jean-Claude van Damme, Chuck Norris i Elvis Presley. Cantonet i jo estàvem enganxats al Super Contra: tres vides, dos jugadors alhora, centenars d’enemics, armes canviants, tres bombes per als moments difícils i un malo bastant fotut al final de cada pantalla. Original, no? Els avatars amb què entràvem en aquell camp de batalla eren dos guerrillers musculosos. No hi havia xapes de cinc duros al món per a pagar la imaginació de Rafa i com que el player one era roig i el two moreno acabà verbalitzant un somni: una pel·li de guerra que enfrontara a Schwarzenegger i Stallone. Es titularia VIETNAM 2 A 2. Per què 2 a 2? No sé, probablement perquè una lluita així només podia acabar en taules. No detallaré l’argument, era tan original com el del Super Contra. Penseu el que vulgueu del meu amic, però tots hem tingut idees així. Com quedaria el xoc de dos superherois o dos supermalvats? Hulk contra la Cosa, 
Spiderman contra el Capità Amèrica, Lex Luthor contra Dràcula, Zaplana contra Camps… I, ves per on, fa unes setmanes vam saber que dos potents icones de la nostra primera joventut s’ajuntaven. Ens van rebolicar la testosterona quan a penes érem uns púbers i ara tornen amb la mateixa intenció. El màrqueting que vint anys arrere les va fer rivals les unix feliçment ara. La itàlica i bruna Sabrina Salerno i la rossa anglosaxona Samantha Fox tornen amb velles cançons i velles corbes admirablement conservades. Bocabadat en conéixer la turgent notícia, un altre amic, el nom del qual ometré, em va demanar que escriguera alguna cosa sobre el tema. Ho sé, camarada, dóna per a més i millor, però hui estic sense crèdit. GAME OVER.
Juden raus!
Falten poques hores perquè una multitud festiva i legitimada recórrega els carrers principals de la capital espanyola, és la celebració del Dia de l’Orgull Gai. Enhorabona a totes i tots! Hi haurà matrimonis, pares, mares, fills, filles, famílies senceres, gent discreta i no tant, però demà als mitjans vorem sobretot óssos, leather i mariboges a punt de rebentar el tanga, perquè en un parell de legislatures es pot assumir la diversitat, però fan falta generacions per a renunciar a un estereotip. Com que hi ha molts gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i la seua és una causa justa, a la mani no estaran tots els qui ho són, ni ho seran tots els qui hi vagen. Enguany, però, n’hi ha uns quants que volien anar a fer-se visibles i hauran de quedar-se a casa. Deuen ser gent poc creient, heterodoxos i laics tots, perquè s’havien apuntat a una festa que es fa en dissabte, el sàbat del seu país. Així és, un grup de gais i lesbianes israelians havia de participar en la parada, però l’organització els ha retirat del programa. Per què? Perquè no els podien garantir la seguretat. Malament va el col·lectiu LGTB si sospita que poden acabar a galtades en el seu dia gran. Evidentment, en l’origen de l’exclusió hi ha l’atac de l’exèrcit israelià a l’anomenada flota de la llibertat, una incomprensible acció de pirateria que condemne sense pal·liatius. Però si allò fou un error i nou crims, per què convertir en víctimes col·laterals uns xicots i xicotes que molt probablement també estan en contra de l’atac? Entre els símbols de la comunitat gai està el triangle rosa amb què els nazis identificaven els presoners homosexuals als camps de concentració. Paradoxalment, i no tracte en cap cas d’establir una comparació, la marxa de demà ha aplicat una de les consignes més sinistres i difoses del III Reich: Juden raus!
