Tal dia com hui fa 73 anys també era dimecres, però era 1938. Al Mercat Central d’Alacant havien arribat sardines i poca cosa més. És el que hi havia: sardines, fam i guerra. Cap a les onze i quart del matí, un grup d’avions Savoia-Marchetti SM-79 deixava caure les seues bombes sobre la gentada que omplia el mercat. Entre dones, hòmens i xiquets, més de 300 persones van ser assassinades hui fa 73 anys. Ara la plaça del mercat té oficialment el nom de plaça del 25 de Maig. Dotze modestos taulells a la porta de l’edifici recorden els fets i el dia, però ometen l’autor de la massacre. La incomprensible omissió municipal complica la instal·lació d’un monument. Un company de carrera em va contar que la seua àvia va sobreviure al bombardeig, era molt xiqueta quan tot allò. De major, el record encara li feia tindre malsons: una dona fugia quan un esclat li segà el cap, el cos decapitat continuà corrent uns metres. Tot degué ser molt ràpid, molt cruent, dantesc. Era l’objectiu, tal com va dir Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini i ministre d’Afers Estrangers de la Itàlia feixista, calia infondre el terror a l’enemic, la por paralitza. El bombardeig d’Alacant va causar més baixes que el de Gernika, a tot el País Valencià les bombes de l’aviació italiana mataren prop de 2.000 civils. Alemanya va demanar perdó per la matança del 26 d’abril de 1937; Itàlia no ho ha fet mai, potser ningú li ho ha requerit. No hem tingut un Picasso que plasmara el drama en un llenç universal, però hem de mantindre la memòria viva i atenta.