Dijous 19 de maig, a penes em mira, mentre revisa papers una companya em llança l’auguri lacerant: “No entrareu a les Corts, tu ho saps.” 1991, 1995, 1999, 2003… un calfred em recorre, però no puc defallir, la mire fit a fit, somric i responc: “Sí que entrarem, ja ho voràs.” Me’n vaig del despatx repassant el viacrucis: 1991, 1995, 1999, 2003… Faig memòria i en cada estació ressona espectral la maledicció quasibíblica: “No entrareu a les Coooooooorts, tu ho saaaaaaps.”  Però jo tinc fe, la fe de la cançó: “Fe no és esperar, fe no és somniar, fe és penosa lluita per l’avui i pel demà. Enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguen la claror.”

Diumenge 22 de maig. Vaig a votar amb ma mare, ma tia i la xiqueta, la família que vota unida roman unida. I ja veus com estic hui: content per primera vegada l’endemà d’unes eleccions. De no arribar al 5 de l’aprovat, ens hem plantat en el 7 del notable. 175.087 valencians i valencianes hem votat la Coalició Compromís. Som nacionalistes, ecosocialistes, verds, blaus, rojos de vore tanta negror al país nostre. Per fi hem obert el cava, el vam posar a la nevera quan encara es deia champagne. Ara a treballar pel canvi real, tenim sis diputats a les Corts, 345 regidors als ajuntaments —dels quals, 3 a València, 2 a Castelló i 5 a Alcoi— i tota l’energia que dóna l’èxit. Anit, a Alacant, l’amic Josep Miquel feia en dos paraules la millor anàlisi: “Ja tocava!”