Bloc de Progrés de l’Alcúdia
Una flaire de canvi imminent omplia l’aire polític de 1994. Un any abans i contra tot pronòstic, González havia vençut a Aznar en les eleccions generals. Allò va ser el 6 de juny del 93. La nit d’aquell dia Javier Arenas Bocanegra, embriac d’un poder que cobejava, anuncià la victòria del PP. Després, no volgué engolir el café amb sal dels resultats reals i denuncià putxerasso. Quina barbaritat i quin barbarisme; digueu-li Arenas Bocamolla, digueu-ne tupinada. Espanya continuava socialista, però hi havia la crisi, el cansament, la corrupció, el terrorisme d’estat… Així, en les eleccions europees de 1994 la dreta espanyola guanyà democràticament a l’esquerra; no passava això des de 1933, quan la CEDA de Gil-Robles i els radicals de Lerroux. Este primer èxit conservador n’augurava molts més per als comicis autonòmics del 1995. A escala valenciana, hi havia un altre fet inquietant: tant al 93 com al 94 el PP havia sigut el partit més votat. Alguns diuen que el canvi de biaix electoral al País Valencià fou degut als fastos espanyols de 1992. L’Expo sevillana i la Barcelona olímpica, sumades a l’eterna capitalitat madrilenya, van acréixer el sentiment autòcton de desafecció per part de l’estat. Sota la ferma batuta de l’amic Vicent Flor, les joventuts d’Unió Valenciana orquestraren la campanya “Espanya 92 – Valencia 0”. Una interpretació virtuosa, seguida d’una expulsió sumaríssima, González Lizondo —que havia regalat l’alcaldia a Barberà Nolla— no volia nacionalistes en la seua formació. S’atansava el principi de la fi d’Unió Valenciana. Sense corrupció, però sense llustre —sense pena ni glòria—, el president Lerma veia com anaven a fer-li la barba en eixut. Deixem que siga Toni Mollà, en el llibre coral Nosaltres, exvalencians, qui avalue aquella època llunyana del PSPV:
“Els governs autonòmics de Joan Lerma, que apostaren per la modernització econòmica del país, tampoc no tingueren mai com a prioritat la necessària modernització cultural, que es va reduir a una suma de disseny i coentor en una mena d’allioli que mai no va lligar. La mateixa promulgació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià i la consolidació d’una doble xarxa escolar segregacionista dividia per llengües és una mostra d’irresponsabilitat política i un atemptat a la convivència i la cohesió socials que hauria de representar l’escola pública valenciana”.
Vist el perill que el pacte PP & UV s’escampara a nord i sud del cap i casal, Acció Cultural del País Valencià posà en marxa el Bloc de Progrés Jaume I. La jugada era senzilla: la por com a argument i l’estructura d’ACPV com a difusora. Per a repel·lir l’atac combinat de populars i regionalistes, el Bloc de Progrés havia de funcionar com una bomba de dispersió: en esclatar, desenes —potser centenars— de blocs Jaume I omplirien el mapa. I així fou, tret dels molt, molt menuts, no hi hagué poble al territori de predomini lingüístic valencià que no tinguera Bloc de Progrés Jaume I. Moltes consciències adormides i algun estómac agraït s’activaren ràpidament per a NO Perdre el País. Talment com si una part de la societat civil haguera pres una beguda energitzant i almogàver, vingueren manifestos, manifestacions, concentracions, concerts, conferències, presentacions, jornades, trobades, associacions d’estudiants… un entramat magnífic que disposà —convé recordar-ho— d’abundants recursos econòmics. Però tot va ser en va, abans de la taurina jaumina ja havíem begut oli i la nit del 28 de maig de 1995 Rita Barberà, embriaga de vés a saber què, anunciava la victòria: Zaplana seria president amb el suport d’Unió Valenciana.
