Fa unes setmanes que el pobre Alfonso no és el mateix. Defuig la invitació a la bona taula i la conversa millor. Els correus que m’envia, abans vívids i dilatats, són ara lànguids i exigus. Qui té la culpa d’això? Els de sempre: els comunistes. Sí, des que Izquierda Unida d’Extremadura ha decidit que el nou president autonòmic serà el candidat del PP, Alfonso ha mudat. Amb velles i noves gestes, la pena li apagarem.
Açò era i no era, en la legislatura de 1995 a 1999, l’únic regidor de la UPV a Sagunt. N’era el batlle misser Girona, bruixot del Pessepevé, però, vist el desgavell, el nostre mig pollastret va fer moció de censura ab lo demoni Pepé. El País s’irrità força —i el nostre país també—, tinguérem una portada del Levante-emevé. I la Túria, enverinada, son paper féu de baladre: “A la UPV no la va a votar ni su madre”. Però el conte acaba bé. En les següents eleccions locals, a Sagunt, la Unitat del Poble Valencià passaria d’un a tres regidors i hui el Compromís en té quatre. Es parlà molt d’aquella “traïció” del valencianisme fusterià —la UPV?— a l’esquerra —el PSPV?—, però, en termes freudians, havíem matat el pare: nosaltres no érem la crossa de ningú i ningú és bo o roín només per les sigles que lluïx.
Canviem de conte i de lloc. El PSN no ha volgut un govern progressista a Navarra perquè havia de comptar amb Bildu, d’acord, però ningú l’obligava a pactar amb la dretana Unión del Pueblo Navarro, podien haver-se abstingut. I a cap tribú de l’esquerra l’ha despentinat el buf. Heus ací, amic Alfonso, que novament hi ha l’embut: màniga ampla al PSOE, rigor espartà a IU.
Després de veure com el River Plate baixa per primera vegada en la seua història a 2ª, tot és possible. I de cara a la les properes eleccions, caldrà que els espanyols del PSOE amb totes les seues variants regionals vajen acostumant-se a tres coses: seure amb els de Bildu al congrés de Madrid, compartir escons amb el partit revelació valencià (Compromís) i per últim, esperar que la davallada prevista no siga tan gran que els deixe també a segona.
T, oblides de tants altres..ondara el teu p… força residual despres de majories absolutissimes…
Perdona si no vaig ser al dinarot, però és que estava tó mohino, encerrao en mi cuarto con la pesambre y el regomello… mirando el póster del Ché y el cartel de “Charlot y el niño”… (i, a més a més, va ser la manifestació del 19J)
Però ara ja estic millor… en part gràcies a amics com tu que, podent, no han fet (massa) sang del tema… i açò que vaig ser jo el que va començar emprenyant amb el Compromís i el PP al Campello :-/
Però sobretot estic molt millor perquè el dijous 23, en plena nit màgica de Sant Joan, va venir a calmar la meua ànima afligida l’única persona que podia fer-ho:
Aqueix afable home de camp amb maneres de vell sindicalista, capdavanter dels vells, que no trasnuitats, grans valors de l’esquerra y far que il·lumina al món per sobre de la tempestat: el nostre gran líder, Cayo Lara… el qual em va a explicar el del nou “tamayazo” i que no em preocupara, que prompte prendria mesures contra tots aquells traïdors… 🙂
Ací podeu veure la foto de la gloriosa trobada. No és que la foto isquera malament, és que des del moment en què él va aparèixer tot es va veure embolicat en una espècie de boirina ectoplàsmica… :-p
Els del voltant són amigatxos meus i un senyor que passava per allí… crec que també d’EU ;-P
https://picasaweb.google.com/delaxarxa/Txorradicas#5623236629424238066
Una abraçada, mestre.
Un enllaç molt interessant:
http://www.elpais.com/articulo/pais/vasco/Diferencias/programa/cero/querian/puestos/dinero/elpepuespvas/20110708elpvas_2/Tes
Llegiu i flipeu, és debades.