100 anys, 146 treballadores
25 de març. Fa cent anys era dissabte. Per a algunes dones de Nova York no va ser un dia de festa. Moltes d’elles eren jueves, però no hi ha descans del sàbat quan la necessitat de menjar s’imposa. La resta, catòliques la majoria, esperava un diumenge que no els arribaria. 146 dones van morir tal dia com hui, l’any 1911, a la fàbrica de camises Triangle. Quan s’incendià no pogueren eixir, els patrons havien tancat la porta amb clau. El judici posterior els va declarar innocents. La ciutat i el món van viure una commoció semblant a la de l’11 de setembre de 2001. Després hi hagué protestes, manifestacions, reformes legals. La lluita dels treballadors era també la de les treballadores. Sis anys més tard, en plena guerra mundial, les dones russes feien vaga per a exigir pau i pa, quatre dies després el tsar abdicava, el govern provisional va concedir a les dones el dret a votar. Això va passar un 8 de març. Des d’aleshores en eixa data commemorem el Dia de la Dona Treballadora; segons algunes i alguns ha de ser dit només Dia de la Dona o Dia de les Dones, perquè el singular amaga la diversitat. Qüestions de forma o de fons, no sé. Jo plantege que el 8 de Març siga el 
Dia de la Mare o, més concretament, el Dia de la Mare que t’ha Parit. Per què? Perquè el 8 de març de 1940 va nàixer ma mare i, si sumem el camp, la fàbrica de paper Bambú i el tèxtil, ha treballat més de cinquanta anys en sa vida, a treballadora no li guanya ningú. A més, tots tenim o hem tingut mare i hauríem de pensar en ella a l’hora de revisar possibles prejudicis de gènere. Deixem-ho ací. Un record per a Caterina Leone i Rosaria Maltese. Van ser les víctimes més joves del foc assassí, només tenien catorze anys.
No a la guerra! Sí a Gadafi?
La Història Contemporània de COU era optativa, a classe n’érem pocs. Séiem en un cercle tan voluntariós com permetia la rectitud dels pupitres. El professor, un dels millors que he tingut mai, tractava tots els temes exhaustivament —poca broma, havíem de fer la selectivitat—, però reservava temps perquè en parlàrem lliurement. Revolució industrial, obrerisme, anarquisme, comunisme, feixisme, guerra freda, imperialisme, pacifisme, descolonització… Quasi tots els alumnes professàvem el nacionalisme en versió pancatalanista —el grup era de línia en valencià— i, sense tindre sovint massa idea, sempre teníem opinió. Un any abans ens havíem manifestat contra la primera guerra del Golf. Una vegada alliberat Kuwait per a continuar sent una dictadura, allà estava Saddam Hussein fent la guitza i la pell a kurds, xiïtes i opositors en general. Tot era i ens semblava una injustícia, una hipocresia terrible. El professor sentencià: “El món és una gran mentida”. I potser eixa és la gran veritat. L’economia, el negoci i el lucre tenen raons que la raó democràtica no entén. D’acord, sí, la realpolitik és el descrèdit de les ideologies, però que la consciència no ens faça traïdors. No ens agraden les guerres, abominem el capital com a únic argument, però Gadafi és un dictador i la setmana passada va dir que entraria a Bengasi com Franco va entrar a Madrid. Doncs bé, quan 
finalment Europa i els Estats Units decidixen parar-li els peus, Cayo Lara critica el govern espanyol per sumar-se a la iniciativa i Llamazares lluïx novament el cartellet del “No a la guerra”. Si Gadafi vol entrar a Bengasi com Franco a Madrid, quin paper creu Izquierda Unida que ha de jugar Europa? El de les democràcies que l’any 1936 optaren per la no-intervenció en la guerra d’Espanya? Willy Meyer, eurodiputat de la coalició multicolor insistix que s’han d’explorar vies diplomàtiques i pacífiques. Molt bé, espere que tinga el mòbil de Gadafi per a enviar-li un SMS que diga “Oye, Muamar, no masacres a tu pueblo, convoca elecciones y vete. Tú puedes, compañero”. Impressionant ubicació en la realitat, un exercici de pragmatisme propi d’una formació que elecció rere elecció guanya suports en les urnes.