Acció Cultural mudà l’estratègia. A semblança dels batzokis que tant m’agraden, volia crear una xarxa de casals Jaume I. Però el país dels valencians no és el dels bascos, tenim més hores de sol i menys consciència nacional. A poc a poc, els blocs de progrés anaren diluint-se. Tots? No. A la ribera del Xúquer, els irreductibles valencians de l’Alcúdia mantenen actiu el seu Bloc de Progrés Jaume I. Quinze anys enriquint l’oferta cultural de la comarca i fent país. També fan viatges —enguany aniran a Croàcia—, excursions a la muntanya, visites a ciutats valencianes que volen conéixer, cicles de cinema… Una trajectòria d’excel·lència que a punt van estar de malmetre el passat 14 de maig. I és que al sopar-xarrada d’aquella nit… em convidaren a mi! Val a dir que m’hi vaig resistir tant com vaig poder, però Josep González, enginyer tècnic agrícola i activista destacat de l’associació, insistí bravament i em portà a l’Alcúdia a xarrar de províncies, comarques, divisions, governacions, territori… Davall em teniu presentat per Josep i Anna Dèlia Gisbert, doctora, enginyera agrònoma i valquíria alcoiana. Una trentena d’amics, de valencianistes, un sopar de cabasset i bona companyia, una tertúlia profitosa i agradable i tot el meu agraïment al Bloc de Progrés de l’Alcúdia.
Pyongyang
A l’illa escocesa de Jura i durant el 1948 George Orwell va acabar 1984, la novel·la antiutòpica en què prefigurava un terrible món futur, on les vides d’homes i dones estarien sotmeses a una vigilància angoixant i l’estat convertiria, a son lloure, la veritat en mentida, la mentida en veritat i el menor conat de crítica o lliurepensament en delicte suficient per a haver de pagar-se amb la vida. Anys abans, Orwell, home d’esquerres, crític i lliurepensador, havia escrit Homage to Catalonia, en què narra la seua experiència en la Guerra Civil espanyola, i Animal Farm, potser la més popular de les seues obres, una denúncia en forma de faula a Stalin i el canvi que féu l’URSS de la revolució proletària a la repressió dictatorial. També en 1948 s’acabà de redactar la constitució de la República Popular de Corea, Kim Il-sung, fundador del prosoviètic Partit dels Treballadors, va ser proclamat president del nou estat socialista. I hui, seixanta-dos anys després, Kim Il-sung 
continua com a president a pesar d’estar mort des de 1994. Això és possible perquè el nou dirigent del país és el seu fill Kim Jong Il, qui, ara fa un any, designà el seu fill petit Kim Jong Un com a successor. Vet aquí l’absurd i l’oxímoron: Corea del Nord és una monarquia comunista. Com que tot açò ja ho sabeu perquè sou gent culta i inquieta i heu vist el documental de Jon Sistiaga, us recomane que llegiu Pyonyang, el còmic amb què el quebequés Guy Delisle explica la seua estada a Corea del Nord l’any 2003. El dibuixant inclogué en l’equipatge un exemplar de 1984; la semblança entre el malson imaginat per Orwell i el que cada dia viuen més de vint milions de nord-coreans posa els pèls de punta: aïllament, autarquia, pobresa, culte al líder, partit únic, adoctrinament, delacions, camps de reeducació, militarisme… Una bona lectura, una trista realitat.
