Fa unes setmanes que el pobre Alfonso no és el mateix. Defuig la invitació a la bona taula i la conversa millor. Els correus que m’envia, abans vívids i dilatats, són ara lànguids i exigus. Qui té la culpa d’això? Els de sempre: els comunistes. Sí, des que Izquierda Unida d’Extremadura ha decidit que el nou president autonòmic serà el candidat del PP, Alfonso ha mudat. Amb velles i noves gestes, la pena li apagarem.

Açò era i no era, en la legislatura de 1995 a 1999, l’únic regidor de la UPV a Sagunt. N’era el batlle misser Girona, bruixot del Pessepevé, però, vist el desgavell, el nostre mig pollastret va fer moció de censura ab lo demoni Pepé. El País s’irrità força —i el nostre país també—, tinguérem una portada del Levante-emevé. I la Túria, enverinada, son paper féu de baladre: “A la UPV no la va a votar ni su madre”. Però el conte acaba bé. En les següents eleccions locals, a Sagunt, la Unitat del Poble Valencià passaria d’un a tres regidors i hui el Compromís en té quatre. Es parlà molt d’aquella “traïció” del valencianisme fusterià —la UPV?— a l’esquerra —el PSPV?—, però, en termes freudians, havíem matat el pare: nosaltres no érem la crossa de ningú i ningú és bo o roín només per les sigles que lluïx.

Canviem de conte i de lloc. El PSN no ha volgut un govern progressista a Navarra perquè havia de comptar amb Bildu, d’acord, però ningú l’obligava a pactar amb la dretana Unión del Pueblo Navarro, podien haver-se abstingut. I a cap tribú de l’esquerra l’ha despentinat el buf. Heus ací, amic Alfonso, que novament hi ha l’embut: màniga ampla al PSOE, rigor espartà a IU.