Lá Fhéile Pádraig Sona Duit!
Feliç Dia de Sant Patrici! Hui els irlandesos de la República d’Éire i els dels sis comtats encara sota la fèrula monàrquica dels britànics celebraran que, en el segle V, Pádraig (l’apòstol Patrici) els convertí al cristianisme. Al sant, se’l sol representar vestit de verd i amb un trèvol a la mà. Diuen que amb esta herbeta de les papilonàcies explicava el misteri de la Santíssima Trinitat als pagans i els pagans l’entenien. També se’l pot vore, com en la imatge, amb unes quantes serps als peus. És així perquè fou ell qui expulsà els rèptils de la bella Erin. El color verd, el trèvol, sant Patrici, l’arpa dels celtes, el donyet sabater que anomenen leipreachán, la Guinness, la fe catòlica, Sinéad O’Connor esgarrant la foto de Joan Pau II i disculpant-se després, Wilde, Joyce, U2, els Kennedy, The Pogues, la Columna Connolly de les Brigades Internacionals, John Wayne, John Ford, King Africa i la seua bomba, Gerry Adams renunciant a les bombes… Els símbols i la gent d’Irlanda resulten generalment entranyables. A Edimburg, un professor anglés ens explicà que quan viatja i li pregunten d’on és diu que és irlandés. Per què? Perquè els irlandesos cauen bé arreu del món i els anglesos no. Tenia raó, la història i sobretot el cinema han deixat en molt bon lloc als irlandesos, fins i tot als irlandesos de l’IRA. Vegeu, si no, The Quiet Man, The Rising of the Moon, The Crying Game, Michael 
Collins, The Devil’s Own, A Prayer for the Dying, Bloody Sunday, The General, Million Dollar Baby, Hidden Agenda, In the Name of the Father, Some Mother’s Son, The Wind that Shakes the Barley… És normal que hui tot el món siga irlandés. Brinde per esta gran nació petita, amb l’única paraula que sé pronunciar en la seua antiga llengua: Sláinte!
With thunderous applause
No eixim del cine ni de la realitat crua i nua. Tercer episodi de la saga Star Wars, el senador Palpatine és investit d’un poder desmesurat per l’assemblea galàctica, després sabrem que qui havia de salvar la república és el seu pitjor enemic: el sinistre i arrugat emperador. Llavors, just quan l’ovació interplanetària aclama el nou líder, la reina Amidala (Natalie Portman) té una frase memorable: “Així mor la llibertat, amb un estrepitós aplaudiment”. Diuen que George Lucas la va afegir al guió per a criticar la Patriot Act i altres mesures de l’administració Bush, que retallaven drets per a apedaçar la seguretat nacional. La setmana passada vaig recordar la frase. Francisco Camps arriba a les Corts Valencianes, no ha dit res, no ha dut res, no ha guanyat res, no ha detingut l’AVE amb els seus braons per a evitar que xoque amb un autobús escolar. No ha fet res d’això, però el rep un aplaudiment estrepitós. Entra a la cambra amb un somriure tens, té els cabells més blancs. Açò l’està afectant, passa del silenci consirós a l’arenga subjugadora. La muntanya russa que Zaplana plantà a Benidorm és un humil tobogan al costat de les pujades i baixades de l’actual president. Sap que guanyarà, diu que dos terceres parts del pròxim parlament seran del PP, però enmig estan les eleccions i, ai las!, els tribunals. Necessita enquestes i 
ovacions que l’acotxen, però no te’n refies, Paco, les enquestes també s’equivoquen i l’escalfor sonora dels aplaudiments de hui pot ser demà calfred metàl·lic de ganivets. Recorda a Juli Cèsar, a Matas, a Gadafi, la fredor atlàntica de Rajoy… Tot fa voltes i més voltes a la testa presidencial i eixa xica no calla. La diputada faltona d’ulleres de pasta i intolerables camisetes li diu el nom del porc, li recorda l’atur, li retrau la dilapidació, li augura la lapidació. No és tan guapa ni tan jueva com Portman, però Mònica Oltra és una veu necessària en un parlament ple de rentacares i estaquirots. A més, tal com va el país, la diputada nascuda a Neuss tindrà tants vídeos en YouTube com l’actriu de Jerusalem.