La vulgaritat de Balaguer
No només els Reis d’Orient i Nicolau, bisbe de Mira, tenen afició a obsequiar els xiquets. Sant Jordi, primer patró del Regne de València i advocat meu davant l’Altíssim, també fa regals. Per a trametre els presents, el megalomàrtir no necessita trineus o camells, ni esperona el blanc corser que l’acompanya. Jordi és un sant enrotllat i ecologista, et fa arribar el detall dins d’un sobre reutilitzable de correu intern. Així fou, en tornar de les festes en honor seu, vaig trobar damunt la taula el sobre esmentat. Per a l’enviament, el valerós cavaller de Capadòcia s’havia valgut d’un valerós cavaller de la Marina Baixa: Enric Balaguer. Un fet sorprenent perquè Balaguer és poc o gens cristià, però, en fi, els camins del Senyor són inescrutables. Com correspon a la diada, dins del sobre hi havia un llibre: La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (6 aproximacions al present). Canal i autor coincidixen, és Balaguer qui s’aproxima. Acostume a llegir amb una llapissera a la mà per fer subratllats i anotacions al marge, dibuixe estreles de cinc puntes on trobe referències que hauré d’ampliar més tard. Amb este llibre no he parat. En quasi dos-centes pàgines, Balaguer ens oferix una visió particular del món frenètic que vivim, però ho fa després d’haver llegit moltíssim, hi ha citacions de més d’un centenar d’obres. No és gens vulgar La vulgaritat de Balaguer, és un llibre de llibres, una opinió amb el fonament sòlid del lector crític i reflexiu. Entre la feliç primavera de 2007 i l’hivern de 2009 i amb la calma calguda, este paisà nostre del Castell de Guadalest ha pensat els canvis, els costums, els neguits, els paranys, les il·lusions, les certeses, les mentides i les veritats que dia a dia ens assetgen. Podria, per a animar-vos a fer-la, reproduir alguns fragments d’esta lectura que acabe d’acabar, però en serien molts. Us deixe el remat del llibre, quasi un mantra, potser un manament, en tot cas un consell encertat: “Els nostres esforços podran contrarestar els efectes opressius de la globalització. Prenent consciència del territori, ho fem de la Terra; defensant la nostra cultura, defensem la cultura, contribuïm a fer un món més just, més plaent, més ric.”
Jo, que he gaudit grans obres de la literatura universal com l’Eneida de Virgili, el Decameró de Boccaccio, El príncep de Maquiavel, La metamorfosi de Kafka o Les formigues de Martínez Amorós, us recomane ara La vulgaritat, de Balaguer.
Struja und Drang
Josep Guia, líder històric del pancatalanisme valencià, digué a El Punt que l’ocupació que patix el nostre poble l’obliga a dedicar tota la seua força a sobreviure, si fórem lliures podríem dedicar-nos a crear. Així, més o menys, s’expressà el professor de matemàtiques. Si, després de tants anys, recorde esta resposta i cap altra és pel que tenia de romàntic i herderià. M’agrada la idea del Volksgeist, la singularitat de cada nació entre la resta i la voluntat que totes tenen de continuar existint, malgrat les dificultats. En general, no compartisc les tesis d’en Guia, però reconec coincidir amb esta: si tinguérem més llibertat col·lectiva aportaríem més al món. La independència no seria, per tant, una aspiració egoista, sinó una condició indispensable per a contribuir eficaçment al progrés global. Vosaltres direu. El fet és que, vista pel Fuster o pel Marqués, ço és des del Canigó o des del Penyagolosa, la nació dels nacionalistes valencians acaba indefectiblement al Baix Segura. És en eixa contrada meridional i extrema on el nostre esperit creatiu apunta el seu Sturm und Drang, la 
tempesta i l’impuls d’un nou renaixement. A la vila de Rafal, camperola i austriacista, han inventat un esport: l’estruja, una mena de criquet, però canviant-ne el bat per una maça i la continència dels gentlemen britànics per l’efusió valenciana. El fenomen esportiu guanya adeptes a la comarca i l’estranger i compta ja amb campió mundial i tot. Saludem amb alegria la saba nova i festiva que estos cavallers de la frontera aporten, des de l’arrel mateix, a l’antiga i nugosa garrofera de la pàtria.
Alcalde i cavaller
Dissabte vaig estar a l’entrada cristiana de Muro. Un acte ben organitzat i ben vistós, res a envejar a les d’Ontinyent o Cocentaina. Rafa Climent, alcalde de la vila, encaixa mans dels convidats i besa galtes de les convidades; a mi, m’abraça. Hi ha bon rotllo amb el burgmestre murer principalment per dos motius: és un bon tio i és del meu partit. El Bloc Nacionalista Valencià és l’opció del 55% dels votants de Muro, majoria absoluta del professor de llatí i els set magnífics regidors que l’acompanyen. Continuen les salutacions, arriba Morera i ens donem la mà, no és per falta de bon rotllo, és que m’ha criticat el planxat de la camisa; serà millor que m’estalvie els comentaris. I, en això, una altra abraçada a un altre alcalde, també bon tio, també del meu partit, també Rafa. La diferència és que encara no ha pres possessió del càrrec. Sí, amigues i amics, les eleccions municipals de l’any que ve faran Rafel Carbonell alcalde d’Alcoi. M’hi jugue tots els arrossos, eixuts i melosos, que vulgueu. Demà, dissabte 15 de maig, a les set de la vesprada i al Teatre Principal d’Alcoi, farem la presentació solemne del candidat. Un lloc idoni el teatre, Rafel domina l’escena, del sainet a l’acte sacramental no hi ha gènere que se li resistisca, connecta amb el públic. A més de la te de teatre, tres efes destaquen en el seu currículum. Una és bastant clàssica en un militant valencianista: la de la filologia, però les altres dos no ho són tant: la del futbol i la de la festa. Impressionant historial esportiu (jugador, entrenador, àrbitre, comentarista i sobretot aficionat blanquiblau) i gran bagatge fester, en la imatge de dalt el podeu vore com a cavaller de l’alferes cristià d’enguany. En la gesta que ha començat, li toca batre’s amb enemics difícils: el bipartidisme, el joc brut, la injúria, les servituds d’alguns mitjans… Tot i això, guanyarà, guanyarem tots, ja ho voreu d’ací a un any. Cite el leitmotiv de Rafel: “Jo confie cegament en les possibilitats d’Alcoi, dóna’m l’oportunitat i confia en mi. Fia’t del Bloc”. Sona sincer i seriós, com ha de ser un bon polític.
I, per a acabar com cal, un pasdoble dianer, que amb la Diana comença la més gran de les festes. Més que per tu, Rafel, va per Macu, futura primera dama; pel nano que teniu i pel que està a punt d’arribar. Churumbelerías:
La felicitat, un bonastre i una cuixa de pollastre
Febrer passat, dine amb un company de treball, un xicot formal, format, intel·ligent i de tarannà amable i encaixador, un bonastre. Comentem el contingut d’una conferència de Vicent Flor: en conjunt, els valencians ens sentim més pròxims als hispanoamericans i a la resta del món que no a catalans i mallorquins, que deuen semblar-nos marcians encara que diguen pa al pa i vi al vi. Potser és així perquè dos de cada tres valencians pensen que valencià i català no són la mateixa llengua. A més d’això, l’assumpció de la identitat espanyola creix i el valencianisme continua conflictivitzat per la clàssica oposició entre fusterians i blaveros… “Està malament la cosa, xe”, dic, “Sí que és veritat, per a la pròxima vida haurem de demanar nàixer jueus o alemanys, algun poble més orgullós d’ell mateix”. Que elevat això de pensar karmes, dharmes i samsāres! Mastegar un xurro socarrat de carn capolada arrebossada, que algun cuiner desaprensiu s’ha atrevit a etiquetar com flamenquín, em retorna a la dura realitat: “Què hem de fer, la gent és feliç i no patix per llengües, identitats i col·lectivitats”. Amb la felicitat esmentada ve a la conversa la dita d’un filòsof: “No voldria ser feliç amb la condició de ser imbècil”. El company fa un llarg glop de cervesa i engega la reflexió: “La felicitat és 
perillosíssima. Jo vaig ser feliç una temporada i allò era terrible, anava embacorat pel món, arribava tard a tot, vaig tindre dos accidents, quasi caic dins d’una rasa…”, remata l’argument amb un bufit i, per un moment, els dos riem feliços i potser imbècils. Tot això mentre menjava, amb delectació epicúria, una cuixa de pollastre.
Comentaris recents