Senyeres dels nostres pares
Malgrat els seus hipocorístics, Felo, Cento, Ximo, Tonet, Nàssio i el Puça eren nord-americans, fills d’una emigració valenciana poc coneguda que ajudà a construir Nova York. No dubtaren a allistar-se a l’exèrcit, quan els Estats Units entraren en guerra amb el Japó d’Hirohito, i com que eren valents de mena els sis van formar un comando d’elit, dels que duien a terme missions impossibles. Estimaven el seu país, els emocionava fins al plor cantar The Star-Spangled Banner, però quan la tercera estrofa preguntava pels vanitosos que s’havien juramentat per furtar-los casa i país (“A home and a country should leave us no more!”), no podien evitar pensar en la pàtria, la terra dels pares, aleshores sotmesa a l’enemic totalitari que combatien. Per això van voler retre un homenatge victoriós al país derrotat on arrelaven. A Iwo Jima, just abans de fer la foto que veieu, van canviar les barres i estreles dels Estats Units, per les quatre barres coronades de València. Joe Rosenthal, el fotògraf, no s’adonà del canvi, acabava d’estacar-se mitja botella d’absenta pegolina que li havien passat els reclutes Vincent i Ralph. Prou va fer d’enquadrar bé l’escena i encara es va endur el Pulitzer. Quan la instantània arribà al despatx oval, el president Roosevelt, que coneixia l’origen i l’heroisme d’aquells soldats, exclamà “The mother that has given birth to them, that already goes beyond a stain of oil!” (“La mare que els ha parit, açò ja passa de taca d’oli”). Després va demanar ajuda a Stalin, expert a fer desaparéixer gent del món i de les fotos, i la imatge quedà com la coneixíem fins ara.
Encara no s’ha trobat cap document que prove açò que acabe de contar, potser algun dia desclassificaran un arxiu secret que em done la raó i faça real esta ucronia. De moment, i gràcies a WikiLeaks, sí que tenim proves d’una maldat real i recent: en una entrevista amb l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, Ángeles González-Sinde va dir al diplomàtic que el doblatge de pel·lícules al català era una cosa antinatural. Per a la guionista de somriure dolç, morro prim i orelles èlfiques, que Indiana Jones o Darth Vader parlen castellà és una cosa naturalíssima, com l’aigua fresca que brolla d’una roca, però que els mateixos personatges parlen català és contrari a les lleis de la natura. Ací el teniu, un prejudici més gran que el Temple Maleït i l’Estrela de la Mort junts. Esta ministra de Cultura actua contra la nostra cultura. I això que forma part d’un gabinet pretesament progressista, del PSOE que, segons Zapatero, és “el partido que más se parece a España”. I deu ser veritat, el PSOE s’assembla molt a l’Espanya eterna que va del comte duc d’Olivares a José Bono, passant per Felip V, Primo de Rivera, Negrín… I així ens va, productors d’una pel·lícula en què a penes fem de figurants, una llarga espanyolada sense la gràcia planera de Paco Martínez Soria. I, ves per on, l’antinaturalitat catalana ens donarà uns dies de normalitat als espectadors valencians. Gràcies al doblatge que es fa allà dalt, a les universitats valencianes, a l’IEC i a la Federació Escola Valenciana podrem vore a Alcoi, València, Elx i altres ciutats mitjanes i petites cine en la nostra llengua. A Alacant, les projeccions comencen este dijous amb l’última de Harry Potter. Si voleu saber-ne més, cliqueu en la ministra:
Comentaris recents